13 (Tzameti)

Director: Géla Babluani

Intèrprets: George Babluani, Pascal Bongard, Aurélien Recoing, Fred Ulysse, Nicolas Pignon.

Gènere: Thriller, suspens. França, 2005. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot i que fa nou mesos que vaig descobrir-la i ja la vaig comentar al blog, ara que s’estrena aquí crec q és una bona ocasió per recordar aquesta més q interessant peli de suspens. Tot plegat és força estrany, començant per aquest blanc i negre que al principi sembla no tenir massa raó de ser, però que al final t’hi acostumes i aporta una fotografia molt currada. La veritat és q la peli està bastant bé, no té cap mena de complicació; una sola trama basada en un fet concret en què es concentra la major part de la peli i un personatge que es troba al mig de tot. L’inici és una mica confús, però quan es decideix a posar-se en marxa, ens trobem amb 1 hora d’intriga i tensió casi sense pausa. La trama t’atreu de seguida i et quedes esperant amb expectació fins al final, on per cert, no tot acaba quan sembla que s’acaba.

Si en aquell moment em lamentava de q fós una peli tan desconeguda i deia q tant de bo pogués veure-la molta més gent perquè agradaria bastant, ara ha arribat la oportunitat. A tothom a qui li agradi l’estil Tarantino o als que van vibrar amb les dures competicions clandestines que tenen lloc a El Cazador, q no se la perdin si poden. S’ha de tenir un pèl de paciència, pq els primers minuts poden portar a parar-la i abandonar-la, però quan comença lo bo, ja no s’atura fins al final. S’ha de dir q no arriba a l’hora i mitja de duració, cosa q la fa encara més intensa.

Una molt bona alternativa per qui li cansi l’allau de pelis comercials futuribles pels Oscars q es pot trobar a les sales. Aquesta la afegiria a la llista de recomanacions especials sense cap mena de dubte.

Apocalypto

Director: Mel Gibson

Intèrprets: Rudy Youngblood, Raoul Trujillo, Dalia Hernandez, Gerardo Taracena, Rodolfo Palacios, Jonathan Brewer.

Gènere: Acció, drama, històric. USA, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sincerament, m’he posat a veure la peli sense saber massa amb què em trobaria i més aviat a la defensiva, però al cap de 2 hores i quart, tot just quan començava a recuperar-me, només puc dir q Apocalypto és una experiència senzillament inigualable. No se li poden buscar referents pq no en té, al contrari, segurament es convertirà en un referent. Es podrà estar més d’acord o menys amb Mel Gibson i el q pensa i el q diu i tot això, però ningú li podrà negar q fa pelis com ningú altre s’atreveix a fer-les. I q quedi clar q això no vol dir q s’assemblin, pq aquesta té poc o gens a veure amb La Pasión de Cristo, per tant q ningú la prengui com a excusa per no veure-la.

Ja sé q sona a topicazo i dels grans, però realment Apocalypto és difícil de descriure pq s’ha de veure. Una autèntica meravella a nivell visual i una força increïble a nivell narratiu. A tot això, se li han de sumar unes escenes d’acció espectaculars, més trepidants q les q es poden trobar a qualsevol peli convencional, i un component històric molt important a tenir en compte i culminat amb un final tan realista com impactant. Ah, i que quedi clar que, per molt q ho hagueu llegit en algun lloc, NO és una peli gore, vaja… es q ni de broma.

El component humà dels primers minuts de la peli té una gran importància, ja que ens permet comprovar com aquella gent era i vivia exactament igual q nosaltres ara, segles després. Bromes de mal gust, discussions amb la sogra o inclús problemes de virilitat, entre altres detalls q es poden apreciar, sembla q estaven a l’ordre del dia. Amb això, l’espectador no pot evitar identificar-se amb ells, en certa manera. Després, arriba la part més dura i també la q té més component d’autèntic documental històric. La qualitat de tots els elements q apareixen, cuidats extremadament, fa que un realment es cregui q tot allò era com ens ho mostra la peli, si més no, no se’n pot allunyar gaire.

Per acabar, els últims 40 minuts de peli són brutals, elèctrics, sense treva, magnífics, per viure’ls intensament. I aquest gran final… serveix per tancar el cercle d’aquesta gran peli q és Apocalypto. No se n’ha parlat tant com la pesada de La Pasión de Cristo, ja q el tema no és tan polèmic, però per mi no hi ha color. Aquesta és una peli única i s’ha de veure.

Rocky Balboa

Director: Sylvester Stallone

Intèrprets: Sylvester Stallone, Burt Young, Tony Burton, Milo Ventimiglia, Antonio Tarver.

Gènere: Drama. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Digne retorn d’una de les icones del cine dels anys 70 i 80. Stallone s’ha tornat a posar a la pell del personatge que tothom identifica amb ell i ha dirigit i protagonitzat aquesta sisena entrega de la saga. Això sí, després de veure la peli, un es queda amb la sensació de que aquesta serà la definitiva. Si més no, espero q així sigui, pq llavors podrem dir q Rocky acaba amb el cap ben alt i amb un bon gust de boca. Si decideix fer-ne una altra, té tots els números per cagar-la un altre cop, com ja va fer amb les seqüeles anteriors.

Dic això pq m’he trobat amb una peli molt correcta, i q compleix a la perfecció el q s’espera d’ella, i si m’apures, els 20 minuts finals fan q inclús superi aquestes espectatives. No defrauda en el sentit q la història és simple i profundament previsible de principi a fi, i q segueix tots els tòpics haguts i per haver en aquests casos, però desprèn alguna cosa q li dóna un encant especial i converteix al protagonista en un home entranyable i agradable d’acompanyar en tot moment. Tot això fa que en cap moment et penedeixis d’haver-te decidit a mirar-la.

No he vist totes les pelis de la saga, en realitat només he vist sencera la primera, però pel q he llegit la resta van ser bastant desastroses i segurament per això Stallone ha decidit recuperar el mite de Rocky i donar-li el final q es mereix. Posats a puntualitzar, crec q a vegades la peli viu un pèl massa del passat i de forma innecessària, fins i tot incrustant plans de les pelis anteriors, i q aquests tocs de flashback acaben quedant una mica cutres.

També abusa de la musiqueta sentimental facilona perquè a tots ens entri la nostàlgia, però bé, com ja he dit, és el q realment es podia esperar d’una peli així i dintre lo q cap, està prou bé. Deixeu-vos portar per la peli i tots els records q evoca i quedareu satisfets, i més quan comença a sonar aquesta mítica melodia….

Nine Lives

Director: Rodrigo García

Intèrprets: Elpidia Carrillo, Robin Wright Penn, Lisa Gay Hamilton, Holly Hunter, Amanda Seyfried, Sissy Spacek, Amy Brenneman, Kathy Baker, Glenn Close

Gènere: Drama. USA, 2005. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Pocs títols resumeixen de forma tan clara i concisa el contingut d’una peli com aquest. Nueve Vidas és una peli formada per nou històries, d’entre 12 i 15 minuts cadascuna, sobre nou dones diferents… o no tant. El muntatge ens presenta les nou parts clarament diferenciades, amb separadors entre una i altra que ens anuncien el nom de la protagonista de cadascún.

Al principi, xoca bastant el contrast entre la part q acabem de veure i la següent, ja que no semblen tenir absolutament res en comú a part de presentar-nos una dona i el seu conflicte, però a mida que es van succeïnt les històries ens adonem que les coincidències comencen a aparèixer i la peli s’acaba convertint en una gran història coral amb un lligam entre totes les parts que la formen. I no només pel que veiem, sinó també pels punts en comú que les nou protagonistes acaben tenint, dels quals ens anem adonant, fins i tot un cop acabada la peli i repassant mentalment totes les parts. Senzilla, però efectiva, i amb autèntiques interpretacions de luxe.

En relació a altres películes que segueixen la mateixa estructura, les quals acostumen a ser especialment del meu gust, cal destacar la subtilitat amb què la peli va relacionant tots els personatges que apareixen, cosa que fa que l’espectador no s’ho trobi ja tot mastegat i preparat per empassar-s’ho. S’ha de fer funcionar una mica el coco, i això sempre és d’agraïr, crec jo. I si alguna cosa més demostra aquesta peli és com en escassos 12 minuts se’ns poden explicar tantes coses sobre una persona: les seves preocupacions, la seva forma de pensar, el seu passat, etc. Pràcticament cap de les històries es fa llarga o aburrida, totes tenen el seu interès, això sí, són drames purs i durs.

Peli interessant de veure, xocant pel seu estil poc habitual, però narrada de forma senzilla i amb molt més contingut del q sembla.

The Prestige

Director: Cristopher Nolan

Intèrprets: Christian Bale, Hugh Jackman, Scarlett Johansson, Michael Caine, David Bowie, Andy Serkis.

Gènere: Thriller, ciència-ficció, drama. USA, 2006. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquells que ja hagin vist El Ilusionista no podran evitar que els hi vingui a la ment en diversos moments, pel tema principal, per l’ambientació, etc. però per mi aquesta és netament superior pq ens ofereix una molt més contingut i més variat, i una història molt més intensa, a part de no tan previsible i, per tant, molt més sorprenent. Amb El Truco Final no t’ensumes la resolució des de mitja hora abans com passa amb l’altra, ja que la peli té la capacitat de remuntar en els moments en q sembla estancada i aconsegueix mantenir en secret el seu particular truc fins que no ens el revela obertament al final.

És llavors quan t’adones de les pistes q la peli havia anat donant puntualment i de forma subtil al llarg de tota la història i que en aquell moment era casi impossible captar… i fins aquí puc explicar. Haig de dir que portava veient els trailer des d’uns mesos abans i que potser sí q m’esperava un pèl més, i més si dirigeix Christopher Nolan (Memento, Batman Begins) però no obstant s’ha de dir q la peli et manté en tot moment amb expectació i que, al final, no acaba defraudant. Trampós? Tots els trucs de màgia ho són…

S’ha de dir que el repartiment és d’autèntic luxe, cosa q ja dóna una força especial a la peli, però també a nivell visual ens regala imatges espectaculars i una ambientació perfecta. El muntatge amb continus avanços i retrocessos en el temps pot descolocar mínimament al principi però després tot va encaixant i no resulta gens complicat situar l’acció en cada moment. També s’ha de dir que té alguns errors i elements dels quals es podria discutir la seva utilitat a la peli, però el clima d’inquietud i suspens que aconsegueix crear en tot moment fa que quedin en un relatiu segon pla. Per cert, un cop més, crec q escurçar uns minutets la durada final tampoc no li hagués fet cap mal.

Amb tot, val la pena veure-la pq tota ella és un gran truc q et sorprèn quan menys t’ho esperes i amb una gran sorpresa final, la que li dóna “el prestigi”…

Flags of our Fathers

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Ryan Phillippe, Jesse Bradford, Adam Beach, Paul Walker, Jamie Bell, Barry Pepper.

Gènere: Bèl·lic, drama, històric. USA, 2006. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Des de que vaig sortir del cine tinc clar q, malauradament, l’element clau d’aquesta peli són les tisores. Les q no va agafar Clint Eastwood per retallar un 80% de la última mitja hora de peli i alguna q altra escena pel mig. A les 2h de peli pensava q si s’acabava en aquell moment, casi era per aixecar-se i aplaudir, però em vaig trobar amb un desenllaç innecessàriament dilatat, d’aquells en q a cada canvi d’escena veus com tota la sala es mou impacientment pq encara no és l’última. Per això el regust q et queda és q al final la peli s’acaba perjudicant a si mateixa.

Tot i això, crec q els primers tres quarts de peli són excel·lents, amb moments magistrals i imatges d’aquelles q costa borrar de les retines (com la de sota, per mi la millor de la peli). El ritme és perfecte durant casi tota la peli i, excepte alguna transició d’algun flashback una mica cutre, les dues històries en paral·lel estan muntades amb molt de significat i es pot apreciar la relació i comparació entre les dues. Un altre dels punts forts de la peli és la fotografia, sobretot en la part bèlica, on també la situació de la càmara ens fa sentir com si fóssim un soldat més.

A part d’oferir-nos imatges brutals en la seva part bèlica, Banderas de Nuestros Padres té la virtut de combinar-ho amb un component molt fort de crítica i sàtira de la societat americana dels anys 40, q de ben segur no és tan diferent de l’actual. La voluntat d’utilitzar qualsevol icona popular per a fins econòmics o comercials i l’oblit de tota la resta, pq només importa allò q surt als mitjans de comunicació, és una de les grans crítiques que fa la peli. La figura dels herois q no es senten com a tals i q no saben si deixar-se portar pel cap o pel cor demostra q una guerra és molt més q dos bàndols matant-se entre ells, la gent necessita ídols amb cares i noms per arribar a creure en la victòria. Això sí, la peli és un pèl massa reiterativa a l’hora de transmetre aquest missatge.

En resum, m’agradaria deixar-la encara millor, però aquesta sèrie de detalls fan q no pugui fer-ho. Això sí, s’ha de veure, sense cap mena de dubte. Ja espero amb impaciència Cartas desde Iwo Jima, la versió des del bàndol japonès. Per cert, una altra q apunta descaradament als Oscars.

Babel

Director: Alejandro González Iñárritu

Intèrprets: Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal, Adriana Barraza, Koji Yakusho, Rinko Kikuchi, Said Tarchani, Boubker Ait El Caid.

Gènere: Drama. USA, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una de les millors pel·lícules que he vist en els últims anys, sense cap mena de dubte. En un moment en q cada peli q veus et recorda tant a tantes d’anteriors i en q pocs s’arrisquen a trencar amb els esquemes establerts, Iñárritu ja s’ha consagrat com un dels directors a tenir en compte en aquest principi de segle i després de Amores Perros i 21 Gramos, no baixa el llistó ni un centimetre i presenta aquesta impressionant Babel.

Un cop més, el dramatisme és el plat fort del director, i en aquest cas ens ho presenta des de tres punts de vista diferents, separats per milers de quilòmetres entre ells, però basats tots en un mateix problema: els problemes de la comunicació entre les persones. Per molt diferents que siguem, encara q les nostres formes de vida no tinguin res a veure, q no tinguem el mateix color de pell, no parlem el mateix idioma o no tinguem les mateixes possibilitats que la majoria de gent, els humans estem obligats a entendre’ns per sobreviure. Crec q aquest és un bon resum (modèstia a part) del q ens vol transmetre Babel.

Un cop més, el muntatge és per treure’s el barret, ja q aconsegueix fer avançar les tres històries a la vegada, plenes d’immensos contrastos entre elles, de forma q en tot moment ens creiem q estem veient una mateixa peli i no tres de diferents. Per molt bruscos q semblin alguns talls entre una i altra, t’adones q tot té un sentit i una continuitat. D’altra banda, la banda sonora és senzillament magnífica i el treball de tots els actors, admirable. Babel demostra q tant en una punta del planeta com en l’altra, tots sofrim de la mateixa forma i q, al cap i a la fi, tots som iguals.

És una peli dura, angoixant, sorprenent, no amaga res ni es guarda res a la recámara i t’emociona encara q no ho vulguis gràcies a la credibilitat q desprèn. Una magnífica forma de començar el 2007, amb una de les millors pelis q he comentat aquí, i q no es pot quedar sense una o més estatuetes daurades.