En plena era de la digitalització i el 3D, sempre és curiós fer un salt enrere (especialment pels que ho vàrem viure) i imaginar com serien algunes coses adaptades a l’entorn tecnològic de fa 25 anys. En aquest cas, el dissenyador Eric Palmer ha convertit uns quants pòsters de conegudes pel·lícules de la història del cine a una caracterització en 8-bits, la que es feia servir pels primers videojocs i que molts vam tenir la sort de gaudir. El resultat és força catxondo. Aquests en són alguns exemples (click a la imatge per ampliar):
posters
All posts tagged posters
Cada any, sol ser habitual que els qui formem part del segment cinematogràfic a la xarxa ens posem una mica pesats amb algun dels títols que s’acosten, alimentats, a més a més, per campanyes de promoció que van servint nous avanços i materials poc a poc. Després de Malditos Bastardos el 2009 i Origen el 2010, ara és el torn de Super 8. El nou projecte escrit i dirigit per J.J.Abrams i produït per Steven Spielberg té tots els números per convertir-se en la pel·lícula de l’any.
Les últimes novetats són un nou póster en estil “retro”, dissenyat per Drew Struzan (responsable, entre altres dels pósters de sagues com Indiana Jones, Star Wars o Regreso al Futuro), en què es poden apreciar molts dels elements que conformaran el film, a més d’un clar “guinyo” als seguidors de la gran sèrie que va popularitzar el director de la pel·lícula (a veure qui el troba). D’altra banda, ha aparegut un nou i més complet tràiler, i també un avanç de sis minuts en què podem veure sencera l’escena de l’accident de tren que desencadena tota la història d’intriga i ciència-ficció.
Super 8 s’estrena avui a Estats Units, però lamentablement aquí encara haurem d’esperar més dos mesos per poder-la veure, concretament fins el 19 d’agost.
(click a la imatge per veure el clip de 6 minuts)
A banda de Berlín, Cannes, Venècia, Donostia, Sundance, i la resta de més populars, cada any se celebren arreu del món milers de festivals i certàmens relacionats amb el cinema de pretensions molt més modestes però amb un caràcter més autèntic, fins i tot romàntic. Un dels més característics és el Rolling Roadshow, organitzat pel cinema Alamo Drafthouse d’Austin, Texas, que es dedica a la reposició de grans clàssics i també pel·lícules més actuals, però en un entorn molt significatiu, lligat a la naturalesa de les pel·lícules que projecta.
Aquest any, el Rolling Roadshow es queda a Texas per oferir diversos films que han estat rodats en aquest àrid estat nord-americà. Des de referents del western com Centauros del Desierto (John Ford, 1956) o Río Rojo (Howard Hawks, 1948), passant per les icòniques La Matanza de Texas (Tobe Hopper, 1974) i Bonny y Clyde (Arthur Penn, 1967), fins a dues de les millors pel·lícules dels germans Coen com Sangre Fácil (1984) i No Es País Para Viejos (2007), entre altres. En cada edició, es dissenyen pósters especials per a la ocasió, sempre de caràcter conceptual, expressant de forma molt subtil el contingut de cada pel·lícula, i aquest any no ha estat una excepció. Dissenyats per l’artista Jason Munn, il·lustren a la perfecció i amb gran originalitat tots aquests títols que tenen Texas com a escenari.
Font: Cinemania
No és el cas més flagrant que he presentat en aquesta secció, sobretot degut a la diferència cromàtica d’una de les dues cares, però no hi ha dubte que l’estructura és clarament la mateixa, així com la intencionalitat alhora de representar cada personatge. Si el 2002 Pedro Almodóvar jugava amb vermell i blau per presentar i distingir les dues protagonistes del seu film Hable Con Ella, el 2006 Richard Eyre escollia el mateix recurs i disposició pel póster de Diario de un Escándalo, en aquest cas optant pel groc. En tot cas, si l’enquadrament fos el mateix, pràcticament parlaríem de dos pósters simètrics.
Sovint, el gènere d’acció no es caracteritza per l’elevada originalitat de molts dels seus exponents. Persecucions al límit, explosions de proporcions exagerades, tirotejos inacabables i un protagonista que s’acaba erigint com el gran heroi després de salvar els innocents del gran desastre que s’acostava. És coherent, doncs, que el cartell de la pel·lícula vulgui destacar alguns d’aquests elements, els més atractius pel públic, però als responsables de Speed (1994) se’ls hauria pogut ocórrer una estructura una mica diferent a la de la imatge de La Jungla 2 (1990). A destacar també l’excés de bronzejat de Keanu Reeves i la prova irrefutable que ens recorda que Bruce Willis va lluir una bona mata de cabell en el seu dia.
A falta de poc menys de dos mesos per la seva estrena, es va intensificant l’aparició de referències sobre una de les grans estrenes d’aquest hivern, Black Swan (que aquí probablement serà traduïda com a Cisne Negro). La nova pel·lícula de Darren Aronofsky, que pràcticament tothom assenyala com una de les grans candidates als Oscars 2010, promet retornar-nos al cinema més cru i pertorbador del director de Nova York, aquell que ens va fascinar a Réquiem por un Sueño o Pi. Fa unes setmanes, ja vaig publicar el tràiler de la pel·lícula; ara han aparegut uns pòsters d’edició limitada realment espectaculars, amb un estil que recorda força la típica propaganda soviètica.
D’altra banda, també ha aparegut un nou vídeo promocional de Black Swan, concretament un vídeo musical que recull un tast de les diferents peces que conformaran la banda sonora del film. Entre els seus responsables, trobem a Clint Mansell, un fix al costat d’Aronofsky, o els mateixos The Chemical Brothers, entre altres. Quasi res. El videoclip és tan espectacular com inquietant, i diria que fins i tot més obscur que el tràiler. Cada cop hi ha més ganes de veure-la, tot i que la última imatge de Natalie Portman segueixi posant els pèls de punta.
Black Swan s’estrena el 28 de gener de 2011.
Font: Empire
24 anys són molts, deurien pensar els responsables de Transporter 2 (2005), però atrevir-se a apropar-se tant a un clàssic de 007 com Sólo Para Sus Ojos (1981) és massa agosarat. L’estil de Jason Statham és força elegant i el cert és que la saga Transporter no està malament del tot, però Roger Moore sempre serà el James Bond per excel·lència, encara que no necessiti llançar-se a l’aire amb una pistola a cada mà. A banda de comprovar la certa evolució de la roba interior femenina, crec que les descarades semblances entre els dos pósters salten a la vista…
A mitjans de la passada dècada, dues grans sagues de superherois van ressorgir després de força temps d’estar aturades, sobretot en el cas de Superman, ja que ja feia més de vint anys de la primera trilogia. En el cas de Batman, el temps era menor, però el llegat de Batman i Robin era realment desastrós. En tot cas, les dues tenien l’objectiu d’endinsar-se en la figura del protagonista de forma més introspectiva, i fins i tot més obscura. El resultat va ser força desigual, ja que Batman Begins (2005) va resultar una gran pel·lícula i Superman Returns (2006) no va passar d’entreteniment bastant correcte. La idea de confondre’ns amb un póster al mateix estil que l’altra saga no va ser suficient per a poder-nos convèncer.
Durant la primera dècada d’aquest segle, Pixar i Dreamworks van protagonitzar la gran lluita per fer-se amb el lideratge del gènere d’animació en 3D. El guanyador no cal ni anomenar-lo, perquè és bastant evident, però tot i que Pixar sempre ha destacat per la gran originalitat dels seus productes, en aquest cas no se’ls pot atribuir aquesta virtut. Poca gent ho va notar en el seu dia, però el póster dissenyat per a Los Increíbles (2004), una de les seves millors pel·lícules, va resultar significativament semblant al de la pel·lícula insígnia de Dreamworks, Shrek (2001). A vegades, fixar-se tant en la competència porta a descuits com aquest.
El Buen Alemán (2006) es va presentar com un film que emulava de forma deliberada el cine clàssic dels anys 40. El seu director, Steven Soderbergh, va rodar amb les càmeres i equips de so que s’utilitzaven fa 70 anys perquè el resultat fos el màxim de fidel a les grans pel·lícules d’aquells temps. El que potser no calia era copiar tan descaradament el póster de la pel·lícula clàssica més popular (que no bona) que es va rodar en aquella dècada: Casablanca (1942).
Em sembla bé que es vulguin fer homenatges d’aquest tipus, però una mica d’originalitat no hagués estat malament. I si després resulta que El Buen Alemán és un gran “voler i no poder”, com així és, encara queda més en evidència aquest excés d’ambició en comparar-se amb grans títols clàssics.