M.A.Confidential

Com no podia ser d’altra manera, The Rider avança a ritme pausat, sense gaire estridències ni cops d’efecte narratius, però en cap cas es pot dir que la història no evolucioni. La sensació és que no hi ha una sola escena que sobri, que tot té un sentit. Una de les explicacions és que la directora va deixar que els protagonistes recreessin les escenes i converses tal com les haurien tingut a la vida real, i aquesta autenticitat traspassa la pantalla. Però el més important és que cada escena té un efecte en el protagonista; els diàlegs amb el seu pare, les estones que passa amb la seva germana Lilly -que té síndrome d’Asperger-, les visites al seu amic Lane -a qui un altre brutal accident de rodeo ha deixat paraplègic- i, sobretot, les interaccions amb cavalls, deixen empremta a la ment de Brady. És així com The Rider va construint el seu retrat sobre el personatge, el seu entorn i les conseqüències de la vida que ha triat.

A la vegada, la pel·lícula serveix per a obrir de nou les portes a un racó d’Estats Units que sembla evolucionar tres marxes per sota de la resta del país, i que beu directament del seu passat en què cowboys i indis es disputaven les terres. Un lloc on els nens demanen fotos als cowboys de rodeos i aspiren a ser com ells (encara que els trobin treballant en un supermercat), i on la relació amb els cavalls és pràcticament mística. Seguint unes passes semblants a les de la també notable Lean on Pete, The Rider impacta per aquestes ambicions vitals, per aquesta passió desmesurada pel món dels cavalls i del rodeo, i també per la preocupant constatació que generacions tan joves com la de Brady i companyia ho confien tot a aquesta carta tan arriscada. La pel·lícula, en tot cas, mai s’apiada d’ells ni tampoc els situa per sobre de ningú, simplement mostra la seva realitat particular amb totes les llums i ombres corresponents.

La directora Chloé Zhao hauria pogut convertir The Rider en un veritable melodrama o també en un relat més transcendental. D’una banda, la desgràcia envolta cada vegada més el seu protagonista i el destí sembla negar-li qualsevol mínim gir positiu que pugui tenir; de l’altra, els escenaris són d’allò més susceptibles de buscar una bellesa poètica i melancòlica. No obstant, Zhao demostra no voler anar més enllà que el propi Brady i respectar la seva visió. Un bon exemple d’això és que l’ús de la música és molt limitat, i també que no hi ha grans moviments de càmera o plans zenitals que busquin espectacularitat. És aquesta humilitat i simplicitat la que converteix The Rider en una història tan propera, a pesar d’estar tan allunyats dels personatges que la protagonitzen. En el fons, els somnis trencats del cowboy Brady poden equiparar-se als de qualsevol jove que veu com la seva vida no segueix el rumb que havia planejat.