Un cop repassades ahir les primeres 10 pel·lícules del millor de 2017, toca, ara sí, descobrir el TOP10 cinematogràfic de l’any. En comparació amb altres anys, es pot afirmar que el cinema nord-americà s’ha emportat pràcticament tot el protagonisme, ja sigui amb grans superproduccions o amb obres més independents. Si heu acabat l’any sense veure’n alguna, us les recomano totes, evidentment, tot i que hi ha gèneres i tipologies per a tots els gustos. En resum, que aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2017 a M.A.Confidential:
Cine – 2016
Potser l’any 2017 no serà recordat per deixar-nos un botí especialment generós de grandioses pel·lícules, però sí que es pot dir que la “classe mitja-alta” ha compensat de sobra el balanç final. De nou, diversos títols per a tots els gustos i amb ambicions de tota mena han anat omplint els diferents espais de la cartellera fins a formar un menú complet i de nivell certament alt. Potser per això, aquest any ha estat especialment complicat descartar alguns dels títols d’aquest 2017 (els apunto al final del post), així com establir l’ordre definitiu. Segurament, si tornés a fer la llista d’aquí una setmana, les podria disposar de forma diferent. Més enllà de les posicions, totes són pel·lícules que val la pena recordar, o recuperar si encara no s’han vist. Recordo el criteri de la selecció: pel·lícules estrenades a les nostres sales de cinema entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2017. Comencem el TOP20 per la meitat baixa:
Their Finest
Directora: Lone Scherfig
Intèrprets: Gemma Arterton, Sam Claflin, Jack Huston, Bill Nighy, Jake Lacy, Paul Ritter, Rachael Stirling, Richard E. Grant, Henry Goodman, Jeremy Irons.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2016. 115 min.
En plena 2a Guerra Mundial, i amb la ciutat de Londres assetjada per les bombes dels avions nazis, la indústria cinematogràfica britànica vol produir una pel·lícula que aixequi la moral de la població. Per a escriure el guió, contracten un equip on hi ha Catrin Cole, a qui encarreguen l’escriptura dels diàlegs femenins. No obstant, Catrin aconsegueix que la pel·lícula estigui protagonitzada per dues germanes, i cada cop agafa més protagonisme dins de tota la producció.
Les aparences que desprèn una pel·lícula com Su Mejor Historia porten a afrontar-la de forma un tant relaxada, sense expectatives de trobar-te amb –valgui la redundància– la millor història del món. I si bé és cert que en general presenta un tracte amable amb l’espectador, resulta ser un film força més incisiu i irònic en relació als diferents missatges que vol llançar, així com en la diversitat de temàtiques que abraça. Entre una cosa i l’altra, Su Mejor Historia se les empesca per a mantenir un interès constant i combinar les seves diferents vessants amb bastanta dignitat. Tret d’alguns girs dramàtics inserits sense gaire traça durant el seu últim terç, i que de pas allarguen massa la duració final, la pel·lícula funciona prou bé i fa honor al seu humil homenatge a la funció del cinema com a mètode d’evasió per als espectadors.
Slava (Glory)
Directors: Kristina Grozeva i Petar Valchanov
Intèrprets: Stefan Denolyubov, Margita Gosheva, Milko Lazarov, Kitodar Todorov, Ana Bratoeva, Nadejda Bratoeva.
Gènere: Drama. Bulgària, 2016. 100 min.
Tsanko Petrov treballa a l’empresa pública de ferrocarril de Bulgària revisant i arreglant les vies de tren. Un dia, mentre fa la seva ronda rutinària, troba tirats 1 milió de levs (500.000 euros) sense amo, i decideix trucar la policia per alertar-los. Després d’aquest gest, el ministeri de transport búlgar decideix premiar-lo i organitzar un acte per a presentar-lo com un heroi. Allà, coneix Julia, la cap de relacions públiques del ministeri, que se li queda el rellotge i no li torna. A partir de llavors, Tsanko intenta contactar amb ella una i altra vegada per a recuperar-lo.
El cinema d’Europa de l’Est ha revifat durant la última dècada gràcies, bàsicament, a l’espectacular auge de la indústria romanesa, però no es pot dir el mateix de l’aportació que n’han fet els seus veïns de Bulgària. Si més no, el número de pel·lícules que s’estrenen a les nostres sales o festivals és realment ínfim. Ara bé, si les poques que arriben estan al nivell d’Un Minuto de Gloria, podem donar-nos per satisfets. La segona obra del duo de directors format per Kristina Grozeva i Petar Valchanov construeix un afilat drama satíric que, com qui no vol la cosa i partint d’una premissa relativament simple i absurda, va deixant en evidència les vergonyes polítiques i socials del país balcànic. I no ho fa recorrent a discursos verbalitzats o situacions prefabricades a l’estil Ken Loach, sinó contraposant una mentalitat neta i honesta a diferents exponents d’una societat corrompuda per l’egoisme i pels interessos del poder.
Patriots Day
Director: Peter Berg
Intèrprets: Mark Wahlberg, John Goodman, Kevin Bacon, J.K. Simmons, Michelle Monaghan, Rachel Brosnahan, Alex Wolff, Melissa Benoist, Michael Beach, Khandi Alexander
Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2016. 130 min.
Un any més, la ciutat de Boston es prepara per la seva marató, celebrada el Dia del Patriota, que commemora la Guerra de la Independència dels Estats Units. Tot i sortir d’una lesió a la cama, l’oficial de policia Ed Davis és destinat a coordinar la seguretat de l’esdeveniment, el qual transcorre sense problemes fins la seva part final, quan esclaten dues bombes en plena línia de meta. A partir de llavors, Davis s’implica en una llarga persecució dels responsables, en què també hi participa l’FBI.
En un període de poc més de mig any, la societat formada per Peter Berg i Mark Wahlberg s’ha consolidat com una de les més interessants de l’escena actual hollywoodiana. Si a finals del 2016 el thriller catastròfic Marea Negra recuperava l’essència dels 90 i oferia un espectacle visual carregat de tensió, ara és Día de Patriotas la que sorprèn amb una completa i dinàmica radiografia de l’atemptat terrorista a la marató de Boston de 2013. La pel·lícula afronta el repte de combinar diversos punts de vista per a conformar la seva història –des dels encarregats de la investigació fins als propis terroristes, passant per algunes víctimes directes i col·laterals–, i el supera gràcies a un muntatge àgil que no deixa que l’interès decaigui en cap moment. A més a més, Día de Patriotas cuida suficientment els personatges (també basats en els protagonistes reals de la tragèdia) perquè tots ells tinguin un mínim pes dramàtic.
Colossal
Director: Nacho Vigalondo
Intèrprets: Anne Hathaway, Dan Stevens, Jason Sudeikis, Austin Stowell, Tim Blake Nelson, Agam Darshi.
Gènere: Ciència-ficció, comèdia. USA, 2016. 105 min.
Tot i que ja té edat per assentar el cap, Gloria és una dona incapaç de madurar. Acaba de perdre la feina i també el seu nòvio, que s’ha cansat de les seves constants festes i borratxeres, cosa que l’obliga a tornar a la seva localitat natal. Allà, Gloria es retroba amb algunes amistats de la infància, i també amb un munt de records que fins llavors semblaven adormits. Mentre és allà, una notícia sacseja la població mundial: la ciutat de Seül ha patit l’atac d’un monstre de grans proporcions.
Amb Nacho Vigalondo, el cinema espanyol compta amb una de les seves ments més privilegiades i atrevides, tot i que segurament no n’acaba de ser conscient. I no crec que sigui una qüestió de falta d’apreciació de la seva obra, sinó que el director no sempre ha sabut arrodonir les seves pel·lícules per a empaquetar bé els conceptes que hi volia expressar. Amb Colossal, arriba per fi el pas endavant que molts esperàvem i el director assoleix aquest grau de solidesa que li faltava. Sense deixar de banda en cap moment l’extravagància i les (necessàries) particularitats de Vigalondo, la pel·lícula combina la comèdia romàntica amb el gènere catastròfic dels kaijus d’una forma insòlita, enginyosa i fins i tot absurda, però sempre carregada de sentit. En realitat, estem davant de la que segurament és la seva història amb un fons més humanista. I tot i que la seva naturalesa fa que Colossal corri el risc de ser malentesa, aquesta vegada no serà per mancances pròpies.
La Mécanique de l’Ombre
Director: Thomas Kruithof
Intèrprets: François Cluzet, Alba Rohrwacher, Simon Abkarian, Sami Bouajila, Denis Podalydès, Alexia Depicker.
Gènere: Thriller. França, 2016. 90 min.
La situació de Duval no és gens encoratjadora: està escurat, fa mesos que és a l’atur i està acudint a reunions d’alcohòlics anònims. Un dia, rep una trucada per a realitzar una entrevista de feina de forma immediata i sense massa explicacions, un misteri que tampoc s’esclareix massa un cop accepta la feina. Les seves instruccions són clares: cada dia es trobarà una sèrie de cintes de cassette preparades i numerades, i s’haurà de limitar a transcriure-les seguint el mateix ordre.
No deixa de ser curiós que quan encara cueja l’enrenou de la sèrie Por Trece Razones, ens trobem de nou amb la imatge d’unes cintes de cassette numerades i llestes per a ser escoltades. Evidentment, aquí no estem rodejats d’adolescents ni hi ha cap suïcidi pel mig, ja que Testigo apunta més cap al thriller d’espies amb un punt hitchcockià i un rerefons polític clarament identificable amb l’actualitat. Amb una sobrietat i una pulcritud remarcables, el director debutant Thomas Kruithof construeix una atmosfera carregada d’una intriga molt especial, amb la clara vocació de mantenir l’expectació d’un espectador que rarament sap quina direcció agafarà la història. I, majoritàriament, ho aconsegueix. Sobretot, perquè Testigo no es complica la vida més del que toca i es cenyeix en uns fets força acotats que ja resulten suficientment potents per a traslladar el seu missatge sobre les influències de la política.
Eshtebak
Director: Mohamed Diab
Intèrprets: Nelly Karim, Hany Adel, El Sebaii Mohamed, Ahmed Abdelhamid Hefny, Mahmoud Fares, Waleed Abdel Ghany, Ahmed Dash.
Gènere: Drama. Egipte, 2016. 95 min.
Durant una jornada de violents disturbis per un intent de cop d’estat militar a El Caire, en ple estiu de 2013, la policia atrapa i tanca dins d’un dels seus furgons a diverses persones que es trobaven al carrer. El caos que regna a l’exterior fa que qualsevol persona que sembla sospitosa acabi dins del vehicle: des de periodistes fins a famílies senceres, amb persones de qualsevol edat i creença. Aquestes diferències creen diversos enfrontaments, però en el fons l’objectiu és comú per a tothom: sortir del furgó.
És complicat que la mirada occidental cap als conflictes d’Orient Mitjà sigui suficientment neta -o disposi de tota la informació necessària- per a poder ser conscients de què hi passa exactament i extreure’n alguna conclusió. Sense ànim de donar cap resposta definitiva a aquesta circumstància, pel·lícules com Clash serveixen per a fer-se una idea una mica més palpable de la realitat en aquella zona. Producció egípcia, director egipci i els fets més importants de la història recent d’Egipte: ningú pot qüestionar que el film parla amb coneixement de causa. I en aquest cas ho transmet més a flor de pell que mai, ja que Mohamed Diab decideix que la seva càmera no baixi del furgó policial en cap moment Això no només ens posa a la pell d’un detingut més i ens fa viure la història des d’un punt de vista molt concret, sinó que converteix Clash en un meritori desplegament de recursos fílmics.
Miss Sloane
Director: John Madden
Intèrprets: Jessica Chastain, Mark Strong, Gugu Mbatha-Raw, Michael Stuhlbarg, Alison Pill, John Lithgow, Jake Lacy, Douglas Smith, Sam Waterston.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2016. 130 min.
Elizabeth Sloane és una reputada executiva especialitzada en defensar els interessos de lobbies empresarials. Després que la seva companyia rebi l’encàrrec d’un empresari de la indústria de les armes per a fer pressió contra una llei que es votarà al Congrés dels Estats Units, Elizabeth decideix marxar a la competència per a defensar precisament el bàndol oposat. Allà, el seu nou cap anirà descobrint que els mètodes que utilitza són tan efectius com, a vegades, moralment discutibles.
Els primers minuts d’El Caso Sloane són dels que fan empetitir perillosament l’espectador i poden provocar alguna fugida. La celeritat dels diàlegs -propera a l’estil d’Aaron Sorkin- i el seu contingut ple de termes polítics i econòmics pot donar la sensació de desconcert. No obstant, i tot i que la pel·lícula navega en tot moment per aquestes complexes aigües, val la pena quedar-se i deixar-se portar per una història que guarda més sorpreses del que ens pensem, i que a més construeix un lúcid retrat de com es cuinen i es gesten certes decisions legislatives que poden acabar afectant milions de ciutadans. El director John Madden evita que El Caso Sloane sigui simplement un film de manual o un més de la seva espècie, i ho fa incorporant uns mecanismes de thriller d’espies que no es perceben forçats i que creen un grapat d’escenes en què és difícil no mantenir una màxima expectació.
Seoul Station
Director: Yeon Sang-ho
Veus originals: Shim Eun-kyung, Lee Joon, Ryu Seung-Ryong, Jang Hyuk-Jin.
Gènere: Animació, thriller, terror. Corea del Sud, 2016. 90 min.
En ple centre de la ciutat de Seül, un home vell camina amb una visible ferida al seu coll i queda tirat en un passadís de l’estació de tren. Allà, un home el veu i surt a buscar ajuda, però quan torna amb alguns medicaments el vell ha desaparegut. D’altra banda, una jove descobreix que el seu nòvio ha estat fent servir una foto d’ella per a captar visites a la seva web, la qual cosa provoca una forta discussió entre els dos.
Un dels fenomens del cinema de gènere de l’any passat va ser sens dubte el de Train to Busan, ja que per a molts va suposar una reconciliació amb la temàtica zombi en la seva vessant més lúdica i salvatge. Però aquell tren ple d’infectats que partia en direcció Busan deixava enrere una capital sud-coreana on encara hi havia alguna història per a explicar. Aquí és on apareix Seoul Station, que completa el particular duet apocalíptic zombi del director Yeon Sang-ho amb un to i uns objectius força diferents. Que l’animació sigui la tècnica escollida en aquest cas no és un fet estrany o capritxós, ja que tota la filmografia anterior del director -tret de la citada Train to Busan– pertany a aquest gènere, però a més a més resulta tot un encert per a oferir una experiència amb gran valor propi. Seoul Station no només ofereix una mirada genuïna dins del seu gènere, sinó que sorprèn per la foscor amb què acaba tractant la seva problemàtica i també les seves històries personals.