Arxius

All posts for the month gener de 2010

INVICTUS

Posted by Martí on 30 de gener de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , , , . 10 comentaris

Invictus

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Morgan Freeman, Matt Damon, Tony Kgoroge, Patrick Mofokeng, Patrick Lyster, Matt Stern.

Gènere: Drama, historic. USA, 2009. 130 min.

Principis dels anys 90 a Sud-àfrica. El país està a punt d’experimentar un profund canvi polític i social, ja que Nelson Mandela, poc després de sortir de la presó, acaba de guanyar les eleccions presidencials. L’inici de la convivència de dues races que fins ara havien estat totalment separades i enfrontades és el seu màxim repte. Un dels símbols del país, la seva selecció de rugbi, pot ser una de les claus per unir la societat sud-africana, però la població negra segueix veient-la com un equip rival. A un any del mundial de rugbi, de la qual Sud-àfrica és amfitriona, Mandela es disposa a arreglar aquesta situació.

Crec no equivocar-me en afirmar que Clint Eastwood és un dels directors més venerats d’aquest blog, per això resulta estrany i difícil parlar de la que, per mi, és la seva primera pel·lícula fallida en molts anys. És de justícia afirmar-ho, i d’acord que és un error valorar una peli en funció de les últimes obres anteriors del director, però és que Eastwood ha demostrat que és capaç d’oferir-nos resultats que es troben a anys llum d’Invictus. M’atreviria a dir que el principal motiu és el canvi radical de registre que aquest film suposa en la filmografia del director, que ha passat de la seva habitual fatalitat a una benevolència que no va amb ell i que el porta a utilitzar recursos de segona divisió, quan ell és un director de “Champions”. I perdoneu el símil esportiu, però en el fons és el més adient per aquesta pel·lícula.

L’esport com a eina més poderosa per unir un poble. Aquest és el missatge principal del llibre “El factor humà” de John Carlin, en el qual està inspirada Invictus, i això és el que Eastwood vol traspassar a la gran pantalla, però tinc la sensació que es queda a mitges i que no il·lustra prou aquest procés. Veiem el seu inici, les dificultats per la divisió de la població, i gairebé de seguida ja som al primer partit de la Copa del Món amb la truita girada per complet i tot el públic a favor. El que passa entremig se’ns presenta a pinzellades, de forma molt superficial, fins i tot l’esperada reunió entre Mandela i el capità de la selecció, els dos personatges clau de la història, ens deixa bastant freds. Globalment, la pel·lícula presenta una clara falta de profunditat i també de risc. Una timidesa totalment desconeguda en Clint Eastwood.

El més positiu d’Invictus és el retrat de Nelson Mandela i de la seva forma de pensar i actuar. Morgan Freeman fa el seu paper més desitjat (ell mateix ho va dir) i aconsegueix que, al cap de pocs minuts ja no veiem Morgan Freeman fent de Mandela, sinó el propi Mandela. La immensa semblança física entre els dos hi fa molt, tot s’ha de dir. No obstant, tampoc considero que sigui la seva millor actuació. Pel que fa a Matt Damon, tinc seriosos dubtes si era el més indicat per encarnar el capità François Piennar, ja que no imprimeix tot el carisma i esperit de lideratge que requereix el personatge. Això sí, l’accent i la condició física, molt ben assolits. Pel que fa al personal de seguretat del president, protagonista de la principal trama secundària, es queden en correctes i poc més. En realitat, la pròpia trama acaba sent merament anecdòtica quan prometia bastant més.

Masses despropòsits per un director com Clint Eastwood. Se’l veu massa focalitzat en idealitzar, i amb èxit, el personatge de Mandela, i s’oblida del conjunt. La pel·lícula va de més a menys, sobretot perquè el contingut s’acaba reduint només a l’apartat purament esportiu. I aquest tipus de trames ja les veiem en un munt de telefilms barats les tardes de dissabte. Potser sona molt dur, però és que hi trobem un munt de recursos fàcils i efectistes. La música, la càmera lenta. els primers plans d’expectació, el soroll augmentat de cada segon que passa al cronòmetre. Realment, vaig quedar molt sorprès i contrariat de trobar-me’ls en un film com aquest. I més tenint en compte que bona part del públic ja sap com acaba la història, per tant encara és més incomprensible el seu ús. La peli està ben rodada, m’agrada i comparteixo el seu missatge, pero l’execució és impròpia del seu responsable.

Invictus no és una mala pel·lícula, és entretinguda, fa somriure en molts moments i evoca imatges que tots recordem (com la de Mandela vestit amb el polo i la gorra de la selecció el dia de la final), però no deixa empremta, no queda al record i està condemnada a caure ràpidament en l’oblit. És tova i massa concessiva, no presenta dificultats ni contratemps importants, les sensacions que et desperta són mesurades i fins i tot cau en l’exageració de voler fer-ho tot massa bonic. No reconec l’art i la subtilesa de Clint Eastwood en tot això. Segueix sent un dels millors, o el millor, però Invictus quedarà com un dels seus films més discrets. Queda perdonat, sens dubte, però espero que torni al seu nivell habitual i que a Hereafter, el film que estrenarà l’any que ve, es deixi l’edulcorant a casa.

LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 10 al 1)

Posted by Martí on 29 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , . 14 comentaris

Ja és aquí la part més esperada de la llista. Abans de rebre qualsevol reacció irada i incendiària, no està de més recordar que és fruit dels meus gustos personals. Així doncs, no negaré que, posant-nos exigents, potser no són les deu pel·lícules de més qualitat que s’han fet, però sí que han estat les deu que més m’han agradat i impactat, i m’atreviria a dir que cadascuna per les seves pròpies raons. Haig de dir que he suat tinta per decidir-me pel número 1, i que, en realitat, les 5 o 6 primeres ho podrien ser.

10 – SNATCH. CERDOS Y DIAMANTES (Guy Ritchie, 2000)

Aquesta peli és una passada, de principi a fi. Serà una gamberrada o el que vulgueu, però en el fons amaga un guió espectacular i uns personatges memorables. El ritme és frenètic i té un munt d’escenes genials, delirants i plenes d’humor negre i diàlegs que no tenen pèrdua. Excepte quan parla Brad Pitt, clar. A més, la banda sonora compta amb una selecció musical de luxe. Guy Ritchie no serà un virtuós dels enquadraments, però juga a la perfecció les seves cartes i controla la narració amb una agilitat única. No em cansaré de veure-la.

9 – MEMENTO (Christopher Nolan, 2000)

No és perfecta, potser no és del tot rodona, potser necessites un segon visionat per comprendre-la (ho reconec), però és única. El plantejament, la narració i el muntatge no els has vist en cap altre film, i el resultat, amb tots els riscos que corre, acaba sent brillant. En poques pelis l’espectador ha de treballar tant, per tant, en poques pelis és tan gratificant fer encaixar les peces. Christopher Nolan no només ens presenta Leonard, fa que tu siguis Leonard i que experimentis la seva situació a la nostra ment. Fantàstica.

8 – REQUIEM POR UN SUEÑO (Darren Aronofsky, 2000)

Duríssima història sobre l’addicció. A les drogues, sí, però sobretot als somnis, a les ganes d’esborrar la realitat per poder tenir-ne una de millor i a no parar fins aconseguir-ho. Aronofsky ens deixa a tots amb la pell de gallina, ja que poques pel·lícules es viuen amb tanta intensitat com aquesta. Per segons qui, pot arribar a resultar insuportable, la magnífica banda sonora de Clint Mansell hi contribueix, però per mi és una experiència inèdita. Un cop vista, intenta esborrar-ne les imatges de la teva ment i veuràs que és impossible.

7 – IN THE MOOD FOR LOVE (Wong Kar-Wai, 2000)

L’obra mestra de Wong Kar-Wai, crec que ningú ho discuteix. Una història d’amor com no se n’ha vist cap altra, amb una intensitat emocional increïble, però carregada d’una tristesa i frustració que et deixen realment tocat anímicament. El director de Hong Kong dibuixa una passió que va creixent i creixent al mateix temps que tu et vas adonant del que realment està passant a l’interior dels personatges. En acabar, encara en ple impacte, no pots fer altra cosa que treure’t el barret. Una meravella de pel·lícula.

6 – NO ES PAÍS PARA VIEJOS (Joel Coen i Ethan Coen, 2007)

El meu tema amb aquesta peli és molt personal, potser un pèl irracional, qui sap, però és que em va deixar totalment fascinat. És un prodigi a nivell narratiu, sap arrencar i parar en el moment precís, i fins i tot sap explicar-ho tot sense mostrar res gràcies a unes el·lipsis que et deixen glaçat. El personatge d’Anton Chigurh és un dels més pertorbadors que he vist mai, no només per les seves accions, també per les seves paraules. I el missatge de com s’ha tornat la societat és tan profund que et deixen el silenci final per pensar-ho. Inapel·lable.

5 – OLDBOY (Park Chan-Wook, 2003)

Sempre que parlo d’aquesta pel·lícula ho dic: encara recordo com em tremolaven les cames en sortir del cinema. Park Chan-Wook no fa ni una concessió, no es reserva res, ens ho deixa anar tot tal com vol, amb tota la cruesa que faci falta. La força que desprèn el film comença des del primer segon (literalment) i ja et deixa atrapat fins un final indescriptible que et destrossa. Una història de venjança sense límits, que combina dosis d’acció bestials amb un sentit de l’humor totalment surrealista. El pitjor és que poca gent la coneix. Per mi, imprescindible.

4 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LA COMUNIDAD DEL ANILLO (Peter Jackson, 2001)

És la més completa de la trilogia, la que té més riquesa d’espais i personatges i la més efectiva quant a ritme i nivell narratiu. No en va, és la que he vist més vegades de les tres, la que em segueix atrapant ja des que Gandalf arriba amb carro a la Comarca amb la inoblidable banda sonora de fons. A partir d’aquí, i durant tres hores, no intueixes el llibre, el veus. Què més dóna el seu obligat no-final, saps que acabes de veure el brillant principi d’un esdeveniment cinematogràfic únic. El seu visionat ja és una tradició de cada any. Queda tot dit.

3 – AMORES PERROS (Alejandro Glez. Iñárritu, 2000)

Mai havia vist un debut tan impressionant d’un director. Fa deu anys, Iñárritu ja demostrava de què era capaç amb aquest brutal drama sobre la fatalitat i els aspectes més foscos i desapiadats de la societat mexicana. Tres històries que es mesclen de forma brillant i intel·ligent, per mostrar-nos que la vida, i tot el que la composa, ens pot portar pel pitjor camí sense que ho vulguem. Em va tenir tres hores en silenci, enganxat a la pantalla, sense voler perdre’n cap detall. Una obra magistral que mai baixaria del podi cinematogràfic de la dècada.

2 – CIUDAD DE DIOS (Fernando Meirelles, 2002)

Crec que és la que més unanimitat despertarà perquè no sé de ningú que no la deixi pels núvols. No queda altra, proveu de trobar-li defectes i veureu com costa. Argument, ritme, muntatge, personatges, banda sonora, fotografia, tot és de de tal qualitat que només queda gaudir-ne una i altra vegada. El retrat social de la vida a les “fabelas”, que aboca els nascuts allà al crim, les drogues i la mort deixa imatges molt dures i cruels, però la vitalitat del seu protagonista també en mostra una sortida. Una peli que ho té tot.

1 – EL PIANISTA (Roman Polanski, 2002)

Que una sala de cinema qualsevol en una sessió qualsevol aplaudeixi en massa la pel·lícula que acaba de veure no és un fet gens habitual. Personalment, només ho he vist amb un film, aquest. Senyal que desenes de persones havien sentit el mateix durant aquelles dues hores i mitja. Sí, l’holocaust és un tema recorrent; sí, potser Spielberg va tocar sostre amb La Lista de Schindler; per això encara té més mèrit el que va fer Roman Polanski. El Pianista era una pel·lícula necessària, pel que explica i per com ho explica.

La intensitat i extrema duresa de la primera meitat deixa pas a un autèntica odissea en solitari enmig de runes, per acabar amb una de les seqüències finals (veure imatge) més formidables que he vist. No només pel seu component poètic, també pel que significa pels dos personatges i pel que simbolitza en relació als dos bàndols d’aquella guerra. No és efectista, ni tremendista, ni panfletista, és una de les pelis més sinceres i inoblidables d’aquesta dècada. Una obra d’art.

En realitat, des que vaig començar a fer la llista, El Pianista sempre va ocupar el primer lloc. Vaig fer un munt de canvis i intercanvis, però aquesta, tot i no considerar-la definitiva fins fa poc, no la vaig arribar a tocar mai. Per si algú no ho recorda, la última capçalera de la dècada en aquest blog va ser dedicada a aquest film. Una pista enorme i un homenatge al mateix temps.

Del 20 a l’11

Del 30 al 21

Del 40 al 31

Del 50 al 41

LOST – 5 temporades en 8:15 minuts

Posted by Martí on 28 de gener de 2010
Posted in: Lost. Tagged: , . Deixa un comentari

Només queden 5 dies per l’inici de la 6a temporada de Lost. Per qui vulgui refrescar la memòria de tot el que ha passat anteriorment, o per qui tingui la intenció de veure-la sense saber res de la sèrie (no recomanable), aquest és el resum de les 5 temporades que s’han emès fins ara. Tot comprimit en la bonica durada de 8:15 minuts, us sona el número?

SHERLOCK HOLMES

Posted by Martí on 26 de gener de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

Sherlock Holmes

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Robert Downey Jr, Jude Law, Rachel MacAdams, Mark Strong, Eddie Marsan, Hans Matheson.

Gènere: Acció, suspens. Gran Bretanya, 2009. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Fa un mes del seu últim cas, en què va atrapar el perillós Lord Blackwood, acusat de màgia negra, i Sherlock Holmes està tancat a casa seva, en estat etílic quasi permanent i dedicant-se a provar experiments amb el gos del Dr. John Watson. Aquest, qui segueix exercint la seva professió, intenta presentar-li casos perquè Holmes s’activi i surti de la mala vida que porta. No obstant, serà el retorn d’una vella coneguda el que despertarà tots els seus sentits de detectiu un cop més.

Si Sir Arthur Conan Doyle aixequés el cap, espero que no fos davant una sala de cinema on projectessin Sherlock Holmes de Guy Ritchie, perquè la temptació de veure’n el resultat podria comportar-li un trauma important. Tot i ser un dels personatges literaris més revisats i adaptats (sense anar més lluny, el film es basa en un còmic que els re-inventa per complet), el que ens presenta Ritchie de ben segur s’allunya força de l’imaginari de Conan Doyle en crear les seves aventures. Amb això no censuro aquest producte, ni molt menys, però vull deixar clar que, qui busqui l’elegància, impassibilitat, correcció i pura flema anglesa de Sherlock Holmes, descarti aquest film. Pels qui això no ens importa i només volem passar una estona entretinguda, endavant.

En tot cas, davant de Sherlock Holmes, qüestionar l’estil de l’adaptació no té cap sentit, perquè tampoc era aquest l’objectiu de la peli. L’important és que, posats a fer-ne una versió “canalla”, irreverent i pujada de pulsacions, el millor per encarregar-se’n era Guy Ritchie. Tot i que el director britànic ens ofereix una versió baixa en calories de les seves possibilitats (només cal veure el film del qual parlàvem just fa un any, RocknRolla, per no parlar de Snatch o Lock & Stock), regala una bona dosi de diversió. Això sí, diversió i poc més. Davant d’un guió més que justet i bastant trampós, les actuacions principals, els tocs d’humor i les bones escenes d’acció són els pilars que aguanten el producte.

Tenia els meus dubtes al respecte, però el cert és que el binomi Robert Downey Jr i Jude Law funciona a la perfecció. El primer, perquè fa un paper de rebel que li va com anell al dit, amb el qual es nota que gaudeix i que li permet fer això que tant li agrada que és riure’s de si mateix (tothom sap dels certs problemes de l’actor a la vida real). Tot això, sumat al carisma que desprèn en tots els seus papers. Sí, en sóc un fan. De Jude Law ja no sóc tan fan, però reconec que el seu Watson és un complement perfecte al Holmes de Downey Jr. La química existent entre els dos es fa evident des del principi, amb una relació quasi matrimonial que mescla complicitat amb un munt de diferències, i ens deixa diàlegs plens d’enginy i humor. La resta de repartiment està força discret, sobretot un Mark Strong que cada dia és més calcat a Andy Garcia.

Guy Ritchie presenta, un cop més, els seus recursos marca de la casa, com l’ús de la càmera lenta en les escenes d’acció, però no ens deixa escenes memorables com ens té acostumats. Com ja he dit, la història amb què treballa és bastant fluixeta. La trama aparenta enginy, però en realitat està plena de paranys, i aquest forma de resoldre-ho explicant-ho tot de cop al final fa que em senti una mica enganyat. A més, en ocasions té un aire a El Código da Vinci que no l’ajuda gens. Als Ritchie i companyia no els hagués costat gens treballar-se un guió amb una mica més de gràcia i qualitat, així que espero que a la segona part (ja s’ha confirmat que serà una trilogia, per qui no ho sàpiga) veiem certa millora en aquest aspecte. Els protagonistes ho mereixen.

No vull condemnar Sherlock Holmes per quedar-se en aquesta qualificació de simple entreteniment, al contrari, crec que, com a tal, resulta força efectiva. En realitat, tampoc crec que volgués aspirar a gran cosa més, però, ja posats, i tenint en compte que el projecte s’ha ampliat a tres pel·lícules, seria d’agrair que fes un salt qualitatiu. Si no, la gent se’n cansarà. No obstant, i pensant clarament en això últim, els productors ja han fet un fitxatge estrella per Sherlock Holmes 2, Brad Pitt, que tornarà a treballar amb Guy Ritchie després de la sensacional Snatch. I no perden el temps, ja que aquesta segona part es rodarà aquest mateix estiu, o sigui que no trigarem excessivament a tenir més Sherlock Holmes a les nostres pantalles.

LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 20 a l’11)

Posted by Martí on 24 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , . 9 comentaris

S’acosta el final de la llista amb les deu penúltimes. Qualsevol d’elles podria formar part del “Top 10”, però potser els falta algun mínim detall significatiu i personal que fa que s’hagin quedat a les portes. Un cop presentades aquestes, els que em coneguin més ja podran intuir bona part de les que formaran la llista final, però s’hauran d’esperar a comprovar-ho a mitjans d’aquesta setmana que ve!

20 – EL VIAJE DE CHIHIRO (Hayao Miyazaki, 2002)

El viatge és cap als límits de la imaginació i fantasia de qualsevol espectador que miri aquest film. Els japonesos tenen una visió i una sensibilitat única a l’hora de crear mons fantàstics, i aquest n’és el seu màxim exponent del seu gran mestre Hayao Miyazaki. Poques pel·lícules, i menys d’animació, han posat d’acord la crítica d’arreu del món. Qualsevol descripció escrita seria injusta, s’ha de veure.

19 – CARTAS DESDE IWO JIMA (Clint Eastwood, 2006)

Després de la relativa decepció de Banderas de Nuestros Padres, Eastwood ens va fer callar amb aquesta altra cara de la moneda. La visió japonesa de la batalla d’Iwo Jima ens va mostrar la cara més sincera d’un bàndol que se’ns sol presentar com sanguinari i inhumà. Un film no tan bèl·lic, sinó sobre el bel·licisme i les seves víctimes, els qui hi participen sense saber ben bé per què.

18 – WALL·E (Andrew Stanton, 2008)

Pixar va arribar al seu punt àlgid (de moment) amb la història d’aquest petit robot amb rodes que va fascinar tothom. La primera meitat és un prodigi cinematogràfic tan a nivell visual com narratiu, mentre que la segona envia un potent missatge a la nostra societat. La increïble humanitat dels robots es contrasta amb la robotització dels humans, fent de WALL·E un film profund i, en definitiva, brillant.

17 – INFILTRADOS (Martin Scorsese, 2006)

L’ombra d’Uno de Los Nuestros sobrevola per moments aquesta fantàstica història mafiosa. Scorsese no iguala la seva obra mestra, però ens ofereix el que feia anys que tothom esperava d’ell. Amb un Jack Nicholson fent el que més li agrada, un DiCaprio que comença a demostrar del que és capaç i un Mark Wahlberg imponent, la història, tot i els seus defectes, t’enganxa inevitablement fins el final.

16 – MALDITOS BASTARDOS (Quentin Tarantino, 2009)

Tarantino ens va regalar una altra de les seves genialitats abans de tancar la dècada, una revisió del desenllaç de la 2a GM a la seva manera. Hi trobem tots els ingredients, perfectament equilibrats, però amb els habituals excessos capritxosos del director. A més, inclou una de les actuacions de l’any, la de Christoph Waltz. No és la millor tarantiniana de la dècada, però per poc.

15 – CAMINO A LA PERDICIÓN (Sam Mendes, 2002)

Obra mestra de Sam Mendes, recuperant el millor cine negre amb un clar aire clàssic i mantenint de forma fidel tots els seus elements. Una història tràgica i molt sòbria en què Tom Hanks es posa la disfressa de bon actor i on vam poder gaudir de l’última i magistral actuació de Paul Newman. Mendes demostra un talent i una elegància idònies per revifar un gènere només reservat als millors.

14 – ¡OLVÍDATE DE MÍ! (Michel Gondry, 2004)

Recordo veure els Oscars d’aquell any amb tres amics i el salt que vam fer quan el millor guió va ser pels genials Charlie Kaufman i Michel Gondry. S’ho mereixia un dels films més originals i que més sensacions m’han despertat en els últims anys. La direcció enginyosa i peculiar, i la brillant banda sonora encara afegeixen més encant a una de les millors històries d’amor de la dècada.

13 – GRAN TORINO (Clint Eastwood, 2008)

Història aparentment senzilla i convencional, però que Eastwood converteix en intensa, carregada de significat i, fins i tot, auto paròdica. El director sap parlar de coses molt serioses sense necessitat de fer-ho seriosament i crec que aquesta és la gran virtut del film. La mescla entre drama i humor t’acosta als protagonistes. El final pot ser previsible, però només es pot viure de forma passional.

12 – EL RETORNO DEL REY (Peter Jackson, 2003)

Potser no mereixeria estar tan separada de la que falta de la trilogia, però respon a una simple qüestió equitativa. Potser la dilatació del final és l’única pega que es pot posar a la conclusió d’aquesta obra d’art. A banda d’això, inclou dues de les millors batalles que he vist mai en un cine, es supera en quan a disseny d’espais i personatges, i tanca amb mestria la millor història fantàstica mai explicada.

11 – KILL BILL vol.1 (Quentin Tarantino, 2003)

Crec que mai podré deixar de veure aquesta peli. Ja he perdut el compte dels cops que he gaudit amb el regal que Tarantino va fer als qui volem cinema com a pur entreteniment. No és el guió de la seva vida ni el seu film més profund, però les lluites són insuperables i els capritxos cinematogràfics (brutal la part en anime) hi posen la guinda. I ja no parlo de la banda sonora perquè és un escàndol.

Del 50 al 41

Del 40 al 31

Del 30 al 21

Del 10 a l’1

LA CINTA BLANCA

Posted by Martí on 21 de gener de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , . 11 comentaris

Das Weisse Band

Director: Michael Haneke

Intèrprets: Christian Friedel, Ulrich Tukur, Susanne Lothar, Ursina Landi, Burghart Klaussner, Rainer Bock, Leonie Benesch.

Gènere: Drama, suspens. Alemanya, 2009. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un petit poble al nord d’Alemanya, una comunitat viu al servei d’un baró propietari de les terres i sota una impecable doctrina protestant. Un dia, el doctor del poble pateix un accident quan un cable lligat entre dos arbres el fa caure del cavall i el deixa greument ferit. Ningú sap qui ha estat el culpable. A partir d’aquí, els fets tràgics no paren de succeïr-se en el si del poblet, cosa que fa augmentar les sospites i desconfiances per part de tothom. Ningú queda lliure, ni tan sols els nens, que són els qui més pateixen les estrictes normes d’educació.

“No hi ha res a explicar. El meu principi sempre ha estat fer preguntes, plantejar històries amb situacions molt precises i deixar que l’espectador busqui les respostes per si sol”. A la breu entrevista que hi ha fulletó de l’entrada del cinema, el propi Michael Haneke ja ens avisa del que ens trobarem, o millor dit, del que no ens trobarem: respostes. En realitat, qualsevol espectador una mica familiaritzat amb el seu cinema (Caché, Funny Games) sap com les gasta el director austríac. Pot ser considerat un geni o un farsant, però ningú li pot negar que la seva firma quedarà per sempre i de forma inconfusible en les seves pel·lícules, podent afirmar que “aquest film és un Haneke”. Doncs La Cinta Blanca és possiblement el Haneke portat a la seva màxima expressió.

La sensació en abandonar la sala és confusa, desconcertant, però en cap cas insatisfactòria. Un té la certesa que encara ha de processar part del que acaba de veure, que ha de trobar explicació a molts detalls i que, en aquell moment, encara no es veu en cor de qualificar el film. La mínima esperança que aparegués algun fet mínimament revelador ja ha desaparegut i ara tocar pensar. I és que cap film de Haneke s’acaba quan acaba pròpiament el film, sinó que es queda uns quants dies en ment. És llavors quan t’adones que les imatges de La Cinta Blanca t’han calat d’una forma que gairebé cap altra peli ha aconseguit, i comproves que aquest austríac dels nassos ha aconseguit el que volia. I no et sents estafat, al contrari, ja que, en el fons, resulta gratificant que no t’expliquin les coses per ser tu qui construeixis la teva pròpia explicació. Per Haneke, aquesta és l’essència del cinema.

S’han dit coses diverses sobre aquest film. Entre altres, s’ha descrit com un retrat de l’inici del moviment nazi a Alemanya, o com un desapiadat manifest contra la religió, i les dues poden ser vàlides. En tot cas, jo definiria La Cinta Blanca com una pel·lícula sobre l’odi. L’odi ocult ja present a certes persones (els adults), i l’odi que està començant a créixer a l’interior d’unes altres (els nens). Haneke diferencia clarament aquests dos segments d’edat i ens els perfila a través, com diu ell, d’escenes i imatges molt concretes i amb una força immensa. Tot i caracteritzar-se per les grans dosis de violència, aquí no veiem ni una gota de sang, no fa falta. La sensació que l’odi és present, i la tensió que això genera, comença des de la primera escena familiar, perquè és en el si de cada família on s’origina. És aquella vida la que porta a l’odi.

La figura del mestre, la més sensata, la més humana, és precisament l’única que no té família, que no s’ha de regir per cap codi de conducta. No sabem qui és el culpable dels crims sense resoldre, però sí que sabem que ell no ho és. De la resta d’habitants del poble, ho podria ser qualsevol, perquè tots amaguen l’odi que els motivaria a fer-ho. Tots han crescut allà, sota un protestantisme extrem i asfixiant que marcava el camí a seguir, sense que poguessin posar ni mig peu fora. Els nens de La Cinta Blanca són la pròxima generació, els que la duen al braç de forma humiliant i es moren per fer-ho pagar amb la mateixa moneda o una de pitjor. Uns nens, per cert, interpretats de forma tan brillant com pertorbadora per aquest grup de joveníssims actors austríacs. El repartiment adult tampoc es queda enrere, impressionants tots.

Darrere la càmera, i a través d’un blanc i negre que no fa altra cosa que intensificar les sensacions que provoca la peli i, en certa forma, simbolitzar la cara blanca visible i la cara negre oculta dels personatges, Michael Haneke dóna una nova lliçó. Als seus inquietants plans estàtics, que sempre es queden fora quan es tanca la porta, se sumen enquadraments plens de sentit (l’últim pla, per exemple) i una intencionalitat global en els plans perquè tot quedi implícit. A banda, d’això, i com ja és habitual, ni una nota musical de banda sonora. Fins i tot els crèdits inicials en silenci ja neguitegen. Això sí, també haig de dir que vaig trobar la seva durada un pèl excessiva i que segueixo preguntant-me el sentit d’algunes escenes que, de no ser-hi, ho haurien alleugerit una mica.

Encara repasso mentalment el film, com si no hagués acabat, i tinc cada cop més ganes de tornar-lo a veure. Penso en altres films que m’hagin provocat això i no se m’acut res. Haneke no era traïdor, ell ha plantejat les preguntes i ara jo busco les respostes. Bona part del que he escrit ha anat sorgint de forma instantània, i això m’encanta. Ens tornaríem bojos si tot el cinema fos així, però La Cinta Blanca demostra que l’exercici de buscar les respostes, encara que no resulti totalment revelador, és tan enriquidor com necessari. Tot i no ser una peli apta per a qualsevol espectador, ni molt menys, és imprescindible pels cinèfils o els que acostumen a apreciar tot tipus de cinema.

LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 30 al 21)

Posted by Martí on 19 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , . 6 comentaris

El tema ja comença a posar-se seriós. En aquesta tanda, realment n’hi ha per tots els gustos i colors…

30 – AMERICAN GANGSTER (Ridley Scott, 2007)

Una altra que crec que va ser infravalorada, ja que per mi és la millor que va fer Ridley Scott la passada dècada. Un genial i detallat retrat de la màfia de Harlem dels anys 60, amb un gran duel entre el mestre Denzel Washington i Russell Crowe. Potser no és espectacular, no té escenes memorables, però té una immensa profunditat en els personatges i el seu entorn, del qual no poden evitar ser esclaus.

29 – LA VIDA DE LOS OTROS (Florian Henckel-Donnersmarck, 2006)

De les moltes i bones produccions de cinema alemany d’aquests últims anys, aquesta ha estat la més impactant i també la més humana. A banda de construir i escenificar un dels millors retrats sobre la soledat que he vist mai en un film, manté un nivell de tensió de principi a fi que t’atrapa per complet. Enorme actuació d’Ulrich Muhe, l’actor protagonista, que malauradament moriria al cap d’un any.

28 – KILL BILL vol.2 (Quentin Tarantino, 2004)

D’acord que aquest segon volum no arribava al nivell del primer, però tampoc se n’allunyava tant. Tarantino va tornar a regalar-nos grandíssims moments protagonitzats per La Novia en la culminació de la seva venjança. El diàleg final amb Bill és sensacional. Amb un estil que ara s’acosta més western, més “brut” que el de la primera, però també més complex i profund.

27 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LAS DOS TORRES (Peter Jackson, 2002)

Quasi tothom coincideix que és la inferior de les tres, però quantes voldrien aquesta inferioritat. El fet de ser l’impass entre la primera i la última no l’ajuda, però té un dels moments àlgids de tota la trilogia com és la batalla a l’abismo de Helm. Manté l’esperit que havia deixat la primera, però baixa inevitablement en intensitat. Per sort, la introducció de Gollum de ple a la trama dóna molt de joc.

26 – EL SECRETO DE SUS OJOS (Juan José Campanella, 2009)

Ha estat la última gran peli de la dècada. Un guió complex, però amb una narració magistral, i uns personatges perfectament construïts. A més, és una peli que té de tot, que toca un munt de gèneres i que manté la intensitat fins el final. Campanella havia d’estar a la llista i aquesta és la seva obra més completa, sense desmerèixer El Hijo de la Novia. Feia molt que no sortia tan satisfet del cine.

25 – BIG FISH (Tim Burton, 2003)

La imaginació al poder en un dels films cabdals de Tim Burton. Un recull d’històries fantàstiques que ens van fascinar per la seva mescla de monstruositat i bellesa, de drama i comèdia, fins al punt de tocar-nos la fibra i tot. Un conte nostàlgic que tots ens agradaria protagonitzar i que amaga darrere tota una forma de veure la vida. Sens dubte, una de les imprescindibles d’aquests últims anys.

24 – MILLION DOLLAR BABY (Clint Eastwood, 2004)

Més Clint Eastwood, i no serà la última. El millor d’aquest drama és la senzillesa, humilitat i soledat de tots els seus protagonistes, a qui la vida ha tractat de forma injusta i a qui el destí tampoc els té preparat res gaire favorable. S’ha fet moltes pelis sobre boxejadors, però cap de tan íntima i sincera. Fuig del sentimentalisme barat i et deixa sense forces després d’un final impactant.

23 – LOST IN TRANSLATION (Sofía Coppola, 2003)

Veure Bill Murray amb la seva “cara de res” rodant un anunci de whisky al Japó ja no té preu. Si a això li afegeixes una de les històries romàntiques més originals i inusuals dels últims anys, plena d’ironia i profunditat, tens una peli de la qual és difícil no quedar hipnotitzat. I a sobre, ens va permetre descobrir una tal Scarlett Johansson en tota la seva plenitud. Gràcies.

22 – DOLLS (Takeshi Kitano, 2002)

Sóc bastant fan de Takeshi Kitano i, per mi, aquesta és la seva millor pel·lícula, a banda d’una debilitat personal. La sensibilitat i el respecte amb què acosta aquestes tres històries em va fascinar des del principi, juntament amb una banda sonora i una fotografia evocant l’estil clàssic japonès. Tot i diferenciar-se de l’estil de la resta dels seus films, Kitano demostra que és un geni darrere la càmera.

21 – EL CABALLERO OSCURO (Christopher Nolan, 2008)

No és una gran peli de super herois, és una gran peli a tots els nivells. Va generar unes expectatives immenses, i les va complir. A banda de presentar-nos el millor personatge de la dècada amb el Joker de Heath Ledger, Nolan demostra que és un dels cineastes clau de l’actualitat. Dosis genials d’acció combinades amb una gran profunditat moral dels personatges. Ja és tot un referent del gènere.

Del 50 al 41

Del 40 al 31

Del 20 a l’11

Del 10 a l’1

4t ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted by Martí on 18 de gener de 2010
Posted in: General. 8 comentaris

Oliver Hardy, Cary Grant, Takeshi Kitano, Fernando Trueba, Kevin Costner i M.A.Confidential. Hi ha un element que uneix aquests il·lustres noms del món del cinema: tots van néixer un 18 de gener. Tot i desconèixer l’immens honor que suposa compartir aniversari amb aquest blog, es podria dir que tots aquests actors i cineastes han aportat alguna cosa al cinema que, a la llarga, van servir per despertar el meu interès per aquest art i van propiciar l’obertura d’aquest espai. Això sí, posats a triar, em quedo amb els tres primers.

Després de tirar de Wikipedia per començar (perquè enganyar-nos), ara un text solemne i sentimentalista s’escaparia molt del meu estil, però això no treu que arribi a aquest 4t aniversari amb dues sensacions molt clares. La primera és que no m’ha costat gens arribar-hi, bàsicament perquè escric sobre el que m’agrada i perquè la resposta dels lectors facilita encara més la motivació. La segona és que això va per llarg, i els motius són els mateixos.

Gràcies a tots els que ajudeu que el blog tiri endavant, que inclús hagi aconseguit ser dos cops finalista d’uns premis i que les ganes d’un servidor segueixin intactes per seguir fotent rollos sobre cada pel·lícula o sèrie que veu. Així que felicitats a tothom!

(actualització) Algunes dades del quart any de vida del blog:
– 157 posts
– 15.097 visites
– 578 comentaris
– Posts més visitats: El Curioso Caso de Benjamin Button / Lost – 5a temporada Cap.1-2 / Slumdog Millionaire / Sobre el doblatge de cinema en català
– Mes més actiu: Març 2009 – 1.849 visites (la xifra més alta des que vaig obrir el nou blog)

Per sort, hi ha ocasions en què fer anys no és tan traumàtic:

PADRE DE FAMILIA: ALGO, ALGO DEL LADO OSCURO

Posted by Martí on 16 de gener de 2010
Posted in: Animació. Tagged: , , , . 3 comentaris

Family Guy: Something, Something, Something Dark Side

Director: Dominic Polcino

Veus originals: Seth MacFarlane, Alex Borstein, Seth Green, Mila Kunis, H. Jon Benjamin, John G. Brennan.

Gènere: Animació, comèdia. USA, 2009. 55 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Basada en l’argument de “Star Wars: El Imperio Contraataca”. Peter Han Solo, la princesa Lois Leia, Quagmire C3PO i companyia reben els atacs de l’imperi comandat per Stewie Darth Vader, mentre Chris Skywalker, acompanyat de Cleveland R2D2, va a trobar-se amb Carl Yoda per trobar la força i poder tornar a ajudar els seus amics.

Després de la genial i aclamada Padre de Familia: Blue Harvest, en què Seth MacFarlane i els seus van adaptar i parodiar amb mà de mestre la primera part de la saga de Star Wars, aquesta continuació era esperada amb candeletes per tots els fans, però el resultat és una mica decebedor. Costa dir això de Padre de Familia, però s’ha de reconèixer que, aquest cop, no han sabut construir un guió a l’alçada ni incloure els seus gags amb la precisió habitual. Hi ha grans moments, grans frases i anades d’olla al més pur estil Padre de Familia, però massa puntuals. L’efectivitat dels gags és irregular i crec que a la trama original de El Imperio Contraataca se li hagués pogut treure una mica més de suc.

S’ha de dir que Algo, Algo del Lado Oscuro té un inici prometedor. El text del començament és delirant i a més té força mala llet, igual que la primera i única aparició de Joe al film. A partir d’aquí, la història avança a molt bon ritme combinant l’avanç de la trama amb les diferents aportacions marca de la casa, les quals, com ja he dit, no sempre aconsegueixen l’efecte desitjat. Les raons són diverses, però acostumen a ser fruït de la falta d’equilibri, sobretot tirant cap a l’acumulació, i també per un estil d’humor que a vegades és massa fàcil o fins i tot mediocre. Realment, un aspecte impropi de Padre de Familia. La meva sensació és que, al contrari que amb Blue Harvest, els 55 minuts se’ls han fet llargs i han hagut d’afegir massa farciment.

No obstant, això no treu que hi hagi situacions molt ben trobades o diversos moments brillants, d’aquells en què et parteixes de riure. Els més efectius són els que exploten una característica essencial de Padre de Familia, que és la mescla de la quotidianitat més bàsica amb moments que teòricament tenen una gran importància i solemnitat, o aplicats al personatge a qui menys li escau. Un bon exemple són els problemes de Darth Vader amb la seva dona de fer feines o la conversa d’aquest amb Palpatine en què aquest li explica la música que s’està passant a l’iPod i li ofereix els discos que no escoltarà més. D’altra banda, també es juga amb l’humor referent a la pròpia peli que s’esta parodiant i hi ha un parell de referències a gags clàssics de la sèrie que et deixen per terra. Aquí és on Algo, Algo del Lado Oscuro funciona.

Un dels altres aspectes on m’he quedat amb ganes de més ha estat l’aprofitament dels nous personatges, com Yoda o Lando, especialment el primer, a qui han atorgat un personatge massa secundari a la sèrie i relativament poc conegut per l’espectador. D’altra banda, també crec que la inclusió del pollastre gegant amb qui lluita Peter és massa testimonial. Fins i tot el propi Joe es queda amb un paper ridícul. En tot cas, Stewie Darth Vader es reafirma com el millor personatge. Un altre fet ja habitual són els diversos “cameos” d’actors famosos, en què, entre alguna sorpresa, destaquen James Caan o James Woods, dos noms que ja formen part de la sèrie. La resta de personategs segueix en la mateixa línia que a Blue Harvest.

En fi, que estem davant d’un producte amb massa alts i baixos considerant a què ens tenen acostumats aquesta gent, però que no perd l’entreteniment en cap moment, o sigui que tampoc fa mal a ningú ni és qüestió de no recomanar-la. Blue Harvest comptava amb la novetat i l’efecte sorpresa com elements favor, a més de presentar un guió molt més treballat, mentre que Algo, algo del Lado Oscuro pateix per mantenir el nivell, donat que no compta amb aquests dos factors i a la història li costa més aguantar-se. La tercera part, la que parodiarà El Retorno del Jedi, ja està en producció i es titularà We Have a Bad Feeling About This. Espero que tornin a pujar el llistó. Són capaços de fer-ho millor, porten anys demostrant-ho.

LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 40 al 31)

Posted by Martí on 15 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , . 9 comentaris

Les deu següents, i anem pujant. Recordeu que clicant el pòster podeu veure el tràiler de cada pel·lícula…

40 – PERSÉPOLIS (Vincent Paronnaud, Marjane Satrapi, 2007)

Sorprenent film autobiogràfic d’animació amb un fort caràcter de condemna i un interessant testimoni històric. Amb un estil senzill i en blanc i negre, fa un recorregut per la vida de la seva protagonista amb una capacitat narrativa enorme i un ritme idoni. Té tocs d’humor molt bons, però també una sensibilitat especial, i sap fugir del panfletisme. Tot i passar desapercebuda, va ser del millor d’aquell any.

39 – ADAPTATION. (Spike Jonze, 2002)

Genial i inclassificable comèdia engendrada pel també genial i inclassificable Spike Jonze, que va aconseguir que Nicolas Cage (que ja té mèrit) tragués una gran interpretació, acompanyat per uns enormes Meryl Streep i Chris Cooper.  Pel·lícula construïda per diverses capes, sovint difícils de distingir, fins i tot pel propi protagonista, i resolta de forma brillant. La millor de Spike Jonze.

38 – 21 GRAMOS (Alejandro González Iñárritu, 2003)

La primera d’Iñárritu en aparèixer la llista (petita pista). Sóc molt fan de les pelis “desordenades” i aquesta és indubtablement la més desordenada que he vist mai. Quan la vaig veure al cine, feia molt temps que no m’impactava tant un film pel seu dramatisme i pel nivell de totes les seves interpretacions, en especial un Benito del Toro que et deixa sense respiració cada cop que parla.

37 – SIN CITY (Robert Rodríguez, Frank Miller, 2005)

Un autèntic còmic en moviment. Rodríguez i Miller van portar a la gran pantalla, de forma increïblement fidel, les històries gràfiques creades per aquest últim amb un resultat mai vist fins llavors a nivell visual. El joc de llums i ombres amb minuciosos tocs de color i la força de les diferents històries, mesclades amb un muntatge genial, ens va atrapar completament. Fa poc la vaig tornar a veure i ho puc reiterar.

36 – ELEPHANT (Gus Van Sant, 2003)

A vegades, Gus Van Sant demostra que en sap de cine, i aquest és l’exemple més clar. Un pertorbador testimoni de la matança de Columbine que ens fa viure en primera persona tots els moments previs a través de diversos protagonistes. Tot i no ser apta per a qualsevol públic per aquella falsa sensació que “no passa res”, té alguns dels plans més inquietants que recordo i un final que et deixa fet pols.

35 – 24 HOUR PARTY PEOPLE (Michael Winterbottom, 2002)

Fantàstic retrat de l’atmosfera musical de Manchester entre finals dels 70 i principis dels 90. Amb un inigualable Steve Coogan al capdavant, el film explica amb un ritme i una gràcia especials un munt de fets en què es mescla realitat, rumors i ficció. Si t’agrada la música, i en especial la d’aquesta època, és una peli imprescindible. Humor gamberro, bona música i direcció magistral.

34 – BABEL (Alejandro González Iñárritu, 2006)

Impactant mescla cultural i ètnica que combina quatre històries carregades de dramatisme i fatalitat. Una altra d’aquelles que m’agraden tant, amb una banda sonora espectacular i una estètica brillant. Un autèntic exercici sobre la comunicació humana, la que ens uneix, però ens separa en la mateixa mesura. Crua i commovedora, però també reveladora i carregada de sentit.

33 – APOCALYPTO (Mel Gibson, 2006)

Els falsos rumors que era una peli ultra violenta li van fer mal, però a mi em va encantar. Vaig acabar amb l’adrenalina pels núvols, gràcies als brutals últims 45 minuts, i impressionat per l’espectacularitat de les imatges i per la direcció i la narració de Mel Gibson. A banda del controvertit retrat d’aquella civilització, com a peli d’acció funciona molt millor que la majoria de produccions convencionals.

32 – MYSTIC RIVER (Clint Eastwood, 2003)

Va marcar l’inici de la que ha estat la dècada d’or de Clint Eastwood com a director. Aquesta inquietant i commovedora història de tres amics amb un gran trauma d’infància que els ha marcat per tota la vida és un drama en tota regla. Magnífics personatges, d’aquells que tenen força per allò que amaguen i que saben transmetre-ho gràcies a grans actuacions. Recordo que em va deixar força tocat.

31 – MATCH POINT (Woody Allen, 2005)

La millor pel·lícula de Woody Allen d’aquesta dècada, indiscutiblement. Amb Londres com a teló de fons per primer cop, aquest elegant drama ens mostra de forma perspicaç i intel·ligent com la vida pot canviar de forma tràgica en funció del costat on caigui la pilota. Tot rubricat amb un gran final i una Scarlett Johansson impressionant davant la qual no queda altra que caure rendit.

Del 50 al 41

Del 30 al 21

Del 20 a l’11

Del 10 a l’1