Amour
Director: Michael Haneke
Intèrprets: Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva, Isabelle Huppert, William Shimell.
Gènere: Drama. Àustria, 2012. 125 min.
Georges i Anne són una parella de professors de música que, passats els vuitanta anys, gaudeixen de la seva vida de parella com qualsevol altre. Un dia, Anne pateix un infart i queda amb la meitat del cos paralitzada i pràcticament sense mobilitat. L’agreujament del seu estat i la poca implicació de la seva filla, que viu a Londres, farà que Georges s’hagi de fer càrrec d’Anne, cosa que posarà a prova la seva relació i el seu amor.L’esbufec generalitzat quan apareixen els títols de crèdit (acompanyats d’un complet silenci, com sempre) denota les intenses sensacions que Michael Haneke ens acaba de transmetre una vegada més. Qui coneix el director ja sap que les concessions a l’espectador no són precisament el seu tret característic, i no hi ha dubte que Amor és una de les pel·lícules més crues i dures que ha fet mai. Si La Cinta Blanca es centrava en la infantesa i la pèrdua de la innocència per culpa de l’odi inculcat a través d’una educació repressiva, ara Haneke ens trasllada a la vellesa i a una perspectiva completament diferent, però igual de desoladora, del cicle vital. Amor basa la seva contundència en quelcom tan simple com la naturalitat, el mostrar les coses tal com són, sense reserves ni tampoc dramatitzacions de més. La ficció desapareix i qualsevol espectador s’hi pot veure reflectit, ja sigui per experiència o com a visió de futur. I això cala més que cap altra cosa.