M.A.Confidential

Hondar Ahoak

Creador: Koldo Almandoz

Intèrprets: Nagore Aranburu, Eneko Sagardoy, Ainhoa Artetxe, Josean Bengoetxea, Iñaki Beraetxe, Sara Cózar, Iraia Elias, Ander Lipus, Ibou Sarr.

Gènere: Policíac, thriller.

País: Espanya, 2020. 4 capítols de 55-60 min.

Nerea, una inspectora de la policia basca, es reincorpora al cos després d’un període de descans amb un cas que la trasllada a un petit poble pesquer de la costa. Allà, porta dos dies desaparegut el jove Josu, responsable d’una de les principals embarcacions de la localitat. Nerea, que té com a company Alex, un jove policia conegut per tot el poble, inicia la investigació però de seguida constata que la desconfiança que genera entre els habitants del poble i les poques ganes de parlar que aquests mostren no li posaran les coses fàcils.

Un dels gèneres que més ha actuat com a catalitzador de les sèries europees durant els últims anys ha estat, sens dubte, el thriller policíac rural. Happy Valley (Regne Unit), Zone Blanche (França), Ennemi Public (Bèlgica) o Trapped (Islàndia) en són alguns exemples ben clars; productes que solen coincidir en molts patrons, però que quan saben engranar bé les seves peces adquireixen un carisma força especial. De tots ells en deuria prendre bona nota el guipuscoà Koldo Almendoz, que trasllada les virtuts del gènere a la sèrie Bocas de Arena (Hondar Ahoak), estrenada recentment a la plataforma Filmin. Amb tan sols quatre capítols, aquesta producció basca evidencia un cop més que ja no cal anar gaire lluny per a veure continguts que combinen una gran factura visual amb un bon criteri a l’hora de mantenir vius els seus misteris fins l’últim moment. Unes qualitats que Bocas de Arena revesteix amb una personalitat molt particular, pròpia de la terra on tenen lloc tots els seus fets.

Tal com dèiem al principi, els elements comuns en el gènere policíac rural solen ser d’allò més recurrents, i aquí no hi trobem una excepció. Per començar, Bocas de Arena compta amb la figura de la policia acabada d’arribar de la ciutat, Nerea, qui a més a més carrega el pes d’uns fets del passat. També inclou els diferents habitants del poble pesquer on es desenvolupa tota l’acció, els quals sempre amaguen alguna cosa que els pot convertir en potencials sospitosos. I, finalment, hi trobem tot el seu entorn natural, que exerceix una constant incidència en tot allò que succeeix. Tot plegat parteix de la desaparició de Josu, un jove mariner del poble, com a fet inductor. Bocas de Arena sol equiparar el nostre punt de vista amb el de la inspectora acabada d’arribar, cosa que ens permet anar coneixent tots els protagonistes i les peces que es mouran durant la investigació. Això sí, tot i que la sèrie és curta, no entra en cap voràgine de girs i cliffhangers, sinó que es permet una cocció pausada; sobretot als dos primers capítols.

Koldo Almendoz planteja una història propulsada per la resolució d’aquesta estranya desaparició i tot allò que en deriva, però, com no podia ser d’altra forma, el pes dels personatges i de la seva forma de vida al poble hi acaba tenint un paper significatiu. Una vida lligada profundament al contacte amb el mar, i que probablement necessita ser viscuda per a poder entendre del tot. De fet, Bocas de Arena estableix un diàleg constant amb el mar, no només a través de les seves imatges, sinó també incorporant algunes històries, teories o tradicions que hi tenen relació; sense anar més lluny, el propi títol de la sèrie procedeix d’una d’elles. La capacitat del mar de donar i de treure; de ser còmplice i traïdor; de guardar secrets i revelar-los al moment menys esperat; de convertir la seva teòrica sensació de llibertat en una mena de gàbia de la qual no es pot escapar. Tot plegat està present de forma constant a Bocas de Arena, acostant-la clarament al neo-noir nòrdic.

Tot aquest cosmos propi que va construint la sèrie es veu accentuat per una enorme virtuositat tècnica. La direcció de Koldo Almandoz és exquisida, sobretot a l’hora de posar en contacte els personatges entre ells i també amb el seu entorn, i s’ajuda d’un impressionant treball fotogràfic. Això, sumat a una banda sonora potent i versàtil, capaç de rememorar des de Twin Peaks a John Carpenter, fa de Bocas de Arena una sèrie d’allò més atmosfèrica. Aquests punts forts ajuden a elevar un resultat final que hauria pogut ser molt més convencional si només s’hagués centrat en la resolució del crim, una vessant on la sèrie sí que recorre a alguna drecera aquí i allà. Un altre dels aspectes menys afortunats és l’interpretatiu, ja que tret de dues o tres excepcions, la contenció en les actuacions (o directament el seu nivell justet) dificulta bastant congeniar amb els personatges. I tampoc és que l’euskera, idioma en què es pot veure (subtitulat en castellà) Bocas de Arena, contribueixi a una gran expressivitat.

La sèrie, doncs, no pot sortejar alguns entrebancs que al final eviten que sigui rodona, però en cap cas aquests s’imposen a totes les seves fortaleses. Lluny d’aquells productes pensats per a ser devorats en mode marató, Bocas de Arena construeix el seu misteri i enriqueix la seva atmosfera sense efectismes, incidint en les mirades, els silencis i també en tots els colors, textures i fins i tot olors que es poden percebre en aquest poblet de la costa basca. En definitiva, tot allò que dota de personalitat aquesta història. És per això que, malgrat que el seu format de quatre capítols convidi a fer el contrari, és preferible degustar-ne una ració cada vegada; deixant-la reposar una mica entre capítol i capítol. És així com es podrà gaudir de veritat de Bocas de Arena, una sèrie notable que encaixa a la perfecció amb el segell Filmin, i que, encara que no innovi o transgredeixi res dins del seu gènere, val la pena descobrir.