Arxius

All posts for the month Agost de 2009

RESACÓN EN LAS VEGAS

Posted by Martí on 31 d'Agost de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , . 8 comentaris

hangover2

The Hangover

Director: Todd Phillips

Intèrprets: Bradley Cooper, Ed Helms, Zack Galifianakis, Justin Bartha, Heather Graham, Ken Jeong, Mike Tyson.

Gènere: Comèdia. USA, 2009. 100 min.


Quatre amics marxen a Las Vegas a celebrar el comiat de solter d’un d’ells, que es casa al cap de dos dies. Només passaran una nit allà, o sigui que el pla és passar-s’ho el millor possible per després tornar i arribar a temps a la boda. No obstant, quan desperten el matí següent, la ressaca és generalitzada i cap d’ells recorda res del que ha passat. L’habitació està destrossada i plena de coses insospitades, però el pitjor de tot és que en falta un, el nuvi. És llavors quan els altres tres, desesperats, es posen en marxa per trobar-lo; el primer de tot, intentar recordar què ha passat aquella nit.

És curiós el cas d’aquesta pel·lícula, ja que s’ha convertit en la comèdia adulta més taquillera de la història a Estats Units, però també ha convençut a gran part de la crítica. Dos factors que no solen coincidir en aquest tipus de films. És per això que tenia certa curiositat per comprovar si realment no era la típica xorrada de sempre, i ara puc dir que, en gran mesura, és així. Resacón en Las Vegas planteja una història original i presenta uns protagonistes que, en el fons, tenen dos dits de front, per molt absurdes que siguin les situacions que protagonitzin. L’humor, lluny de ser refinat, tampoc no és infantil i sap fugir de la constant vulgaritat, i s’ajuda d’un molt bon ritme i una estructura ben pensada. Aspectes rigorosos i parts sobrants, per suposat que n’hi ha, però no se li pot negar la seva efectivitat i que sap divertir de forma més honesta que tantes d’altres.

La peli no es pren gaire temps per posar-nos en situació, presentar-nos els personatges (que acaben sent molt menys arquetípics del que sembla en un principi) i enviar-nos cap a Las Vegas. A partir d’allà, l’acció sempre té dos camins diferents, el que passa en el present i allò que va passar la nit anterior, i el film juga amb les conseqüències que aquesta última té a la primera, sense que els protagonistes en sàpiguen les causes, ja que no les recorden. Així doncs, la gràcia està en veure situacions, algunes d’elles molt absurdes, que ni els propis personatges saben per què passen. L’argument es converteix en una recerca del nuvi a la qual li falten peces que només encaixaran si refan els fets de la nit anterior, amb un compte enrere que acaba el dia de la boda, naturalment. Això significa que els protagonistes realment estan preocupats en tot moment pel seu amic i que el seu objectiu és seriós, i aquest és un dels grans aspectes que dignifica Resacón en Las Vegas.

hangover

L’aparença dels personatges de Resacón en Las Vegas és força mesurada. Tot i que Alan, el cunyat del nuvi, interpretat per Zack Galifianakis, de seguida porta penjada l’etiqueta del tontet de la peli, no estem davant d’idiotes ignorants i empanats de la vida (tan típics en pelis així). Són excèntrics i fan alguna que altra estupidesa, sí, però en tot moment són conscients de la situació, que per a ells és dramàtica. Si passa el que passa és per unes circumstàncies generades en ple estat ebri i inconscient dels propis actes, i ara se n’adonen i se’n penedeixen, donades les conseqüències. Fins i tot com a espectador tens ganes, més enllà d’esperar la pròxima broma, que se n’acabin sortint. L’humor de Resacón en Las Vegas no pot evitar ser una mica intermitent, ja que no totes les situacions són tan divertides com es pretenia que fóssin, però presenta una eficàcia clarament superior a la mitjana i no se li poden negar punts força bons.

Crec que el més destacable d’aquest film és que les seves intencions es plasmen molt bé a la pantalla, i que aconsegueix un bon equilibri entre les dosis de gamberrisme i primitivisme i la part més humana i emocional. Això sí, ens dibuixa de forma bastant clara una diferenciació de gènere que potser és una mica massa extrema. Una situació com la de Resacón en Las Vegas només pot passar a quatre homes, per què enganyar-nos, però en les (comptades) ocasions en què se’ns mostren les dones, tot és seny, prudència i seriositat de forma massa accentuada i oposada. En fi, el cas és que havent anat al cinema amb quatre amics més, no pots evitar sentir-te identificat amb el que acabes de veure, un cop surts de la sala.

Siguem sincers, Resacón en Las Vegas mereix bones referències i cert reconeixement, però això no la treu del gènere de comèdia gamberra americana. Això sí, dins d’aquest sac, supera, i de llarg, la nota mitjana, la qual cosa la converteix en la millor opció si el que es vol és simplement diversió durant hora i mitja llarga, sense haver d’aguantar els típics recursos escatològics o sexuals durant tota l’estona. No veure-la no suposa cap pèrdua, però fer-ho no molestarà a ningú. Per cert, més que una recomanació, una obligació, prohibit marxar abans dels títols de crèdit finals.

PREMIS BLOCS CATALUNYA 2009 – Últims dies per votar

Posted by Martí on 30 d'Agost de 2009
Posted in: General. Tagged: , , . 2 comentaris

El pròxim 10 de setembre s’acaba el termini per a la votació popular als Premis Blocs Catalunya 2009. Com ja vaig explicar en el seu moment, després de quedar finalista l’any passat, torno a participar en aquesta segona edició esperant tenir una mica més de sort. Si més no, tornar a estar entre els cinc primers ja seria tot un honor, ja que la categoria aquest any és la de Cultura, amb molts més participants i, per tant, amb molta més competència.

Aquest any, el mètode de votació ha canviat respecte l’any anterior i és important que ho recordi: ES POT EMETRE UN VOT PER BLOG CADA 24 HORES. És a dir, cada dia podeu votar el vostre bloc preferit, amb el mateix mail, i els vots es van acumulant. Si aquest resulta ser el meu, doncs perfecte i us demano que el voteu tants cops com pugueu (fins a un màxim d’11 vegades si ho feu cada dia fins el 10 de setembre). Recordeu també que el vot no és vàlid fins que no es clica al link que us arriba en un mail de confirmació.

Així doncs, no estaria malament sumar un bon nombre de vots en aquesta recta final de les votacions. Aquí teniu la pàgina on votar-me (també la trobeu permanentment a la part superior de la columna dreta del blog):

premisblocs2009

Gràcies a tots!

ANTICRISTO

Posted by Martí on 27 d'Agost de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 7 comentaris

Antichrist

Antichrist

Director: Lars von Trier

Intèrprets: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg.

Gènere: Drama, terror. Dinamarca, 2009. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després de la mort accidental del seu fill, una parella lluita per superar el dolor per la pèrdua. Tot i que ell, psicòleg, intenta ajudar la seva dona a superar un greu estat de desconsol i ansietat, el comportament d’ella empitjora, per la qual cosa decideix emportar-se-la a una cabana al mig del bosc. Allà és on ella va passar l’últim estiu amb el seu fill, per això el marit creu que és el millor lloc on superar totes les pors i deixar enrere aquesta tragèdia. Però l’exercici no resultarà gens fàcil.

Es poden dir moltes coses de Lars von Trier, que està completament sonat, que és un geni incomprès, que pren drogues dures o que ens odia a tots. La resposta vàlida segurament sorgiria d’una mescla entre totes aquestes, però, en tot cas, només la sap el propi von Trier. El que digui la resta de gent deu importar-li ben poc, perquè quan un roda una pel·lícula com Anticristo, queda força clar que no ho fa buscant l’aprovació de ningú, simplement és el que tenia ganes i necessitava explicar en aquell moment. És per això que Anticristo pot ser criticada i rebutjada segons el criteri (i sobretot l’estómac) de cadascú, però en cap cas es pot acusar de pretensiosa o gratuïta. Té alguns excessos, sí, per què negar-ho, però probablement són necessaris per transmetre el que vol transmetre el director, qui controla les emocions de l’espectador en tot moment, però sense ser controlador. En tot cas, veure Anticristo es converteix en una experiència irrepetible i difícilment oblidable durant un bon temps.

A quants films realitzats durant els últims anys es pot aplicar aquesta última frase? Segur que es poden comptar amb els dits de la mà, o potser ni això. Crec que, només per això, ja val la pena anar a veure-la; això sí, és un error voler fer una aproximació a Anticristo com si fos una peli comú, esperar que el film tingui una estructura típica i que l’argument acabi tancant tots els caps oberts. I, sobretot, evitar escandalitzar-se i quedar-se només en això, perquè darrere aquella imatge (encara que sigui molt desagradable), probablement hi ha un sentit. A banda d’això, val la pena veure aquest film per les dues actuacions estelars que hi trobem. Charlotte Gainsbourg, guardonada amb el premi a millor actriu a Cannes 2009, et deixa realment esgotat per la desesperació i dolor que pot arribar a transmetre. Willem Dafoe, que ja de per si té una cara inquietant, l’acompanya també a un grandíssim nivell. El repartiment d’Anticristo només té dos actors, però realment no en necessita més.

Antichrist2

El film està separat en quatre capítols, corresponents a fases de l’estat emocional des d’un punt de vista psicològic, als quals es sumen un pròleg i un epíleg. I el cert és que cal començar parlant del pròleg, no perquè sigui el primer en ordre cronològic, sinó perquè cinematogràficament és impressionant. Lars von Trier serà moltes coses, però és un director de cine brillant, i ho demostra en escassos minuts de càmera lenta, blanc i negre i Haendel de fons, en què ja et deixa sense paraules. A partir d’aquí, Anticristo va pujant en intensitat, duresa i violència. I aquí, Lars von Trier no s’amaga res i ens mostra tot el que creu necessari, simplement perquè vol que visquem la peli així. Algú hi veurà provocació gratuïta i repulsiva, però, tot i que crec que en ocasions està massa a prop de sobrepassar el límit, jo no ho he vist així.

A la peli se li poden retreure altres aspectes, sobretot relacionats amb la credibilitat d’algunes escenes o fets, i també en la inclusió de metàfores i referències molt antigues i acotades, difícils d’assimilar per la gran majoria de públic. Probablement, de captar-ho, comprendríem una mica millor el comportament dels personatges, especialment d’ella. En tot cas, Anticristo transmet una imatge realment impactant i molt controvertida de la figura de la dona, de la seva relació amb la naturalesa i de la seva naturalesa pròpia. Al mateix temps, evoca clarament la història d’Adam i Eva (no és casualitat que el bosc es digui Edén i que cap dels dos protagonistes tingui nom), però “reversionada”, per dir-ho d’alguna forma. El que genera de forma inevitable és debat, intercanvi de sensacions i interpretacions i també una clara voluntat de saber més coses sobre el que has vist. I, al cap i a la fi, tot això és el que acostuma a aconseguir una bona pel·lícula.

Anticristo és d’aquelles difícils de recomanar, en què has de pensar bé en com és l’altra persona abans de donar-li una resposta, ja que no hi ha dubte que no és una peli digerible per la gran majoria de públic. La peli arriba a nivells insospitats (el tràiler és un avanç “light”) i hi ha escenes molt dures i explícites, però seria un gran error quedar-nos només amb aquestes imatges (encara que quedin inexorablement gravades a la memòria), ja que el rerefons és molt més ampli. De totes formes, com ja he dit, si es va a veure a Lars Von Trier, no qualsevol predisposició és vàlida, per tant el millor és no esperar res i sempre buscar un significat al què passa. Pot ser que molts no els trobem mai, però això no evitarà que Anticristo es mantingui un bon temps a la memòria de l’espectador.

(Atenció: spoilers als comentaris!)

MACHETE: El fals tràiler ja és una pel·lícula de veritat

Posted by Martí on 26 d'Agost de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

I quina pel·lícula… Jessica Alba, Steven Seagal, Michelle Rodríguez, Robert de Niro, Don Johnson, Rose McGowan, Lindsay Lohan i, naturalment, Danny Trejo en el paper de Machete. El cert és que les entusiasmades reaccions que va provocar el fals tràiler en l’estrena de Grindhouse (amb diversos grups de fans que ja reclamaven la realització del film) feien preveure que Robert Rodríguez pogués prendre la decisió de tirar-ho endavant, però es feia difícil pensar que el projecte acabaria comptant amb un cartell de luxe com aquest. En un principi, es va parlar d’un film pensat per a ser estrenat en DVD, sense passar pels cinemes, però finalment el podrem gaudir en pantalla gran. El rodatge ja està en marxa i n’acaben d’aparèixer les primeres imatges, com aquesta, amb Jessica Alba, Danny Trejo i Robert Rodríguez darrere d’aquest:

machete

Robert Rodríguez ha estat l’encarregat d’escriure el guió, basat en la història que ens presentava el tràiler fals, i en comparteix la direcció amb Ethan Maniquis, muntador i responsable d’efectes visuals en quasi totes les seves pel·lícules. No se sap si l’aspecte del film seguirà l’estil visual brut i carregat d’imperfeccions de Grindhouse o més arreglat, però està clar que serà un nou homenatge al cinema de sèrie B. El rodatge va començar a finals de juliol i segueix duent-se a terme ara mateix, amb l’estrena prevista en el transcurs de 2010. La data exacta dependrà del desenvolupament de l’altre projecte de Robert Rodríguez de cara a l’any vinent (a veure si ara és veritat), Sin City 2.

Esperem que la pel·lícula compleixi les expectatives que va generar el fals tràiler en el seu moment, i que ara encara han augmentat més en conèixer els actors que hi participaran. De Robert Rodríguez no te’n pots fiar mai del tot. En tot cas, no hi ha dubte que serà un film que s’haurà de veure sense cap idea de prendre’t-el seriosament, perquè les exageracions, paròdies i anades d’olla diverses estan assegurades. Per refrescar la memòria, aquest és el fals tràiler que es projectava abans de Grindhouse: Planet Terror. Almenys aquesta part de la feina ja la tenen feta.

Font: Blogdecine

SI LA COSA FUNCIONA: La dosi anual de Woody Allen

Posted by Martí on 25 d'Agost de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . 6 comentaris

Com es nota que aquest cop Woody Allen no ha rodat a la nostra ciutat, perquè, si a aquestes altures de l’any passat ja teníem Vicky Cristina Barcelona inclús a la sopa, ara poca gent deu saber res de Si La Cosa Funciona, el nou film del director novaiorquès. Per començar, s’ha de dir que, un cop més, està mal traduïda, ja que el títol original de Whatever Works seria més aviat “Lo que Funcione”, però això de canviar-li el significat per la cara tampoc seria una novetat en aquest país. Així doncs, Allen torna a la seva natal Nova York i ho fa amb una comèdia que crec que ens recordarà a la filmografia més inicial del director, almenys per l’atmosfera que desprèn.

whatever_works

Allen, que torna a quedar-se només darrere la càmera, dóna tot el protagonisme a Larry David. Com a actor, dubto que molts el reconeguin, però si diem que és el creador i guionista de la genial sèrie Seinfeld, això ja és una altra cosa. No obstant, té tota la pinta que el paper de Larry David és idèntic als que ens té acostumats Woody Allen. Veurem si l’humor segueix funcionant igual, perquè tot plegat fa una mica de sensació de “ja vist”.

Estrena el 2 d’octubre!

ENEMIGOS PÚBLICOS

Posted by Martí on 22 d'Agost de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , , . 3 comentaris

publicenemies

Public Enemies

Director: Michael Mann

Intèrprets: Johnny Depp, Christian Bale, Marion Cotillard, David Wenham, Billy Crudup, Stephen Graham.

Gènere: Policíac, thriller, drama. USA, 2009. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

John Dillinger, el lladre de bancs més popular i buscat del Chicago dels anys 30, acaba d’escapar de la presó i es disposa a recuperar la seva activitat amb la seva habitual banda d’atracadors. Al mateix temps, la policia crea un cos especial dedicat únicament a la caça de Dillinger, encapçalat per l’agent de l’FBI Melvin Purvis. No obstant, la poca experiència dels integrants de l’equip de Purvis no ajuda gaire, i Dillinger torna a actuar com vol de banc en banc.

A priori, costa posar-li un 6 a una pel·lícula com aquesta, però sento dir que, després de fer un balanç global, no m’atreveixo a pujar-la més. Que quedi clar, Enemigos Públicos no és una pel·lícula infumable, no avorreix tot i les seves dues hores llargues de durada i aconsegueix traslladar-nos a l’Amèrica dels anys 30 de forma molt fidedigna, però la sensació és que tot plegat aspirava a molt més que això. No descobrirem ara aquest defecte de Michael Mann, però la obsessió per la forma en detriment del fons té un pes massa gran en aquest cas, i crec que aquest era l’últim film que ho mereixa. Una pel·lícula de gàngsters dels anys 30 no es pot quedar només amb uns quants tirotejos estridents i dilatats, tres o quatre atracaments resolts per la via ràpida i una més que subtil incursió al context polític i històric que acompanyava Estats Units en aquell moment. Desgraciadament, Enemigos Públicos no ofereix gaire cosa més que això.

No pot ser que els dos protagonistes del film, i més si a sobre són interpretats per dos dels grans com Depp i Bale, siguin personatges completament plans, que no mostren cap evolució significativa entre l’inici i el final de la peli i dels quals no sabem pràcticament res. L’altre problema és que la identificació amb ells és impossible, no saps quin et cau millor, qui vols que guanyi. Se suposa que Dillinger era una espècie de Robin Hood, un atracador amb carisma, estimat per la població (el propi film ho plasma de forma clara), però aquest Johnny Depp que veiem a Enemigos Públicos no dóna cap raó de pes per posar-te al seu costat de forma incondicional (era l’actor més adient per aquest paper?). D’altra banda, Christian Bale, que no canvia la cara en tota la peli, ofereix probablement el paper més “soso” que li he vist mai, per tant tampoc genera gaire simpatia. En definitiva, que cap dels dos bàndols enganxa de tal forma que ens faci patir quan algú és ferit o a punt de ser capturat, per exemple.

publicenemies2

Un altre aspecte important, i que il·lustra aquest defecte de Michael Mann del qual parlava al principi, és l’excessiva hiperactivitat de la càmera. No censuro aquest tipus de direcció, és més, m’agrada que t’introdueixi a l’acció i quasi sentis que t’estan disparant a tu, però quan s’accentua de tal forma que tenim ganes que pari una estona per poder veure el tiroteig, és que s’està passant. Fins i tot l’escena clau del final resulta confusa per culpa d’aquest fet. A això cal sumar un muntatge força discutible, amb la inclusió d’escenes que no s’entenen massa i fets sense cap mena d’explicació, per no parlar d’una el·lipsi cap al final que et deixa una mica desconcertat. Sí que Mann ens deixa plans espectaculars i que l’ambientació és brillant, però Enemigos Públicos demanava més.

Tot i tenir un bon sentit del ritme (se les arregla per no fer-se llarga), després de fer un repàs t’adones que no hi ha escenes realment memorables i que no recordes cap frase que t’hagi impactat especialment. I és que el guió no destaca pel seu enginy, no aporta res de nou al gènere, tot és massa fred i sense profunditat. Tinc la sensació que Mann ha fet Enemigos Públicos pensant que el públic ja coneixeria John Dillinger i com que no és així, ens trobem amb una història que comença passant a l’acció directament i que en cap moment ens posa en situació. No sabem de quin context venim, quina relació tenia Dillinger amb la resta del crim organitzat (un altre dels aspectes que no queda gens clar després), els motius que el porten a aquest tipus de vida, fins i tot la seva personalitat queda per dibuixar.

El cert és que ha estat una bona decepció, ja que esperava amb moltes ganes aquesta peli. Ja coneixia les característiques del cinema de Michael Mann i, en certa forma, molts dels aspectes comentats es podien preveure, però en el cas d’Enemigos Públicos, aquests xoquen massa frontalment amb allò desitjat en un film com aquest. Tot és massa superficial, mancat de passió, fins i tot a la història entre Dillinger i Billie Frechette (amb una Marion Cotillard que tampoc acaba d’arrencar) li falta intensitat i màgia. Surts del cinema amb l’estranya sensació que no has passat una mala estona, però just després et planteges si era allò el que havies entrat a veure i et preguntes si ara, que fa quinze minuts que ha acabat la peli, Christian Bale seguiria posant la mateixa cara de pa. Probablement sí.

AVATAR: Primer tràiler

Posted by Martí on 21 d'Agost de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , , . Deixa un comentari

Ha arribat un dels tràilers més esperats, sobretot per la comunitat internauta i, en general, per tots els amants del cinema de ciència-ficció. Avatar és el nou projecte de James Cameron, en el retorn del director dotze anys després d’aquell fenomen de masses anomenat Titanic. Ara, Cameron veu realitzat un projecte que ja tenia en ment des de 1995, però que no ha vist la llum fins ara, segons ell, perquè ha hagut d’esperar que les tècniques d’efectes especials avancessin suficientment per plasmar el que volia fer. El film, que s’estrenarà en 3D, promet una autèntica revolució dins del gènere de la ciència-ficció.

avatar-poster

Avatar ens trasllada a un planeta anomenat Pandora, habitat per una estranya raça humanoide i amb una gran riquesa de recursos i tresors de tota mena, en què l’acció de l’home pot posar en perill l’existència de tot l’univers. Veurem si la història té prou força i aconsegueix fer-se un lloc dins del gènere. Si més no, pel que es pot veure, a nivell visual promet una gran espectacularitat. La majoria d’actors no són excessivament coneguts, com Sam Worthington, Zoe Saldaña o Matt Gerald, però destaca la presència de Sigourney Weaver i Michelle Rodriguez.

Personalment, no em desperta una expectació exagerada, però no hi ha dubte que s’haurà de veure quan s’estreni, si més no, per veure aquests estranys éssers blaus en pantalla gran i en tres dimensions. La data escollida, la mateixa arreu del món, és el 18 de desembre.

Font: El País

THE LAST AIRBENDER: Shyamalan prepara la seva trilogia

Posted by Martí on 16 d'Agost de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . 4 comentaris

Després de la controvertida i debatuda El Incidente (jo segueixo pensant que va ser injustament atacada per tots costats), M. Night Shyamalan ja té nova pel·lícula de cara a l’any vinent. Es tracta de The Last Airbender, la primera part d’una trilogia que adaptarà una de les sèries d’animació més populars a Estats Units, que va acabar l’any passat i va aconseguir un bon èxit de seguidors. Cada una de les tres temporades de la sèrie televisiva correspondran a cada una de les pelis de la trilogia, totes dirigides (en principi) pel director indi, qui s’ha encarregat també d’escriure els guions.

the_last_airbender_movie

La història, de marcat caràcter fantàstic i d’aventures, explica la missió d’Aang, l’últim successor dels anomenats “Avatars”, els únics capaços de controlar els quatre elements de la naturalesa. Davant la guerra a nivell mundial, Aang haurà de viatjar per tot el món per entrenar-se i arribar a controlar aire, aigua, foc i terra, i així acabar amb la guerra. Veurem si la història té el suficient ganxo per arribar a tots els públics. Els actors són força desconeguts, però destaca la presència de Dev Patel, el protagonista de Slumdog Millionaire.

Fins al moment, només s’ha rodat aquesta primera part de la trilogia i es desconeix quan apareixeran les dues restants. A més, es diu que Shyamalan té entre cella i cella la preparació d’una segona part d’El Protegido. El que està confirmat és l’arribada de The Last Airbender exactament d’aquí un any, l’estiu de 2010. Aquest és el primer tràiler oficial del film:

DEXTER – Tràiler 4a Temporada

Posted by Martí on 12 d'Agost de 2009
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , . 3 comentaris

dexter 4

El pròxim 27 de setembre torna una de les millors sèries de televisió del moment i sens dubte una de les meves preferides de sempre: Dexter. Després de tres temporades frenètiques i absorbents, l’assassí més acceptat de la televisió tornarà amb un entorn personal totalment nou, un altre cas d’assassinats per resoldre com a forense de la policia i el més important, la voluntat de seguir mantenint en secret la seva doble vida. Tot plegat, sembla que presentarà un punt més de complicació per al genial protagonista, encarnat per Michael C. Hall.

Aquest és el tràiler de la 4a temporada. Pel meu gust, massa llarg i amb massa informació, però de ben segur un bon tast previ per aquells que ja tenen ganes de tornar a enganxar-se a aquesta magnífica sèrie. Nous personatges, noves trames i més dosis d’un dels personatges amb més carisma de la televisió.

ATENCIÓ, abstenir-se per complet els espectadors que no hagin acabat la 3a temporada!

Font: Vayatele

HARPER’S ISLAND

Posted by Martí on 11 d'Agost de 2009
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , . Deixa un comentari

harpers island

Harper’s Island

Creador: Ari Schlossberg

Intèrprets: Elaine Cassidy, Christopher Gorham, Katie Cassidy, Jim Beaver, Matt Barr, Cassandra Sawtell, Gina Holden.

Gènere: Drama, terror, suspens. USA, 2009. 13 capítols de 40 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Henry i Trish es casen, i ho celebren de forma molt especial. A càrrec de la família de Trish, una de les més riques de la zona, tots els convidats s’allotjaran durant una setmana en un luxós hotel de l’illa Harper, a pocs quilòmetres de Seattle. No és un lloc a l’atzar, ja que l’illa era el lloc d’estiueig dels dos nuvis, tot i que amb un estatus social ben diferent, i també de molts dels seus amics. No obstant, aquest lloc està marcat per una tragèdia que va passar fa set anys, en què un assassí va matar sis persones. El record d’aquests fets, encara viu en molts d’ells, s’intensifica quan, un cop a l’illa, comencen a desaparèixer convidats.

Recepta perfecta per aquesta època de l’any. Amb les principals sèries parades fins el setembre per començar les noves temporades, Harper’s Island és el complement idoni pels qui busquen una sèrie curta, entretinguda i que enganxi. Una sola temporada, 13 capítols amb desenllaç final i un argument fabricat per a seguir-lo molt intensament de principi a fi. El resultat es podria definir com un gran “Cluedo” portat a la pantalla, amb uns nivells d’intriga que no deixen d’augmentar des del primer episodi i que farà inexorablement partícep a l’espectador, posant-lo a prova en la identificació de l’assassí i la resolució de tot plegat. Tirant de recursos sovint més efectius que no pas enginyosos, la sèrie et va atrapant i arriba un moment en què no et deixa altra opció que acabar-la. Sense arribar tampoc a obsessionar, Harper’s Island suposa un exercici molt entretingut, sense grans pretensions i, en línies generals, força efectiu.

Un dels punts positius de Harper’s Island és que no triga gens en posar-se interessant i que tira pel dret ja des dels primers minuts. El capítol inicial està perfectament mesurat per a conèixer els que seran personatges principals (que en són bastants) i també introduir tot el context que rodeja l’illa de Harper, que no deixa de ser un personatge més (això em sona). El passat té un paper molt important a l’argument, però la sèrie sap evitar els flashbacks ben bé fins al final i són els propis personatges i les converses entre ells el que ens va desvetllant la informació. De seguida comprovem que les relacions entre els diferents protagonistes dóna molt de joc, ja que la barreja entre classes socials, procedències o simplement predileccions personals fa que de seguida s’evidenciï qui no cau bé a qui, fet que s’utilitza clarament com a inductor per aixecar suspicàcies de tota mena.

harpersisland

Els capítols donen molt de si. En els 40 minuts llargs que dura cadascun passen un munt de coses i l’argument pot fer diversos girs, per això resulta tan fàcil aficionar-se de seguida a la sèrie. També és interessant l’evolució de molts dels personatges i com canvia la nostra percepció d’ells des que els veiem per primer cop, complint perfectament allò de que les aparences enganyen. S’ha de dir que el guió sap jugar a despistar i que més d’un cop pretén indicar-nos de forma massa descarada el camí que hem de seguir, però això també funciona pel fet que ens hi podem posar en contra, cosa que, naturalment, també contempla l’argument. Tot plegat, fa que l’espectador tingui les seves reserves a l’hora d’assenyalar l’assassí massa aviat, més que res per evitar sentir-se enganyat, amb la qual cosa és inevitable seguir amb atenció tot el que passa. Tot i que Harper’s Island no és brillant, tampoc se la pot subestimar.

Com a bon argument sobre assassinats en sèrie, el ventall de formes de matar és força ampli i sanguinari. En aquest sentit, la sèrie no està per tonteries i no dubta en oferir-nos imatges força impactants de cossos, sencers o porcions d’ells, i d’altres detalls que la situen dins del gènere pròpiament de terror. Tot i adoptar, en ocasions, un cert aire a Sé Lo Que Hicisteis el Último Verano i aquest tipus de pelis de “terror adolescent”, te la prens una mica més seriosament que això, sobretot a mida que vas interioritzant la història i congeniant amb els protagonistes (mentre són vius, clar). Tot i que la tensió va augmentant i el cercle es va tancant, és important no passar-se de llest en cap moment, ja que la resolució no arriba realment fins al final. En el transcurs de Harper’s Island, tot i que hi ha situacions en què de seguida s’olora el que passarà, no sempre és així i la sèrie aconsegueix sorprendre’t quan menys t’ho esperes.

El desenllaç té una bona dosi d’impacte i sorpresa, però, personalment, el vaig trobar una mica massa recargolat i no puc dir que em convencés totalment. Jo diria que les expectatives creades acaben superant-lo, i també que, més que la identificació de l’assassí, són els seus motius el que costa d’assimilar. En fi, fins aquí puc llegir. Com ja he dit, Harper’s Island és una sèrie que funciona molt bé tenint en compte el seu propòsit: generar en 13 capítols una història amb cert ganxo, sense excessives complicacions i, sobretot, efectiva. Que ningú s’esperi un guió carregat d’intel·ligència ni profunditat en el missatge; és el que és. A España, Telecinco ha adquirit els drets per emetre-la, probablement durant la pròxima temporada televisiva.