Lord of War

Director: Andrew Niccol

Intèrprets: Nicolas Cage, Ethan Hawke, Bridget Moynahan, Jared Leto.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2005. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Peli que s’ha de veure perquè crec que pot crear opinions bastant diferents segons el punt de vista de qui la miri. És d’aquelles que té coses bones i coses dolentes, i en funció de quines es considerin prioritàries doncs l’opinió serà bona o dolenta. Pel meu gust, trobo que la direcció i el muntatge són força interessants; el director es Andrew Niccol (Gattaca).

Però d’altra banda, té una voluntat de alliçonar a l’espectador que per mi perjudica a la peli. Massa veu en off explicant teories sobre la vida mitjançant frases i comparacions enginyoses. A més a més, no he acabat d’entendre si el missatge que vol donar és un o altre perquè es contradiu en diverses ocasions en la moralitat que defensa respecte el tràfic d’armes, però en fi, diria que val la pena veure-la perquè té les seves coses i diverses imatges amb molta força visual. Els títols de crèdit inicials ja valen la pena.

La peli vol mostrar-nos com funciona tot aquest mundillo i el nivell de vida que porten els qui en formen part. Tal com deia, sembla que la peli no vulgui donarte un missatge clar, no saps si intenta justificar-lo o el vol deixar per terra, si vol fer comprendre la situació actual al món o vol denunciar les màfies d’armes al tercer món. I amb el final ja no diguem… En fi, si la veieu ja direu quina és la vostra opinió, però, deixant de banda el missatge de rerafons de la peli, no puc dir q no em divertís força mentre la mirava. Una curiositat, surt Bilbo Bolsón fent de traficant d’armes.

Down in the Valley

Director: David Jacobson

Intèrprets: Edward Norton, Evan Rachel Wood, David Morse, Rory Culkin.

Gènere: Drama. USA, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En primícia per a M.A. Confidential, i quan encara no hi ha data d’estrena al nostre país, arriba aquesta interessant producció independent americana que demostra un cop més que, quan es treballa al marge de les grans productores multinacionals, acostumen a sortir bones pel·lícules des dels Estats Units. En aquest cas, ens trobem davant un drama amb clares reminiscències al western, sobretot personificades en el protagonista. La seva relació amb la noia protagonista simbolitza la trobada entre el camp i la ciutat, allò salvatge i la civilització, dues formes diferents de viure en què inevitablement un dels dos es troba incòmode.

Però no tot es queda aquí, tot i que la peli sembla estancar-se en un determinat moment, apareixen girs completament inesperats que fan canviar la trajectòria de la trama. El pes de la història recau en el personatge d’ell i el seu curiós i xocant comportament; en gran mesura, la sensació de voler coneixe’l més i saber què s’amaga darrere fa que no ens perdem detall fins al final, pq és justament després del final quan l’arribes a comprendre, i en definitiva a comprendre molt millor la pel·lícula en si.

Amb la típica estructura de “pare a qui no agrada el novio de la seva filla i desaprova la seva relació”, però que acaba sobrepassant-la totalment. El ritme aconsegueix adequar-se molt bé a la història i sobretot als personatges i els seus canvis d’actitud, amb lo qual pot prendre’s el seu temps en determinats moments i accelerar una mica més en d’altres. Tot i això, cal q l’espectador no s’impacienti pq tot està per arribar i acaba no deufraudant gens.

No passarà a la història, però és un bon treball cinematogràfic (q es necessari apreciar) i quan acabes de veure-la i la repasses mentalment t’adones que realment està molt bé. Val la pena.

Garden State

Director: Zach Braff

Intèrprets: Zach Braff, Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Ian Holm.

Gènere: Comèdia dramàtica. USA, 2004. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per fi l’he trobat i l’he pogut veure, i la veritat és que lamento no haver-ho pogut fer fins ara perquè m”ha semblat una molt bona pel·lícula. Dins de la seva senzillesa, aconsegueix molt més que qualsevol altra comèdia dramàtica que s’hagi fet els últims anys, i a més a més amb un estil original, en ocasions una mica extravagant i tot, que li dóna molta vida. M’ha sorprès la qualitat de la direcció, tractant-se d’un tio tan jove i sense cap experiència, es nota la intencionalitat de certs detalls i imatges.

Fa riure, emociona, commou, i tot amb una certa subtilesa, sense utilitzar en cap moment recursos fàcils, d’aquells en què veus a venir el que acabarà passant mitja hora abans. I un capítol apart és Natalie Portman (sospir), per mi una de les seves millors actuacions. Provoca aquella sensació que et deixa amb cara de somriure atontat cada cop q apareix (similar a la q un té amb Scarlett Johansson quan mira Lost in Translation), en fi, irresistible.

La única referència que tenia de Zach Braff és la sèrie Scrubs, però el paper que hi interpreta s’assembla a la peli com la nit al dia, cosa q demostra la seva versatilitat i el seu talent. Un cop més, és una altra peli q ha passat força desaparcebuda al gran públic i és una llàstima, pq té moltíssima més qualitat que la majoria de pelis del mateix gènere (i americanes) que ens podem trobar. Molt grata sorpresa i recomanable a tothom, tothom.

The Football Factory

Director: Nick Love

Intèrprets: Danny Dyer, Frank Harper, Dudley Sutton, Roland Manookian, Neil Maskell.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2004. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Interessant immersió en el món dels hooligans anglesos, q permet fer-se una idea força fidel de com funcionen aquests grups radicals q segueixen els equips britànics de futbol. A priori, està clar q tothom a qui li agradi el futbol és més susceptible a que li agradi la peli, o si més no la trobi atractiva, però també a qui no li agradi especialment pot semblar-li interessant descobrir la part oculta dels seguidors més extremistes d’aquest esport.

A nivell cinematogràfic, la peli no té res, inclús arriba a ser una mica cutre en ocasions; el seu atractiu es centra en la força i el dramatisme de les seves imatges, en què no s’escatima cap detall de la violència, q és sinònim d’aquests grups. La peli no mostra la violència de forma gratuita, sinó q intenta mostrar amb el màxim realisme possible el què passa quan dues bandes rivals es troben, i no tinc el menor dubte q és realment com explica.

The Football Factory aconsegueix q realment et creguis tot el q passa, fins i tot les formes de vida q porten els integrants de la banda i la seva forma de comportar-se. D’altra banda, aprofita per mostrar la cruesa de la vida als suburbis de Londres. Estic segur q podria ser pràcticament un documental de ficció (l’estil recorda al de Ciudad de Dios). No crec q vulgui justificar o defensar el comportament d’aquesta gent, si no explicar-nos els detalls q segurament no coneixem i permetre q nosaltres traguem les nostres conclusions al respecte. Segurament el punt de vista dels protagonistes i el nostre és diferent, però és important intentar anar més enllà i comprovar per què ho és.

Proposta a tenir en compte, però exclusivament pel tema q tracta i com el tracta.

Huo Yuan Jia

Director: Ronny Yu

Intèrprets: Jet Li, John Benn, Masato Harada, Li Sun, Shido Nakamura.

Gènere: Arts marcials, drama. Hong Kong, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una més d’arts marcials amb Jet Li com a protagonista. Té la voluntat de diferenciar-se de la resta en el fet de no voler excedir-se amb escenes de lluïta i en canvi adentrar-se més a l’interior del protagonista, a la seva forma de pensar, a la importància del seu passat com a explicació de en què s’ha convertit. D’altra banda, la situació històrica, als anys 10 del segle XX, en plena ocupació de Xina per part d’occident i el Japó, també resulta un element poc usual en aquest tipus de pelis.

Com ja he dit, la voluntat hi és, però a la pràctica el resultat no té gaire substància, ja que la direcció no té res de destacable ni tampoc la fotografia, un dels principals alicients en aquests casos. D’altra banda, pel q fa a Jet Li, està clar q la lluita és lo seu i q com a actor dramàtic deixa molt q desitjar, per tant no té l’oportunitat de brillar tant com en d’altres pelis.

En general, puc dir q és una peli correcta, però q no té gaire més. El més atractiu són les coreografies de cada combat, de llarg el millor de la peli, però llàstima q no n’hi hagi masses. A partir d’un punt, la peli es posa una mica seriosa i aparta l’acció per donar pas a la reflexió i el món interior del protagonista. El guió tampoc brilla per la seva qualitat ni intensitat. En fi, pels amants del gènere, està força bé, però no arriba al nivell de les últimes produccions.

Mission: Impossible 3

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Tom Cruise, Philip Seymour Hoffman, Ving Rhames, Jonathan Rhys Meyers, Keri Russell, Michelle Monaghan, Laurence Fishburne.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2006. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tenia present la possibilitat de trobar-me amb algun intent de transgressió per part del director J.J. Abrams (creador de les sèries Perdidos i Alias), però globalment no ha estat així. La sensació del “ja vist” segueix present durant bona part de les escenes de la peli, però per altra banda tampoc puc dir q això em disgusti gens. Davant d’una peli com aquesta, tothom sap el què va a veure i l’únic que vol és que aquestes expectatives quedin satisfetes al màxim nivell possible. I M:I-3 ho aconsegueix sobradament, per mi fregant el nivell de la primera part de Brian De Palma, i superant clarament a la segona de John Woo.

En aquesta tercera entrega, la mà del creador de Perdidos es nota però amb comptagotes. La trama no està gens malament, segueix sent bastant, bastant previsible però conté detalls i elements en concret que li dónen un plus més de qualitat q a la majoria de guions d’aquest tipus de pelis. D’altra banda, aquest inici arriscat en ple clímax m’ha semblat molt bo, ja que condiciona l’espectador des del principi i l’obliga a mantenir-se atent durant tota la peli (x cert, un inici pràcticament clavat al del capítol pilot de la sèrie Alias). En fi, q es nota q el tio controla…

Gran encert de càsting situar Phillip Seymour Hoffman com a dolent, perfecte pel paper, per mi es desaprofita a Michelle Monaghan, q a part d’estar molt bona demostra al final bones maneres, i Tom Cruise… en fi, lo de sempre, no em cau millor després d’aquesta peli. No cal dir q ja ni menciono la qüestió de la credibilitat o de si té sentit tot el q passa, pq amb aquestes pelis ja ni s’ha de plantejar des d’un bon principi; també he de dir q els efectes especials no cansen massa, la qual cosa és d’agrair.

Ha resultat q M:I-3 són prop de dues hores d’acció pura, trepidant i molt ben estudiada i realitzada. Ni més ni menys del q esperava…

The Da Vinci Code

Director: Ron Howard

Intèrprets: Tom Hanks, Audrey Tautou, Ian McKellen, Paul Bettany, Jean Reno, Alfred Molina.

Gènere: Thriller, suspens. USA, 2006. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Si féssim un encefalograma d’aquesta peli, sortiria pràcticament pla. No només pq no sap adaptar ni de bon tros el costat trepidant de la novela, sino pq sembla q no tingui ànima, substància, vida. Acaba la peli i la ment torna a l’estat en què estava just abans de veure-la, com si res, no té cap imatge amb força, cap moment q es quedi gravat a la retina, cap element amb prou pes q la identifiqui. Sembla feta sense cap mena de passió (Ron Howard, tb vaya un…).

La novel·la és completament discutible a nivell d’estil literari, però a nivell de ritme i de continguts és admirable i té un magnetisme bestial. Havia de fer veritables esforços quan havia de parar de llegir, en 5 dies va estar llesta, i durant aquests dies casi es pot dir q no te la treus del cap. Res de res d’això es troba a la peli, el ritme és totalment precipitat i perdedor, a vegades va a trompicons, el muntatge no s’aguanta per enlloc (què són aquests flashbacks tan patètics!?) i els personatges no tenen cap mena de carisma, inclús els actors semblen incòmodes fent el seu paper. L’únic que salvo és Paul Bettany i la gran interpretació de Silas, tan sols ell sap provocar alguna reacció sensitiva en les seves escenes i realment és l’únic q clava el personatge del llibre…

Mentre llegia el llibre, donat la poca riquesa literària, tenia la sensació d’estar llegint un extens guió cinematogràfic per capítols i continuament pensava en la bona peli que podria sortir de El Codigo Da Vinci si es sabia adaptar bé, però malauradament no ha estat així. Reconec q la quantitat de informació q es dóna al llibre és molt gran, però és q la sel·lecció q se n’ha fet és pèssima. La sensació de “ui, qui no hagi llegit el llibre, aquí es perdrà” era reiterada mentre mirava la peli. En fi, malament, una cagada considerable.

Per qui hagi llegit el llibre, la peli és una bona decepció, i per qui no hagi llegit el llibre… q s’oblidi de la peli i se’l llegeixi, pq la distància és abismal i el llibre val molt la pena.

Tiempo de Valientes

Director: Damián Szifrón

Intèrprets: Diego Peretti, Luis Luque, Oscar Ferreiro, Gabriela Izcovich, Martín Adjemián.

Gènere: Comèdia, acció, policíac. Argentina, 2005. 105 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La fórmula perfecta per passar un bon rato entretingut i al mateix temps gaudint d’un cine molt correcte. És una peli que cau bé des del primer moment i aconsegueix mantenir la simpatia i la frescura fins al final, sense complicar-se massa però tampoc es té la sensació de trobar-hi a faltar alguna cosa. Comèdia i acció policíaca perfectament dosificades, tot i q sempre prioritzant l’humor per sobre de la resta.

Personatges plens de carisma, amb personalitats en principi molt ben definides però q ens sorprenen al llarg de la peli, i diàlegs molt bons, alguns fins i tot diria q brillants, sempre amb aquella gràcia q només els argentins saben donar-li. A part d’això, un guió simple però molt ben treballat, ple de girs inteligents i inesperats, q fan disfrutar a l’espectador, respectant-lo en tot moment. En resum, diria q Tiempo de Valientes està feta amb la intenció d’agradar a tothom i veig difícil q no ho compleixi.

Si hagués de criticar alguna cosa de Tiempo de Valientes, potser seria el final, q per mi baixa un pèl el llistó que la resta de la peli portava mantenint. No el considero un mal final, però potser se’ls hagués pogut ocórrer alguna cosa millor tenint en compte com havia anat la història fins llavors. Això sí, és el típic cas de peli q si haguessin fet a Hollywood, tot seria més desmesurat (rollo Arma Letal), però per sort no és així i en surt algo molt millor.