In Bruges

Director: Martin McDonagh

Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Ralph Fiennes, Clémence Poésy, Eric Godon, Zeljko Ivanek.

Gènere: Comèdia, thriller. Gran Bretanya, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Esperava bastant d’aquesta pel·lícula per les majoritàriament bones crítiques que havia llegit, i malauradament haig de dir que m’ha deixat amb una lleugera decepció. Es deixen entreveure les bones intencions i les ganes de mostrar una comèdia negra amb ganxo i personalitat, però a l’hora de plasmar-ho a la peli, tot plegat es converteix en un cert desordre que fa que bona part d’aquestes intencions es quedin només en això i el veritable resultat sigui una mica confús. Escondidos en Brujas té grans diàlegs, bones actuacions, moments de brillant humor negre i personatges força divertits, però troba a faltar un element que ho reguli i cohesioni tot.

És d’aquells casos en què seria injust dir que és una mala pel·lícula, però tampoc em permeto dir que sigui una bona pel·lícula. No pot ser que visqui només de moments puntuals si després el ritme va a trompicons, alguns personatges no tenen gaire sentit i l’argument deambula de forma una mica desconcertant. D’una part inicial innecessàriament pausada amb els dos protagonistes arribant a la ciutat, passem a escenes totalment surrealistes (algunes bastant difícils d’assimilar) amb l’aparició de nous personatges, per acabar amb una bona dosi d’acció sense miraments. No hi ha dubte que la peli et sorprèn, però al mateix temps et deixa amb aquella sensació de no saber ben bé què estàs veient.

L’ingredient principal d’Escondidos en Brujas és clarament l’humor negre, però després descobrim un rerafons extremament dramàtic que tampoc acaba de lligar gaire amb el to general de la peli. Com ja he dit, té moments realment divertits, sobretot gràcies a la particularitat dels seus protagonistes i les diverses relacions entre ells, i, perquè no dir-ho, a una més que digna interpretació de Colin Farrell. No obstant, també en té d’altres que semblen bastant forçats i algun que altre gir de l’argument, sobretot al final, s’aguanta una mica amb pinces. Jo diria que Martin McDonagh, director i guionista, tenia més clar el que volia explicar dins de la seu cap que no pas a l’agafar la camara.

M’estic adonant que la crítica està quedant força negativa, però la veritat és que no ho vaig passar gens malament veient la peli. I és que la dosi d’entreteniment no li pot negar ningú, sumat a la sempre carismàtica presència de Colin Farrell (per alguns) i sobretot de Ralph Fiennes, a qui només li cal mitja hora d’aparició per menjar-se la resta d’actors. D’altra banda, el component de comèdia es tradueix en moments realment divertits i això la fa amena, no hi ha dubte. Llàstima que el resultat final no sàpiga mesclar bé tots els ingredients.

M’ensumo que, molt possiblement, a bastanta gent li pot agradar força més que a mi, però quan s’estreni el pròxim 18 de juliol, jo no la situaria com de les imprescindibles. Per passar l’estona potser val, però crec sincerament que hagués pogut ser molt millor que això, tenint en compte les bones intencions que es van apreciant al llarg de la peli.

The Happening

Director: M. Night Shyamalan

Intèrprets: Mark Wahlberg, Zooey Deschanel, John Leguizamo, Ashlyn Sanchez, Betty Buckley .

Gènere: Ciència-ficció, suspens, drama. USA, 2008. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

M. Night Shyamalan ha tornat a demostrar que és un tio molt intel·ligent. Hi ha qui diu que es passa de llest, ho puc respectar, hi ha qui diu que és un farsant, cosa que sí que ja no comparteixo, i hi ha qui diu que és un dels directors del cine actual que més clars té els seus principis i que millor els sap plasmar a les seves pelis. Personalment, em decanto cap a aquesta tercera opció. Lluny de voler creure’m per sobre de ningú (els qui em coneixen ja ho saben) i després d’haver llegit un munt d’opinions més aviat negatives sobre El Incidente, crec sincerament que molta gent s’ha quedat amb el que veu de forma massa superficial i no ha intentat anar una mica més enllà per intentar trobar el què Shyamalan ens explica amb aquesta peli.

El plantejament inicial és extraordinari, no només pel tema en si, sinó perquè no fa ni un minut que ha començat la peli i ja tenim el conflicte en marxa. Shyamalan t’agafa per sorpresa, quan tot just estàs recordant l’últim tràiler que han passat abans de començar la peli, i t’enganxa completament amb l’espectacularitat habitual dels seus plans i aquests enquadraments fets a mida, quasi artesanalment, per a captar de forma òptima tot el que passa de la forma en què ell vol. Aquesta tònica s’estén pràcticament al llarg de tota la peli. Un cop més, el director demostra ser un virtuós de la camera.

A mida que l’acció va avançant i la tensió va en augment, pot semblar que la peli es va tornant una mica deixada, desorientada, fins i tot inchoerent, però en realitat són els protagonistes qui es comporten així i això és el que El Incidente ens vol fer veure i ens vol fer considerar. Les accions i els diàlegs semblen completament banals i fins i tot estúpids, però ¿ho són perquè Shyamalan no ho ha sapigut escriure millor o perquè realment volia que fóssin així? De la mateixa forma, en el transcurs de la part de la fugida, Shyamalan ens posa en un seguit de situacions que, a primera vista, no tenen cap sentit i quasi fan riure de ridícules, però en realitat amaguen una clara intenció de deixar en evidència, entre altres coses, el comportament humà en moments límit com els que ens presenta El Incidente.

Llavors, també caldria plantejar-se si les actuacions són realment tan dolentes com semblen o si també tenen una intenció. Reconec que Mark Wahlberg potser no era el millor per un paper com aquest, però si alguna cosa té Shyamalan són les idees molt clares i si el va fer actuar així deuria ser per alguna cosa. Amb tot, crec que El Incidente és una pel·lícula plena de subtileses, de detalls molt significants i amb claríssim missatge darrere de crítica cap a la raça humana i al mateix temps de defensa de la naturalesa. Entenc que aquest tipus de cine tingui detractors, ja siguin els qui no els agrada haver de pensar tant mentre veuen una peli, com els que li tenen una ràbia increïble al director per voler creure’s més llest que ells, però jo, personalment, l’aprecio i el trobo tremendament necessari.

No és la millor pel·lícula de Shyamalan, però el director demostra un cop més que té coses a dir i que les sap expressar al seu estil, diferenciant-se de la resta i buscant un llenguatge propi. En resum, que no perd el seu segell. No pretenc que la gent canviï d’opinió al llegir el meu comentari, ja que considero igual de vàlid el meu i el de qualsevol altre espectador, però sí que m’agradaria que aquells a qui no els ha acabat de convèncer del tot intentin recordar-la i trobar alguns dels detalls que s’amaguen darrere el que, aparentment, és una peli acceptable i poc més. Per evitar “spoilejar” la peli a algú que no l’hagi vist, als comentaris explico alguns d’aquests detalls de forma més concreta, sempre sota el meu modest punt de vista, naturalment.

Tropa de Elite

Director: José Padilha

Intèrprets: Wagner Moura, Caio Junqueira, André Ramiro, Milhem Cortaz, Fernanda de Freitas, Fernanda Machado.

Gènere: Drama, policíac, acció. Brasil, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després de la grandiosa Ciudad de Dios i la més aviat fallida Ciudad de los Hombres, el cinema brasiler torna a endinsar-se al perillós i cruel territori de les faveles, on els traficants d’armes i drogues tenen el control absolut. No obstant, Tropa de Élite ens mostra el punt de vista oposat al que estavem acostumats fins ara, i ens convida a acompanyar el cos policial que intenta vetllar per la llei a aquests barris. El resultat és una pel·lícula més que notable, carregada de tensió i dramatisme, i amb una credibilitat (tot i l’aspecte més aviat “videoclipero” de la direcció) que fa esgarrifar degut a la duresa d’algunes de les imatges que presenta.

L’estructura de la peli és molt semblant a la de Ciudad de Dios, amb un inici veritablement brillant que dóna pas a un retrocés en el temps per explicar-nos com hem arribat a la situació que acabem de presenciar. Utilitza també aquesta mena de divisió per capítols, dedicant-ne un a cadascún dels tres protagonistes principals, mostrant-nos el seu rerafons més íntim i personal, i aixecant una gran empatia envers ells. La peli dedica la primera hora a explicar-nos aquest abans, i reserva la segona pel que passa després. L’equilibri del ritme narratiu és perfecte i m’atreviria a dir que la peli no té cap baixada important d’intensitat i que et manté atent de principi a fi. L’únic que se li podria retreure és que l’acció és una mica precipitada durant els minuts de desenllaç.

Amb unes actuacions magistrals, sobretot la de Wagner Moura (Capità Nascimento), i carregades de dramatisme, Tropa de Élite no dubta a afrontar sense cap tipus de complex situacions molt dures i violentes, les quals no deixen de ser un fidel reflex del que deu passar de veritat a aquella ciutat. En realitat, són escenes necessàries perquè la peli pugui transmetre de la millor manera possible el seu missatge i per fer pensar a l’espectador sobre el que veu, perquè busqui els culpables i perquè determini qui són els bons i qui són els dolents de la peli. O millor dit, perquè intenti distingir els bons dels dolents. La veritat és que la imatge que ens emportem de la policia brasilera no és que sigui gaire positiva, per tant es nota una clara voluntat de denúncia en aquest sentit.

Tropa de Élite ens mostra un cos de policia que es prepara com si fós un exèrcit abans d’anar a la guerra i que inculca uns objectius i una mentalitat on no entra cap tipus de preocupació sobre les morts que es puguin causar, sinó tot el contrari. La peli fins i tot té una part al més pur estil de La Chaqueta Metálica, en què realment costa d’entendre que tot allò sigui necessari, però és que el conflicte entre policia i bandes de traficants és tractat en tot moment com una veritable guerra. De la mateixa forma, la peli deixa força malament el cos de policia convencional, descrivint-lo com a corrupte o com a impassible davant dels problemes a les faveles més perilloses.

Precisament, per culpa d’aquest fet, la pel·lícula va aixecar moltíssima polèmica quan es va estrenar a Brasil i fins i tot algunes autoritats la van criticar públicament. Això sí, va ser un autèntic èxit de taquilla i es va emportar vuit premis nacionals de cine. A més a més, José Padilha va aixecar ni més ni menys que l’Ós d’Or del Festival de Berlín fa pocs mesos. Després de Ciudad de Dios, és sens dubte el film brasiler de més impacte dels últims anys. En principi, aquí s’estrena l’11 de juliol, però ja se sap com va la distribució en aquest país, o sigui que caldrà esperar a veure-ho. Sigui quan sigui, és més que recomanable veure-la.

Yeopgijeogin Geunyeo

Director: Jae-young Kwak

Intèrprets: Tae-hyun Cha, Gianna Jun, Jin-hie Han, Sook-hee Hyun, Il-woo Kim.

Gènere: Comèdia romàntica, drama. Corea del Sud, 2001. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Vaig descobrir aquesta pel·lícula per la seva boníssima puntuació a Filmaffinity, que la situa com una de les millors comèdies del que portem de segle, i ja feia temps que la tenia pendent per veure. Finalment, m’he decidit a posar-me-la i la veritat és que es tracta d’una de les comèdies romàntiques més originals (i a la vegada estranyes) que he vist mai. És evident que una peli coreana sempre resulta diferent al que estem acostumats a veure aquí, però en aquest cas són els personatges i l’evolució de la història el que sobretot se surt de lo normal.

No obstant, en cap moment es pot dir que la història no sigui creible, més que res perquè està basada en fets reals, concretament els relats que un jove va penjar a internet sobre les vivències que tenia amb la seva novia. Tal com es pot extreure del títol, tot gira al voltant del personatge d’ella, una noia amb una forma de ser extremadament peculiar i imprevisible, inclús humiliant de cara a la resta de persones, però que desperta una atracció i un magnetisme difícils de controlar. Precisament aquest fet queda personalitzat en el noi protagonista, qui passa per mil i una tortures per culpa d’ella i de les seves repentines i inexplicables idees.

El punt fort de la peli està precisament en aquesta poca previsibilitat, en sortir-se de les típiques escenes que ens oferiria qualsevol altre film del gènere i situar-nos en situacions d’allò més surrealistes. La veritat és que, tractant-se d’una història real, és impressionant la de vivències de tota mena que passen, sobretot per part del pobre noi, que acostuma a ser sempre el que pitjor ho acaba passant. En aquest sentit, cal destacar la bona actuació dels dos protagonistes, sobretot l’apartat més humorístic que hi posa ell i el més anat de l’olla que hi posa ella. Tots dos es complementen perfectament.

Tot i ser una comèdia, amb moments realment molt divertits, My Sassy Girl és d’aquelles pelis que et poden transmetre moltes sensacions al llarg de la seva durada, i això és gràcies a la implicació que rep per part de l’espectador, com aquest es posiciona i vol que tot surti bé entre els protagonistes. A mida que s’acosta el final, la peli va agafant un to molt més seriós i més madur, igual que els personatges, i el component més emocional passa llavors a un primer pla. Després de tot el que hem vist, resulta difícil no viure el desenllaç de forma molt intensa, i els bons girs del guió encara hi contribueixen més. En fi, que el més probable és que et surti la vena sentimental encara que no ho vulguis.

My Sassy Girl té el típic handicap que tenen la gran majoria de pelis asiàtiques de cara al gran públic, i és que segons quin comportament dels protagonistes, en aquest cas sobretot al principi de la peli, pugui fer pensar que sigui més aviat una pallassada i que rara és aquesta gent, però jo demano a tothom que la miri que la aguanti fins al final, que és quan s’adonarà de la bona peli que acaba de veure. Pot agradar més o menys la manera de fer coreana, però per mi aquesta és una de les comèdies romàntiques més autèntiques i amb més personalitat que he vist.

The Mist

Director: Frank Darabont

Intèrprets: Thomas Jane, Marcia Gay Harden, Laurie Holden, Andre Braugher, Toby Jones, Nathan Gamble.

Gènere: Terror, ciència-ficció. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Frank Darabont és el responsable de dues de les grans pel·lícules dels anys 90, com Cadena Perpétua i La Milla Verde (la primera excepcional, la segona notable), però sembla que el canvi de segle li ha fet baixar clarament el nivell d’exigència. Després de la més que discreta The Majestic, ara adapta una de les novel·les més conegudes de Stephen King i s’endinsa en el gènere de terror. El resultat es deixa veure en general, té bons moments puntuals de suspens i un rerafons sociològic interessant, però per mi és certament millorable en molts aspectes.

Per començar, queda clar que la peli passa olímpicament d’explicar-nos l’origen de tot plegat, d’on ve la boira, què la pot haver causat, etc. perquè de seguida va al que li interessa i en tot just 10 minuts ja estem tancats dins de l’hipermercat. D’una banda, això pot ser bo per estalviar-nos alguns minuts irrellevants previs a l’acció principal, típic fallo de diverses pelis del gènere, però de l’altra també et deixa amb aquesta sensació que tot comença i encara no t’han deixat ficar-te a la peli, obtenir una mica d’informació per posar-te en situació o conèixer més als personatges. En fi, que a La Niebla la diversió no triga gens a arribar.

I dic diversió perquè el que seria terror, més aviat poquet. Darabont construeix molt bones escenes de tensió, però crec q la peli no arriba a fer tota la por que suposadament hauria de fer. Sí que les polsacions van pujant i que les criatures que ataquen els protagonistes són cada cop més grans, però en cap moment et fa saltar del seient o passar veritable patiment. Precisament, crec que això ve donat per l’escassa proximitat amb els personatges, dels quals alguns estan exageradament definits i d’altres molt poc treballats. El problema és que el més definit de tots, magistralment interpretat per Marcia Gay Harden, et provoqui ganes de fer-la callar sigui com sigui.

És en aquest personatge on es basa el principal missatge de la història creada per Stephen King: davant una situació extrema, en aquest cas l’atac d’un monstre, la reacció de la societat pot portar a què el monstre acabi sent una part d’ella. Arriba un moment on ja no se sap quin és el perill més gran per als protagonistes, si el que està fora de l’hipermercat o el que està dins. La Niebla és un retrat molt crític al comportament de la societat quan es veu totalment envaida per la por, la facilitat amb què es poden manipular les seves ments i de rebot el seu comportament. Segurament aquí és on hi ha el veritable terror de la peli.

Pel que fa als efectes especials, doncs estan força treballats i la varietat de bichos de totes menes realment fan fàstic, però, personalment, trobo que estan poc explotats. Com si li passés el mateix que a molts personatges, la peli es passa molt de temps escoltant el personatge de Marcia Gay Harden i s’oblida massa de l’exterior, que en realitat és l’amenaça que ha causat tot allò. En aquest sentit, arriba un punt que es cau en la reiteració i les ganes que la dona calli d’una p… vegada ja són descomunals. També s’ha de dir que la resta d’actuacions són bastant fluixes al costat d’ella i per això es deuria potenciar la seva aparició en pantalla.

Pel que fa a la resolució, s’ha de reconèixer que té la seva part impactant, però tampoc és que aconsegueixi commocionar gaire, segurament per aquesta relativa distància amb què t’acabes prenemt la peli. Per passar la tarda no està malament, però crec que els amants del gènere es quedaran amb ganes de més. Esperem que Frank Darabont torni a pujar una mica de nivell a la seva pròxima peli, cosa que no hauria de ser especialment difícil vista aquesta.