M.A.Confidential

Falling

Director: Viggo Mortensen

Intèrprets: Lance Henriksen, Viggo Mortensen, Terry Chen, Sverrir Gudnason, Hannah Gross, Laura Linney, David Cronenberg, Bo Martyn.

Gènere: Drama.

País: Canadà, 2020. 110 min.

John i el seu pare Willis viatgen en avió cap a Los Angeles. Després d’un vol no massa plàcid degut al comportament del pare, desorientat i tancat al lavabo durant una bona estona, i que aquest agafi un taxi pel seu compte, els dos es tornen a trobar a casa de John. Allà comença una estada d’uns quants dies perquè Willis busqui casa nova a Califòrnia, tot i que ell nega haver-ho demanat. També es reprèn una relació familiar plena de conflictes i tibantors, en bona part degut al mal geni de Willis.

La dedicatòria als seus germans Charles i Walter Mortensen que apareix a l’inici de la pel·lícula ja anticipa amb claredat que, Falling, l’estrena com a director de Viggo Mortensen, conté una important càrrega personal i emotiva per a ell. I així es pot palpar en el transcurs de tota la pel·lícula: un melodrama familiar intens i marcat per un estat de conflicte constant, però que, quan pertoca, també sap fer aflorar dosis puntuals d’una sensibilitat especial. D’aquesta manera, a pesar de dur al límit més d’una situació i de fregar la reiteració en algun moment, Mortensen controla prou bé una història que gairebé hauria pogut esdevenir irritant. Hi ajuden, sobretot, la varietat en els punts de vista i també el gran treball narratiu a través del muntatge. Dos aspectes, entre altres, que fan de Falling un debut força interessant per part de l’actor nord-americà darrere la càmera.

Els primers compassos de la pel·lícula semblen indicar que estem davant d’un retrat de la demència, personalitzada en Willis (Lance Henriksen), però Falling va molt més enllà. El que és evident, en tot cas, és que aquest personatge és qui ho condiciona tot. El seu estat permanent de cabreig amb el món, els seus insults i menyspreus, i la seva actitud racista, masclista i homòfoba, sense cap mena de distinció, condueixen a una discussió darrere l’altra; fins i tot, a un clima violent. Tot un repte per als seus familiars, tal com mostra el film, així com per a l’espectador, que fàcilment podria odiar el personatge sense més. No obstant, es nota l’esforç de Falling per a gratar una mica més i fer palès el desconcert en què viu Willis, un home que ha perdut gairebé tot allò que li resultava familiar i que ara es troba sol, rodejat d’un món que no comprèn ni accepta. I que, per tant, detesta.

Falling no justifica el maltracte verbal constant de Willis cap a la seva família, ni tampoc l’excusa pel fet que estigui perdent el cap, però sí que valora l’obligat aprenentatge de la resta de familiars per a conviure amb ell. És aquí on Mortensen posa en valor el personatge que ell mateix interpreta, John, amb el qual s’estableix la relació paternofilial que sustenta tota la història. I és aquí on entra en escena l’extens flashback amb què Falling aborda l’origen de tot plegat, i que es desplega de forma molt cuidada i precisa en el transcurs de tota la pel·lícula. I és que el director posa en relació una i altra vegada escenes de present i passat; a vegades per crear paral·lelismes clars, a vegades per a introduir-nos momentàniament als records que passen per la ment del vell Willis. I tampoc és que el seu personatge de jove sigui precisament agradable, però ajuda a entendre la particular relació que manté amb John, ja des de petit.

També cal dir, no obstant, que és aquesta mirada enrere de Falling la que deixa una lleugera sensació que hi falta alguna cosa més; bàsicament, pel que fa a l’actitud del pare des d’un bon inici. Potser és precisament on Viggo Mortensen hi omple més buits a través de la seva experiència personal, i per això, com a espectadors, ens hi manca un punt de connexió emocional. Tot plegat porta a pensar que, tal com es podia extreure de la dedicatòria inicial, la pel·lícula és probablement més important per al propi Mortensen i els seus germans, que pels qui no hem viscut la seva història. Això sí, aquest fet no suposa un gran obstacle per a poder apreciar la sensibilitat amb què el director acaba rubricant un film tan dur i contundent com Falling. Hi ha raons de sobra, doncs, per a quedar atents a la propera incursió de Viggo Mortensen darrere de la càmera.