Si recentment repassava el bo i millor de la programació del Festival de Cinema de Sitges, ara arriba el torn del que n’agafarà el relleu tot just al cap de deu dies. Concretament, del 29 d’octubre al 9 de novembre, dates en què se celebrarà el Beefeater In-Edit 2015, que suposa ja la 13a edició d’aquest Festival de Documental Musical de Barcelona. Totalment consolidat, el festival presenta aquest any un total de 51 títols a la seva cartellera, i un cop més la selecció és de les que fa salivar a qualsevol melòman amb ganes de submergir-se en les intrahistòries dels seus artistes o gèneres musicals preferits. Tot un menú “delicatessen” del qual extrec alguns dels plats amb més bona pinta.
documental
All posts tagged documental
Amy
Director: Asif Kapadia
Intèrprets: Amy Winehouse, Mitch Winehouse, Blake Fielder, Juliette Ashby, Lauren Gilbert, Yasiin Bey, Nick Shymansky, Salaam Remi
Gènere: Documental, biogràfic. USA, 2015. 125 min.
Tot just quan entrava a l’etapa adolescent, Amy Winehouse ja demostrava que tenia una veu fora de sèrie; i també que comptava amb una personalitat molt particular. Els seus grans ídols del jazz, sumats a les complicades circumstàncies de la seva vida personal, l’inspiraven cada cop més en les seves cançons. A mida que passaven els anys i la seva popularitat anava creixent, Winehouse va començar a entrar també, ajudada per males companyies, a un altre món: el de l’alcohol i les drogues.“Quina pena”. Si haguéssim de resumir tot allò que es pot extreure d’Amy en una sola expressió, probablement aquesta seria la més adequada. El documental dirigit per Asif Kapadia, responsable de la magnífica i també biogràfica Senna (2010), recull la curta vida d’Amy Winhouse quan s’acaben de complir quatre anys de la seva mort, i ho fa, per sobre de tot, amb una clara vocació divulgativa. Les circumstàncies de la desaparició de la cantant britànica, sumades a les seves aparicions en públic durant els mesos anteriors, eren més que llamineres per a furgar a la vida de Winehouse, però el director londinenc equilibra el seu to i entrega amb criteri un testimoni molt complet. Un documental pensat no només per als fans, sinó per aquells que vulguin saber la veritable història darrere aquesta diva del jazz.
Citizenfour
Directora: Laura Poitras
Intèrprets: Edward Snowden, Glenn Greenwald, Ewen MacAskill, William Binney, Jacob Appelbaum, Julian Assange
Gènere: Documental. USA, 2014. 110 min.
Primera setmana de juny de l’any 2013. A la televisió d’una habitació d’hotel de Hong Kong, els principals canals internacionals de notícies repeteixen una i altra vegada el mateix nom: Edward Snowden. Al lavabo de la mateixa estància, el propi Snowden es mira al mirall amb preocupació, ja que el pentinat que s‘intenta canviar no li acaba de quedar com ell voldria. Aquesta és una de les privilegiades escenes que ens regala Citizenfour, un documental que acaba de recollir l’Oscar a la seva categoria gràcies a un insòlit exercici de periodisme amb ànima del més pur thriller d’espies. Sota la direcció de Laura Poitras, el film desvela la tensa intrahistòria d’uns fets que van posar Estats Units potes enlaire, i que van provocar una sèrie de repercussions que no només són totalment vigents avui dia, sinó que es troben lluny de concloure.
Red Army
Director: Gabe Polsky
Intèrprets: Vyacheslav Fetisov, Alexei Kasatonov, Vladimir Krutov, Vladislav Tretiak, Scotty Bowman
Gènere: Documental, històric. USA, 2014. 80 min.
Durant els anys 70 i 80, l’equip nacional d’hoquei gel de la Unió Soviètica va ser conegut arreu del món com “Red Army” (Exèrcit Roig), ja que, a banda de ser pràcticament imbatibles, tenien una forma de preparar-se i de jugar que eren talment com les que faria servir un exèrcit. Un dels pals de paller d’aquella selecció, Vyacheslav Fetisov recorda l’enorme duresa dels entrenaments i també explica tot el procés que el va portar a jugar a la lliga NHL nord-americana.La gimnàstica, la natació sincronitzada o el patinatge artístic són esports que comparteixen dues clares característiques: d’una banda, l’especial importància de l’expressió corporal artística en la seva execució; de l’altra, els seus participants russos són i han estat històricament els rivals a batre en tots ells. No resulta casual, ja que la disciplina i el sacrifici que es requereix en aquestes especialitats només estan a l’abast de pocs, i la cultura russa compta amb una mentalitat que basa el seu èxit precisament en això. Una herència soviètica que queda perfectament plasmada al documental Red Army, que trasllada el model al món de l’hoquei gel i ens explica la intrahistòria del millor conjunt que hi ha hagut mai en aquest esport. Una pel·lícula executada amb gran intel·ligència i concisió, on la història personal d’un jugador d’hoquei acaba derivant en un enriquidor retrat històric i social de tot un poble.
The Salt of the Earth
Directors: Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado
Intèrprets: Sebastião Salgado, Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, Lélia Wanick Salgado
Gènere: Documental. França, 2014. 110 min.
Des de fa més de 40 anys, el fotògraf brasiler Sebastião Salgado viatja arreu del món per captar amb la seva càmera algunes de les imatges més impactants del nostre planeta. Les guerres a Àfrica, la població exiliada, els treballadors més sacrificats o les poblacions més recòndites del món han estat objecte de la seva mirada i la seva anàlisi. El seu darrer projecte, “Génesis”, és el primer en què la naturalesa pren el protagonisme, però sempre amb una gran influència de tot el que ha après dels humans al llarg de la seva vida.Vaig conèixer l’obra de Sebastião Salgado per casualitat, quan la gira de la seva exposició “Èxodes” va arribar a la ciutat de Cork coincidint amb la meva estada a Irlanda l’any 2005. Aquell projecte retratava les fugides de la població civil de diferents territoris assolats per conflictes bèl·lics, i poques fotografies van fer falta per comprovar que la humanitat i cruesa que desprenia l’òptica del fotògraf brasiler s’escapaven del que havia vist fins llavors. En aquell moment, vaig recuperar el seu projecte anterior “Trabalhadores”, on repassava alguns dels oficis més durs que es poden trobar arreu del planeta, i aquesta percepció es confirmava: la mirada de Salgado sobre la realitat que ens envolta és única. Aquest concepte és precisament l’epicentre de La Sal de la Tierra, un documental biogràfic que ens acosta de forma íntima a la figura de Sebastião Salgado i deixa que ell mateix faci una petita antologia de tota la seva obra.
Blackfish
Directora: Gabriela Cowperthwaite
Gènere: Documental. USA, 2013. 80 min.
Tilikum és una orca mascle que va ser capturada prop d’Islàndia per passar a ser una de les grans estrelles del parc Sea World, a Orlando. Des que viu en captivitat, ha estat responsable de tres morts, la última d’elles l’any 2010, quan va acabar amb la vida de Dawn Brancheau, una de les entrenadores més experimentades i carismàtiques del parc. El documental explica tota la història de Tilikum des de la seva arribada a Sea World i exposa les causes del seu comportament.Hi ha successos que mereixen un enfoc molt més ampli i profund del que ens ofereixen els mitjans de comunicació quan aquests tenen lloc. Més dades i més context per tal de poder entendre realment la veritable arrel de les seves causes. I aquesta és una missió que, afortunadament, sovint assumeix el gènere documental. Blackfish n’és un exemple perfecte. És evident que la mort d’una dona atacada per una orca és un fet estremidor, però la reacció fàcil i impulsiva de demonitzar l’animal que molts tindrien davant uns fets com aquests resulta tan injusta que cal explicar tota la veritat. Sobretot, també, quan una de les parts involucrades té poder suficient per amagar detalls que li interessen i promoure que surti a la llum pública la versió més favorable per a ells. Blackfish és un exercici valent i compromès, però sobretot necessari per conèixer un petit bocí de la veritable realitat dels animals en captiveri.
The Imposter
Director: Bart Layton
Intèrprets: Frédéric Bourdin, Adam O’Brian, Anna Ruben, Cathy Dresbach, Alan Teichman, Ken Appledorn.
Gènere: Documental, drama 2012. 95 min.
L’any 1994, Nicholas Barclay, de 13 anys, va desaparèixer misteriosament a Texas. Tres anys després, la família va rebre la inesperada notícia que el nen havia estat trobat a Espanya amb senyals d’haver estat maltractat. Però l’alegria per tornar a tenir a Nicholas entre ells s’enrareix quan es constata que el físic del noi trobat no s’assembla gens al que va desaparèixer.¿Qui és més impostor, el qui crea una mentida o el qui hi participa i l’accepta com a veritat tot i sabent que no ho és? És una de les preguntes bàsiques que tothom es fa després de veure El Impostor, un documental construït en forma de semificció que presenta una història realment insòlita i sorprenent sobre el que probablement sigui el gran mestre dels impostors arreu del món. La pel·lícula, que ja va causar una gran sensació al Festival de Sundance, no presumeix de res extraordinari ni escandalós, simplement presenta alguns dels límits als quals poden arribar les persones quan estan desesperades i n’explora els motius, encara que siguin difícils de comprendre per la gran majoria. Un documental que possiblement passarà més desapercebut del que es mereix, però que deixarà tothom qui el vegi amb la sensació que, si realment el que acaba de veure va passar de veritat, hi ha gent que està pitjor del que ens pensem.
Searching for Sugar Man
Director: Malik Bendjelloul
Intèrprets: Sixto Rodríguez, Stephen Segerman, Dennis Coffey, Mike Theodore, Eva Rodríguez, Regan Rodríguez.
Gènere: Documental. Suècia, 2012. 80 min.
Als anys 70 i 80, un artista anomenat Rodríguez es va convertir en un autèntic fenomen de masses a Sud-àfrica, on les seves cançons van esdevenir un símbol de la llibertat i la lluita contra l’apartheid. El seu espectacular èxit anava acompanyat d’un immens misteri sobre l’artista, ja que ningú en sabia res més enllà del seu nom i la seva aparença, i més d’una informació deia que s’havia suïcidat. Dos dècades després, dos grans fans del cantant decideixen començar a investigar sobre Rodríguez.De tant en tant, apareixen pel·lícules completament fora de l’àmbit comercial que poc a poc van prenent presència i s’acaben convertint en títols de gran popularitat. La unanimitat de les crítiques, la creixent difusió a través dels mitjans i l’efecte boca a boca fan que el públic es vagi mobilitzant poc a poc i el film assoleixi quotes d’èxit realment increïbles. Searching for Sugar Man és ara mateix el paradigma d’aquest fenomen. Va guanyar la passada edició de l’In-Edit i es va emportar l’Oscar a millor documental -entre altres desenes de premis-, però que una obra d’aquest tipus acabi d’encetar la seva 14a setmana en cartellera no és normal. Per què ha passat amb aquesta i no amb altres que també ho mereixien? Resulta difícil trobar un motiu rotund, però el cert és que la història de Sixto Rodríguez ho té tot per fascinar-nos: misteri, drama, entreteniment, emotivitat, proximitat i, per sobre de tot, un estímul i una lliçó de vida.
Torna el Festival Beefeater In-Edit, i ho fa amb un regust especial. La de 2012 és l’edició que commemora el 10è aniversari del festival, que ja s’ha consolidat com un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat de Barcelona. De cara a aquesta edició, l’In-Edit ha volgut recuperar alguns dels títols més destacats que han passat per les seves pantalles durant aquesta dècada i també programar els considerats 10 millors documentals musicals que s’han fet mai. Això, sumat a l’extensa programació dels darrers títols d’aquest gènere, conforma un cartell que supera les 60 pel·lícules. Aquesta és una petita selecció del més destacat que ens ofereix aquesta edició, un cop més amb col·laboració especial.
Si la passada edició es podia considerar com la de la massificació, aquesta, a banda de subratllar-ho, ha suposat la confirmació que el Festival Beefeater In-Edit ja és una referència a nivell internacional, tant a nivell musical com cinematogràfic. Més de 30.000 persones omplint els cinemes Aribau i Aribau Club per veure un total de 54 documentals al llarg de 10 dies són algunes de les dades que ho demostren, a més d’un alt i constant rigor en la qualitat de les obres projectades. A més, la informatització del sistema d’abonaments i entrades ha aprovat amb bona nota, així doncs, només queda esperar al 2013 per arribar a la de ben segur especial 10a edició del festival.
Aquesta és la valoració per part d’un servidor sobre les documentals que he pogut veure en aquesta 9a edició.
Amazing Journey: The Story of The Who
Sens dubte, un dels documentals més satisfactoris del festival. L’encarava amb ganes, però amb aquell punt de previsibilitat que tota història cronològica sobre un grup de musica acaba tenint. Lluny d’això, Amazing Journey fa honor al seu nom i et trasllada de forma intensa i exhaustiva per la vida d’una de les bandes més influents de la història. El dinamisme del muntatge i l’efectivitat d’un guió magistral, que sap equilibrar perfectament continguts i emocions, són els pals de paller del documental.
Amazing Journey repassa els 40 anys d’història del grup britànic, i ho fa amb criteri i sinceritat gràcies a la riquesa de la selecció d’imatges d’arxiu i a la transparència amb què parlen els testimonis. Les inestimables intervencions de Pete Townshend i Roger Daltrey, que no dubten en parlar obertament dels aspectes més foscos de la banda i també de la seva relació, donen una gran sensació de versemblança i integritat. Sense ser un gran fan de The Who, les dues hores van passar com una exhalació. Un fantàstic viatge.
The Libertines – There Are No Innocent Bystanders
L’estiu de 2010, The Libertines van decidir reunir-se després de sis anys per fer quatre concerts, dos d’ells als Festivals de Reading i Leeds, dos dels més multitudinaris del Regne Unit. There Are No Innocent Bystanders fa una crònica de tot el procés, des del primer assaig fins l’actuació final, al mateix temps que repassa els motius que van provocar la separació de la banda. Un producte destinat sobretot als fans, però igualment curiós i interessant per la resta tenint en compte que hi apareixen dos personatges com Pete Doherty i Carl Barat.
La sinceritat de tots els membres de la banda davant la càmera és d’agrair, sobretot per part dels dos citats, ja que la seva relació d’amor-odi condicionava totalment el rumb que seguia el grup. There Are No Innocent Bystanders transmet amb força efectivitat les emocions de cada moment, especialment al final, i aconsegueix un retrat molt proper de The Libertines i tot el fenomen que els va envoltar. La sensació és que no vol amagar ni suavitzar res, cosa que s’agraeix. La presència de Carl Barat per presentar-lo va ser un gran valor afegit per part del festival.
Talihina Sky: The Story of Kings of Leon
El recent anunci de l’aturada temporal (això diuen) de Kings of Leon i certs escàndols que havien rodejat la banda últimament atorgaven un interès afegit a Talihina Sky, però el resultat va resultar força més benevolent del que es podia esperar. El documental explica la història del grup prenent com a referència els seus orígens i entorn familiar, caracteritzats per una forta càrrega religiosa, tradicional i conservadora, cosa que va marcar la convivència entre ells i també l’evolució personal de cadascun.
Talihina Sky combina la part més cronològica sobre la història de la banda amb imatges d’una reunió familiar, en què els membres del grup (tres germans i un cosí) obliden momentàniament la seva condició d’estrelles del rock. Tot i la originalitat del plantejament i la clara voluntat de donar-li un enfoc més sociològic que musical, el documental avança a trompicons i sense un patró massa clarificat. Ofereix imatges entranyables i molt personals, però la sensació és que passa de puntetes pels problemes interns del grup. Esperava més.
Quiero Tener una Ferretería en Andalucía
“Y allí se ponían ciegos de tó, que eso es lo bonico”. És una de les perles que es poden sentir a la gran sensació del Beefeater In-Edit 2011. El documental explica els períodes, pràcticament indocumentats fins ara, que Joe Strummer, cantant de The Clash, va passar a Andalusia i les grans amistats que va fer amb la gent d’Almería i Granada. Quasi d’incògnit, ja que llavors ningú el coneixia per aquelles contrades, Strummer va guanyar-se de seguida l’afecte gràcies al seu caràcter obert i també a les seves excentricitats.
Quiero Tener Una Ferretería en Andalucía presenta una realització poc ortodoxa i cohesionada, fruit d’un rodatge complicat, però té el seu veritable tresor en els testimonis que expliquen en primera persona les vivències que van passar amb Strummer. L’especial gràcia i passió dels andalusos a l’hora d’explicar les coses, sumat a les infinites anècdotes que el cantant va protagonitzar, la converteixen en una obra entranyable i tremendament divertida. Persones que es fan estimar i una aura de bon rollo absolut. La joia del festival.
The Sacred Triangle: Bowie, Iggy and Lou (1971-1973)
Tres dels artistes que van marcar el panorama musical a cavall dels anys 60 i els 70 no ho haguessin fet si no s’haguessin conegut entre ells. És la premissa de The Sacred Triangle, que ens acosta a les figures de David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed per explicar-nos les influències que es van exercir mútuament en un entorn en què l’alcohol, les drogues dures i l’alienació social començaven a fer acte de presència de forma preocupant. Tres línies que avancen en paral·lel, s’entrellacen i reprenen el seu camí.
El principal problema de The Sacred Triangle és que el pretext del documental no donava tant de sí, cosa que es tradueix en una primera meitat dedicada a contextualitzar cada un dels tres protagonistes, explicant coses que ja sabíem. A partir d’aquí, la història ja guanya en interès, si més no pels qui no coneixíem la història, i acaba de forma força digna. Entre els testimonis, els trobo a faltar a ells, però sempre ens quedarà l’extravagància d’Angie Bowie, que quasi s’acaba fent seu el documental. Correcte, però mal plantejat.
Message to Love: The Isle of Wight Festival
El 1970, 600.000 persones van desplaçar-se a la quasi deserta illa de Wight, al sud d’Anglaterra, per assistir a un festival que marcaria un abans i un després. No només pel seu increïble cartell d’artistes, sinó per l’impacte social que va causar enmig d’un moviment hippy que tenia els dies comptats. The Who, Jimi Hendrix, The Doors, Leonard Cohen, Moody Blues o Joni Mitchell van actuar davant les 50.000 persones que tenien entrada, i amb el mig milió restant intentant entrar al recinte entre crits contra el capitalisme.
La forta càrrega social i política de les imatges converteix Message to Love en molt més que un documental sobre un festival de música, és el viu retrat d’una època i també d’una gran contradicció. A banda de gaudir amb les actuacions de luxe, les imatges fan reflexionar sobre la validesa d’uns ideals, una combinació molt ben resolta i que enriqueix les dues hores de documental. Murray Lerner, director homenatjat en l’actual edició del festival, firma una obra molt completa, després de la qual no faries un lleig a un viatge 40 anys enrere.