M.A.Confidential

Estiu 1993

Directora: Carla Simón

Intèrprets: Laia Artigas, David Verdaguer, Bruna Cusí, Paula Robles, Fermí Reixach, Isabel Rocatti.

Gènere: Drama. Catalunya, 2017. 95 min.

Amb només sis anys, la Frida afronta un dels estius més complicats de la seva vida. Acaba de perdre la seva mare i marxa a viure amb la que serà la seva família adoptiva, uns tiets que tenen una masia en ple bosc a la Garrotxa. Allà, la Frida es troba amb un estil de vida completament allunyat del que tenia a Barcelona, i també amb la seva neboda petita Anna, amb qui haurà de conviure com si fos la seva germana. D’entrada, sembla que les coses van bé, però poc a poc sorgeixen complicacions.

A la dècada dels 90, el desplegament de les càmeres de vídeo domèstiques va fer que pocs períodes vacacionals o esdeveniments de qualsevol tipus quedessin sense immortalitzar. Imatges mogudes i desenquadrades, so defectuós, alarmant falta de ritme… però al capdavall una pila de records que quedaven conservats en una cinta VHS degudament etiquetada, i que agafaven més valor emocional amb cada any que envellien. Per a Carla Simón, Estiu 1993 podria ser perfectament l’etiqueta d’una d’aquestes cintes, però en realitat es converteix en la pel·lícula que recull l’etapa més important de la seva infància. La directora catalana aboca els seus records i sensacions de forma profundament personal, respectant un enorme realisme de principi a fi i cuidant tots els detalls, i aconsegueix fer d’Estiu 1993 una obra admirable. Una història capaç de traslladar un cúmul de sensacions amb una delicadesa que no era gens fàcil d’assolir.

L’exercici de Carla Simón és més complex del que sembla, ja que projecta la que era la seva pròpia mirada infantil ara fa 24 anys, però òbviament condicionada per la seva actual maduresa. A Estiu 1993, la directora ens situa al punt de vista de la Frida per a transmetre’ns de la forma més fidedigna possible tot allò que va sentir en aquells instants, i ho fa sempre jugant amb tots els sentits possibles. La mirada enrere quan marxa de Barcelona en plena nit de Sant Joan, el primer despertar al seu nou llit, la primera reacció en beure llet no envasada, la primera vegada en què es troba sola i els sons del bosc envaeixen les seves oïdes… són petits moments que defineixen a la perfecció la pèrdua de la familiaritat amb tot allò que l’envolta. Aquesta narrativa, on l’efecte que l’entorn té en la Frida pren més importància que no pas el que ella pugui dir (al capdavall, ben poques línies de diàleg té el seu personatge), es manté al llarg d’Estiu 1993 com a gran tret característic.

La incidència de la mirada de la Carla Simón adulta, que exerceix de filtre inevitable a Estiu 1993, també queda clarament reflectida en la resta de personatges. I és que, de la mateixa manera que tota la història pivota al voltant de Frida, en cap cas estem parlant d’una pel·lícula estrictament enfocada en ella. El tracte dels adults del seu voltant, més conscients que no pas ella de tot el pes que ja duu a l’esquena amb tan sols sis anys, és una part molt important de la pel·lícula. Escenes com la de la carnisseria, en què la càmera es queda en tot moment amb la nena mentre s’escolten els comentaris dels més grans, n’és un exemple perfecte. Simón no només vol parlar de la seva experiència, sinó de com va percebre les actituds dels seus insegurs pares adoptius, dels egoistes avis i tiets que la venien a visitar o de qualsevol persona que coneix la seva història i n’opina sense miraments. Per això Estiu 1993 també ens parla de nosaltres, de com a vegades som incapaços de donar a una criatura allò que necessita, per molta més experiència que tinguem.

El gran mèrit de Carla Simón és probablement aquest: el de no fer una pel·lícula mirant-se al melic i enriquir la resta de personatges. Al cap i a la fi, la Frida és la última persona de la pel·lícula que mereix ser jutjada. Està desconcertada, no mostra expressivitat i sovint no és del tot conscient del que fa, especialment a l’hora de tractar amb la seva nova germana petita. No obstant, la pel·lícula mai es mostra piadosa o condescendent amb ella. En el fons, Estiu 1993 és una gran història d’aprenentatge; tant per a la Frida, que comença a adonar-se realment de la seva situació, com per als demés, que poc a poc troben l’equilibri del que ella necessita. A més a més, durant el camí Carla Simón va introduint amb una precisió i delicadesa impecables les explicacions sobre la pèrdua dels pares de la nena, que a la vegada serveixen per a exposar una problemàtica que va marcar la societat d’aquella dècada. Tot plegat desemboca en una escena final que suposa un tancament magistral per al film.

Més enllà de la història personal de la directora, és evident que Estiu 1993 té un component nostàlgic que activarà els records de tota una generació, i que en el fons és una petita celebració per als que vam créixer durant els anys 90. Carla Simón no només plasma a la perfecció escenes costumistes de l’època, sinó que aconsegueix que els actors pràcticament oblidin que estan actuant. A banda del gran treball de la protagonista Laia Artigas, cal subratllar la irresistible naturalitat de la petitíssima Paula Robles, i també l’enorme feina de David Verdaguer i Bruna Cusí. La veritat és que el realisme de la història podria ser en gran mesura el contingut d’una d’aquestes cintes VHS sobre les vacances, però així com aquestes acostumen a perdre tot l’interès si els protagonistes són uns altres, Carla Simón aconsegueix que el seu Estiu 1993 ens arribi emocionalment a tots. Potser en algun moment d’aquell estiu va decidir, sense saber-ho, que al cap de 24 anys ens l’explicaria.