Arxius

All posts for the month Març de 2010

INCREÍBLE PERO FALSO – Tràiler

Posted by Martí on 29 de Març de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , . 1 comentari

Segueix en forma la creativitat dels encarregats de traduir els títols de les pel·lícules que arriben a les nostres sales (em sembla que un dia faré un post dedicat als millors exemples). Aquest cop, The Invention of Lying s’ha convertit en Increíble Pero Falso. Un cop aquí, ¿com planteges que un títol així correspon a una de les comèdies que millor pinta té de cara als pròxims mesos? Doncs és el que intentaré fer perquè realment és així. Per començar, i com a principal reclam, cal dir que el seu responsable és Ricky Gervais, creador de la genial sèrie britànica The Office (la original) i una de les icones del món de la comèdia a les illes. Gervais és director, guionista i actor principal.

El plantejament de la història és curiós i força insòlit. En un món on tothom diu sempre la veritat i de forma natural, per molt ofensiva que pugui resultar, un home descobreix la mentida i comença a aprofitar-se’n. Què té a veure el títol Increíble Pero Falso amb això? Res. En fi, al film, Ricky Gervais està acompanyat de Jennifer Garner, Jonah Hill, Rob Lowe i Tina Fey. El tràiler fa bona pinta, sobretot perquè es denota un tipus d’humor més aviat elegant i intel·ligent, i perquè l’expressivitat de la cara de Gervais és genial.

Increíble Pero Falso s’estrena el 30 d’abril, set mesos més tard del que ho va fer a Estats Units.

Torna FUTURAMA

Posted by Martí on 26 de Març de 2010
Posted in: Notícies, Sèries TV. Tagged: , , , , . 6 comentaris

La notícia no és nova pels qui revisen habitualment espais de frikisme televisiu o cinematogràfic, ja que els primers rumors van començar a circular fa bastants mesos i fa poc que ja tothom ho donava pràcticament per fet, però va ser ahir quan el retorn de Futurama va quedar definitivament oficialitzat. Després que la FOX americana menyspreés la sèrie de Matt Groening i la cancel·lés ara fa set anys, la cadena per cable Comedy Central (responsable de South Park) serà l’encarregada de reprendre la programació de nous capítols a partir de juny de 2010, i així ho va confirmar amb l’emissió de la primera promo del retorn de la sèrie.

La nova temporada tindrà un total de 26 capítols, que probablement es repartiran entre el segon semestre de 2010 i el primer de 2011, corresponents a la 7a i 8a temporada, respectivament. Aquí hem tingut la sort que Futurama pràcticament mai s’ha deixat d’emetre, ja sigui per LaSexta o per les meravelloses maratons matineres de la FOX els caps de setmana. Tot i que un servidor no es cansa de veure els capítols, l’aparició, per fi, de nous continguts és realment una gran notícia, ja que els llargmetratges que han estrenat des de la cancel·lació de la sèrie no han estat gaire afortunats. Esperem que l’humor sarcàstic i corrosiu de Futurama es mantingui intacte i que Fry i Bender segueixin en forma.

Aquesta és la promo que ha estrenat el canal Comedy Central per anunciar el retorn de la sèrie. És curteta i no té gran cosa, però, què cony, fa il·lusió.

Font: Todo Series

MATANDO CABOS

Posted by Martí on 25 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2004. Tagged: , , , . 2 comentaris

Matando Cabos

Director: Alejandro Lozano

Intèrprets: Tony Dalton, Kristoff Raczinsky, Ana Claudia Talancón, Raúl Mendez, Pedro Armendáriz Jr, Joaquín Cosio.

Gènere: Acció, thriller, comèdia. Mèxic, 2004. 90 min.

Jaque i Mudo tenen una missió insòlita, aconseguir que el cos inconscient d’Óscar Cabos arribi a casa seva de la forma més discreta possible. Cabos és un empresari odiós i el pare de Paulina, la nòvia de Jaque. Aquella mateixa nit, Botcha i Nico són al pàrking de l’empresa esperant que surti Óscar Cabos amb l’intenció de segrestar-lo i demanar una gran suma de diners a la seva família. La raó és venjar la humiliació que Cabos va fer passar al pare de Botcha, tot i ser amics de la infància. No obstant, una sèrie de fets i coincidències acaben amb una important confusió.

Si Quentin Tarantino o Guy Ritchie fossin mexicans, probablement haurien escrit i dirigit una pel·lícula com Matando Cabos, una de les produccions més populars i venerades dels últims anys al país centreamericà i que mai va arribar a ser exportada comercialment a Europa. És per això que agraeixo especialment quan, gràcies a l’aportació d’un lector del blog, descobreixo mostres com aquesta de l’anomenat “cinema invisible” (no perquè no es pugui veure, sinó perquè no ens donen l’oportunitat de fer-ho). El cert és que aquesta era una de les principals funcions del blog quan el vaig obrir, i si és un lector qui ho ha propicia, la missió queda doblement acomplerta. Amb Matando Cabos, la troballa val la pena, més que per exquisidesa cinematogràfica, per la genuïnitat de la seva història, la gran habilitat del muntatge i l’especial gràcia mexicana que l’envolta.

El film mostra les seves intencions des del primer segon, sense cap tipus de complex. Amb pocs minuts ja t’ha plantejat la història i ho ha fet d’una forma increïblement dinàmica, jugant amb flashbacks, el·lipsis i diversos recursos narratius que fan preveure un ritme frenètic, tocs de l’humor més sublim fins al més absurd i, per sobre de tot, una trama esbojarrada. Cap d’aquestes expectatives queda defraudada. Matando Cabos ofereix hora i mitja pelada d’acció, intriga, assassinats, humor i també força nivell de freakisme i paranoia. El guió és un autèntic laberint de camins que es van entrellaçant de forma enginyosa i amb un gran control de tots els detalls. L’avanç dels fets i algunes coincidències són poden resultar força inversemblants, però el rigor en aquest sentit no seria l’objectiu ni la preocupació d’aquesta peli, per tant són concessions que es donen per atorgades. El millor és deixar-se portar.

Alejandro Lozano evidencia les seves referències amb l’ús de recursos com el fet de para momentàniament la trama per incloure la mini-biografia d’un dels personatges, ja sigui en forma de successió ràpida d’imatges o esplaiant-se una mica més (el mateix que fa Tarantino per presentar el personatge del Sargent Stiglitz a Malditos Bastardos o el de O’Ren Ishii a Kill Bill vol.1). Matando Cabos és una autèntica mescla d’elements i estils que no deixa de sorprendre, ja que a escenes més pròpies de sit-com televisiva i d’altres de més pur thriller d’intriga s’afegeixen trepidants persecucions en cotxe, en especial una per dins de l’estadi Azteca realment espectacular. En tot cas, l’atmosfera desenfadada del film propicia que en el fons no t’arribis a prendre seriosament res del que passa (més o menys el mateix que passa amb Lock & Stock de Guy Ritchie).

Un dels elements destacats de Matando Cabos és la banda sonora, molt rockera, però també folklòrica, que contribueix al clima elèctric i esbojarrat de la història. Alejandro Lozano fa gala d’una bona direcció i també bon sentit narratiu, amb un muntatge ben equilibrat per una història que es desenvolupa al llarg d’una sola nit. Els actors, totalment desconeguts per nosaltres, fan un paper destacable, tot i que, a excepció dels quatre protagonistes més “normals”, la resta interpreten a secundaris realment freaks. Queda força clar la mentalitat amb la qual s’ha de veure aquesta peli. I és que, pel tipus de cinema que és, funciona a la perfecció.

Tot i que la pel·lícula es pot aconseguir per mitjans que ja es poden imaginar, s’ha de dir que està editada en DVD al nostre país, i, segons he vist, per un preu més que assequible. Sigui com sigui, Matando Cabos passa a formar part de la llista de bons descobriments que ha fet l’autor d’aquest blog.

LOST – 6a TEMPORADA CAP.9

Posted by Martí on 24 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: . 16 comentaris

Per fi, aquest era un dels capítols que tots estàvem esperant. Espero que sigui un punt d’inflexió, ha de ser-ho. Que no ens entri el pànic, però ja només queden set setmanes de Lost.

MAN ON WIRE

Posted by Martí on 23 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2008, documental. Tagged: , , , . 6 comentaris

Man on Wire

Director: James Marsh

Intèrprets: Philippe Petit, Jean François Heckel, Annie Allix, Jean-Louis Blondeau, David Forman.

Gènere: Documental. Gran Bretanya, 2008. 90 min.


Als inicis de la dècada dels 70, el funambulista francès Philippe Petit va decidir portar la seva passió a nivells molt més elevats que els carrers de París. Després d’aconseguir caminar per sobre un cable entre les dues torres de la catedral de Notre Dame, a París, i entre dues torres d’un gran pont de Sydney, Petit va començar a ser popular per les seves proeses. Tot i ser detingut en cada ocasió, el francès tenia un clar objectiu final: caminar entre les dues torres del World Trade Center de Nova York.

Feia temps que em cridava l’atenció aquest documental, guanyador de l’Oscar d’aquesta categoria l’any passat, i finalment em vaig decidir a veure’l. La història de Philippe Petit és realment de pel·lícula, no només per ser un personatge molt singular i pels seus enormes collons (sí, no existeix cap altra forma de dir-ho) de desafiar alçades de centenars de metres sobre un simple cable, també per la seva capacitat de burlar qualsevol autoritat que s’interposés entre ell i els seus objectius, tot i que aquests no feien mal a ningú. Man on Wire reviu el camí de Petit, des que va veure per primer cop la notícia de la construcció de les dues torres bessones del WTC fins a aconseguir la proesa de suspendre’s a l’aire entre ambdues.

El documental presenta un muntatge amb dues línies temporals diferents. La primera narra amb detall i bones dosis d’intriga les hores prèvies al gran “cop” (així el van anomenar Petit i els seus ajudants) de Nova York, començant amb el seu pla per infiltrar-se a l’interior dels edificis. La segona és en forma de flashback, explicant la biografia del protagonista i tota la preparació fins arribar al moment en què precisament comença l’altra trama. El film utilitza de forma combinada imatges d’arxiu dels fets reals amb d’altres corresponents a recreacions rodades amb actors, aquestes últimes no sempre igual d’afortunades. Entremig, els diferents protagonistes de la història exposen el seu testimoni, sovint de forma molt emocional, com si realment ho estiguessin revivint. Ells són qui aporten el major grau de veracitat a Man on Wire.

El documental avança a bon ritme i, sobretot, sap generar un nivell d’emoció que va de menys a més de forma contínua. La preparació del cop al World Trade Center és quasi equiparable al robatori d’un banc (un dels testimonis ho descriu així) i cap al final, fins i tot provoca veritables escenes de suspens més pròpies d’una pel·lícula de gènere. Quan arriba el punt àlgid (i mai millor dit), totes les sensacions dels protagonistes semblen transmetre’s a l’espectador, fins i tot l’adrenalina de la primera passa sobre el cable. Aquí, totes les imatges ja són reals, i la impressió que fan, tot i veure-les assegut al sofà de casa, és realment increïble. Un es trasllada a la situació de Philippe Petit i gairebé li tremolen les cames mentre pensa com de sonat estava aquest home.

Man on Wire és un documental molt arriscat, no per la història del seu protagonista, sinó per l’aparició d’aquest immens personatge secundari en forma de dues torres. Recordem que el film és de 2008, set anys després de l’11-S, i que mostrar de nou aquest edifici evoca un munt de records i posa a prova més d’una sensibilitat. De totes formes, el producte acaba sent una espècie d’homenatge a les torres bessones, que serien per Philippe Petit el mateix que l’Everest per un alpinista. Això sí, és inevitable una sensació final que, sense ànim de frivolitzar o faltar el respecte, impressiona i molt: la fragilitat de la figura del funambulista caminant entre dos gegants de l’arquitectura contrasta amb el fet que ell és viu i ens ho està explicant; en canvi, són les torres les que ja no hi són.

M’imagino la cara de Philippe Petit veient com s’ensorraven les dues torres pel cim de les quals s’havia passejat 25 anys enrere. És un tema que, naturalment, no es toca a Man on Wire, perquè no li pertoca i perquè seria jugar amb foc, però és inevitable pensar-hi. En tot cas, és evident que la figura central del documental és el seu inigualable protagonista, qui, més que explicar-nos la seva experiència, quasi intenta inculcar-nos una filosofia de vida. La d’una persona que només es deixa portar per la seva passió i no para fins poder gaudir-ne al màxim, encara fos l’últim que fes. El més irònic és que després sempre tenia la policia esperant-lo. El seu crim, jugar-se la vida.

UN HOMBRE SOLTERO

Posted by Martí on 19 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 11 comentaris

A Single Man

Director: Tom Ford

Intèrprets: Colin Firth, Julianne Moore, Nicholas Hoult, Matthew Goode, Jon Kortajarena.

Gènere: Drama. USA, 2009. 100 min.


George és un professor de literatura anglesa en un institut de Los Angeles que viu commocionat per la mort de Jim, la seva parella, fa uns mesos. En una societat en què l’homosexualitat és considerada poc menys que el diable i poca gent es preocupa per ell, a George li queden poques forces i il·lusió per viure, només aquelles que li dóna la seva millor amiga, Charley, amb qui va arribar a Estats Units des de Gran Bretanya.

Sens dubte, una de les petites joies de l’any. El debut cinematogràfic del dissenyador Tom Ford, tant a la direcció com al guió, sembla firmada per algun veterà del gremi, ja que mostra una immensa qualitat darrere la càmera i un brillant treball de posada en escena. Ford aconsegueix que una història curta, senzilla i sense excessives particularitats es gaudeixi de principi a fi gràcies al treball refinat que hi ha darrere de cada pla, cada diàleg i cada mirada. A vegades, fins i tot acostant-se al límit d’arribar a carregar una mica, però, en tot cas, evidenciant que cada enquadrament, cada entrada de la banda sonora i cada canvi de tonalitat de la imatge té un sentit determinat i un gran pes alhora de transmetre el que vol el director. Afegim una ambientació “seixantera” tan subtil com ben aconseguida i un protagonista estel·lar, i tenim un exemple més que no fa falta complicar-se gaire la vida per construir un bon film.

Un Hombre Soltero comença amb una genial presentació del protagonista, un muntatge narratiu que ens permet saber de seguida com se sent per dins i quines són les seves intencions. A partir d’aquí, pocs són els plans on no apareix George i les seves generoses ulleres de pasta. La pel·lícula està molt ben compassada, aturant-se en les escenes més importants i significatives i allargant els diàlegs que ho requerien (un aspecte que em van agradar especialment de la peli), i fent el·lipsis temporals en els impassos que no aportarien res. Llàstima d’una escena que trenca aquesta precisió i es converteix en un autèntic pedaç sense cap mena de sentit, concretament aquella en què apareix Jon Kortajarena, cosa que porta a pensar que “l’amiguisme” va jugar una mala passada a Tom Ford. El fragment, completament prescindible, fa riure i tot de la seva desentonació amb la resta de la peli. No obstant, sempre es pot atribuir a un error de principiant (l’únic en tota la peli, que ja té mèrit).

Colin Firth és l’ànima indiscutible de Un Hombre Soltero. Amb un encant clàssic al més pur estil Cary Grant, però amb un posat quasi sempre depressiu i melancòlic, molts cops amb la mirada perduda, l’actor britànic ofereix la millor actuació que li he vist, sobretot gràcies a la proximitat i la immensa empatia que transmet el seu personatge. Sense necessitat de canviar gaire l’expressió de la seva cara, aconsegueix comunicar un munt de coses, fet gens fàcil amb un paper com aquest. Merescudíssima nominació a l’Oscar per a ell. Pel que fa a Julianne Moore, té una aparició curta, però molt intensa i contrastada amb Firth, i aconsegueix una actuació molt sofisticada, però també efectiva. Finalment, Matthew Goode i Nicholas Hoult compleixen molt bé el seu contrapunt jove amb el protagonista, a banda que il·lustren perfectament un perfil molt concret de la societat americana d’aquells anys.

I és que Tom Ford no situa Un Hombre Soltero als anys 60 i a Los Ángeles perquè sí. En aquell temps, un homosexual era vist com poc menys que el diable al país del “Tío Sam” i la capital californiana va esdevenir el centre de la rebel·lió de les generacions joves contra la mentalitat conservadora que els envoltava. Tot i no ser el centre de la història, Ford ens acosta a aquest ambient de desinhibició sexual, en què els joves busquen allò que estigui més mal vist perquè odien el camí que els fan portar (el mateix que trobem, per exemple, a la gran novel·la “Menos que Cero” de Bret Easton Ellis). També s’insisteix amb la crisi dels míssils de Cuba, fet que va apareixent de forma reiterativa, massa i tot, als diferents televisors que apareixen al film. Globalment, l’ambientació dels anys 60 presenta una gran veracitat.

Finalment, és imprescindible destacar el treball que Tom Ford fa del color de la pel·lícula. Cada escena té una tonalitat concreta, adequada pel que ens està explicant i generalment sempre lligada directament a l’estat d’ànim del protagonista. Fins i tot, a la meitat d’alguna escena, el contrast i la intensitat de color canvien per complet quan algun fet fa variar per complet els sentiments de George. Probablement, aquesta és la faceta de dissenyador que més ha explotat (i amb gran resultat) Tom Ford darrere la càmera. Gràcies a això, Un Hombre Soltero s’afegeix a les recomanacions especials del blog, amb la intenció que, si més no, la gent sàpiga que a la cartellera hi ha una gran pel·lícula que probablement no hi durarà gaire.

LOST – 6a TEMPORADA CAP.8

Posted by Martí on 18 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: . 5 comentaris

Arribem a la meitat de la temporada amb sensacions oposades i pensant si feien falta tants capítols per explicar les diverses coses importants que porten explicades, si realment estan aprofitant el temps per després poder dir que els n’ha faltat… En fi, seguirem confiant fins el final, però crec que a ningú se li escapa que, qui més, qui menys, esperava saber moltes més coses a 8 o 9 capítols del final. Sí, sí, només queda això…

GREEN ZONE

Posted by Martí on 14 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Green Zone

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Brendan Gleeson, Amy Ryan, Yigal Naor, Khalid Abdalla.

Gènere: Bèl·lic, acció, thriller. USA, 2010. 100 min.


En plena guerra d’Iraq, el subtinent Roy Miller dirigeix un equip de l’exèrcit americà que té la missió de trobar les armes de destrucció massiva que suposadament s’amaguen arreu del país. No obstant, després de la tercera localització consecutiva on acudeixen i no troben res, Miller posa en dubte el treball que fan els serveis d’intel·ligència, ja que els fan arriscar les seves vides per després descobrir que en realitat havia estat per res. Els alts comandaments militars li recriminen aquesta acció, però un agent de la CIA s’acosta per parlar amb ell i ajudar-lo a investigar sobre aquests fets contradictoris.

Cada gènere cinematogràfic requereix una tècnica i una sensibilitat especial darrere la càmera. En el cas del gènere d’acció, Paul Greengrass respondria actualment a la figura de director ideal. Després de sorprendre’ns amb una de les millors pel·lícules d’acció comercial dels últims anys, El Ultimátum de Bourne (2007), el director anglès torna amb un altre producte notable i plenament efectiu, també amb Matt Damon com a protagonista. Sembla que actor i director s’entenen a la perfecció, ja que Green Zone manté en gran mesura la solidesa i brillantor d’aquella tercera part de la trilogia Bourne. A més a més, ens narra una història força valenta, no tan perquè sigui una novetat o ens expliqui quelcom revelador (que no ho és), sinó pel fet de presentar-nos-la com una ficció quan tothom sap que les diferències amb el que realment va passar deuen ser mínimes. No hi ha dubte que a Estats Units deu haver resultat controvertida.

A United 93 (2006), Greengrass ja deixava en evidència les autoritats americanes en la seva gestió durant els atacs de l’11-S, i a Green Zone torna a enviar una fletxa enverinada als responsables de la invasió i guerra a Iraq, perpetrades, precisament, amb aquells atemptats com a fet inductor. No obstant, el transfons polític de Greengrass no és tendenciós, ja que construeix una situació i una atmosfera tan convincents que l’espectador ho associa ràpidament amb les condicions reals que molt probablement es van viure durant aquella etapa. El director no t’imposa les seves idees, deixa que tu facis l’associació o no dels fets ficticis del film amb la realitat i, el més important, prioritza l’objectiu de fer un bon thriller d’acció abans que fer política. I ho aconsegueix, perquè el resultat funciona a la perfecció i ofereix un ritme trepidant i grans dosis d’acció i suspens sense necessitat d’excessos ni adornaments.

Paul Greengrass presenta una direcció molt fidel al seu estil. La càmera no para de moure’s en les escenes d’acció i descansa, però tampoc molt, en la resta; sempre es comporta en sintonia amb l’atmosfera que es respira a cada escena i gairebé diria que amb les pulsacions del protagonista. Això i un ritme de la narració que va per feina fan que el film es visqui amb una intensitat molt alta i amb una gran implicació. A més a més, la trama que hi ha darrere està força ben explicada, dintre de la seva major o menor credibilitat, i no deixa que l’espectador es perdi. Un altre encert és el de deixar qualsevol posicionament a part, ja que a Green Zone és difícil definir els bons i els dolents de la pel·lícula. Com ja he dit, Greengrass evita el discurs partidista descarat i es centra en presentar una trama on, qui vulgui, es pot sentir al·ludit.

Les actuacions, sense destacar de forma extraordinària, es caracteritzen per mantenir totes un bon nivell. Matt Damon pràcticament disfressa Jason Bourne de militar, ja que el paper és molt semblant, però demostra un cop més que funciona a la perfecció per aquest tipus de papers i que li cal molt poc per complir el seu objectiu. Els secundaris, com Greg Kinnear, Brendan Gleeson i Amy Ryan, estan molt correctes, igual que la part iraquiana. D’altra banda, cal fer menció al gran desplegament de mitjans per ambientar el Bagdad ocupat, aconseguint un entorn amb un enorme realisme i veracitat. Això sí, últimament no entenc la moda de situar de nit totes les seqüències finals o més importants, ja que els plans són molt més difusos i l’acció en general és més difícil de percebre (a En Tierra Hostil també és així). En fi, un petit retret sense més importància.

Tot i que els no amants del cinema d’acció poden acabar una mica empatxats, Green Zone és un valor segur d’entreteniment de qualitat, amb el valor afegit d’aquest missatge que porta adjuntat. A un servidor la peli li ha passat volant i no s’hagués queixat en cas d’haver-hi afegir un quart d’hora més. Paul Greengrass segueix a un nivell molt alt en el seu terreny i no decep les expectatives, al contrari, quasi les supera explicant uns fets que són molt més rellevants del que pot semblar. Diuen que la pel·lícula arriba tard en el temps i que es queda curta en el seu missatge, però jo li veig tota la vigència del món i crec que no hagués canviat ni arreglat res en cas d’estrenar-se fa sis o set anys. En el fons, el que ens mostra ja fa temps que havia quedat en evidència.

MashUp: LOST VIGILANTES DE LA PLAYA

Posted by Martí on 13 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: , , . 1 comentari

Després de presentar alguns MashUp en forma de fals tràiler, arriba el primer remix entre sèries de televisió (segurament no el primer que es fa, sinó el primer que poso al blog). I si dues sèries no poden ser més oposades, aquestes són Lost i Los Vigilantes de la Playa. Amb aquest curiós i efectiu muntatge, qualsevol que no l’hagi vist mai, pensaria que la sèrie que porta de cap a mig món és en realitat una superficial història de surfistes a les paradisíaques platges de Hawaii.

LOST – 6a TEMPORADA CAP.7

Posted by Martí on 11 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: . 3 comentaris

Una mica de tot, però en general clara millora respecte l’anterior. Alguns diàlegs en concret a tenir molt en compte…