M.A.Confidential

Dunkirk

Director: Christopher Nolan

Intèrprets: Fionn Whitehead, Mark Rylance, Kenneth Branagh, Tom Hardy, Cillian Murphy, Barry Keoghan, Harry Styles, Jack Lowden, Aneurin Barnard, James D’Arcy.

Gènere: Thriller, bèl·lic. USA, 2017. 105 min.

El mes de maig de 1940, l’exèrcit alemany ha acorralat prop de 330.000 soldats britànics, francesos i belgues a la platja de Dunquerke. Vista la proximitat amb Anglaterra, a uns 50 km pel Canal de la Mànega, la marina britànica mira de desallotjar els seus homes a bord dels seus vaixells, però els avions nazis s’encarreguen d’evitar-ho amb un bombardeig rere l’altre. És llavors quan Gran Bretanya, a banda d’enviar els seus propis bombarders per a lluitar des de l’aire, fa una crida a escala nacional perquè tots els patrons d’embarcació creuï el canal i ajudi a rescatar els soldats atrapats.

Tot i haver estat documentada i recreada una i altra vegada a nivell cinematogràfic o televisiu, la 2a Guerra Mundial comptava amb un episodi que fins ara no havia disposat de gaire protagonisme. Potser pel fet de tractar-se d’una retirada, o d’un sinònim de fracàs davant l’enemic nazi, el rescat de centenars de milers de soldats aliats a la platja de Dunkerque no mereixia massa glòria dins dels anals d’aquesta guerra. Fins que Christopher Nolan ha decidit que ja n’hi havia prou: Dunkerque mereixia el seu lloc en aquesta història. I ho ha fet desviant-se relativament de la trajectòria de la seva filmografia: abandonant qualsevol incursió sobrenatural o metafísica, i concentrant-se en una recreació purament cinematogràfica d’aquests fets reals. La contundència del resultat és aclaparant; Dunkerque és un desplegament fílmic on tots els elements s’alineen per a agafar l’horror de la guerra i transportar-lo al cinema de la forma més immersiva i sensorial possible.

Als dos minuts de pel·lícula les pulsacions ja se’ns han accelerat, i rarament es podran calmar gaire fins que no arribin els instants finals de pel·lícula. Dunkerque no deixa respirar. I no ho fa tirant de subratllats efectistes, sinó que Christopher Nolan està decidit a introduir-nos a la guerra sense ni una concessió de cap mena, de mode que el patiment s’ha d’acostar el màxim possible al que es va viure en aquella platja. Per això el director porta cada escena al límit, i també per això respecta els punts de vista dels personatges. Els trets i les explosions arriben sense avisar i, majoritàriament, sense que sapiguem d’on procedeixen. La decisió de Dunkerque de no mostrar-nos mai l’enemic perquè no puguem preveure on i quan atacarà fa que la tensió es multipliqui, i a la vegada converteix la pròpia supervivència dels soldats en l’únic centre d’atenció. De fet, el propi Nolan defineix la pel·lícula com un thriller de supervivència, més que no pas una cinta bèl·lica. I realment és així.

La divisió de la narració en tres punts de vista que, a més a més, corresponen a tres medis diferents (terra, mar i aire), proporcionen a Dunkerque tots els angles necessaris per a explicar la seva història. La repetició de les escenes des d’aquests diferents punts de vista els dóna un caràcter tridimensional, sobretot perquè la càmera de Christopher Nolan es comporta en correspondència amb el medi on es troba. En cap moment tenim una visió externa als fets, sempre respectem la mirada dels personatges o ens situem a la seva alçada. I allà on no arriba la càmera, apareix la banda sonora de Hans Zimmer, més antimelòdica i invasiva (fregant l’excés) que mai en la seva funció d’il·lustrar les entranyes dels soldats: el pànic creixent, l’acceleració del cor davant el perill imminent i la impressió que el seu temps s’esvaeix. De fet, els batecs i el tic-tac de rellotge són pròpiament part de la música. Tot plegat contribueix a què Dunkerque transmeti una sensació pràcticament d’ofec

El poder visual i sonor del cinema de Christopher Nolan és un innegable en totes les seves pel·lícules; en canvi, és en l’apartat discursiu on el director ha rebut les seves principals crítiques recents, que sovint l’acusen de carregar de falsa transcendència qüestions que en realitat estan argumentades de forma precària. A Dunkerque, la sensació és que Nolan es treu un pes de sobre pel fet de no haver de donar explicacions concretes sobre allò que passa, i això li permet entregar-se per complet als aspectes més formals. De fet, Dunkerque conté relativament pocs diàlegs, ja que el director deixa que les imatges parlin per si soles i que sigui el muntatge el que ens vagi marcant el camí. En aquest sentit, la indicació inicial del temps que transcorre de forma respectiva en cadascun dels tres fronts on avança l’acció és la única “ajuda” narrativa que Nolan necessita perquè puguem construir una idea global de l’espai-temps en què passa tota l’acció.

De nou, doncs, Christopher Nolan torna a incloure el seu particular estudi sobre el temps, aquest cop per a conscienciar l’espectador que els 105 minuts de pel·lícula formen part d’un patiment molt més extens, depenent de l’escenari on es trobés cada personatge. I què passa precisament amb els personatges? És cert que a Dunkerque les històries personals no són la prioritat de l’argument, però a la vegada això adquireix tota la coherència en un film que no destaca a cap figura en singular, sinó a tot un enorme esforç col·lectiu. De totes maneres, Nolan encara té temps d’homenatjar els civils que van participar en la missió amb personatges com el de Mark Rylance, qui personifica la perseverança i el compromís de la població britànica. De la mateixa manera, Dunkerque vol dedicar els pocs minuts de pau que té a mostrar el desigual destí d’uns i altres, sempre evidenciant que el que acaba de relatar tampoc és, ni molt menys, una victòria.

No hi ha dubte que la pel·lícula ha de sacrificar alguns elements per a poder ser tal com és; prefereix repetir una mateixa escena tres vegades que no pas, per exemple, aprofundir en la identitat dels personatges o les estratègies bèl·liques. El focus és “ara i aquí”. Es podrien trobar mancances a la pel·lícula, però primer cal preguntar-se si la correcció d’aquestes mancances hauria fet de Dunkerque una millor pel·lícula. I la resposta és força clara: només concebuda tal com és, podia ser experimentada amb tota aquesta intensitat; gairebé esgotament en sortir de la sala. Christopher Nolan persegueix un propòsit clar al llarg de tota la pel·lícula, i de fet acaba convertint Dunkirk en una aportació col·lectiva semblant a la que il·lustra. Fotografia, banda sonora, muntatge, composició visual, guió… tot suma, tot rema en el mateix sentit. Nolan pot tenir elements rigorosos o fallits en bona part de la seva filmografia, però a Dunkerque ho posa realment difícil per a trobar-ne un que espatlli l’experiència.