M.A.Confidential

Green Room

Director: Jeremy Saulnier

Intèrprets: Patrick Stewart, Anton Yelchin, Imogen Poots, Alia Shawkat, Mark Webber, Taylor Tunes, Joe Cole, Brent Werzner, Callum Turner, David W. Thompson, Macon Blair

Gènere: Thriller, terror. USA, 2015. 95 min.

Amb la seva segona pel·lícula, la remarcable Blue Ruin, Jeremy Saulnier va situar-se en primera línia de la nova fornada de directors nord-americans. A partir de llavors, la temptació de deixar-se endur per les grans majors de Hollywood va ser evident, però la decisió de Saulnier de mantenir-se en l’escena independent no ha pogut ser més encertada. Amb l’arribada de Green Room, el director fa una transició del blau al verd que al mateix temps suposa l’amplificació i enduriment d’algunes traces ja presents al seu film de 2013, com són el control de la tensió i la cruesa a l’hora de retratar la violència. Aquests dos elements conformen una part essencial de la identitat de Green Room, que dedica tots els seus esforços en submergir-nos a l’acorralament del seu grup de protagonistes, per després acompanyar-los en la seva desesperada missió de supervivència. Un enfocament del qual Jeremy Saulnier poques vegades es desvia.

Aquest acotament del veritable abast de la història és un dels grans encerts de Saulnier. Més enllà del rerefons de confrontació ideològica i de l’evident col·locació del neonazisme com a font de la problemàtica del film, Green Room no presenta cap simbolisme o segona interpretació d’allò que ens està explicant; no es busca que triomfi cap pensament sobre un altre, ni tampoc se’n pot extreure cap anàlisi elaborat sobre les diverses circumstàncies. Aquí el que importa és sortir-ne amb vida. És per això que, si s’hagués de relacionar la pel·lícula amb un gènere concret, el més apropiat segurament seria el “slasher”. No obstant, Jeremy Saulnier es desprèn de la gran majoria de clixés d’aquest gènere respecte els personatges o l’estructura narrativa, i hi aplica una atmosfera molt més real i seriosa. Gràcies a aquest fet, el nervi de l’acció es fica dins de l’espectador de forma molt més profunda, i el fa patir de veritat a mida que el suspens va augmentant.

La potència de Green Room prové de les seves intencions directes i sense grans atenuants durant el camí, però també de la determinació de Jeremy Saulnier a l’hora de dur a terme els seus objectius. No es necessita cap història amorosa forçada que aporti les mateixes típiques motivacions emocionals de sempre, ni tampoc s’introdueix cap fet del passat que en un moment donat jugui el seu paper, tal com imposaria qualsevol manual de guió, ni tampoc es detecten clarament els prototips de personatge de tota la vida. I és així com la identificació amb els joves protagonistes funciona molt millor, ja que es denota espontaneïtat i també un punt de bogeria molt estimulant. La introducció de punts d’humor negre descarrega tensions de forma puntual, però en cap moment ens convida a restar gravetat als fets que estan passant. Green Room no ens deixa respirar pràcticament fins l’últim segon.

En molts moments, l’ambientació de Saulnier sembla derivar relativament dels videojocs de supervivència, ja que la pel·lícula va passant per diversos episodis en què el principal interès és no saber per on arribarà el perill, i quina serà la seva naturalesa. Els espais es tornen gairebé asfixiants, i la pressió psicològica augmenta. Aquest avanç en el to i la narració de Green Room, perfectament planificat pel director, no permet ni un mínim estancament de l’acció i genera un ritme constant, sense masses respirs concedits. Tal com ja va deixar entreveure a Blue Ruin, Jeremy Saulnier demostra que domina perfectament la batuta de la tensió narrativa i que sap posar-la al servei de les seves pel·lícules amb una considerable eficàcia. I quan es tracta de plasmar la violència, tampoc s’està per romanços, ja que Green Room no escatima brutalitat ni vistositat en nombroses ocasions.

La pel·lícula compta també amb un repartiment entregat, on hi destaca un sorprenent Patrick Stewart que encara dóna més entitat al conjunt, però que tampoc s’emporta tot el protagonisme. I és que Green Room presenta aquest aire deliberadament “brut” i fregant la sèrie B que tan bé li va a Jeremy Saulnier per a no passar-se d’ambició i dedicar-se expressament a allò que vol. Fins i tot queda certa sensació que la pel·lícula s’hauria pogut convertir en quelcom més gran i més rellevant, però un cop reposada, la conclusió és que el camí escollit era el bo. Un cop consagrat en el seu segment gràcies a dos títols que ja són imprescindibles dins de l’escena independent nord-americana més recent, caldrà veure si Saulnier sap mantenir el llistó quan els seus projectes guanyin en dimensions i propòsits, si és que accepta fer aquest salt. De moment, ja ens ha demostrat que quan juga amb recursos limitats té un talent enorme.