M.A.Confidential

Ex Machina

Director: Alex Garland

Intèrprets: Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac, Sonoya Mizuno

Gènere: Ciència-ficció, thriller, drama. Gran Bretanya, 2015. 108 min.

L’enfrontament entre ciència i religió és un fonament que apareix obligatòriament en tot discurs relacionat amb la creació de vida, però, si bé és cert que les dues postures són oposades, sovint poden tenir molta més interrelació del que ens pensem. Ningú nega que qualsevol avanç en matèria d’intel·ligència artificial té una base exclusivament científica, però què passa quan aquests resultats entren en els terrenys de l’autoconsciència i superen la barrera d’allò programable i, a la vegada, controlable? Ex Machina és una pel·lícula que, des del més pur gènere de la ciència-ficció, juga constantment a difuminar aquests límits. I ho fa a partir d’una història senzilla però carregada de rellevància, on el creador i la seva creació són avaluats per part d’una persona externa i, per extensió, per part de tots els espectadors. El responsable és Alex Garland, un autor de novel·les com “La Playa” -adaptada al cinema per Danny Boyle- que ara debuta, i de quina manera, com a director.

Ex Machina és una d’aquelles pel·lícules que ja té molt de guanyat quan aconsegueix crear el seu propi microcosmos per després atrapar-t’hi irremeiablement. No li fan falta més de quatre personatges i una casa per a desenvolupar una situació on el director londinenc ens exposa de forma enginyosa, i fins i tot un punt malintencionada, a una sèrie de percepcions envers tots ells. La seva aproximació als humans, brusca i marcada per la ingenuïtat i la desconfiança, contrasta amb la delicadesa i humanitat amb què la càmera tracta Ava des d’un inici, dificultant-nos a consciència que la puguem percebre com un robot i no com una persona. A mida que avança la història, Ex Machina explota aquesta dicotomia a partir de l’experiència de Caleb dins de la casa, donant un gran significat als diàlegs i la relació que manté amb Ava, en comparació amb els que manté amb Nathan, a qui de seguida col·loca una àuria de mala espina que ens manté alerta cada vegada que apareix.

Si haguéssim de definir Ex Machina amb un sol adjectiu, no hi hauria cap dubte: elegància. Alex Garland dota tota l’estància on té lloc la major part de l’acció d’una estètica neta i ordenada, quasi minimalista, on pràcticament es poden percebre les textures i l’atmosfera de cada espai. El tractament de la llum i el color, a càrrec del director de fotografia Rob Hardy, hi afegeix tota la resta, en un contrast continu entre fred i calor que modula i realça el to de cada escena, i també de cada personatge. De la mateixa manera, Alex Garland ho utilitza a través del muntatge, sobretot en els moments en què oxigena la pel·lícula quan surt a l’exterior després d’una escena clau. El seu subratllat del verd de la vegetació i la potenciació de l’esperit de llibertat que ens dóna la naturalesa són cada vegada més oposats a la sensació de tancament dins la casa, de forma que Ex Machina aconsegueix l’augment de tensió corresponent a l’evolució i complicació de la seva trama.

En relació a aquest avanç narratiu, cal apuntar que no és precisament el factor sorpresa el punt fort de la pel·lícula. Hi ha aspectes deduïbles amb certa antelació, i Garland és una mica maldestre a l’hora d’introduir algun discurs explicatiu o en els seus girs de guió, però el qualitat global fa que el resultat no depengui excessivament d’aquest aspecte. Ex Machina compta, a més, amb un quartet de personatges que sap evolucionar amb subtilitat en les seves respectives funcions. A tot això, s’hi suma la bona feina d’un convincent Oscar Isaac, que sap fer-nos viure en un constant recel vers el seu personatge, i també d’una Alicia Vikander tan inexpressiva, com alhora constantment evocadora d’estranyes sensacions contradictòries en la seva condició de robot. Unes sensacions propiciades per l’intel·ligent tractament que en fa el director, i que en realitat l’espectador comparteix amb el personatge de Domhnall Gleeson.

Aquest paral·lelisme respon a la gran missió que duu a terme Alex Garland al capdavant d’Ex Machina: propiciar que tots nosaltres també realitzem el nostre particular ‘Test de Turing’; d’una banda, amb el personatge d’Ava, i de l’altra, amb la pel·lícula en sí. I el resultat funciona, ja que el film remou els nostres estímuls i també les nostres neurones, fent-nos preguntar fins quin punt un gest, una mirada o una forma de pensar es pot considerar o no humana, i experimentar la facilitat amb què podem errar la nostra percepció degut a segons quins instints que ens ennuvolen la raó. Un discurs que s’assimila força al que Spike Jonze afrontava a Her, sobretot en el sentit d’identificar allò exclusiu d’un humà que mai cap robot podrà tenir, i també en la referència als riscos de l’entorn d’interconnexió en què vivim; no obstant, Ex Machina se’n diferencia per la seva visió científica i teològica de la creació de vida, i també per un final que deixa servida una bona conversa posterior.