The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Toby Jones.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2011. 105 min.

Al contrari que molta gent de la meva generació i a pesar de rebre més d’un comentari bromista sobre certa semblança física amb ell, mai he estat un gran “tintinòfil”. Potser és per això que, tot i que estava mínimament familiaritzat amb els còmics, encarava aquesta adaptació cinematogràfica sense cap component emocional que em condicionés especialment i més pendent de l’eficàcia de la pel·lícula, i també preocupat pel funcionament d’aquest controvertida tècnica d’animació anomenada “motion capture”. El resultat no deixa gaires dubtes: Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio és entreteniment pur i dur, trepidant, carregat d’emoció i humor, a més d’una immensa qualitat visual. Tot i discriminar una mica l’aspecte més dedicat a la investigació i aprofundir relativament poc en la majoria de personatges, Spielberg ha assolit un veritable còmic cinematogràfic sense trencar el seu esperit original.

El director mostra en tot moment un gran respecte i fins i tot admiració per l’obra original, començant per uns genials títols de crèdit inicials plens de referències als diferents còmics de Tintín, mesclades amb d’altres referents cinematogràfics. Els primers minuts, a banda de familiaritzar-nos amb l’estètica visual de l’animació i presentar un graciosa i descarada picada d’ull al còmic original, ajuden a acostar-nos ràpidament al protagonista i al genial gos Milú, però, per sobre de tot, evidencien que el film va per feina. Un cop entrem en acció, poques pauses trobem pel camí. Spielberg es posa al servei absolut de l’aventura, sacrificant un argument que hauria pogut tenir girs més elaborats i més atenció cap a la capacitat deductiva i intel·lectual de Tintín, però al mateix temps oferint un gran espectacle visual dissenyat per a gaudir com un nen petit. Crec no exagerar massa si dic que conté algunes de les millors escenes d’acció vistes últimament.

La direcció de Steven Spielberg no sols es caracteritza pel dinamisme i espectacularitat, també per la seva innata capacitat de donar una riquesa increïble a cada pla, ja sigui amb petits detalls o amb accions secundàries que poden aportar més realisme o algun toc d’humor. Tot plegat, acompanyat pel seu inseparable John Williams a la banda sonora, clau per accentuar l’emoció a les escenes d’acció i també important per donar l’atmosfera necessària a cada personatge. Pel que fa a l’argument, es basa principalment en el còmic “El Secret de l’Unicorn”, però també afegeix elements de “El Tresor de Rackham el Roig” i “El Cranc de les Pinces d’Or”, a més d’algunes aportacions lliures fetes expressament per a la pel·lícula. Tot i el gran treball de tres mestres com Edgar Wright, Joe Cornish i Steven Moffat, capaços de crear moments brillants a nivell narratiu, la sensació és que tot passa una mica massa ràpid, en especial el desenllaç final.

En relació a l’animació, haig de dir que era força escèptic davant la utilització d’una tècnica com aquesta, però que al final m’ha convençut, bàsicament per la fidelitat que permet aconseguir cap a les vinyetes del còmic. Això no treu que aquest mig camí entre acció real i animació encara resulti un pèl estrany en segons quina ocasió, i que els personatges sembla que estiguin una mica massa inflats i desproporcionats (i més tenint en compte que l’estil d’Hergé era plenament bidimensional). En tot cas, té el gran avantatge que permet combinar un gran realisme de moviments i expressions amb l’univers d’efectes especials i moviments de càmera inverossímils que permet l’animació. L’ambientació i el disseny de paisatges i entorns són també fantàstics. El treball dels actors, com Jamie Bell en el paper de Tintín i Andy Serkis com a capità Haddock, també contribueix molt positivament a aquest realisme.

Steven Spielberg torna a demostrar que és únic a l’hora de comprendre el cinema d’aventures i que, quan vol, sap oferir exactament el que el públic espera d’ell. Tintín no era un còmic fàcil d’adaptar, el mètode escollit era controvertit i una munió de fans incondicionals del reporter del tupé ja tenien les armes afilades, però poca gent sortirà del cinema negant haver-se divertit un munt durant hora i mitja llarga i haver recordat amb un somriure les històries que llegia ara fa 20 anys. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té imperfeccions, potser no resultarà tan transcendental com era desitjat, però com a producte d’entreteniment té una efectivitat terrible. Peter Jackson, l’altre gran responsable de l’adaptació, intentarà mantenir intactes aquestes propietats a Las Aventuras de Tintín: Los Prisioneros del Sol, seqüela per la qual es deixa el terreny clarament preparat i que té prevista l’estrena a finals de l’any 2013.