M.A.Confidential

War for the Planet of the Apes

Director: Matt Reeves

Intèrprets: Andy Serkis, Woody Harrelson, Steve Zahn, Amiah Miller Judy Greer, Gabriel Chavarria, Max Lloyd-Jones, Terry Notary.

Gènere: Ciència-ficció, aventures, drama. USA, 2017. 140 min.

La greu epidèmia de la “febre dels simis“ està assolant tot el planeta i cada cop hi ha menys humans supervivents. Els que queden, intenten acabar amb la població dels simis, cada cop més nombrosa i evolucionada, i liderada pel ximpanzé Cesar. Els simis aposten per una convivència pacífica, però una operació comandada pel coronel McCullough acaba amb unes conseqüències que desperten els ànims de venjança de Cesar.

En ple juliol de 2017, ja no és gens agosarat afirmar que una de les trilogies cinematogràfiques que marcaran la present dècada és la formada per les preqüeles d’El Planeta de los Simios. No només s’ha aconseguit parir tres blockbusters de molt alt nivell, sinó que la narració ascendent ha estat molt ben estructurada, oferint calculades dosis d’acció, dramatisme, emotivitat i èpica. Un conjunt sòlid, però on cada títol manté una clara personalitat pròpia. No és estrany, doncs, que La Guerra del Planeta de los Simios vulgui començar amb un breu text en pantalla sobre la trajectòria que la història ha seguit des de 2011, ja que aquesta última entrega no s’entén sense tot el que hem anat veient en les dues anteriors. Aquí, Matt Reeves entrega un film carregat de potencial visual, però que reserva els focs artificials i la grandiloqüència només pels moments indicats, i mentrestant construeix una aventura austera i detallista.

Contràriament al que podria indicar el seu títol, La Guerra del Planeta de los Simios no es passa tota l’estona en un camp de batalla ni es converteix en un bany de bales i de sang. En realitat, tot això correspon molt més a la seva antecessora, El Amanecer del Planeta de los Simios. Aquí, estem davant d’una pel·lícula que durant bona part del seu metratge remet més aviat al western de venjança i al drama bèl·lic, i que es preocupa amb especial cura del comportament dels seus simis protagonistes. La història es situa en un punt en què ja no necessitem familiaritzar-nos amb ells ni la seva condició cada cop més humanitzada, per això La Guerra del Planeta de los Simios els exposa a conflictes de major complexitat. I el més impactant és que ho sap seguir transmetent sense verbalitzar-ho, ja que les mirades i els gestos dels diferents simis cada cop parlen més per si sols.

És evident que, si algun personatge representa el que ha estat l’evolució d’aquesta saga, aquest és el de Cesar. A La Guerra del Planeta de los Simios, el líder dels simis s’enfronta a situacions d’una alta càrrega sentimental i dramàtica, i és sens dubte la pel·lícula on adquireix més aprenentatge, ara que la seva capacitat cognitiva i comunicativa és absoluta. I el més important que acaba aprenent és que, per molt que s’hagi humanitzat, aquells en qui pot confiar són els simis, i que necessita fugir de la corrupció dels homes. La compassió no corresposta, el sentit de la justícia, la voluntat pacificadora… xoquen amb unes accions que l’empenyen a l’odi i la venjança visceral, i fan aflorar els seus remordiments del passat. Sembla mentida, però La Guerra del Planeta de los Simios, converteix en creïble tota aquesta profunditat en la figura d’un simi. És més, ens resulta més fàcil identificar-nos en ell que no pas en els personatges humans que apareixen al film. La memorable actuació d’Andy Serkis també hi contribueix enormement.

Per a Matt Reeves és més important definir bé tota aquesta trajectòria vital dels simis, que no pas convertir La Guerra del Planeta de los Simios en un festival de cara a la galeria. Això no treu, però, que la pel·lícula obri amb uns intensíssims primers minuts de combat, i que tot el seu últim tram es proveeixi de tota l’èpica i l’espectacularitat visual necessàries per a rematar la història. La direcció de Reeves expressa la voluntat relativament austera i delicada de La Guerra del Planeta de los Simios, que al cap i a la fi serà més recordada per petits instants, que no pas per fer-nos flipar amb la seva pirotècnia. La cura amb què està muntada la seqüència de la trobada amb la nena, la caracterització d’un nou i excèntric personatge i la seva inclusió a la història, la forma com la música descarrega de transcendència l’acció quan així es requereix, els diàlegs profundament polítics entre Cesar i el coronel… el film té els seus valors principals en aquest tipus d’elements.

Per tot això, La Guerra del Planeta de los Simios podria decebre més d’un espectador; aquell que espera que el final d’una trilogia ha de comportar una gran batalla tipus El Retorno del Rey. I és que aquesta trilogia, per molt que hagi estrenat les seves entregues en època de blockbuster estiuenc, ha demostrat repetidament que els seus interessos no es limiten a acontentar qualsevol espectador. Rupert Wyatt primer i Matt Reeves després han teixit un arc argumental amb sentit, han fet créixer els simis amb paciència i han procurat que cap de les pel·lícules caigués en l’estandardització. El tancament que ofereix La Guerra del Planeta de los Simios gairebé resulta anti-climàtic en algun moment, ja que el film no acaba de tenir aquella tensió creixent o aquells minuts pensats per a fer-te vibrar a la butaca, però en realitat és la forma més coherent i encertada de concloure la història. Des del petit ximpanzé que va ser rescatat del laboratori, fins el líder que ara té la missió d’alliberar tota la seva espècie.