Després de presentar les deu darreres de la llista, arriba el Top10 final per a confirmar l’altíssim nivell cinematogràfic de 2014. Els números parlen: cap pel·lícula baixa del 8,5 de nota al blog, i les quatre primeres comparteixen un 9. En realitat, el més just seria dir que hi ha un empat tècnic entre aquestes quatre, però com sempre han estat petits detalls completament subjectius el que han decidit l’ordre final. Tinc bones expectatives de cara al 2015, però ho tindrà difícil per a igualar el nivell d’aquest any. Aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2014 a M.A.Confidential:
Arxius
All posts for the month Desembre de 2014
Per molt preceptiu que sigui, arribar a finals d’any i fer la llista de les millors pel·lícules vistes durant aquests dotze mesos sempre fa una especial il·lusió. No només per la diversió (no exempta de dubtes i dilemes) que suposa la confecció de l’ordre d’aparició de cada títol, sinó pel plaer de recordar tot el cinema vist durant aquest temps i comprovar quina és l’empremta que realment m’han deixat. I he de dir que el balanç de 2014 és sens dubte un dels més complaents dels últims anys. En primer lloc, ha estat un any fantàstic per al ‘blockbuster’, que sembla haver trobat l’essència que necessitava per connectar amb el públic; paral·lelament, hem pogut gaudir de diverses joies a mans de grans directors en un magnífic estat de forma.
En realitat, el notable augment de nivell que hem tingut aquest any ha deixat curta la desena de títols que fins ara destacava, així que la llista es mereixia una ampliació per agrupar les 20 millors pel·lícules de 2014 a M.A.Confidential. I per posar-hi més salsa, millor oferir-les en dues entregues, així que, aquestes són les primeres deu de la llista:
What We Do in the Shadows
Directors: Jemaine Clement i Taika Waititi
Intèrprets: Taika Waititi, Jemaine Clement, Jonathan Brugh, Cori Gonzalez-Macuer, Stuart Rutherford, Ben Fransham, Jackie van Beek
Gènere: Comèdia, terror, fals documental. Nova Zelanda, 2014. 90 min.
Viago, Deacon, Vladislav i Petyr són quatre vampirs que comparteixen pis en un suburbi de Wellington, a Nova Zelanda. Com és habitual, la diferència de personalitat entre ells provoca més d’una disputa en la seva convivència, però junts afronten amb un gran sentit del companyerisme totes les dificultats que el dia a dia els va presentant. A tot això, cal afegir-hi les seves limitacions vampíriques, que, òbviament, no els permeten sortir al carrer quan és de nit, i també els generen una set de sang que necessiten saciar.El gènere del “mockumentary”, o fals documental, sempre ha estat una font molt fructífera de rialles gràcies a les evidents possibilitats de transgressió que proposa. Títols com This is Spinal Tap, Zelig, Borat o la sèrie The Office són alguns dels més destacats que han funcionat gràcies a capgirar en clau d’humor un format eminentment realista com és el documental. I és aquesta fórmula la que ara posa en pràctica What We Do in the Shadows, una creació dels neozelandesos Taika Waititi i Jemaine Clement -coneguts per ser dos dels responsables de la sèrie Flight of the Conchords– on es trasllada de forma brillant aquest gènere a l’univers dels vampirs. Gràcies a la total banalització d’aquestes criatures mítiques i al talent amb què s’equiparen les seves vides a les nostres -sumant-hi totes les particularitats de la seva naturalesa-, la pel·lícula es converteix en un autèntic festival d’humor negre, absurd i surrealista.
The Hobbit: The Battle of Five Armies
Director: Peter Jackson
Intèrprets: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, Luke Evans, Evangeline Lilly, Orlando Bloom, James Nesbitt, Aidan Turner, Cate Blanchett, Lee Pace, Hugo Weaving, Billy Connolly, Christopher Lee, Benedict Cumberbatch, Ian Holm
Gènere: Aventures, fantàstic, acció. USA, 2014. 140 min.
Després que Bilbo provoqui la seva ira, el drac Smaug surt a arrasar la Ciutat del Llac, cosa que aprofiten els nans per recuperar la Muntanya Solitària. Un cop allà, però, les tones d’or i la desmesurada cobdícia comencen a ennuvolar la ment del rei Thorin, que no sembla disposat a complir la seva promesa de repartir les riqueses a qui els pertoca. Poc a poc, tots els exèrcits que reclamen la muntanya i l’or que hi ha dins es concentraran a l’entrada d’aquesta, disposats a emportar-se el que és seu.L’allargament de la preproducció, els malentesos entre els implicats, la renúncia de Guillermo del Toro, la posterior acceptació per part de Peter Jackson com a director –més fruit de la pressió que no pas la convicció–, l’ampliació de dues a tres pel·lícules… La cadena de moviments incerts durant aquest període previ ja van ser un presagi del destí que seguiria l’adaptació cinematogràfica d’El Hobbit. Després de dues primeres parts desencoratjadores que no aconseguien superar la mera condició d’entretingudes, la pretesa apoteosi final que havia de regalar-nos El Hobbit: La Batalla de los Cinco Ejércitos ho ha acabat de confirmar: El Hobbit ha estat un projecte fallit, concebut sense ànima i amb un seriós problema estructural. I és aquesta tercera part la que probablement acusa més tots aquests perjudicis, ja que la fredor que transmet a l’espectador és a les antípodes del seu objectiu.
Mommy
Director: Xavier Dolan
Intèrprets: Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clément, Alexandre Goyette, Patrick Huard.
Gènere: Drama. Canadà, 2013. 135 min.
Al Canadà, s’acaba d’aprovar una llei que permet als pares de nens problemàtics cedir-los a institucions públiques perquè siguin tractats allà. No obstant, Diane decideix encarregar-se ella del seu fill Steve, que pateix TDH, quan aquest és posat en llibertat després d’haver estat retingut per haver cremat una cafeteria. Tot i la violència amb què Steve tracta la seva mare degut al seu trastorn psíquic, els dos tiren endavant com poden tot i no tenir massa recursos per a subsistir.El nen prodigi del cinema independent el fill mimat de Cannes, el cineasta més visionari dels últims anys, el nou ‘enfant terrible’ del setè art, un jove pretensiós que es creu el rei del món, l’hereu de Polanski, de Wong Kar-wai, de Gus van Sant… L’espectre de qualificatius que he llegit en referència a Xavier Dolan no pot ser més ampli i variat, però deixa una cosa clara: la indiferència no té cabuda en el seu cinema. Observant les xifres que l’envolten, ja ens en podem fer una idea: amb només 25 anys, ja ha dirigit cinc pel·lícules (la primera, amb 19) i acumula quasi una quarantena de premis, sis d’ells al Festival de Cannes. Personalment, no en puc fer una valoració massa documentada, ja que Mommy és la primera pel·lícula que veig de Dolan, però després de veure aquest extenuant drama familiar és evident que aquest canadenc busca una visió especialment crua de la realitat i que mostra una forta personalitat darrere la càmera.
Sons of Anarchy
Creador: Kurt Sutter
Intèrprets: Charlie Hunnam, Ron Perlman, Katey Sagal, Mark Boone Junior, Kim Coates, Tommy Flanagan, Maggie Stiff, Theo Rossi, Ryan Hurst, Dayton Callie, Jimmy Smits, Drea de Matteo.
Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2008-2014. 92 capítols de 50-80 min.
La ciutat de Charming, a Califòrnia, viu sota la influència d’un club de motoristes anomenats “Sons of Anarchy” que controlen totes les operacions fora de la llei que tenen lloc a la zona. El club està presidit per Clay Morrow, un dels membres fundadors, que ara és parella de Gemma Teller, considerada com la “mare” de tot el grup. El seu fill Jax també és una figura important dels “Sons of Anarchy”, tot i que no sempre està d’acord amb la seva forma d’actuar. El clan mexicà dels Mayans és el seu gran enemic, però els esdeveniments van agafant cada vegada més dimensió, i també la situació interna del club es complica degut a una sèrie de conflictes.La creixent voràgine serièfila que portem experimentant des de fa sis o set anys no només s’ha traduït en un augment vertiginós i inabastable de les produccions estrenades cada any, sinó també en un clar increment de l’exigència per part de l’espectador. Entre la ferotge competència i l’alt nivell demandat, avui dia és realment difícil fer sobreviure una sèrie de principi a fi. No hi ha fórmules màgiques que garanteixin res, però un dels camins que hi porten és el de trobar una personalitat pròpia potent i mantenir-s’hi fidel; i és precisament aquest el secret de l’èxit de Sons of Anarchy. Sota la constant, valenta i en ocasions controvertida batuta de Kurt Sutter, la sèrie de la cadena FX ha aconseguit crear un univers propi i l’ha sabut rendibilitzar durant set temporades sense excessives rebaixes en l’eficàcia.
L’arribada de Nadal i el corresponent malson a l’hora de pensar regals per a tothom presenta aquest any una opció més que temptadora, sobretot si entre els destinataris hi ha algun malalt del cinema. El Phenomena Experience, la popular iniciativa que de forma periòdica fa reviure les cartelleres dels anys 70, 80 o 90 a la ciutat de Barcelona amb alguns dels títols més mítics el setè art, segueix amb la seva evolució imparable i estrena sala pròpia, concretament a l’espai que havia deixat buit el difunt cinema Nàpols (Sant Antoni Maria Claret, 186). Per celebrar-ho, ens han obsequiat amb “Phenomena Año Cero”, un programa intensiu de sessions que deixen petit qualsevol pitet per als més nostàlgics del cinema.
Magic in the Moonlight
Director: Woody Allen
Intèrprets: Emma Stone, Colin Firth, Marcia Gay Harden, Jacki Weaver, Eileen Atkins, Simon McBurney, Hamish Linklater, Erica Leerhsen
Gènere: Comèdia romàntica. USA, 2014. 95 min.
A l’Europa dels anys 20, Stanley, un popular mag anglès, és cridat per un vell amic seu perquè vagi a França a observar les arts d’una suposada mèdium anomenada Sophie i intentar desemmascarar la seva farsa. Un cop arriba a la Costa Blava francesa, i convençut que pràctiques com aquestes són del tot impossibles, Stanley comença a analitzar les sessions d’espiritualisme de Sophie i s’adona que no li resultarà fàcil trobar els trucs que la jove utilitza per a convèncer la gent que es pot comunicar amb els morts.Potser podria dedicar una mica més de temps a treballar els seus guions, a rebuscar de nou en els racons més corrosius del seu humor o a arriscar-se a explorar nous terrenys, però, amb 79 anys acabats de fer, sembla força improbable que Woody Allen trenqui la seva dinàmica creativa. I aviam qui és el valent que el convenç del contrari. Així doncs, hem tornat a rebre la seva particular ració anual, i en el cas de Magia a la Luz de la Luna ens tornem a trobar amb un d’aquells títols que passaran a engreixar el prestatge de pel·lícules d’un sol ús; simpàtiques, entranyables i fàcilment digeribles, però massa rutinàries i reiteratives per a resultar rellevants. Tots sabem que Allen no s’ha caracteritzat mai per l’amplitud de mires pel que fa als temes tractats a les seves pel·lícules, però a la vegada és cert que els tracta de forma única. Qui hi connecti i en tingui ganes, tornarà a passar una bona estona; qui no, té tot el dret, i amb raó, de lamentar una evident monotonia.
L’imminent 2015 vindrà carregat d’estrenes esperadíssimes, però també es podria convertir en l’any dels retorns fallits. Deixant de banda l’episodi VII de Star Wars que per ara no ha mostrat suficient com per poder fer cap previsió mínimament fonamentada, a la ja comentada seqüela de Jurassic Park, Jurassic World, s’hi afegeix ara Terminator Genisys, una nova arrencada de la saga apocalíptica futurista que pretén avançar de forma relativament paral·lela a les pel·lícules que hem vist fins ara. Sota la batuta d’Alan Taylor, director de Thor: El Mundo Oscuro i de diversos capítols de sèries com Juego de Tronos, Los Soprano o Mad Men, la nova franquícia segueix el mateix argument que el film original, però hi afegeix -segons s’ha dit- alguns canvis. En tot cas serem de nou a l’any 2029, on enmig d’una guerra entre humans i robots, John Connor, el cap dels rebels que controlen Skynet, envia el soldat Kyle Reese al passat per salvar la seva mare.
Blue Ruin
Director: Jeremy Saulnier
Intèrprets: Macon Blair, Eve Plumb, Devin Ratray, Amy Hargreaves, Kevin Kolack, David W. Thompson
Gènere: Thriller, drama. USA, 2013. 90 min.
Dwight, un jove vagabund que viu a Delaware en un vell i rovellat Pontiac de color blau, es passa la vida recollint ampolles per la platja, regirant els contenidors per buscar menjar i colant-se a les cases dels altres per a poder banyar-se de tant. Un dia, rep la notícia que l’assassí dels seus pares és a punt de sortir de la presó i, enfurismat, decideix tornar al seu poble natal, a l’estat de Virginia, per a intentar curar velles ferides que encara no s’han tancat.Tot i que a vegades es diu de forma força gratuïta, la recurrent expressió “la venjança és un plat que es serveix fred” té un sentit important, ja que fa referència al procés d’espera i reflexió que s’acostuma a prendre algú quan vol venjar-se de la forma més dura i efectiva possible; a la necessitat de calmar un probable excés d’impulsivitat o fogositat que porti a cometre errors. És precisament aquesta frase la que es pot considerar l’epicentre perfecte del thriller independent Blue Ruin, ja sigui fent-hi referència directa o enfocant-la des de diferents vessants. El jove director Jeremy Saulnier presenta aquí la que és tot just la seva segona pel·lícula darrere la càmera, i ho fa amb una poderosa posada en escena i una història que té la simplicitat i la contundència com a principals armes. Una nova demostració que l’escena independent nord-americana amaga grans talents, especialment en aquest tipus de gèneres.