Ji Jie Hao

Director: Xiaogang Feng

Intèrprets: Zhang Hanyu, Wenkang Yuan, Chao Deng, Heng Fu, Jun Hu, Fan Liao, Quan Ren .

Gènere: Bèl·lic, drama. Xina, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La segona proposta que recullo del BAFF 2008 no té absolutament res a veure amb la primera. En aquest cas, ens trobem davant d’una superproducció conjunta de Xina i Hong Kong que recrea una de les èpoques més dures de la història contemporània del gran país asiàtic: la Guerra Civil, que va durar més de 20 anys. Es tracta d’una peli eminenment bèl·lica i amb accentuat dramatisme de principi a fi. Assembly és un producte que perfectament hagués pogut filmar qualsevol director de Hollywood, en realitat és inevitable que vinguin a la ment pelis com Salvar al Soldado Ryan de Spielberg i les recents Banderas de Nuestros Padres i Cartas desde Iwo Jima de Clint Eastwood. Sobretot aquesta última n’és el referent més clar, ja que es posa de manifest aquest particular punt de vista dels asiàtics quan són ells els protagonistes d’aquest tipus de cine.

La peli es pot dividir en dues parts molt (potser massa) diferenciades. La primera hora i quart és de caràcter quasi exclusivament bèl·lic i realment espectacular. En pocs moments abandonem el camp de batalla, pel que els més fans del gènere tenen material per disfrutar i molt. Amb una camera extremadament dinàmica, a vegades un pèl massa tremolosa i tot, i un majoritari punt de vista des de la visió dels soldats, Assembly et fa sentir com si estiguessis al mig del foc creuat. Uns magnífics efectes de so i una fotografia quasi monocromàtica (molt semblant a Cartas desde Iwo Jima) encara accentuen més l’espectacularitat visual del conjunt.

Un cop acaba la part bèl·lica, la peli s’endinsa en una fase totalment diferent en els seus últims 40-45 minuts. La excessiva diferència entre aquestes dues parts és el principal problema d’Assembly, ja que s’acaba convertint en una peli massa desequilibrada i irregular. La història dramàtica conductora d’aquest segon tram no té cap manca d’interès, ja que es converteix en una búsqueda desesperada per part del protagonista i presenta altes dosis de dramatisme, però el problema està en l’accentuadíssim canvi que suposa respecte el que havíem vist a la primera meitat de peli. De forma inevitable, l’espectador espera algun moment en què el ritme repuntarà una mica i tornarem a veure una mica d’acció, però aquest no acaba d’arribar i al final t’acabes com “conformant” amb el que hi ha. D’altra banda, hi ha aspectes argumentals que es deixen una mica a l’aire o que no es treballen suficient.

Així doncs, si la primera part hagués obtingut una puntuació de 8 alt, aquesta brusca davallada que fa la peli la deixa en el 7 que li he acabat posant. Una mica més d’equilibri hagués convertit aquesta bona pel·lícula bèl·lica en una gran pel·lícula bèl·lica, però de totes formes crec que Assembly val la pena per als amants del gènere. Un cop finalitzat el festival, es pot aconseguir per altres vies més que conegudes a aquestes altures i en qualitat excel·lent.

Soonan Furiitaa

Director: Hiroki Iwabuchi

Intèrprets: Hiroki Iwabuchi.

Gènere: Documental. Japó, 2007. 70 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

És hora de fer un punt i a part en la tendència de cinema més o menys comercial que havia agafat el blog i endinsar-nos al costat més cinèfil, friki o com li vulgueu dir. Tal com vaig anunciar, s’està celebrant a Barcelona el 10è Festival de Cinema Asiàtic (BAFF) i aquesta era una molt bona ocasió per anar a veure produccions que ni de conya podríem veure mai a les nostres sales. Naturalment, la tria de la peli va ser completament a cegues, simplement amb la petita sinopsi que apareix a la web del festival, però la veritat és que estic força satisfet amb el resultat obtingut. I més tenint en compte que es tractava d’una de les sessions gratuïtes (la identitat catalana no la perdem, jeje).

La pel·lícula està dirigida i protagonitzada per la mateixa persona, bàsicament perquè es ell qui ens va explicant la seva història mentre ho grava amb la seva càmera. Així doncs, es tracta d’un documental en primeríssima persona i en directe, ja que en tot moment veiem les coses des del mateix punt de vista que ell o bé el veiem directament a ell quan decideix enquadrar-se a si mateix. La proximitat amb el protagonista no pot ser major, per tant la transmissió de tot el que ell sent en cada moment és tan realista que un no pot evitar posar-se a la seva pell i imaginar-se en la seva situació. Aquest format xoca una mica al principi i pot crear certa desconfiança respecte el que ens trobarem, però a mida que va avançant, la peli et va captant més i mes l’atenció i en acabar quasi et quedes amb ganes de més.

El cert és que A Permanent Part-Timer in Distress no és precisament una peli recomfortant. La precària situació del protagonista tenint en compte el jove que és i les nul·les expectatives que aquesta millori transmeten un pessimisme que et toca la fibra. De totes maneres, l’actitud de Iwabuchi al llarg de la peli posa un cert contrast amb aquesta visió negativa, ja que en cap moment el veiem amb un semblant desesperat, ni plorant ni res d’això, sinó que sembla que assumeix la seva situació i segueix en busca d’aquelles petites coses que, per un moment, fan que s’oblidi de les seves misèries i lluiti per trobar les bones coses que ell sap que la vida li té preparades.

Aquest documental no només és un cru retrat d’una vida que sembla condemnada a no veure mai la llum al final del túnel, també es converteix en una duríssima crítica a la societat japonesa, la qual t’adones que pot ser molt desconeguda per a nosaltres. La mateixa situació d’aquest noi als 23 anys és quasi per posar-se a plorar, i pocs deuen pensar que a Japó existeixen centenars de milers de joves amb el mateix problema. Tot i que la peli comença pintant a simple “auto-biopic”, s’acaba convertint en un testimoni ple de significat i amb un missatge molt contundent per transmetre.

La seqüència final és segurament una de les més impactants que he vist mai i també una de les que més he viscut com si estigués a la pell del propi protagonista, experimentant el mateix que ell. A la sala, ningú es va atrevir ni a tossir mentre durava. La peli et deixa tocat i amb molt per pensar i per comentar amb els demés, i aconseguir això simplement agafant una càmera i gravant la teva vida quotidiana té un mèrit increïble.

Sento dir que ja no hi ha possibilitat de veure aquesta peli i dubto molt q es pugui trobar per internet, per tant demano disculpes per fer un comentari d’algo q no es pugui veure per després contrastar-ho, però l’he escrit més amb la intenció de fer veure que val la pena aprofitar aquests esdeveniments per anar a veure algo que s’escapi del que estem acostumats.

Una cita pels més cinèfils, freakis, culturetas, neopijos o com els vulgueu dir. Des de demà i durant dues setmanes, aterra a Barcelona el BAFF (Barcelona Asian Film Festival), que acosta les últimes novetats i també el cine més personal i característic del continent asiàtic. Amb la present edició, aquest festival ja haurà complert deu anys de celebració anual a la nostra ciutat.

El cert és que sempre m’ha atret aquest punt de vista tan particular que tenen els asiàtics a l’hora de fer pel·lícules, siguin del gènere que siguin. Agradaran més o menys, però no se’ls pot negar que aconsegueixen tenir un segell molt característic en cada cas. És per això que tenir un festival com aquest a Barcelona és un fet que s’ha d’aprofitar, almenys pels que volem o necessitem de tant en tant allunyar-nos una mica de la cartellera tradicional.

La programació és molt extensa i hi ha pelis per tots els gustos i preus. A destacar les que es passen al CCCB i són gratuïtes. Us deixo l’enllaç a la programació oficial del festival, clickant al títol de la peli podeu veure’n tota la informació: BAFF 2008.

Aprofitant que enganxa de ple el pont de l’1 de maig, jo segur que m’hi acosto mínim un dia (gràcies al fet de tenir companys de feina amb criteri cinematogràfic), però queden obertes les propostes.