Després de repassar les primeres deu pel·lícules que mereixen formar part de la llista del millor de 2015, ara arriba el que, a nivell personal, més m’ha fet gaudir en una sala de cinema durant aquest any. Hi podeu trobar de tot, des de grans superproduccions, passant per algun títol més de classe mitja i fins arribar a alguns exponents de cinema més independent que hauran passat per la cartellera sense que se’ls hagi fet tot el cas que mereixien. Tots ells requereixen la vostra màxima atenció si és que heu acabat l’any sense veure’ls, esteu avisats. Aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2015 a M.A.Confidential:
Arxius
All posts for the month Desembre de 2015
Acaba l’any 2015, i ho fa amb un regust cinematogràfic realment bo per als qui tenim les sales de cinema com a segona residència. D’una banda, el cinema més massiu s’ha mantingut a un bon nivell i ha complert a la perfecció la seva funció, especialment en alguns dels títols que més expectatives havien aixecat; de l’altra, el cinema independent hi ha posat el contrapunt necessari amb un bon nombre de propostes interessants i arriscades. A la llista hi ha una mica de tot, des de l’acció més desenfrenada fins el drama més intimista i personal. Un resum complet i variat que demostra que, aquest any, pocs espectadors s’hauran pogut sentir decebuts. Aquestes són les deu primeres de la llista!
Macbeth
Director: Justin Kurzel
Intèrprets: Michael Fassbender, Marion Cotillard, Sean Harris, Paddy Considine, David Thewlis, Elizabeth Debicki, Jack Reynor.
Gènere: Drama, històric. Gran Bretanya, 2015. 110 min.
Després de liderar la victòria dels escocesos contra els exèrcits nòrdics, Macbeth, baró de Glamis, es troba amb tres bruixes que prediuen el seu futur nomenament com a baró de Cawdor, i seguidament com a rei d’Escòcia. Quan Macbeth comprova que la primera profecia es fa realitat, informa la seva dona, la qual l’esperona perquè mati l’actual rei, aprofitant que aquest va a passar la nit al seu campament, i així s’acabi de complir el futur que les tres bruixes han predit per al seu marit.Estrenar una pel·lícula shakespeariana en ple 2015 podria convertir-se fàcilment en un camí que de seguida es bifurca en dues direccions possibles: la que busca una clara actualització de l’atmosfera de la història i ho plasma en l’apartat audiovisual, o la que per sobre de tot vol respectar l’essència de l’obra original enlloc de posar el text al servei de la imatge. No es pot afirmar que el Macbeth de Justin Kurzel opti de forma rotunda per un dels dos camins, però sí que es detecta una resposta diferent per part de la pel·lícula quan el que preval és un aspecte o l’altre. La pel·lícula és aclaparadora a nivell visual gràcies al seu estilisme marcadament expressiu i enlluernador, el qual no s’utilitza a la lleugera sinó que en tot moment compleix una funció específica i interpreta allò que passa per la ment dels seus protagonistes; per contra, quan és el text el que predomina és quan el conjunt acusa els seus alts i baixos més acusats.
Star Wars: The Force Awakens
Director: J.J. Abrams
Intèrprets: Daisy Ridley, John Boyega, Harrison Ford, Carrie Fisher, Oscar Isaac, Adam Driver, Domhnall Gleeson, Max von Sydow, Gwendoline Christie, Lupita Nyong’o, Andy Serkis, Anthony Daniels, Mark Hamill, Peter Mayhew
Gènere: Aventures, ciència-ficció. USA, 2015. 135 min.
Sempre s’ha parlat poc de les influències que van inspirar George Lucas a crear l’univers de Star Wars, com són les pel·lícules japoneses de samurais i els westerns clàssics. Era el cinema dels anys 50 i 60, amb el qual el director californià va créixer i va començar a modelar el seu ideari cinematogràfic fins a transformar-lo en la saga que canviaria el gènere de la ciència-ficció. Quatre dècades després, la missió de fer ressorgir Star Wars recau en J.J. Abrams, un director que va créixer i modelar el seu corresponent ideari amb les pel·lícules… de Star Wars; i és aquesta retroalimentació entre el referent i el producte actual la que millor pot definir l’essència del que ha acabat sent El Despertar de la Fuerza. La satisfacció després dels 130 minuts evidencia que era això el que necessitava la saga per a reaparèixer amb èxit i recuperar la il·lusió d’un públic encara escarmentat pel despropòsit dels episodis I, II i III. Abrams ha trobat l’equilibri per a fer-nos remontar fins a finals dels anys 70 amb un film que, a la vegada, s’adapta als nous temps.
Fargo
Creador: Noah Hawley
Intèrprets: Patrick Wilson, Kirsten Dunst, Ted Danson, Jean Smart, Jesse Plemons, Bokeem Woodbine, Jeffrey Donovan, Zahn McClarnon, Cristin Milioti, Brad Garrett
Gènere: Thriller, policíac, western. USA, 2015. 10 capítols de 50-60 min.
L’any 1979, una petita localitat de Minnessota veu trencada la seva tranquil·litat després que un desafortunat accident posi en peu de guerra la família Gerhardt, que controla les activitats il·legals de la zona i s’està veient amenaçada per una banda organitzada procedent de Kansas City. El cas, investigat pel policia local Lou Solverson, involucra la parella formada per Ed i Peggy Blomquist, que de cop es troben immersos en una successió de fets que cada cop agafa una major dimensió i gravetat.Tot i la immensa oferta que existeix actualment, els espais reservats per a aquelles sèries de televisió destinades a deixar gravat el seu nom segueixen sent molt exclusius. L’any passat, Fargo ja va començar a gestar la seva presència en aquest saló de la fama gràcies a una hilarant i exquisida primera temporada, però un cop vist el que ha fet a la segona, podem començar a afirmar que el lloc ja és seu. I no precisament perquè la sèrie corroborés el seu estil, sinó més aviat al contrari, ja que el que va començar com una pura comèdia negra desbaratada ha evolucionat cap a un western cuinat a foc lent, on els tempos s’han mesurat amb cura i la realització ha guanyat en atreviment. Aquesta maduració en el to i la narrativa de la sèrie, que en cap cas no ha suposat la pèrdua del seu humor absurd i perspicaç, ha refermat la posició de Fargo com a principal referent televisiu actual. Sí, aquella sèrie que hauries d’haver vist.
Bridge of Spies
Director: Steven Spielberg
Intèrprets: Tom Hanks, Mark Rylance, Amy Ryan, Scott Shepherd, Sebastian Koch, Billy Magnussen, Alan Alda, Eve Hewson, Jesse Plemons
Gènere: Drama, thriller. USA, 2015. 135 min.
En plena Guerra Freda, Estats Units i Rússia es persegueixen mútuament a la recerca d’agents espies que passin informació d’un o altre bàndol. Després de la detenció d’un suposat espia rus, el prestigiós advocat James Donovan és designat per a portar-ne la defensa, i tot i que aquesta posició li comporta un gran rebuig social, el seu gran talent porta l’FBI a contactar amb ell per a encomanar-li una important missió sota secret. El seu objectiu: rescatar un espia nord-americà que ha estat atrapat a Rússia.En l’època cinematogràfica actual, a vegades es fa difícil apreciar de veritat una pel·lícula nova que no aporti de forma més o menys clara cap tret diferencial que ens permeti distingir-la d’entre les desenes de propostes que arriben setmana rere setmana. Sobresortir és cada cop més complicat, a no ser que es corri un risc especial –i es superi amb èxit– o s’assoleixi un mínim grau excel·lència. És probable que aquestes siguin les raons per les quals El Puente de los Espías està destinada a no gaudir d’un entusiasme generalitzat entre el públic. Es tracta d’una pel·lícula que desgrana la seva narració de forma impecable, que cuida la seva execució amb tota la precisió del món i que, a més, resulta una valuosa petita lliçó d’història del segle XX, però aquest nivell tan estricte de correcció acadèmica refreda massa la seva personalitat i la distancia dels receptors més emocionals de l’espectador.
El Club
Director: Pablo Larraín
Intèrprets: Roberto Farias, Antonia Zegers, Alfredo Castro, Alejandro Goic, Alejandro Sieveking, Jaime Vadell, Marcelo Alonso
Gènere: Drama. Xile, 2015. 100 min.
En una casa situada a una modesta localitat de la costa de Xile, quatre capellans viuen en comunitat després d’haver estat privats d’exercir les seves funcions per diverses raons. Sota una rutina diària establerta, i tutelats per una cuidadora que conviu amb ells, els quatre homes busquen redimir els seus pecats de forma pacífica, però l’arribada d’un nou capellà a la casa i les conseqüències que provoca fan que l’església enviï un jove interventor per a posar ordre.L’acte de passar por en un cinema sempre s’ha associat clarament al cinema de terror. No obstant, si bé aquest tipus de por sol tenir un caràcter més o menys lúdic i està emparat per la seva condició de ficció, hi ha una altra classe de pel·lícules que aconsegueixen terroritzar d’una forma molt més profunda i feridora. I és això el que converteix El Club en el que probablement és el film més esgarrifós de tot l’any. Sense cap mena de reserva ni rodeig en la seva narració, el director xilè Pablo Larraín deixa anar un ferotge crítica sobre el costat més obscur de l’església fent allò que la pròpia institució religiosa no ha fet, ni farà, mai: explicant les coses tal com són, per molt dur que resulti escoltar-les. Però Larraín no es limita només a escupir tot el seu discurs sense més, sinó que l’interpreta i l’enriqueix amb una direcció extraordinària, en què el llenguatge propi de cada pla té un efecte molt clar sobre allò que mostra.
The Wire
Creador: David Simon
Intèrprets: Dominic West, Lance Reddick, Sonja Sohn, Clarke Peters, Aidan Gillen, Wendell Pierce, Andre Royo, Idris Elba, Michael Kenneth Williams, Jamie Hector, Domenick Lombardozzi, Seth Gilliam, Delaney Williams, Jim True-Frost, Wood Harris, John Doman
Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2002. 60 capítols de 55-60 min.
A la ciutat de Baltimore, a l’est dels Estats Units, la violència i el tràfic de droga han convertit els barris més pobres en un autèntic imperi controlat per diverses organitzacions. Amb un nombre d’assassinats cada cop més alt, la lluita policial contra tot plegat no és gens fàcil, sobretot degut a la falta de pressupost que hi destina una administració plagada de corrupció. No obstant, la insistència del tinent Daniels, del cos de narcòtics de la policia, propicia que un grup d’agents comptin de forma limitada amb més recursos per a conèixer més de prop els veritables pesos pesants que mouen la droga a Baltimore.Bubbles: “Per què cal publicar aquesta història?”
Fletcher: “Perquè la gent la llegeixi, hi reflexioni, i potser així vegi les coses de forma diferent.”
El diàleg té lloc durant l’últim capítol de la sèrie, enmig una escena qualsevol, sense cap mena de solemnitat ni subratllat, però és el moment escollit per David Simon per a estampar la seva firma a l’obra mestra que està a punt de concloure. I és que aquesta explicació és molt probablement la mateixa que donaria Simon si algú li preguntés per què calia fer una sèrie com The Wire. La gent la mirarà, reflexionarà i potser després veurà les coses de forma diferent. I així és, començant òbviament per la seva forma de veure les sèries de televisió, ja que a partir de llavors compten amb un referent a la cima que serà impossible d’atrapar. Resultaria injust, però, entrar en comparacions, ja que The Wire és un producte totalment allunyat del que haguem pogut veure fins llavors. És una altra història. És un prodigi narratiu capaç de concentrar un munt de temàtiques de gran complexitat, i a sobre fer-ho de forma trepidant, emotiva i enriquidora com cap altra ha sabut fer-ho.