Inglorious Basterds
Director: Quentin Tarantino
Intèrprets: Brad Pitt, Christoph Waltz, Mélanie Laurent, Diane Kruger, Eli Roth, Michael Fassbender, Daniel Bruhl.
Gènere: Bèl·lic, thriller, drama. USA, 2009. 145 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
En plena 2a Guerra Mundial, amb França ocupada pels nazis, l’exèrcit aliat compta amb un cos especial conegut com els “Malditos Bastardos”. Estan comandats pel tinent Aldo Raine i la seva filosofia és clara, matar tots els nazis possibles de forma totalment despiadada, prenent la seva cabellera com a trofeu. D’altra banda, a París, la jove propietària d’un modest cinema es veu involucrada en les altes esferes del Reich després de començar una relació amb un popular heroi de guerra nazi, que precisament és a punt d’estrenar un film sobre la seva proesa.
“Tengo un ego saludable” diu Quentin Tarantino a l’entrevista que va publicar ahir a El País. No ho puntualitza, però segur que el director no només pensava en la seva salut, també en la salut del cinema contemporani i en la salut dels espectadors. I és que sort en tenim de l’ego de Tarantino, que precisament és un dels grans protagonistes de Malditos Bastardos. El director torna a regalar-nos diversos segells del seu inconfusible estil, aquells que probablement no entendríem i consideraríem com a gratuïts en una pel·lícula de qualsevol altre director. Naturalment que hi ha elements que agraden molt més al propi Tarantino que a la gran majoria de públic, com algunes escenes o diàlegs massa dilatats, en què un altre retallaria sense que això afectés el més mínim a la història, però ja se sap que Quentin és molt capritxós. No obstant, se li pot concedir, ja que aquests capritxos també són saludables.
També diu Tarantino a l’entrevista que li hagués agradat guanyar a Cannes, tal com va fer amb Pulp Fiction el 1994. Personalment, crec que Malditos Bastardos no és una pel·lícula tan rodona ni tan rotunda com aquella, i fins i tot la situaria un pèl per sota dels dos volums de Kill Bill. No obstant, és una gran pel·lícula, plena de geni, d’intensitat i de contingut. D’una banda, és la versió particular de Tarantino sobre una resolució alternativa de la 2a Guerra Mundial; de l’altra, un claríssim homenatge al cinema. No és casualitat que una de les protagonistes sigui la propietària d’una sala de cinema i que, en general, els elements cinematogràfics tinguin un paper tan important a l’argument. La reivindicació del cinema en el seu format clàssic, el més artesanal, el més essencial resulta força evident, i més coneixent que Tarantino s’ha mostrat sempre contrari als nous formats digitals.
Malditos Bastardos no només és un pou de “tarantinades” que no deixen altra opció que la riallada còmplice del públic, també és una nova mostra de l’altíssima qualitat d’aquest cineasta. El primer capítol de la història (està dividida en un total de cinc) és una meravella, una classe magistral de com controlar el ritme narratiu, de com jugar amb els silencis i de com escriure uns diàlegs sensacionals sense necessitat de parlar massa. A més a més, és la primera aparició de l’actor estel·lar del film, Christoph Waltz. Un dels somriures més incòmodes que he vist mai i un d’aquells posats que de tan tranquils i mesurats et posen dels nervis. Waltz, guanyador del premi a millor actor a Cannes, borda totes les escenes i encaixa perfectament amb allò que Tarantino busca. L’altre gran nom és, indubtablement, Brad Pitt, que segueix demostrant una versatilitat impressionant com actor i construeix un carismàtic i excèntric tinent Aldo Raine.
L’aportació femenina també és de notable alt. Mélanie Laurent i Diane Kruger no es deixen intimidar per la resta del repartiment masculí i ofereixen grans actuacions, a més de protagonitzar diverses de les grans imatges del film. Tarantino, un cop més, aconsegueix deixar-te un bon àlbum de fotogrames a la ment, molts d’ells representatius de tots els gèneres cinematogràfics que homenatja a la peli: western, bèl·lic, negre, drama, comèdia… Tot això acompanyat d’una banda sonora genial, amb la firma de Tarantino, accentuant el to de les escenes i envoltant-nos de l’acció que passa en cada moment. Des de les peces del mestre Ennio Morricone fins a una superba inclusió de David Bowie. Un altre dels aspectes sonors a destacar és la immensa mescla d’idiomes, tan poc habitual com completament realista i gens gratuïta. I és que els alemanys, entre ells, parlen alemany, no anglès amb accent alemany. Fins i tot en alguna escena es posa de manifest aquesta intenció, fins i tot de forma irònica.
Potser Malditos Bastardos és una peli un pèl més intermitent del que ens té acostumats el seu director, amb una mica més d’alts i baixos, amb un protagonisme una mica massa fraccionat (es troben a faltar més minuts de bastardos en acció), però això no treu que sigui una gran peli. Tarantino torna a regalar-nos les seves manies, els seus capritxos, els seus fetitxismes, les seves anades d’olla, els seus temes de conversa que ningú més posaria en un film, i això és motiu de celebració. Se’l pot jutjar respecte la resta de la seva filmografia, o respecte la resta de cinema que veiem actualment. En el primer cas, no arriba a igualar el seu màxim nivell, però en el segon, vaja, és que no hi ha color…
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Martí
M.A.Confidential 