Arxius

All posts for the month Abril de 2009

NOTTINGHAM: Primera imatge del nou Robin Hood

Posted by Martí on 28 d'Abril de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , . 5 comentaris

El rodatge d’una de les pel·lícules més esperades de cara a 2010 ja ha començat. Es tracta de Nottingham, una nova versió de la història de Robin Hood dirigida ni més ni menys que per Ridley Scott. I en el paper principal, tota una estrella, Russell Crowe. Per aquells que hagin posat mala cara tenint en compte la degradada imatge de l’actor en les seves últimes aparicions, que estiguin tranquils perquè l’australià s’ha aprimat 20 quilos per a interpretar aquest paper.

Així doncs, Crowe torna a assemblar-se a aquell Gladiator que tots tenim en ment i s’enfunda el vestuari medieval per aparèixer tal com s’aprecia a la imatge, la primera que s’ha captat del rodatge. Esperem que aquest Robin Hood tingui el carisma i la força d’aquell Maximo en ple circ de Roma. De moment, la primera impressió no decep gens.

robinhood(click per ampliar)

DÉJAME ENTRAR

Posted by Martí on 24 d'Abril de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , . 10 comentaris

dejame

Låt Den Rätte Komma In

Director: Tomas Alfredson

Intèrprets: Kare Hedebrant, Lina Leandersson, Per Ragnar, Henrik Dahl, Karen Bergquist, Peter Carlberg.

Gènere: Drama, thriller, terror. Suècia, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Oskar és un nen solitari que té problemes de maltractaments a l’escola per part d’alguns dels seus companys. Viu amb la seva mare en un bloc de pisos d’un barri residencial d’una localitat que s’ha vist alterada per una sèrie d’assassinats. Al pati de davant de casa seva, on acostuma a sortir cada nit, es troba un dia amb Eli, una misteriosa nena que s’ha mudat a l’edifici fa poc. De seguida es crea una estreta relació entre ells, però Eli no és exactament el que es pensa Oskar.

A vegades tinc la sensació d’anar en contra de tothom, però no em queda altra que escriure el que realment penso després d’haver vist Déjame Entrar. Havia llegit, entre altres, comentaris com “la millor peli de vampirs dels últims anys” o “ha nascut un nou clàssic del gènere”, i també havia comprovat com la crítica en general coincidia de forma insòlitament unànime. Doncs bé, a mi m’ha semblat un film bastant fluixet, ple d’imperfeccions, sense cap cohesió narrativa i profundament pretensiós. Puc reconèixer que Tomas Alfredson prové d’una bona escola de directors i ac0nsegueix deixar-nos grans imatges i seqüències, però això no salva els despropòsits del conjunt. En fi, que, per més que vulgui, no sé trobar les raons de tanta alabança i veneració per aquesta pel·lícula.

El primer quart d’hora de pel·lícula resulta mitjanament prometedor. Tot i trobar-nos un cop més amb el tema del bullying (és el tercer film europeu que veig en els últims mesos que ho tracta), les presentacions dels dos protagonistes i l’inici de la seva relació estan força ben compassats i es genera un cert misteri al voltant. Encara ho seria més si no coneguéssim la naturalesa de la nena, però avui dia sembla impossible començar a veure una peli sense que ja t’hagin explicat algun aspecte que els creadors pretenien que es descobrís un cop entrat el film. La qüestió és que Déjame Entrar es va enrarint a mida que avança, convertint-se en una trama principal més o menys clara entre els dos nens, però a la qual es sumen una sèrie de fets i escenes sense gaire sentit i que se surten del rumb del film. La sensació és la d’anar posant pedaços per omplir, però sense cap mena de preocupació per la continuïtat del muntatge.

A aquesta clara falta de cohesió, s’adjunta el fet que en certs trams es vulgui desviar el protagonisme cap a altres personatges secundaris (en aquest cas, altres veïns del mateix barri on viuen els nens), quan no tenen cap mena d’interès ni fan cap aportació a la peli. Aquesta part deixa escenes realment lamentables. Pel que fa a l’evolució dels dos protagonistes, tampoc presenta tota la coherència que es podria esperar, ja que se’ns deixen d’explicar moltes coses que passen entre una fase i l’altra, amb la qual cosa no entenem massa bé segons quins canvis de comportament. Un altre aspecte no gaire afortunat són els diàlegs, molts d’ells sense cap tipus de raó de ser, totalment desconcertants i inútils. En fi, que molts cops sembla que la pròpia peli no s’aclareixi amb si mateixa.

A banda de tot això, és cert que a la història entre els dos protagonistes no li falten alguns moments força emocionants i impactants degut a l’estranya naturalesa de la seva relació, però es veuen perjudicats per aquests excessius alts i baixos. Crec que se’n podia esperar molt més, per tal com s’havia plantejat a l’inici. El més destacat de Déjame Entrar probablement són els últims dos o tres minuts, amb una seqüència veritablement espectacular. El desenllaç no deixa de ser una mica previsible, però sí que almenys deixa un regust de boca que hagués pogut ser pitjor. I sí, potser el rerefons de la història principal té molta força i simbolisme, però això no camufla un conjunt extremadament irregular i amb massa peces sense encaixar.

El cert és que molts cops puc comprendre que certa peli que a mi no m’ha convençut, sí que hagi agradat molt a altra gent, però haig de dir que en aquest cas em costa més. Els amants del gènere de terror dubto que es conformin amb les poques dosis que ofereix Déjame Entrar, com a thriller tampoc és una meravella i des del punt de vista del retrat social que fa, doncs no trobo que sobresurti especialment. He tornat a mirar les crítiques, per si m’incitava a canviar alguna cosa del que acabo d’escriure, però segueix costant-me molt trobar totes les virtuts de les que parlen. I tot i això, crec que el millor seria que tothom la veiés per poder-ne parlar després, encara que m’exposi a fortes represàlies.

THE DAMNED UNITED: Tràiler

Posted by Martí on 17 d'Abril de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

El futbol no acostuma a ser un tema gaire afortunat per al cinema, però no hi ha dubte que si algú en pot fer pel·lícules amb més potencial, aquests són els anglesos. Fins ara, un dels productes més destacables que havíem vist és The Football Factory, que tracta amb una gran veracitat i cruesa el món dels hooligans, però sembla que aquesta via dirigida a mostrar les vessants més socials d’aquest esport per fi ha canviat. Entre moltes altres coses, el món del futbol ha estat sempre una fàbrica de grans personatges, la gran majoria dels quals no han destacat només pel que feien dins del terreny de joc. Potser per això ja anava sent hora que la història d’algun d’ells es portés a la gran pantalla.

Aquest ha estat el cas de The Damned United, que, adaptant el llibre homònim, ens acosta a la figura de Brian Clough, una de les figures més admirades de la història del futbol anglès, com a jugador i com a entrenador. On més va destacar va ser en aquesta segona faceta, i és aquí on incideix el film dirigit per Tom Hooper. El gran mèrit de la carrera de Clough va ser sempre la capacitat per fer arribar equips modestos a grans èxits, amb les dues Copes d’Europa del Nottinghm Forest com a fita principal. A banda del seu talent, es caracteritzava per una forta personalitat i un caràcter força difícil, cosa que el va influir molt a la seva carrera.

L’actor encarregat de posar-se a la pell de Brian Clough és Michael Sheen, a qui recentment hem vist entrevistant a Nixon com a David Frost, a El Desafío: Frost contra Nixon. L’actor gal·lès s’està convertint en una de les revelacions de l’any i aquesta serà una bona ocasió per veure les seves bones maneres davant la càmera. The Damned United és un film que inevitablement té un públic completament definit, excloent de forma quasi instantània tot aquell a qui no li agradi el futbol, però serà una bona ocasió per veure per fi un biopic dirigit a una figura d’aquest món.

S’acaba d’estrenar al Regne Unit, però no s’espera que arribi a Espanya fins a la tardor.

ZEITGEIST: THE MOVIE

Posted by Martí on 15 d'Abril de 2009
Posted in: documental. Tagged: , , , . 2 comentaris

zeitgeist

Zeitgeist: The Movie

Director: Peter Joseph

Gènere: Documental. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El cristianisme, l’11-S i el banc federal americà. Què poden tenir en comú aquests tres temes? Doncs que potser en realitat no són tal com creiem, o tal com ens han dit que són. En realitat, per les poques persones que tenen veritable poder en aquest món, pot ser molt fàcil manipular les masses al seu gust per aconseguir els seus objectius. Zeitgeist presenta una sèrie de teories que posen en dubte el veritable funcionament del món on vivim. És el cristianisme una religió que en realitat amaga fonaments totalment científics i pagans? Va ser l’11-S una farsa orquestrada des de dins del propi govern d’Estats Units? Poden els bancs federals controlar la vida d’una societat sencera?

Interessantíssim documental aquest que he tingut ocasió de veure durant aquesta passada Setmana Santa. Tot i comptar amb una difusió basada tan sols en la seva distribució i visionat a través d’internet, Zeitgeist (“l’esperit d’una època”) és d’aquells films que hauria de veure un munt de gent, i a poder ser, de la forma més receptiva i crítica possible. Escrit, dirigit i produït pel nordamericà Peter Joseph ara fa un parell d’anys, aquest documental posa sobre la taula una autèntica dissecció de la realitat amb la intenció de sacsejar-la completament i oferir-nos la que ell considera visió vàlida de tot plegat. Aquesta voluntat d’adoctrinar l’espectador és precisament la que hem d’intentar percebre i regular un cop vist el film, però al mateix temps crec que un s’ha de plantejar totes i cadascuna de les coses que explica Zeitgeist.

I és que Zeitgeist és un producte perfectament elaborat per posar-s’hi massa de cara o massa d’esquena. Sap transmetre les idees i donar-hi substància, de tal forma que a un no li queda altra que prendre’s seriosament tot el que ens diu. Naturalment, cada espectador pot estar més o menys d’acord amb els arguments que dóna sobre cada qüestió, que presenta (i aquest és un dels seus grans errors) com a veritats irrefutables, però crec que no s’ha de deixar de banda res del que planteja. En realitat, és sorprenent com de bé encaixen molts dels fets que ens presenta i l’habilitat didàctica que disposa per fer arribar la informació de forma molt clara per tothom. Podríem definir Zeitgeist com una classe d’història, religió, política i economia de dues hores, però sens dubte molt més interessant que les que ens poden venir a la memòria ara mateix.

La primera part, titulada The Greatest Story Ever Told, deixa per terra qualsevol indici de genuïnitat i autenticitat en les bases que sostenen la religió cristiana. A través de constants paral·lelismes amb altres religions anteriors, fets astronòmics i mites astrològics considerats pagans, la pel·lícula s’ajuda d’un estil visual molt gràfic i il·lustratiu per fer-nos veure d’on provenen en realitat tots els punts essencials de la religió cristiana inclosos a la Bíblia.

El títol del segon capítol no pot ser més significatiu: All the World is a Stage. Segons Zeitgeist, tot el món és un escenari on nosaltres som els ingenus espectadors que creiem tot el que veiem. Comença amb els fets de l’11-S i ho fa amb un plantejament veritablement impactant, que defensa que tot plegat va ser una operació muntada i dirigida des d’una gran font de poder d’Estats Units mateix, que volia l’excusa perfecta per poder iniciar l’anomenada guerra contra el terrorisme. A partir d’aquí, la peli ens dibuixa el mateix escenari respecte l’entrada dels americans a la primera i a la segona Guerra Mundial.

Finalment, i en la seva part un pèl més complexa pel contingut de caràcter econòmic, Don’t Mind the Men Behind the Curtain ens parla del control total que un banc federal pot tenir sobre l’economia del seu país gràcies als deutes que genera qualsevol préstec que fa a qualsevol entitat (inclòs el propi govern) o persona. En realitat, són els homes que hi ha darrere d’aquests bancs, d’aquesta cortina, els que mouen els fils de la societat tal com els dóna la gana, encara que sigui provocant grans depressions i deixant un munt de gent a la misèria.

Com ja he dit, Zeitgeist és un documental que és tan necessari de veure com de valorar posteriorment. Hem de sortir fora de les parets que crea la realitat que se’ns mostra actualment, però no per dirigir-nos cegament cap on se’ns marca ara, perquè seria caure en el mateix error. Al cap i a la fi, Zeitgeist aconsegueix despertar-nos, fer-nos reflexionar i posar en dubte moltes coses, i això és el que val i el seu veritable mèrit. Com a documental, compta amb un guió perfectament estructurat i elaborat, però no pot evitar caure en l’excés i el sensacionalisme més d’una vegada, sobretot amb els fragments de veu que inclou, acompanyats d’imatges abstractes que no pinten gaire. No obstant, repeteixo un cop més que mereix ser vist per tothom almenys una vegada.

Per exemple, aquí:

CONTROL

Posted by Martí on 11 d'Abril de 2009
Posted in: Cine - 2007. Tagged: , , , , , . 8 comentaris

control2

Control

Director: Anton Corbijn

Intèrprets: Sam Riley, Samantha Morton, Alexandra Maria Lara, Toby Kebbell, Joe Anderson, James A. Pearson.

Gènere: Drama, biogràfic. Gran Bretanya, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ian Curtis és un jove de Mancclesfield, prop de Manchester, a qui la vida quotidiana no motiva gens i es refugia a la música de David Bowie o Sex Pistols, entre altres. És a un concert d’aquests últims, precisament, on s’assabenta que Bernard Sumner, Peter Hook i Terry Mason estan buscant un nou vocalista per a la seva banda. Després d’oferir-se i entrar a la banda, neix Warsaw, que més tard es convertiria en Joy Division. A aquelles altures, Sam ja està casat amb Debbie i espera un fill. Amb prou feines 20 anys, la seva vida comença a anar molt ràpid, cosa que no afavoreix el seu delicat estat de salut.

Els biopics musicals acostumen a fer equilibris entre dos paranys als quals és fàcil que caiguin. El primer és convertir-se en un producte massa excloent, quedant reservat exclusivament als més puristes seguidors del cantant o de la banda; el segon és tot el contrari, tirar de recursos que atreguin a un públic més massiu i apartar aspectes més intimistes o essencials, cosa que acaba indignant aquests seguidors més fidels. Control és un dels paradigmes de com aguantar a la perfecció aquest equilibri de principi a fi, i no només a nivell narratiu, també pel que fa a qualitat cinematogràfica. És per això que ha valgut la pena esperar dos anys per veure-la per fi a les nostres sales, encara que només siguin tres les que la programin. Vist el que passa amb moltes altres pelis, prefereixo pensar que millor això que res.

Per començar, crec que és important subratllar que Control és un film sobre Ian Curtis, no sobre Joy Division. Evidentment que estem parlant de dues coses lligades de forma obligada i que s’alimenten mútuament, però en tot moment la figura de Curtis està per sobre de la banda. Una senyal força clara d’aquest aspecte és que el film mesura perfectament les actuacions de la banda, focalitzant-se només en aquelles més significatives. El mateix passa amb les cançons, incloses de forma molt sel·lectiva i donant gran sentit al moment del film en què sonen; per alguna cosa es subtitulen també les lletres de les cançons, perquè formen part de l’argument. Aquest fet fa que es visquin amb una intensitat especial, inclús de forma que les redescobreixis o simplement t’adonis que són més bones del que creies. Amb tot, resulta impossible estar a la sala i no seguir el ritme amb peus, mans o el que sigui.

Com ja he dit, el film gira a l’entorn de la persona i no de la banda, i això ens obre les portes a una vida tan precoç i meteòrica com obscura i turmentada. Per fer-nos una idea, només cal veure quines edats d’Ian Curtis comprèn el film (entre els 17 i els 23) i tot el que hi passa. Tal com podem extreure d’un fragment de veu en off del mateix protagonista, Control esdevé un títol perfecte pel que va ser la vida de Curtis, i no tant precisament perquè en fos la característica principal. No hi ha dubte que estem davant d’una personalitat molt complexa i de difícil tracte, però Control ens ensenya que no només això va influir a la seva existència. I és que el camí que li va deparar la vida seria difícilment processat per qualsevol persona, ja que resulta molt susceptible a cometre errors i prendre decisions equivocades. Sigui com sigui, no hi ha dubte que Ian Curtis es mereixia un film com Control.

El que no sabrem mai si hagués aprovat és l’actuació de Sam Riley posant-se a la seva pell, però crec que en aquest sentit les reaccions són força unànimes. L’actuació del fins ara desconegut actor britànic és brillant, no només per la magnífica adopció de l’aspecte físic i la gestualitat del cantant, sinó per saber fugir de les exageracions i aconseguir transmetre tant amb una simple mirada perduda o acotant el cap entre les cames. Al seu gran treball, cal afegir el de Samantha Morton a la pell de Debbie, que ens ofereix una actuació tremendament dramàtica i molt meritòria per la pressió que portava afegida tenint en compte que l’exdona de Curtis és una de les productores del film. De la resta de secundaris, cal destacar a Toby Kebbell com a mànager de la banda, responsable dels moments més divertits del film gràcies a la seva excentricitat i forma de parlar.

Al capdavant de tots ells, no es pot fer altra cosa que enaltir la figura d’Anton Corbijn. El director holandès realitza el seu debut cinematogràfic amb aquest film, i ho fa mostrant una immensa sensibilitat darrere la càmera. Corbijn havia dedicat la seva carrera a la fotografia i la direcció de videoclips, treballant amb bandes com U2, Nirvana, David Bowie, Depeche Mode o, naturalment, Joy Division. Quasi res. Un cop vist el resultat, s’ha de dir que, probablement, era la millor persona per a dirigir Control. A banda d’una excel·lent fotografia i treball de la llum (en certa manera, previsible per la seva experiència en aquest sector), Corbijn regala plans i escenes impressionants, i sap encarar cada moment amb la intensitat que requereix. La millor mostra és la subtilesa i el respecte amb què plasma uns minuts finals que ja coneixem, però que ens fa posar la pell de gallina (i ho dic literalment).

Control és d’aquelles pelis que marquen. Pot agradar-te més o menys Joy Division, tot i que no hi ha dubte que el nivell d’emoció és directament proporcional al fanatisme cap a la banda, però el film va molt més enllà. Les reflexions que genera, ja siguin formulades pel propi Ian Curtis en els petits fragments de veu en off o simplement a través de les imatges, no resulten tan llunyanes de les que qualsevol persona es pot fer al llarg de la seva vida. Aquesta és una de les raons per les quals crec que Control no es limita només a un públic tan específic com es podria pensar a priori, i per això crec que tots els tipus d’espectador la poden gaudir.

Els fans de Joy Division no se la poden perdre per res del món. Els que els agrada Joy Division sense considerar-se autèntics fans (servidor), descobriran moltes coses que no sabien i que, qui sap, potser els porten a convertir-se en alguna cosa més. Finalment, els que desconeixen Joy Division o no els agrada, els demano que s’atreveixin a conèixer la vida d’una de les persones que va marcar un abans i un després a l’escena musical mundial, i de pas, que gaudeixin d’una pel·lícula d’una altíssima qualitat.

LOST – 5a TEMPORADA CAP.11

Posted by Martí on 7 d'Abril de 2009
Posted in: Lost. Tagged: . Deixa un comentari

losts05e11

Costa dir-ho, però ha estat una capítol una mica decepcionant. Sí, s’expliquen coses importants i passen esdeveniments que marquen fets que tindran lloc després, però el problema és com ens ho expliquen. Sincerament, sabent del que són capaços els guionistes, crec que s’ho haurien pogut currar bastant més i encaixar les coses amb més enginy.

En fi, a esperar el següent amb el desig que torni el factor sorpresa relativament perdut…

BEN X

Posted by Martí on 6 d'Abril de 2009
Posted in: Cine - 2007. Tagged: , , . Deixa un comentari

benx

Ben X

Director: Nic Balthazar

Intèrprets: Greg Timmermans, Marijke Pinoy, Laura Verlinden, Cesar de Sutter, Maarten Claeysens, Titus de Voogdt.

Gènere: Drama. Bèlgica, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ben és un jove molt especial, extremadament introvertit i gens comunicatiu amb la resta de gent. A l’institut té molts problemes amb la resta de companys, que s’aprofiten de la seva passivitat per fer-li la vida impossible, i a casa quasi no té relació amb la seva mare i el seu germà. No obstant, quan es posa davant de la pantalla de l’ordinador i executa un famós joc on-line, troba un alter ego totalment diferent i es converteix en un guerrer valent i respectat, que lluita al costat d’una altra guerrera, probablement la persona que millor el coneix encara que no l’hagi vist mai.

La immensa majoria de gent en tindrà la primera notícia quan digui que aquesta producció belga es va estrenar fa deu dies a les nostres sales i que segueix en cartellera. Com acostuma a passar amb totes les produccions no comercials provinents d’Europa (més encara d’un país com Bèlgica), la nul·la repercussió mediàtica i l’escassa difusió de còpies fa que films com Ben X arribin i marxin sense que pràcticament ningú se n’adoni. És una d’aquelles produccions que viuen dels seus èxits als festivals, on, per cert, va acumular diversos premis durant els dos últims anys. Tot i que no es tracta d’una peli per tirar coets, de ben segur que podria interessar i impactar a un cert públic, ja que no se li pot negar una estètica força singular, bons moments d’intensitat i un final realment sorprenent, cosa que moltes ja voldrien.

Els primers deu minuts de Ben X ja evidencien que no estem davant d’un film comú, bàsicament per la integració de la imatge real amb l’estètica de videojoc. Després d’uns títols de crèdit que resulten força originals gràcies a aquesta combinació, ens trobem amb la presentació d’un personatge que fa bona la peculiaritat dels grafismes que acompanyen la majoria de plans. Si més no, la peli ja deixa força clar per on aniran els trets, cosa que actua inevitablement com a filtre d’espectadors, ja que al quart d’hora un ja es pot fer la idea si això serà per ell o no. A mi m’ha atret, per això he continuat i m’he trobat amb una història força convencional (no descobrirem ara el tema del bullying amb alumnes “rarets”), però que sap generar els punts de suspens suficients com per voler saber com acaba.

Tot i presentar masses alts i baixos, combinant escenes força bones i d’altres en què es deixa portar massa pels excessos o per la reiteració, Ben X ofereix un bon ritme en general, al qual ajuda la seva durada d’hora i mitja clavada. Un altre dels factors positius és la inquietant actuació del seu protagonista, Greg Timmermans, qui es posa a la pell d’un personatge molt difícil i que genera sensacions molt diverses al llarg de la peli, des de llàstima o compassió fins a ganes de donar-li una bufetada perquè s’espavili. No obstant, l’actualitat que desprèn un personatge com el de Ben, i el fet de basar-se l’argument en fets reals, també fa prendre consciència sobre un problema que no ens és gens llunyà. No hi ha dubte que Ben X és un film de denúncia, amb ganes d’acostar-nos un exemple de persona que pateix aquest tipus de problema, però també s’allunya de resolucions molt tòpiques.

A banda de la qüestió del bullying, no podem oblidar que Ben X també aborda amb profunditat el món dels videojocs i de la virtualitat en general, contraposada a la realitat. El cas de la persona que fuig de la seva vida i de les relacions amb els demés per refugiar-se en un joc on pot ser qui realment vol ser i fer tot el que vol, es podria identificar a molts joves d’avui dia. També el fet d’arribar a confondre aquests dos mons, de creure’s al virtual quan s’està al real. A això es suma el tema de les relacions per internet, tot i que en aquest cas se’ns presenta una que dubto que es pogués generalitzar. El cert és que la credibilitat dels fets fluctua bastant al llarg del film, per això també aquests alts i baixos als que em referia abans.

El desenllaç és, indubtablement, una de les cartes fortes que juga Ben X. Se li ha de reconèixer una bona dosi d’impacte i suspens, però també s’ha de dir que és d’aquells que pot generar reaccions diverses segons l’espectador. Personalment, em va agradar més la primera part d’aquest final que no pas els últims minuts, tot i que la última escena és força reveladora i et deixa pensant una bona estona (si t’han pres el pèl o no). En resum, un film d’estètica original i ben trobada, força efectiu en ocasions, però una mica massa irregular. Això sí, una bona ocasió per veure cinema diferent. I que la condició de belga no espanti a ningú, perquè la història és aplicable a qualsevol altre país. És més, ara que ho penso, és d’aquelles que té forces números per convertir-se en remake de Hollywood d’aquí un temps.

BRÜNO: Sacha Baron Cohen la torna a armar

Posted by Martí on 3 d'Abril de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , , . Deixa un comentari

Primer va ser el raper Ali G, després el periodista Borat, i ara és el torn del supermodel Brüno. Les ganes de fer el ridícul per tal de deixar en ridícul a la resta són insaciables per a Sacha Baron Cohen, creador d’aquests tres personatges. El comediant britànic ja s’ha convertit en un personatge molt popular arreu del món, especialment gràcies al fenomen que va suposar Borat,  per tant ja sabem que les seves aparicions ens poden deparar qualsevol cosa. I no sembla que Brüno sigui una excepció.

En aquesta ocasió, Sacha Baron Cohen torna a canviar per complet el seu aspecte i es transforma en un model gai austríac que fa de reporter per una de les cadenes més importants del seu país. Com és de suposar, el món de la moda, l’espectacle i els famosos són les seves víctimes, aspecte al qual suma una exagerada ostentació de l’homosexualitat. En aquest sentit, l’actor no es talla ni un pèl a l’hora de generar situacions totalment explícites, buscant la provocació en tot moment. No és d’estranyar, suposo, que el tràiler incorpori la banda vermella d’inici avisant que el contingut és “només per a adults”, i més tenint en compte que són els americans qui s’encarreguen de fer aquesta classificació.

Tal com passava amb Borat, es juga amb el format de fals documental i un cop més quedarà la incògnita de si les situacions són veritablement reals o fins a quin punt estan preparades. De moment, el petit tast que suposa el tràiler ja promet i molt. L’estrena a Estats Units serà al 10 de juliol, veurem quan triga a arribar aquí.

Per cert, tot i que a tot arreu es coneixerà per Brüno, atenció al títol complet: Brüno, Delicious Journeys Through America for The Purpose of Making Heterosexual Males Visibly Uncomfortable in the Presence of a Gay Foreigner in a Mesh T-Shirt.