Renaissance

Director: Christian Volckman

Veus originals: Daniel Craig, Catherine McCormack, Romola Garai, Ian Holm, Jonathan Price.

Gènere: Animació, policíac, thriller. França/GB, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un altre experiment en el món de l’animació. I dic experiment pq no és res més q això, una peli q s’hagués pogut fer sense cap problema amb imatges reals, però q s’ha decidit realitzar-la d’aquesta forma per veure com sortia. En aquest cas, trobem una imatge en 3D en què el gran realisme dels moviments, capturats a partir d’actors reals mitjançant el motion capture, xoca amb la característica de la imatge, formada completa i exclusivament per blanc i negre. El resultat final impressiona força, sobretot pel fet de ser una experiència visual totalment nova. Potser costa una mica acostumar-s’hi, però al final arribes a apreciar la qualitat del joc de llums i ombres q fa en tot moment, amb alguns plans bastant espectaculars i escenes d’acció molt currades.

Pero el problema de Renaissance és q tota aquesta originalitat a nivell visual és la q li falta a la trama. Ens trobem amb una història q ja hem vist mil cops (Blade Runner i Minority Report, entre altres, et venen al cap cada dos per tres) i q no té la força necessària per atraure l’espectador durant els 100 minuts q dura. En resum, q l’interès no és gaire gran i això fa q t’acabis cansant de veure tot allò, i quan encara falten 20 min casi q ja en tens prou.

Tot i q la història pot ser un pèl previsible, crec q globalment val la pena veure aquesta peli, pq l’animació està molt currada i pq ens va regalant imatges en q aquest contrast màxim entre blanc i negre dóna una bellesa molt especial. D’altra banda, s’ha de dir q en la versió original, la veu del protagonista la posa Daniel Craig (el nou Bond, per qui no conegui el nom), lo qual és un punt a favor pq li dóna encara més força al personatge, apart d’aquest genial i inconfusible accent britànic seu.

En resum, q si et curres una animació com aquesta, almenys curra’t tb una història q estigui a l’altura i q li dóni distinció respecte la resta (com Sin City). Tot i això, s’ha de veure pq realment és algo completament nou al q havia vist fins ara.

Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan

Director: Larry Charles

Intèrprets: Sacha Baron Cohen, Ken Davitian.

Gènere: Comèdia, fals documental. USA, 2006. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquesta és una peli realment molt difícil de recomanar, pq tant pot fer descollonar-se de riure com fer entrar ganes de marxar del cine. Suposo q depèn de com et prenguis tot allò q va fent el protagonista i si li acabes trobant algun sentit. Personalment, he de reconèixer q a mi m’ha fet riure, i amb ganes. És sens dubte una de les pelis més irreverents i políticament incorrectes q s’han fet últimament, i és raonable pensar q no deixa de ser una autèntica xorrada, pero té moments absolutament genials i incomparables. S’ha de reconèixer que deixar en evidència als americans pot no tenir gaire dificultat, pq a vegades ells solets ja ho fan, però fer-ho de la forma en q ho fa aquesta peli és algo admirable.

El protagonista sap perfectament cap a on apuntar cada vegada, segons la situació en q es troba i la gent amb qui la comparteix, i aconsegueix en tot moment fer aflorar les reaccions q esperava i, d’aquesta forma, donar la seva mirada crítica sobre el q està passant. Això sí, com en tota peli d’aquest tipus, és difícil saber fins a quin punt els fets estan preparats o distorsionats, però per part dels americans sí q resulta força creïble. El resultat de tot plegat és q no se salva ningú, cap raça, cap ideologia, cap col·lectiu, res. Riure’s dels altres al mateix temps q et rius de tu mateix, aquest seria un bon eslògan per a Borat.

Així com hi ha diverses escenes en q és impossible aguantar el riure, també haig de dir q en d’altres vaig trobar q els fets arribaven a perdre completament el control i traspassaven uns límits q potser no feia falta i q li resten credibilitat a la peli. També crec q abusa massa de l’humor escatològic. Tot i això, resulta clau l’actitud amb q es veu aquesta peli per acceptar-la i disfrutar-la o rebutjar-la completament. Si ens guiem simplement pel q veiem, sí q sembla un tio fent exageradament el gilipolles durant 1h30 sense cap mena de sentit, però si intentem entendre el q d veritat ens vol fer veure, llavors t’adones de l’enginy i les reaccions brillants del protagonista.

Si després de veure la peli es repassa mentalment tot el q hem vist, podem comprovar si ha estat el personatge de Borat qui feia el ridícul o, en canvi, era tota la resta.

Happy Feet

Director: George Miller

Veus originals: Elijah Wood, Brittany Murphy, Robin Williams, Hugh Jackman, Nicole Kidman, Hugo Weaving.

Gènere: Animació, musical, aventures. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Happy Feet es pot considerar el primer musical fet en animació 3D. I la veritat és q la peli es s’aguanta en gran part gràcies a la seva banda sonora, amb una tria de cançons encertadíssima i q acaba enganxant de mala manera. A més, el fet que siguin pinguïns els q cantin i ballin les coreografies afegeix encara més gràcia i originalitat a la peli (per cert, aprofito per aplaudir la magnífica decisió de no traduïr les cançons). És en aquestes escenes on t’adones de la qualitat de l’animació i la enorme dificultat q havia de comportar aconseguir fer moure aquests animals com si fossin humans ballant.

S’ha de dir q en general el nivell de realisme de les imatges en 3D és bestial, sobretot elements com l’aigua, el gel, el vent, la boira, a vegades no saps si segueix sent animació o imatge real (cosa q potser no hauria de ser així). Ara bé, tot això es veu perjudicat per la nula originalitat de la història i un guió que a vegades patina més q els propis protagonistes, sobretot amb un final pràcticament tret de la màniga i, per mi, bastant fora de lloc.

La idea en què es basa la peli funciona molt bé, però després no han sabut desenvolupar una història amb un mínim de imaginació q aportés algo més a la peli apart de les genials escenes musicals. Això sí, també s’ha de destacar algunes imatges espectaculars amb una iluminació molt currada, casi més pròpies d’un documental, i la velocitat q transmet l’acció en algunes escenes a través dels icebergs i casquets de gel. A vegades, fins i tot t’agafa fred o, per contra, ganes de tirar-te a l’aigua.

Com ja he dit, per mi el final, a part de massa llarg, és desconcertant i tan poc creïble q espatlla un mica tot el q havies vist abans. A més a més, la peli transmet el seu missatge final de forma massa descarada i forçada, una mica més de subtilitat hagués anat millor. Total, q per passar un bon rato i animar-se, Happy Feet funciona a la perfecció, però no li pots demanar res més enllà.

Perfume. The Story of a Murderer

Director: Tom Twyker

Intèrprets: Ben Wishaw, Dustin Hoffman, Alan Rickman, Rachel Hurd-Wood.

Gènere: Thriller, intriga. Alemanya, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per començar, s’ha de dir q l’adaptació d’una novela com aquesta era realment difícil, però el resultat és, en general, força satisfactori. És una pel·lícula molt ben construïda i molt ben acabada, amb una ambientació excelent i una fotografia molt encertada per com encaixa amb la història que ens explica. És una peli més aviat obscura, on els tons vermells, taronges i grocs pràcticament monopolitzen la pantalla i aconsegueixen transmetre encara més tot allò que passa per la perturbada ment del protagonista.

Tot i les més de dues hores de durada, el ritme permet q no es faci llarga, ja que tens la sensació que tot va evolucionant fins al final. Precisament, la forma de resoldre el final de la història crec q és el desencert més gran de la peli, i és una llàstima. Un final totalment fidel a la novela, pero presentat de forma q fa riure quan hauria d’emocionar, q hauria de ser la el moment culminant del protagonista i en canvi se’l veu casi com descol·locat; potser és q l’actor no arribava a més.

En alguns moments de la peli, potser és discutible l’actuació de Ben Wishaw, ja q a vegades ralla la completa inexpressivitat i t’entren ganes de fotre-li una colleja; a més, a la citada escena final, crec q no està a l’altura, ni ell ni la resta d’actors i figurants. Tot i això, en general tampoc desentona, i sap donar al persontge aquest aire d’ingenuïtat primer i de psicòpata després. No era un paper gens fàcil.

La veritat és q la peli en si era bastant complicada de fer, però se n’han sortit, lo qual és molt meritori. Per sort, l’adaptació ha caigut en mans europees i no americanes, i això sempre t’assegura més garanties d’un bon producte final.

Casino Royale

Director: Martin Campbell

Intèrprets: Daniel Craig, Eva Green, Mads Mikkelsen, Jeffrey Wright, Caterina Murino.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2006. 145 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

James Bond ha canviat, i molt. A millor o a pitjor… això ja depèn dels gustos de cadascú, però la veritat és q a mi m’ha agradat més que les últimes. Començant pel protagonista, un James Bond molt diferent al q havíem vist fins ara, més contundent, més passional i fins i tot més primitiu, interpretat per un Daniel Craig q es menja amb guarnició a Pierce Brosnan. Ja no trobem aquell personatge tan previsible, tan teatral, sense res de nou a descobrir-li, a Casino Royale veiem James Bond en situacions molt més extremes, en les quals no havíem vist fins ara. Quan toca donar pas a la seva elegància britànica pròpia, Craig es transforma i també ens sorprèn en com aconsegueix donar la talla.

Ara bé, si ens fixem en la peli de forma global, jo m’esperava una mica més. El trama principal és bastant fluixa i a vegades poc clara, els girs no són res de l’altre món i el fet d’allargar excessivament la durada fins als 145 min. no beneficia gaire a la peli. Em quedo més amb algunes de les parts i no tant amb el tot. Mai no m’han atret especialment les pelis de James Bond, si les miro és bàsicament per passar el rato i poc més. Casino Royale no m’ha fet canviar gaire aquesta posició, però no se li pot retreure q, respecte la resta de la saga Bond, és arriscada, trencadora i força més trepidant, i tot i veure-la en sessió golfa i durar el q dura, t’espanta la son en tot moment.

D’altra banda, Daniel Craig és molt millor Bond del q la majoria esperava. Segurament, per poder competir amb la resta de cine del seu sector, era necessari un canvi d’aquest estil, i crec q funciona.