M.A.Confidential

Luca

Director: Enrico Casarosa

Intèrprets: Jacob Tremblay, Jack Dylan Grazer, Emma Berman, Marco Barricelli, Saverio Raimondo, Maya Rudolph, Jim Gaffigan, Sandy Martin, Sacha Baron Cohen.

Gènere: Animació, fantàstic, aventures.

País: USA, 2021. 95 min.

Luca és un jove monstre marí que viu amb la seva família al fons del mar, davant de la costa d’Itàlia. Vigilat i sobreprotegit pels seus pares, Luca es dedica a cuidar un “ramat” de peixos de la família, però dins seu nota un impuls irrefrenable per a sortir a la superfície i descobrir el que hi ha fora. Un dia, empès per una sèrie d’objectes humans que troba sota l’aigua, surt i es troba amb Alberto, un altre nen de la seva espècie que ja duu temps vivint a la superfície. Amb ell, Luca comença a descobrir tota una vida nova.

L’acceptació i integració en una comunitat d’algú forani, estrany o marginat perquè se separa d’allò considerat “normal” és un dels temes més recurrents en el cinema d’animació. És un missatge que, veient la societat actual, mai es pot considerar desgastat o massa repetit, però que a la vegada no es pot desenvolupar de qualsevol manera si vol resultar efectiu. Luca no només ho aconsegueix, sinó que ho emmarca en una pel·lícula carregada de personalitat i també de diversió per a grans i petits. Perquè sí, cal admetre que no estem davant d’un exponent de la Pixar més ambiciosa i profunda (com ho era, sense anar més lluny, la recent Soul), sinó que ens situem en un altre llistó en termes de rerefons narratiu i complexitat visual. Un llistó que podríem considerar inferior, però no per això, ni de bon tros, més dèbil. I és que, tot i que Luca demostra un esperit globalment més infantil, torna a contenir aquella sensibilitat i màgia especial que només Pixar sap assolir.

Enrico Casarosa, que debuta com a director, però forma part d’aquesta factoria d’animació des de fa 15 anys, planteja una història clarament enfocada a aquesta visió de qui no encaixa en el seu entorn. I no només ho fa des d’un punt de vista social, sinó també personal i identitari. D’aquí que Luca presenti un doble conflicte: d’una banda, el de sortir de l’hàbitat establert, transformació física inclosa; i de l’altra, el d’integrar-se en un altre hàbitat on, per si no fos prou, existeix una animadversió establerta cap a la teva condició. Només amb aquest plantejament, el film ja s’obre a lectures des d’angles de tota mena (immigració, racisme, classisme, homofòbia), i el més interessant és que permet que cadascú adopti la que li toqui de més a prop. Luca ho exposa de forma subtil, però eloqüent: començant per la sobreprotecció familiar que vol evitar qualsevol mal, seguint amb la valentia sovint alimentada per algú que ja ha passat per això, i acabant amb la unió de forces per a superar les pors i el rebuig de la resta de persones.

La pel·lícula nodreix tot aquest trajecte de situacions i personatges que a vegades poden resultar una mica massa evidents, però que compleixen molt bé la funció que tenen establerta. Com aquesta nena que de seguida empatitza amb els dos amics i els fa costat, perquè ella també és la “rara” del poble. O el seu pare, obrer i tradicional, però que poc a poc va obrint la seva mentalitat. O l’àvia del propi Luca, que des de la discreció i la complicitat entén millor que ningú tot allò que està vivint el seu nét. També destacar, per exemple, l’ús del terme “monstre marí”, que resulta tan natural sota l’aigua, però tan despectiu quan surt de la boca dels habitants del poble. Són elements i detalls que Luca va introduint amb tota la intenció, per molt infantil que pugui semblar el seu embolcall ple de color i d’alegria italiana. Precisament, la cultura d’aquest país (el film n’és ple de referències i paròdies) i l’atmosfera de poble estiuenc i mediterrani són dos dels trets que defineixen inevitablement la personalitat de la història, i amb els quals Pixar torna a estendre de nou tot el seu virtuosisme visual. També a nivell tècnic es nota com Luca cuida els detalls; com el canvi en l’edició de so que es pot apreciar cada cop que l’acció té lloc sota l’aigua, per exemple.

Però més enllà d’aquest altíssim nivell visual i sonor -que gairebé ja es dóna per descomptat quan és Pixar qui hi ha darrere- i del missatge de tolerència i integració que conté la història, Luca és també una aventura prou efectiva. I això que el seu desenvolupament no resulta especialment original, ja que els conflictes i el desenllaç més o menys es poden veure venir amb certa antelació. Es tracta d’una pel·lícula eminentment per a nens, que a més està protagonitzada per nens; això és així. No obstant, sobretot en els seus dos últims terços, agafa un bon ritme i sap anar conjugant l’humor (el running gag del gat suspicaç és simple, però no falla) amb aquest punt de risc constant de que els protagonistes siguin descoberts. Tot plegat amb l’evolució i l’aprenentatge que experimenta el propi personatge de Luca com a fil conductor. Tenint en compte els nivells d'(auto)exigència als què ens té acostumats la gent de Pixar, és fàcil situar Luca un nivell per sota de bona part de la filmografia de la factoria de la làmpara, però si valorem l’objectiu d’aquest títol en concret, seria injust dir que no el compleix sobradament. És una pel·lícula que molts pares voldran posar als seus fills, i que voldran comentar amb ells després; i això ja li confereix un valor enorme.