Segona entrega del que ens ha ofert l’Atlántida Film Fest 2017 en el seu recorregut pel cinema europeu. En aquest cas, l’esperit més aventurer d’un director tan consagrat com Michel Gondry es combina amb el més pur dramatisme arribat des d’Europa de l’Est, i es completa amb un interessant peça documental que pràcticament converteix Nàpols en la Baltimore italiana. Globalment, un nivell notable que demostra el nivell de la selecció del festival. Aquestes en són les ressenyes.
Director: Christopher Nolan
Intèrprets: Fionn Whitehead, Mark Rylance, Kenneth Branagh, Tom Hardy, Cillian Murphy, Barry Keoghan, Harry Styles, Jack Lowden, Aneurin Barnard, James D’Arcy.
Gènere: Thriller, bèl·lic. USA, 2017. 105 min.
El mes de maig de 1940, l’exèrcit alemany ha acorralat prop de 330.000 soldats britànics, francesos i belgues a la platja de Dunquerke. Vista la proximitat amb Anglaterra, a uns 50 km pel Canal de la Mànega, la marina britànica mira de desallotjar els seus homes a bord dels seus vaixells, però els avions nazis s’encarreguen d’evitar-ho amb un bombardeig rere l’altre. És llavors quan Gran Bretanya, a banda d’enviar els seus propis bombarders per a lluitar des de l’aire, fa una crida a escala nacional perquè tots els patrons d’embarcació creuï el canal i ajudi a rescatar els soldats atrapats.
Tot i haver estat documentada i recreada una i altra vegada a nivell cinematogràfic o televisiu, la 2a Guerra Mundial comptava amb un episodi que fins ara no havia disposat de gaire protagonisme. Potser pel fet de tractar-se d’una retirada, o d’un sinònim de fracàs davant l’enemic nazi, el rescat de centenars de milers de soldats aliats a la platja de Dunkerque no mereixia massa glòria dins dels anals d’aquesta guerra. Fins que Christopher Nolan ha decidit que ja n’hi havia prou: Dunkerque mereixia el seu lloc en aquesta història. I ho ha fet desviant-se relativament de la trajectòria de la seva filmografia: abandonant qualsevol incursió sobrenatural o metafísica, i concentrant-se en una recreació purament cinematogràfica d’aquests fets reals. La contundència del resultat és aclaparant; Dunkerque és un desplegament fílmic on tots els elements s’alineen per a agafar l’horror de la guerra i transportar-lo al cinema de la forma més immersiva i sensorial possible.
Director: Trey Edward Schults
Intèrprets: Joel Edgerton, Kelvin Harrison Jr., Christopher Abbott, Carmen Ejogo, Riley Keough, Griffin Robert Faulkner.
Gènere: Thriller, terror. USA, 2017. 90 min.
Paul, Sarah i el seu fill Travis viuen en una casa al mig del bosc, i acaben de sacrificar l’avi de la família per culpa d’una estranya malaltia que li havia omplert el cos de butllofes. Després d’això, la família mira de tirar endavant com pot, tot i que el jove Travis comença a tenir malsons. Una nit, uns sorolls desperten la família, que es troba un intrús a l’habitació on fins ara havia viscut l’avi, totalment aïllada de la resta de la casa.
Amb tan sols cinc anys d’existència, la productora A24 Films està elaborant un catàleg de títols independents realment impressionant. Ex Machina, Langosta, Green Room, Swiss Army Man, The Witch, Enemy, Free Fire o inclús Moonlight, guanyadora de l’últim Oscar a la millor pel·lícula, en són exemples que fan difícil rebatre aquesta afirmació. Ara, cal afegir-hi Llega de Noche, un thriller de supervivència amb alguna pinzellada de terror que suposa tot un exercici d’estil per part del joveníssim director Trey Edward Schults. Tot i que la seva promoció apuntava al gènere terrorífic pròpiament, a l’hora de la veritat ens trobem amb un film molt més carregat de tensió propiciada per la desesperació dels personatges, que no pas destinat a fer passar una mala estona a l’espectador. No obstant, Llega de Noche es mostra efectiva en la seva construcció progressiva d’un ambient de temor i desconfiança vers qualsevol cosa, i el cert és que necessita ben pocs recursos per a aconseguir-ho.
Directora: Lone Scherfig
Intèrprets: Gemma Arterton, Sam Claflin, Jack Huston, Bill Nighy, Jake Lacy, Paul Ritter, Rachael Stirling, Richard E. Grant, Henry Goodman, Jeremy Irons.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2016. 115 min.
En plena 2a Guerra Mundial, i amb la ciutat de Londres assetjada per les bombes dels avions nazis, la indústria cinematogràfica britànica vol produir una pel·lícula que aixequi la moral de la població. Per a escriure el guió, contracten un equip on hi ha Catrin Cole, a qui encarreguen l’escriptura dels diàlegs femenins. No obstant, Catrin aconsegueix que la pel·lícula estigui protagonitzada per dues germanes, i cada cop agafa més protagonisme dins de tota la producció.
Les aparences que desprèn una pel·lícula com Su Mejor Historia porten a afrontar-la de forma un tant relaxada, sense expectatives de trobar-te amb –valgui la redundància– la millor història del món. I si bé és cert que en general presenta un tracte amable amb l’espectador, resulta ser un film força més incisiu i irònic en relació als diferents missatges que vol llançar, així com en la diversitat de temàtiques que abraça. Entre una cosa i l’altra, Su Mejor Historia se les empesca per a mantenir un interès constant i combinar les seves diferents vessants amb bastanta dignitat. Tret d’alguns girs dramàtics inserits sense gaire traça durant el seu últim terç, i que de pas allarguen massa la duració final, la pel·lícula funciona prou bé i fa honor al seu humil homenatge a la funció del cinema com a mètode d’evasió per als espectadors.
Director: Matt Reeves
Intèrprets: Andy Serkis, Woody Harrelson, Steve Zahn, Amiah Miller Judy Greer, Gabriel Chavarria, Max Lloyd-Jones, Terry Notary.
Gènere: Ciència-ficció, aventures, drama. USA, 2017. 140 min.
La greu epidèmia de la “febre dels simis“ està assolant tot el planeta i cada cop hi ha menys humans supervivents. Els que queden, intenten acabar amb la població dels simis, cada cop més nombrosa i evolucionada, i liderada pel ximpanzé Cesar. Els simis aposten per una convivència pacífica, però una operació comandada pel coronel McCullough acaba amb unes conseqüències que desperten els ànims de venjança de Cesar.
En ple juliol de 2017, ja no és gens agosarat afirmar que una de les trilogies cinematogràfiques que marcaran la present dècada és la formada per les preqüeles d’El Planeta de los Simios. No només s’ha aconseguit parir tres blockbusters de molt alt nivell, sinó que la narració ascendent ha estat molt ben estructurada, oferint calculades dosis d’acció, dramatisme, emotivitat i èpica. Un conjunt sòlid, però on cada títol manté una clara personalitat pròpia. No és estrany, doncs, que La Guerra del Planeta de los Simios vulgui començar amb un breu text en pantalla sobre la trajectòria que la història ha seguit des de 2011, ja que aquesta última entrega no s’entén sense tot el que hem anat veient en les dues anteriors. Aquí, Matt Reeves entrega un film carregat de potencial visual, però que reserva els focs artificials i la grandiloqüència només pels moments indicats, i mentrestant construeix una aventura austera i detallista.
Directors: Kristina Grozeva i Petar Valchanov
Intèrprets: Stefan Denolyubov, Margita Gosheva, Milko Lazarov, Kitodar Todorov, Ana Bratoeva, Nadejda Bratoeva.
Gènere: Drama. Bulgària, 2016. 100 min.
Tsanko Petrov treballa a l’empresa pública de ferrocarril de Bulgària revisant i arreglant les vies de tren. Un dia, mentre fa la seva ronda rutinària, troba tirats 1 milió de levs (500.000 euros) sense amo, i decideix trucar la policia per alertar-los. Després d’aquest gest, el ministeri de transport búlgar decideix premiar-lo i organitzar un acte per a presentar-lo com un heroi. Allà, coneix Julia, la cap de relacions públiques del ministeri, que se li queda el rellotge i no li torna. A partir de llavors, Tsanko intenta contactar amb ella una i altra vegada per a recuperar-lo.
El cinema d’Europa de l’Est ha revifat durant la última dècada gràcies, bàsicament, a l’espectacular auge de la indústria romanesa, però no es pot dir el mateix de l’aportació que n’han fet els seus veïns de Bulgària. Si més no, el número de pel·lícules que s’estrenen a les nostres sales o festivals és realment ínfim. Ara bé, si les poques que arriben estan al nivell d’Un Minuto de Gloria, podem donar-nos per satisfets. La segona obra del duo de directors format per Kristina Grozeva i Petar Valchanov construeix un afilat drama satíric que, com qui no vol la cosa i partint d’una premissa relativament simple i absurda, va deixant en evidència les vergonyes polítiques i socials del país balcànic. I no ho fa recorrent a discursos verbalitzats o situacions prefabricades a l’estil Ken Loach, sinó contraposant una mentalitat neta i honesta a diferents exponents d’una societat corrompuda per l’egoisme i pels interessos del poder.
Passat l’equador de l’Atlántida Film Fest 2017, aquesta és la primera crònica sobre els primers títols que he pogut veure fins ara. El primer que es pot dir és que aquest festival suposa un autèntic viatge per tots els racons del continent, i fins i tot fora d’ell: de Portugal a Kazakhstan o d’Israel a Sèrbia, passant per casa nostra. Per ara, destaquen un parell de films de factura notable, però també m’he trobat amb alguna lleugera decepció. Aquestes són les impressions.
Director: Peter Berg
Intèrprets: Mark Wahlberg, John Goodman, Kevin Bacon, J.K. Simmons, Michelle Monaghan, Rachel Brosnahan, Alex Wolff, Melissa Benoist, Michael Beach, Khandi Alexander
Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2016. 130 min.
Un any més, la ciutat de Boston es prepara per la seva marató, celebrada el Dia del Patriota, que commemora la Guerra de la Independència dels Estats Units. Tot i sortir d’una lesió a la cama, l’oficial de policia Ed Davis és destinat a coordinar la seguretat de l’esdeveniment, el qual transcorre sense problemes fins la seva part final, quan esclaten dues bombes en plena línia de meta. A partir de llavors, Davis s’implica en una llarga persecució dels responsables, en què també hi participa l’FBI.
En un període de poc més de mig any, la societat formada per Peter Berg i Mark Wahlberg s’ha consolidat com una de les més interessants de l’escena actual hollywoodiana. Si a finals del 2016 el thriller catastròfic Marea Negra recuperava l’essència dels 90 i oferia un espectacle visual carregat de tensió, ara és Día de Patriotas la que sorprèn amb una completa i dinàmica radiografia de l’atemptat terrorista a la marató de Boston de 2013. La pel·lícula afronta el repte de combinar diversos punts de vista per a conformar la seva història –des dels encarregats de la investigació fins als propis terroristes, passant per algunes víctimes directes i col·laterals–, i el supera gràcies a un muntatge àgil que no deixa que l’interès decaigui en cap moment. A més a més, Día de Patriotas cuida suficientment els personatges (també basats en els protagonistes reals de la tragèdia) perquè tots ells tinguin un mínim pes dramàtic.
Directora: Carla Simón
Intèrprets: Laia Artigas, David Verdaguer, Bruna Cusí, Paula Robles, Fermí Reixach, Isabel Rocatti.
Gènere: Drama. Catalunya, 2017. 95 min.
Amb només sis anys, la Frida afronta un dels estius més complicats de la seva vida. Acaba de perdre la seva mare i marxa a viure amb la que serà la seva família adoptiva, uns tiets que tenen una masia en ple bosc a la Garrotxa. Allà, la Frida es troba amb un estil de vida completament allunyat del que tenia a Barcelona, i també amb la seva neboda petita Anna, amb qui haurà de conviure com si fos la seva germana. D’entrada, sembla que les coses van bé, però poc a poc sorgeixen complicacions.
A la dècada dels 90, el desplegament de les càmeres de vídeo domèstiques va fer que pocs períodes vacacionals o esdeveniments de qualsevol tipus quedessin sense immortalitzar. Imatges mogudes i desenquadrades, so defectuós, alarmant falta de ritme… però al capdavall una pila de records que quedaven conservats en una cinta VHS degudament etiquetada, i que agafaven més valor emocional amb cada any que envellien. Per a Carla Simón, Estiu 1993 podria ser perfectament l’etiqueta d’una d’aquestes cintes, però en realitat es converteix en la pel·lícula que recull l’etapa més important de la seva infància. La directora catalana aboca els seus records i sensacions de forma profundament personal, respectant un enorme realisme de principi a fi i cuidant tots els detalls, i aconsegueix fer d’Estiu 1993 una obra admirable. Una història capaç de traslladar un cúmul de sensacions amb una delicadesa que no era gens fàcil d’assolir.
Directora: Patty Jenkins
Intèrprets: Gal Gadot, Chris Pine, Robin Wright, Connie Nielsen, David Thewlis, Danny Huston, Elena Anaya, Lucy Davis, Ewen Bremner, Samantha Jo, Saïd Taghmaoui.
Gènere: Fantàstic, acció, bèl·lic. USA, 2017. 140 min.
Diana és una jove amazona que viu en una illa oculta al mig de l’oceà. Tot i les reticències de la seva mare, la reina de les amazones, Diana somia des de petita en convertir-se en una gran guerrera i preparar-se per si algun dia ha de defensar el seu poble. Un dia, un soldat anglès que està lluitant a la 1a Guerra Mundial cau accidentalment a l’illa amb el seu avió, i les amazones es veuen immerses en una lluita contra els alemanys que l’han seguit. Aquest contacte amb el bel·licisme dels humans desperta les ganes de Diana d’acabar amb el seu enemic Ares, el déu de la guerra.
Primera pel·lícula protagonitzada per una superheroïna, la pionera d’aquest gènere amb una dona a la direcció, i la necessitat de fer revifar l’univers cinematogràfic de DC del munt de cendres deixat per Batman v Superman i Escuadrón Suicida. Pocs films hauran acumulat tants reptes i sentit tanta responsabilitat a sobre com Wonder Woman, i segurament no gaires l’haurien resolt de la manera en què ho han fet Patty Jenkins, Gal Gadot i companyia: amb cura i paciència. Lluny de les acumulacions de personatges, els excessos visuals i els afanys de grandiloqüència, ens trobem amb una pel·lícula i una superheroïna que van construint el seu camí de forma progressiva i coherent, i que saben equilibrar tot allò que demana l’espectador d’aquest tipus de cinema. Tot i no poder d’escapar a alguns defectes recurrents i de posar en perill el seu missatge amb un tram final més que rigorós, Wonder Woman funciona i supera tots els seus reptes. Una molt bona notícia.
Martí
