M.A.Confidential

The Lighthouse

Director: Robert Eggers

Intèrprets: Willem Dafoe, Robert Pattinson, Valeriia Karaman, Logan Hawkes.

Gènere: Drama, terror.

País: USA, 2019. 110 min.

A finals del segle XIX, el veterà faroner Thomas Wake i el seu jove ajudant nou Ephraim Winslow desembarquen a una illa remota situada a les aigües de Nova Anglaterra, al nord de la costa atlàntica dels Estats Units. Durant quatre setmanes, els dos hauran de mantenir el far de l’illa en bon estat fins que arribi el seu relleu. De seguida, les personalitats de tots dos comencen a xocar.

Robert Eggers va fer que molta gent es quedés amb el seu nom memoritzat després de protagonitzar amb La Bruja un d’aquells debuts que, tot i tenir els seus pros i contres, ja deixen entreveure un talent especial. Ara, podem constatar que, a part de talent, el director tampoc té cap mena de reserva quant a risc formal i narratiu. I és que, a El Faro, dobla clarament la seva aposta en aquest sentit: imatge en blanc i negre amb un alt contrast, relació d’aspecte pràcticament quadrada (5:4) i una història de tan sols dos personatges aïllats en un far. Una proposta que encara va més enllà quan anem comprovant l’evolució de la història cap al terror psicològic i sobrenatural. Eggers planteja una pel·lícula aspra i incòmoda, que busca accentuar el camí cap a la bogeria al qual semblen condemnats els seus dos protagonistes, i aconsegueix el seu objectiu a mitges. El Faro regala moments d’enorme virtuosisme i contundència a nivell sensorial, però també és víctima dels excessos que ella mateixa genera.

Robert Eggers es recolza clarament en els trets estilístics propis de l’expressionisme. La gran majoria d’espais interiors d’El Faro estan totalment configurats a partir de la llum que els il·lumina; i no només pel que fa a les parts il·luminades, sinó també per les ombres que s’hi projecten. La consonància amb el propi títol de la pel·lícula és evident. Les cares dels protagonistes són l’altre principal superfície sobre la qual el director projecta llums i ombres, generalment buscant la màxima expressivitat i convertint el rostre -en especial el de Willem Dafoe- en quelcom gairebé monstruós. Totes aquestes formes i siluetes dels escenaris interiors, els elements de l’estructura vertical del far i la propensió d’Eggers als enquadraments amb angles molt marcats contribueixen de forma molt marcada a l’atmosfera de bogeria que busca El Faro. I, sobretot, es crea aquesta sensació de no-escapatòria, que queda realçada pel format de la imatge, que acaba sent clau per al destí dels protagonistes.

Tot i que hi ha diversos successos que condicionen més o menys el trajecte, el viatge que proposa Robert Eggers a El Faro és eminentment psicològic. El duel entre Thomas i Ephraim no és d’aquells que tinguin una evolució clara ni una causa-efecte que ho expliqui, sinó que es converteix en una autèntica muntanya russa. En realitat, de seguida es fa palès que no estem davant d’una història que es pugui interpretar de forma literal; i que el seu simbolisme també pot tenir diverses vessants. La pel·lícula parla, sobretot, de l’ambició desmesurada: de les ganes d’un d’arrabassar el poder a l’altre, i de la desconfiança de qui el vol retenir. Tot plegat, a qualsevol preu si fa falta. Els xocs entre Thomas i Ephraim a El Faro podrien ser perfectament entre pare i fill, entre un rei i el seu successor, o fins i tot entre un home i el seu futur “jo” projectat que l’avisa del seu destí. En tot cas, sempre amb la llum del far com a culminació final i objectiu últim, i amb la força de la naturalesa jugant-hi també el seu paper.

Però tot i percebre aquest rerefons, que regala moments realment impactants i imatges molt potents, també és cert que El Faro cau sovint en una imperiosa necessitat de fer-ho tot massa intens. La mà de Robert Eggers és talentosa, però també una mica capritxosa i exagerada per moments, de mode que hi ha escenes o diàlegs que resulten massa forçats. De la mateixa manera, tot l’apartat sonor, amb una gran incidència ja des del principi, es torna massa invasiu, aclaparador fins i tot, en certes ocasions. Totes aquestes circumstàncies fan que El Faro acabi sent una pel·lícula que fa honor al seu estil visual; és a dir, amb llums i ombres. I és que la direcció d’Eggers i l’atmosfera que construeix assoleixen un magnetisme especial, però a la vegada poden arribar a carregar. De la mateixa manera, la trama en si es percep massa allargassada, al servei del lluïment formal, i tal com ja passava a La Bruja, el tram central s’estanca massa. En resum, que Robert Eggers encara no ha trobat la seva pel·lícula rodona, però no hi ha dubte que tard o d’hora la materialitzarà.