Sherlock

Creadors: Mark Gatiss, Steven Moffat

Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Martin Freeman, Rupert Graves, Una Stubbs, Loo Brealey, Zoe Telford.

Gènere: Intriga, policíac. G. Bretanya, 2010. 3 capítols de 90 min.

L’actual tendència de seqüel·les, “remakes”, adaptacions, versions i re-versions, tant a nivell cinematogràfic com televisiu, provoca una evident reiteració i inclús sobredosi de determinats gèneres, personatges i arguments. Per aquest motiu, una nova versió del personatge de Sherlock Holmes es presentava, a priori, com a totalment innecessària, més encara si considerem que el gener d’aquest mateix any Robert Downey Jr. ja va encarnar el famós detectiu al “remake” dirigit per Guy Ritchie. No obstant, el fet que darrere de la producció hi hagi el nom de la BBC i les positives reaccions que ha generat a Gran Bretanya m’han fet decidir donar-li una oportunitat. També el format de mini-sèrie (3 capítols d’hora i mitja cadascun) hi va ajudar. El resultat ha estat força satisfactori, sobretot perquè estem parlant d’una veritable adaptació als nostres temps del personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle.

Aquest aspecte queda reflectit des de la primera escena de Sherlock, on veiem que el Dr. Watson acaba d’obrir un blog per explicar les seves experiències. Més tard, després de comprovar que la Blackberry de Sherlock Holmes és un element bàsic per l’argument, la certesa que estem davant d’un producte realment diferent i actual ja és inapel·lable. I és que les noves tecnologies de la informació tenen un pes força específic en tots els capítols, tot i que sempre com a complement de la ment extraordinària del protagonista i les aportacions del seu inseparable col·lega. Això sí, s’ha de dir que la sèrie també respecta els trets característics del personatge original, com l’ús del taxi com a únic mètode de transport, la seva casa plena de llibres o la seva inseparable gavardina. També el seu aïllament social de la resta del món i la incapacitat per expressar sentiments són aspectes presents en aquesta nova versió de Sherlock Holmes.

Els tres capítols presenten tres casos policials diferenciats, amb inici i desenllaç, però també existeix una línia argumental que té continuïtat al llarg de tota la sèrie. La llarga durada de cada episodi pràcticament converteix cadascun en una pel·lícula, però la gran velocitat del ritme narratiu i l’habilitat per mantenir el suspens fins el final fan que en cap cas es facin llargs o pesats. Els guions, molt elaborats i també força complexos (especialment el del tercer capítol), ofereixen tres històries força superiors a la gran majoria de pel·lícules del gènere, però no sempre amb la mateixa efectivitat. Personalment, el primer capítol és el que m’ha semblat més rodó de tots, cosa que ha provocat que els dos següents em deixessin amb una lleugera sensació de ganes de més. El seu principal problema, les excessives voltes i embolics de l’argument i la no resolució d’alguns dels aspectes plantejats.

Un dels aspectes que em va encuriosir en llegir les primeres reaccions sobre Sherlock va ser la idoneïtat de l’actor designat per encarnar Sherlock Holmes. I el cert és que Benedict Cumberbatch, un dels actors amb la cara més peculiar que he vist (en línia amb el seu nom), perfila una versió molt singular del personatge, convertint-se en una de les grans armes de la sèrie alhora de fer-se distingir entre la resta de versions. L’actuació de Martin Freeman com a Watson és el complement perfecte i junts acaben creant una parella protagonista rejovenida i amb força química i complicitat. Al seu voltant, una Londres totalment moderna acaba sent un personatge més, ja que els tres capítols fan un bon recorregut per un bon nombre de localitzacions i trets com la multiculturalitat de la ciutat tenen una influència directa en algun dels arguments.

Sherlock no és una versió qualsevol. Aconsegueix tenir una personalitat pròpia i et fa connectar amb els personatges sense la percepció que són un Holmes i un Watson més entre tants altres. Això sí, després de la brillantor del primer capítol, el regust que et deixa en finalitzar l’últim té un punt agredolç, causat també per la sensació que l’as a la màniga que es guarden pels minuts finals és una mica brusc. No obstant, globalment estem davant d’una sèrie de notable qualitat, fresca, dinàmica i enginyosa, amb la garantia de la BBC. Ah, i el capítol final ens deixa en un punt àlgid d’expectació i suspens que prepara clarament el terreny de cara a la segona temporada, prevista per d’aquí un any i amb el mateix format. L’estarem esperant.