Arxius

All posts for the month Juliol de 2008

UP: Pixar ja pensa en 2009

Posted by Martí on 29 de Juliol de 2008
Posted in: Avanços. 4 comentaris

Quan falten tot just deu dies per l’estrena de WALL·E a les nostres pantalles, aquests genis de l’animació ja tenen ben encarrilada la seva nova producció. Seguint la seva política de presentar una pel·lícula cada any, aquest cop serà el torn de Up, una història protagonitzada per un home de 70 anys que porta una vida tranquila fins que coneix un nen de 8, amb qui forjarà una estreta amistat i viurà un munt d’aventures. Sembla que aquest cop el component fantàstic anirà força lligat a un estil més mitològic i que la forma de transport dels protagonistes serà el globus, però d’una forma força peculiar, com es pot apreciar al primer trailer del film.

A aquestes altures, i a l’espera de WALL·E, ja ningú s’atreveix a dubtar de la immensa qualitat de Pixar, no tant pel nivell d’animació (que també, lògicament) sinó per la genialitat dels seus guions, o sigui que les expectatives només poden ser bones. De moment, només podem veure 45 segons pelats, però no em digueu que no se us escapa ja un petit somriure…

I això no acaba aquí, perquè ja se sap també quin serà el projecte de Pixar de cara a 2010, ni més ni menys que Toy Story 3. Arriscat, sí, però només que mantingui el nivell de les dues anteriors, jo ja em dono per satisfet. Confiem en ells.

LA VIRGEN DE LOS SICARIOS

Posted by Martí on 25 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - Anys 90. 3 comentaris

La Virgen de los Sicarios

Director: Barbet Schroeder

Intèrprets: Germán Jaramillo, Anderson Ballesteros, César Gaviria, Juan David Restrepo, Manuel Busquets, Ernesto Samper.

Gènere: Drama. Colòmbia, 1999. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Despré de 30 anys voltant pel món, l’escriptor Fernando Vallejo torna a Medellín, la seva ciutat natal, amb l’objectiu de retirar-se i passar allà la resta de la seva vida. La ciutat que es troba no té res a veure amb la que va deixar, ja que la pobresa, la delinqüència i el tràfic de drogues s’han fet amb el poder; a més, ja no li queda família viva. Quan Fernando acudeix al burdell de nois d’un amic seu, coneix a Alexis, de 16 anys, amb qui decidirà compartir la vida i enfrontar-se a la nova realitat de Medellín.

Si alguna cosa queda demostrada en aquest post, és que una de les bases del blog és que les recomanacions circulin en els dos sentits. Arran del comentari de Satanás, xfar em va parlar sobre aquesta altra producció colombiana, que valia la pena veure, doncs bé, un servidor ha decidit seguir el consell i aquí en presento la meva humil opinió. I tal com passava amb Satanás, estem davant d’una peli marcada per les seves impactants i provocatives imatges i per la cruesa de la realitat que ens mostra. Un testimoni més de les dures condicions de vida que presenta un país com Colòmbia i de la valentia dels cineastes per ensenyar-les sense complexos ni reserves.

La Virgen de los Sicarios ja comença forta, incomodant a l’espectador i en certa manera avisant-lo que el que veurà no el deixarà fred. La història es podria dividir entre la trama més íntima del protagonista i el seu acompanyant, i la trama que engloba la resta de la ciutat. La primera es basa en posar en relació dues formes força diferents de veure les coses, ja sigui per l’edat, la mentalitat o la realitat viscuda, i la influència que s’exerceixen mútuament. A vegades resulta certament difícil trobar sentit a aquesta peculiar relació, però és que en el fons se sustenta més per qüestions de necessitats, per ambdues bandes, que no pas sentimentals. Potser per això o simplement per la seva pròpia naturalesa, no gaire “ortodoxa”, per dir-ho d’alguna forma, costa acostar-se a la parella. Tampoc ajuda gaire la postura més aviat pedant i antipàtica del personatge de l’escriptor (i la capacitat que té per no canviar de cara en quasi tota la peli) i el fet que la seva activitat es limiti a sortir a caminar pel carrer o agafar taxis.

Entenc que la peli t’explica d’aquesta manera que tot el que passa a la ciutat no cal que es vagi a buscar, sinó que t’ho pots trobar en qualsevol moment i a qualsevol lloc, però una mica més de varietat de moviments no hagués anat malament. Precisament, és la realitat de la ciutat o del país la que més impacte aporta a La Virgen de los Sicarios, ja que, a banda que se’ns va mostrant d’aquesta forma que sembla fortuïta i no intencionada, està tractada amb una naturalitat que esgarrifa. És dur viure en un lloc on contínuament hi ha assassinats al carrer, però més dur encara és que els seus habitants reaccionin sense immutarse, ja que ho han assimilat com un fet més de la rutina de la ciutat. Aquí és on radica el missatge que ens vol transmetre Barbet Schroeder. Un home de 60 anys comparteix la seva vida amb un noi de 16, però ¿és realment això el més escandalós de la peli? O és tot el que passa al seu voltant? La veritat és que és per parar-s’hi a pensar.

De totes formes, així com el missatge acaba arribant de forma més o menys clara a l’espectador, crec que l’estructura del guió és una de les carències principals de la peli. Al fil argumental li falta donar un cert rumb als personatges, ja que aquests simplement es dediquen a moure’s perquè sí, sense destí i sense cap objectiu, i no pot ser que tot el que passa sigui fruit de la casualitat, de ser allà en aquell moment. Jo he trobat a faltar algun element desencadenant al principi de la peli. També el tractament dels personatges
acaba sent una mica confús, tens la sensació que acaba la peli i
continues sense conèixer la seva veritable forma de ser. Quant al personatge de l’escriptor, també costa assimilar la seva actitud i algunes de les seves reaccions o canvis de mentalitat.

En fi, que La Virgen de los Sicarios és un bon exercici de versemblança i credibilitat pel que fa a la realitat social de Colòmbia, o en concret de Medellín, però a vegades falla en l’excusa que posa per ensenyar-nos aquesta realitat. No obstant, això no treu que sigui un film molt interessant, al qual se suma aquesta circumstància de que segurament no l’hagués vist mai si no hagués rebut la recomanació (gràcies xfar) i que posa de manifest també el compromís del cinema llatinoamericà. He llegit que a Colòmbia va ser durament criticada i fins i tot censurada per l’administració, acusant-la de presentar una realitat fictícia del país. Si tant es van preocupar que la gent no la veiés, per alguna cosa seria…

“Batmania” col·lectiva

Posted by Martí on 21 de Juliol de 2008
Posted in: Avanços. 10 comentaris

Quan encara falten 3 setmanes perquè s’estreni aquí (té collons que una peli com aquesta no tingui una estrena mundial simultània), tota la informació que rebem sobre The Dark Knight (El Caballero Oscuro) no fa més que alimentar més i més les ja de per si enormes ganes de veure-la. La veritat és que, després de la seva estrena el passat divendres a Estats Units, només es pot parlar de bogeria, o del que jo he batejat com a “Batmania” col·lectiva.

La primera dada és irrefutable: The Dark Knight és la pel·lícula que més diners ha recaudat a Estats Units durant el seu cap de setmana d’estrena de tota la història del cine, superant Spider-Man 3. Només dir que el pressupost del film és de 180 milions de dòlars i en aquests tres dies n’han recaudat 153,3. Rendibilitat màxima.

Un altre fet significatiu, tot i que en certa manera enganyós, The Dark Knight és ara mateix la pel·lícula amb més puntuació al Top 250 de tots els temps a IMDb (la principal base de dades de cinema d’internet), amb un 9,5. Per fer-vos una idea, fins ara aquesta posició l’ocupava El Padrino amb un 9,1. Naturalment, tot es fruït d’aquesta mena d’histèria creada al voltant de l’estrena de la peli i no hi ha dubte que la nota s’estabilitzarà quan s’estreni a la resta del planeta, però de ben segur q quedarà en les primeres posicions.

Finalment, comentar que, a aquestes altures, ja es parla de les altes probabilitats que Heath Ledger rebi el proper Oscar a Millor Actor Secundari. S’haurà de veure la peli, però vista la reacció a Estats Units, el morbo que comporta el fet que és la seva última actuació i el detall que seria un reconeixement pòstum a la seva trajectoria van com anell al dit perquè l’Acadèmia no deixi passar aquesta opció.

El 13 d’agost és el dia.

NOVETATS: Grup Facebook i Meebo

Posted by Martí on 18 de Juliol de 2008
Posted in: General. 3 comentaris

Us voldria informar de dues de les darreres aplicacions que he vinculat al blog. La primera ha estat la creació d’un grup a Facebook, al qual pot afegir-se absolutament tothom. El seu objectiu és el de funcionar com a complement, orientat més a discussions sobre temes concrets, dubtes, recomanacions, informació sobre esdeveniments, etc. Naturalment, cal estar registrat a Facebook per poder unir-s’hi. A la columna de l’esquerra he deixat un enllaç. Us espero allà també!

L’altra novetat és la inclusió de Meebo, un sistema de xat o enviament instantani de missatges. Clickant-hi a sobre, podreu comprovar si jo estic online en aquell moment i enviar-me un missatge o iniciar una conversa, com si es tractés d’un messenger. Si no estic online, podeu escriure igualment el missatge i jo el rebré així que em conecti. Crec que es tracta d’una eina útil en el cas que us volgueu dirigir directament a mi o simplement per saludar, deixar constància de que heu passat pel blog, fer-me arribar recomanacions, opinions, etc. El trobareu a la columna de l’esquerra, com molt bé es pot apreciar.

A banda d’això, recordar que he obert una galeria amb les diferents imatges de capçalera que he anat posant al blog, per si voleu comentar quina us agrada més o recomanar alguna peli per a properes versions. Anem creixent mica en mica!

MashUp Trailers: El cinema des d’un altre punt de vista

Posted by Martí on 17 de Juliol de 2008
Posted in: General. 2 comentaris

En un curs que estic fent sobre Web 2.0 per a la creació audiovisual, va sorgir el concepte de “MashUp”, que es podria traduïr com a “remescla”, però en aquest cas aplicada a continguts web o de caràcter audiovisual. Aplicant-ho a això últim, el resultat és el producte de mesclar dos o més videos i/o audios amb l’objectiu d’acabar donant un significat diferent a l’original.

Indubtablement, el concepte de MashUp ja ha estat aplicat al món cinematogràfic, i s’ha de dir que amb un enginy a vegades extraordinari. El mètode més utilitzat és el d’agafar les imatges d’una pel·lícula concreta i substituir l’audio original pel d’un altre film, a poder ser completament oposat. El mèrit recau, principalment, en el muntatge, tant a nivell narratiu com de sincronització entre imatge i so. En efecte, sembla una activitat reservada a gent a molt de temps lliure, però vistos els resultats, a un no li queda més remei que felicitar els responsables. Aquests són, per mi, dos dels exemples més brillants:

REQUIEM FOR A TOY (Toy Story + Requiem por un Sueño)

FORREST 300 (Forrest Gump + 300)

L’altre mètode és el de prendre imatges d’una sola pel·lícula i fer-ne un muntatge nou, de forma que aquesta tingui un caire totalment diferent al que tots coneixem. En aquest cas, també s’hi afegeixen altres elements típics dels tràilers, com la música, els cartellets i la veu en off, creats pel propi usuari o agafats d’altres tràilers. El resultat ens mostra com un dels drames bèl·lics més durs i treballats dels últims anys podria ser presentat com una autèntica comèdia o com un clàssic de la ciència-ficció es converteix en una bonica història d’amor entre dos homes. Aquí els teniu:

WHERE’S PRIVATE RYAN

BROKEBACK TO THE FUTURE

No em digueu que no són genials!

STARDUST

Posted by Martí on 16 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - 2007. 3 comentaris

Stardust

Director: Matthew Vaughn

Intèrprets: Claire Danes, Charlie Cox, Michelle Pfeiffer, Robert De Niro, Sienna Miller, Mark Strong, Ricky Gervais, Jason Flemyng.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2007. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un petit poble d’Anglaterra, separat per un misteriós mur d’una terra màgica on ningú entra mai, un jove anomenat Tristán decideix trencar aquesta barrera per dur a terme la promesa que acaba de fer a Victoria per a conquistar-la: portar-li una estrella fugaç que acaba de caure del cel. No obstant, Tristán no és l’únic que ha vist l’estrella i que vol fer-se amb ella, un príncep pretendent de la corona d’aquest regne fantàstic i una bruixa que busca la joventut eterna també faran tot el possible per aconseguir aquest preuat premi.

Observant el currículum de Matthew Vaughn, una pel·lícula com Stardust és l’últim que ens podríem esperar. Després de produïr Snatch i Lock & Stock i dirigir Layer Cake, la nova obra del director britànic es situa a les antípodes d’aquests tres magnífics thrillers d’acció. Escrita també pel mateix Vaughn, Stardust respon perfectament al que definiriem com un conte de fades, en què la imaginació vola a uns nivells altíssims i la màgia i els poders sobrehumans tenen un important grau de protagonisme. Tot plegat fa tirar enrere més d’un (jo l’he acabat mirant per simple curiositat, donats els bons comentaris que havia llegit) i el cert és que, tot i que es deixa veure, es salva bàsicament per la certa dosi d’humor britànic present i per algunes actuacions dels secundaris.

Davant d’una pel·lícula així, no hi ha dubte que compta més que mai l’afinitat de cadascú a aquest tipus d’històries, i la d’un servidor no seria la més positiva. Per tant, tot i que no nego que la idea és original i que l’argument està ben construït, hi ha moments en què em vaig tornar mig diabètic per culpa de la seva alta dosi d’edulcorant. Reconec que vaig ser a prop de deixar-la cap a la mitja hora d’haver començat, però és a partir de llavors quan tot es posa una mica més digerible, sobretot gràcies a les aparicions dels diferents secundaris i la inclusió d’aquests detalls humorístics dels que parlava abans. Per mi, no hi ha dubte que és la part central de Stardust la que més es pot disfrutar a nivell general.

La història comença de forma massa gastada, un jove més aviat pobre enamorat d’una noia que està a punt de casar-se amb un altre perquè és més ric i més galant, i que decideix emprendre una aventura per demostrar-li el que és capaç de fer perquè es casi amb ell. Això i els minuts de trobada amb l’estrella són els que quasi em fan apagar, però un cop comença el viatge de tornada, la cosa va sent més distreta. Els efectes especials comencen a donar senyals de qualitat i l’entrada en escena de Robert de Niro ja és el punt àlgid de la peli. Sincerament, no sé com va poder acceptar un paper així, però no tinc cap dubte que es deuria divertir com mai interpretant-lo, i la teva reacció no pot ser altra que riure (ja sigui perquè fa gràcia, o perquè en el fons fa el ridícul).

De Niro a part, tampoc es pot deixar de banda el bon paper de Michelle Pfeiffer, qui no deixa de fer una autoparòdia a la qüestió de l’edat, tenint en compte que ja està veteraneta. Ells i el genial grup de prínceps fantasmes són els qui, afortunadament, aconsegueixen compensar una mica l’aura extraordinàriament nyonya que envolta els dos protagonistes. Cap al final, la peli torna a baixar d’interès i la resolució doncs no deixa de ser previsible, tenint en compte com acaben la gran majoria de contes així. En fi, que no fa res que s’acabi.

Com ja he dit, Stardust és d’aquelles que depenen molt dels gustos de cadascú i diria que els meus han quedat força clars. No dubto en reconèixer els seus punts forts i que globalment es deixa veure, però segueixo creient que sovint li sobren algunes cullerades de sucre. Sincerament, em sorprèn mitjanament aquesta bona acceptació general, potser és pel fet que feia cert temps que no es feia una peli així, que això també es veritat. Sigui com sigui, tinc clar que totes han de tenir cabuda al blog, per això no he dubtat en incloure-la.

Sobre doblatges i remakes…

Posted by Martí on 13 de Juliol de 2008
Posted in: General. 6 comentaris

Durant aquest cap de setmana he llegit un parell de textos que m’han semblat força interessants i que m’agradaria compartir, ja que tracten dos temes que poden generar molt de debat.

El primer és El doblaje o la devaluación del cine, a càrrec d’un dels blogs amics de maconfidential, Medioplatillo Volante, on podeu llegir les opinions d’un dels teclats més afilats de la xarxa (què et sembla Miki? jeje). Com es pot desprendre del títol del post, el tema tractat és una de les “particularitats” que té el cinema en aquest país i que ja s’ha convertit en quelcom tan normal que ningú pensa en el poc sentit que té des del punt de vista de la qualitat cinematogràfica: el doblatge.

I és que està demostrat que una pel·lícula poc té a veure en la seva versió doblada si es compara amb l’original. No sé si sóc qui per dir-ho, perquè fa molt i molt temps que no veig cap peli doblada al cine, però diria que la qualitat dels doblatges cada cop és més baixa, i per tant aquesta devaluació de la qual parla el post encara és més alta. Jo tinc claríssim que, des d’aquí, sempre defensaré el cinema tal com està concebut i que l’Icària, els Renoir o el Verdi seguiran sent les meves sales, per molts comentaris estúpids que pugui rebre al respecte…

El segon text és un article anomenat L’art del remake, de la revista electrònica La Finestra Digital, un interessant espai sobre cinema on podem trobar tant crítiques de les últimes estrenes com articles de divulgació com el que cito aquí. En aquest cas, la responsable és una de les bloggers que podeu trobar a la llista d’enllaços sota el nom de Espejo Pintado. L’article defensa la postura d’intentar apreciar els remakes com a obres individuals, amb les seves pròpies qualitats, sense tenir en compte les versions originals i fugint del prejudici que es tracten de simples operacions comercials.

El cert és que costa evitar pensar en aquesta única finalitat de caràcter econòmic, sobretot per l’allau de remakes i remakes que s’estan fent a Hollywood últimament. Si abans era el cinema asiàtic el principal punt de mira de les productores americanes, ara sembla que també han posat els seus esforços a Europa i en concret a Espanya. Sense anar més lluny, El Orfanato, [REC] i Los Cronocrímenes ja tenen o tindran les seves versions ianquis. Personalment, segueixo atribuint els motius purament comercials a la gran majoria de remakes, però els motius que exposa l’article sí que ajuden a intentar no posar-los tots al mateix sac i demostra que alguns poden generar una nova visió o enfoc sobre una història ja creada que pot ser igual de rica que la original.

IRON MAN

Posted by Martí on 12 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - 2008. 8 comentaris

Iron Man

Director: Jon Favreau

Intèrprets: Robert Downey Jr., Terrence Howard, Gwyneth Paltrow, Jeff Bridges, Stan Lee, Leslie Bibb.

Gènere: Còmic, acció, ciència-ficció. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El multimilonari fabricant d’armes Tony Stark porta una vida dominada pel luxe i els excessos, però aquesta canvia quan fa una visita a un campament militar per presentar uns impressionants missils de recent creació i amb un gran poder destructiu. En el viatge pel desert per agafar l’avió de tornada, la comitiva rep un atac d’un grup terrorista, del qual Tony queda greument ferit, però no mor gràcies a un dispositiu que l’instal·la l’altre presoner que el grup té en unes coves al mig de la muntanya. Allà, els terroristes exigeixen a Tony que els construeixi el poderós missil que acabava de presentar, però Tony té un altre projecte secret entre mans.

Benvinguts a la preqüela d’Iron Man 2. Això és el primer que m’ha vingut al cap un cop ha acabat aquesta pel·lícula, entretingudíssima d’altra banda, tenint en compte la més aviat poca quota d’acció pròpiament superheroica que presenta, concentrada en els últims 40 minuts, i, lògicament, la frase final. La veritat és que m’ha costat decidir-me a veure-la, tot i les bones opinions que havia rebut en general, i haig de dir que el resultat ha estat força satisfactori, tot i haver-me quedat amb certes ganes de més Iron Man en si. Potser la meva desconeixença del còmic original és la que propicia que digui això, però crec que al final hi ha la sensació que hem vist excessivament més a Robert Downey Jr. que no pas la màscara d’Iron Man.

Naturalment que tota història de superherois ha de tenir la seva explicació dels origens i la presentació del personatge, el seu entorn, etc., però crec que els ha quedat un pèl descompensat. De totes maneres, que quedi clar que no presento això com una gran crítica a la peli, simplement un petit aspecte a retreure i que potser busca massa descaradament preparar el terreny a la segona peli de la saga, en la qual ja se suposa que entrarem a matar des del principi. A banda d’això, no hi ha dubte que es tracta d’una agradable sorpresa dins del gènere d’adaptacions de còmic, ja que presenta una frescura i una marcada personalitat pròpia molt necessàries últimament.

He trobat un gran encert l’elecció de Robert Downey jr. com a protagonista, ja que lliga a la perfecció amb la forma de ser de Tony Stark, amb aquesta independència, aquesta xuleria i aquest gran humor. El cert és que Downey Jr. té un carisma especial i això ajuda a què la gent no trigui a agafar-li simpatia i identificar-se amb el personatge. Al seu costat, un Jeff Bridges completament oposat, que genera total desconfiança des del principi (les pintes que porta també ajuden en aquest cas) i que demostra la seva gran expressivitat, i una Gwyneth Paltrow que no sé molt bé què fa agafant papers com aquest i que probablement tingui més protagonisme a la següent. Tampoc podia faltar el divertit cameo de Stan Lee, creador del còmic, un guinyo que ja s’ha convertit en habitual en les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres.

Pel que fa a aspectes visuals, la peli aconsegueix presentar uns efectes especials molt espectaculars, però gens ostentosos i en cap moment exagerats. No hi ha dubte que la lluita final és la que presenta més vistositat, però jo em quedo amb el procés de construcció i acoplament del “vestit”, el disseny del qual considero un dels més espectaculars dins d’aquest ampli gènere. Arrel d’això, crec que Iron Man aconsegueix diferenciar-se de la resta d’històries perquè es tracta d’un superheroi creat a si mateix, que no es troba amb aquesta condició, sinó que la busca amb unes intencions molt concretes i per unes raons molt determinades que l’han portat a fer-ho. Aquest fet, en certa manera, humanitza una mica més al personatge, tal com passa amb Batman; no és extrany que existeixin certs paral·lelismes entre Iron Man i Batman Begins.

Finalment, no podem deixar de banda els segons finals (que lògicament no desvetllaré aquí), ja que condicionen per comlpet la futura existència d’aquest superheroi i ho fan d’una forma gens habitual al que havíem vist fins ara. A més a més, com ja he destacat al principi, són la millor promoció possible per a Iron Man 2, que arribarà al 2010 i que és d’esperar que respongui molt més estrictament a l’estructura típica d’aquest tipus de pelis. No osbtant, esperem que l’estil d’aquesta Iron Man no es perdi gens ni mica (molta fe tinc, em sembla) i que el producte acabi acostant-se al grau de diversió que ens proporciona aquesta.

SATANÁS

Posted by Martí on 11 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - 2008. 3 comentaris

Satanás

Director: Andrés Baiz

Intèrprets: Damián Alcazar, Marcela Mar, Blas Jaramillo, Teresa Gutierrez, Martina García, Marcela Valencia.

Gènere: Drama. Colòmbia, 2007. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Eliseo és un veterà de guerra que viu amargat amb la seva mare i que ara es dedica a donar classes d’anglès per subsistir. Tot i semblar un home calmat, la soledat i monotonia de la seva vida l’atormenten per dins. D’altra banda, Ernesto és un sacerdot a qui uns terribles fets ocorreguts a la seva parròquia i una inevitable atracció sexual cap a la seva ajudant han fet posar en dubte les seves creences. Finalment, Valeria és una jove sense gaire diners que decideix posar-se a estafar homes rics només per poder tenir una vida millor. Les seves complicades situacions emocionals marcaran una important transformació en el seu comportament.

Puc dir amb orgull que acabo de fer el meu debut a la indústria cinematogràfica colombiana. En efecte, Satanás és la primera producció que he vist provinent d’aquest país sudamericà, i la veritat és que, com a primer contacte, ha resultat sorprenentment positiu. Això sí, també s’ha de dir que la seva nacionalitat és un aspecte força circumstancial, en el sentit que poques particularitats referents al país podem trobar en aquest film i que l’argument es podria localitzar perfectament en molts altres països. I això és perquè Satanás tracta de la naturalesa humana en si i no de la naturalesa que el rodeja. Un autèntic, tot i que extrem, exercici d’autoexploració.

Estem davant d’una peli dura, força dura, amb imatges força provocadores i escenes que no poden deixar indiferent a ningú. De totes formes, tot i que el que veiem a la pantalla ens pot deixar força tocats, el que de veritat impacta és posar-se a pensar en què haurà passat pel cap dels protagonistes per portar-los a tal situació, si realment la vida ens pot fer arribar a ser així. Doncs només cal veure les notícies un parell de dies per comprovar que no n’estem tan distants; sense anar més lluny, la pel·lícula està construïda a partir de fets reals. Naturalment, Satanás no et diu que el que veus està a l’ordre del dia, ja que posa uns exemples en què es porta al límit la desgràcia i la desesperació, però el grau de realisme és extraordinàriament alt i per això un no pot evitar prendre’s tot el que passa amb absoluta seriositat.

El director Andrés Baiz no només demostra un gran domini de la narrativa (també ha escrit el guió, basat en una novel·la de Mario Mendoza), sinó que aconsegueix combinar les tres històries de forma generalment molt compensada gràcies a un molt bon muntatge i també deixa detalls de bona qualitat darrere la camera. Els plans de la part del desenllaç són especialment brillants. A nivell de ritme, potser la peli té algun petit entrebanc a la seva part central, sense poder evitar que alguna de les històries quedi un pèl eclipsada o faci frenar l’avanç de la resta, però no hi ha dubte que l’atenció es manté de principi a fi. La veritat és que les tres històries són, ja de per si, molt atraients. Només li podria retreure els moments en què es troben aquestes tres línies, ja m’ha semblat que quedava una mica forçat i deixat massa de la mà de la casualitat.

Pel que fa a les actuacions, magistrals totes elles, bàsicament tenint en compte l’immens dramatisme de tots els personatges. A destacar el que acaba sent el protagonista, el mexicà Damián Alcázar, que dota a Eliseo d’una actitud totalment inquietant, pertorbada i imprevisible. En realitat, es podria dir que l’evolució emocional d’aquest personatge és el veritable pal de paller de Satanás, una evolució molt lligada a cert llibre que es cita durant la peli i que ens ajuda a trobar algun tipus d’explicació al que passa. Amb tot, el missatge principal que se’n pot desprendre és com certes circumstàncies extremes poden fer que la vida sigui tan desgraciada o despiadada que ens porti a fer coses realment terribles. A vegades, tot pot tornar a solucionar-se, però a vegades només queda una profunda sensació d’odi a tot el que ens envolta.

Així doncs, no em queda altra que alegrar-me d’aquesta descoberta i animar a tothom que s’oblidi de prejudicis al veure certes nacionalitats de pel·lícules i convence’ls que cinema de qualitat se’n pot fer a tot arreu. Satanás n’és un molt bon exemple. Doncs bé, es va estrenar divendres passat; sí, sí, primera notícia suposo… coses del cinema en aquest país. Dubto que divendres que ve encara resisteixi a gaires sales. Que consti que un no és traïdor.

THE CURIOUS CASE OF BENJAMIN BUTTON: Fincher en busca de l’Oscar

Posted by Martí on 8 de Juliol de 2008
Posted in: Avanços. Deixa un comentari

Fa un temps, va circular per internet un text que es va convertir en molt famós gràcies a la rapidesa amb la qual es va estendre i la quantitat de gent a qui va arribar. El va escriure el caricaturista argentí Quino, creador de Mafalda, i probablement us sonarà al llegir-lo:

LA VIDA AL REVES, por Quino

Se debería empezar muriendo y así ese trauma esta superado. Luego te despiertas en una Residencia mejorando día a día. Después te echan de la Residencia porque estas bien y lo primero que haces es cobrar tu pensión. Luego en tu primer día de trabajo te dan un reloj de oro. Trabajas 40 años hasta que seas bastante joven como para disfrutar del retiro de la vida laboral. Entonces vas de fiesta en fiesta, bebes, practicas el sexo, no tienes problemas graves y te preparas para empezar a estudiar. Luego empiezas el cole, jugando con tus amigos, sin ningún tipo de obligacion, hasta que seas bebé. Y los últimos 9 meses te pasas flotando tranquilo, con calefacción central, room service, etc. etc. Y al final abandonas este mundo en un orgasmo!

Doncs bé, no sé si inspirat per aquest text o no, el guionista Eric Roth és el responsable de l’argument de l’última pel·lícula de David Fincher. Un argument que sembla encaixar perfectament amb les paraules de Quino. Després de la, per mi, quasi obra mestra Zodiac, Fincher presenta ara El Curioso Caso de Benjamin Button, amb Brad Pitt i Cate Blanchett com a actors estrella. El film s’estrenarà a final d’any a Estats Units, època tradicionalment escollida per totes les produccions que es postulen clarament als Oscars, per tant sembla clar que aquest cop Fincher ja té ganes d’aixecar alguna estatueta. Es va dir que una gran peli com Zodiac no va rebre ni una trista nominació perquè ja ningú se’n recordava (es va estrenar a la primavera), i suposo que el director americà ha volgut evitar-ho aquest cop. A priori, la producció té tots els ingredients per convertir-se en “carne de cañón” de les nominacions de l’Acadèmia. Ja només falta que sigui una bona pel·lícula, quasi res.

Ja em direu si el trailer no recorda “lleugerament” al text citat anteriorment. Faltarà veure com desenvolupa la història, però ja et dona una idea (excessiva?) de per on aniran els trets. Per cert, després de veure el trailer, no sé per què, em fa l’efecte que serà una peli llarga llarga (o potser és pel títol).