The Immigrant
Director: James Gray
Intèrprets: Marion Cotillard, Joaquin Phoenix, Jeremy Renner, Angela Sarafyan, Antoni Corone, Dylan Hartigan
Gènere: Drama. USA, 2013. 115 min.
James Gray no ha necessitat gaires pel·lícules per a convertir-se en un dels directors més admirats, quasi venerats diria jo, per una part del públic i la crítica. Des del meu punt de vista, tot plegat li dóna una lleugera condició de cineasta sobrevalorat, ja que, entre tanta lloança, encara no li he sabut veure cap pel·lícula rodona. Reconec les seves bones intencions, el seu talent darrere la càmera i les seves ganes de rodar cine amb personalitat, però els seus productes pateixen una certa falta d’equilibri. Trobo La Noche es Nuestra (2007) un thriller negre força notable i Two Lovers (2008) un drama romàntic valent, però en ambdós casos el film s’entrebanca amb algun obstacle que l’acaba deixant coix. A El Sueño de Ellis, la història es repeteix: personatges profunds, grans actuacions, escenes memorables, però història poc rellevant i evolució massa desigual. Clars i obscurs que no deixen que el conjunt sobresurti tant com hauria pogut.
El Sueño de Ellis respira un aroma a classicisme des del principi. D’una banda, la seva cuidada ambientació als anys 20 destaca pel gran treball de fotografia i també per la definició quasi borrosa de la imatge i la degradació dels colors, amb què Gray s’allunya de la perfecta nitidesa digital a la que ja estem acostumats. De l’altra, la presentació de la història i els personatges també respon a una estructura narrativa molt clàssica, marcada per una fredor que en alguns moments demana un augment de temperatura que no arriba. El problema de la narració és que no mostra un esquer prou atractiu que m’enganxi a la història de forma realment emocional. No és problema de ritme -el film transcorre durant quasi dues hores sense que en cap moment se m’arribi a fer tediós-, ni tampoc de desconnexió amb la història, sinó d’excessiva contenció i fidelitat a les formes per part de James Gray, que crea massa distància respecte l’espectador.
I és una llàstima que aquesta fredor i sensació de falta de consistència posin límits a El Sueño de Ellis, ja que compta amb personatges que mereixien un acostament més intens i potser fins i tot visceral. Com ja és habitual en les seves pel·lícules, Gray presenta personatges de transfons pesant, i sovint impulsats per obsessions i metes molt clares. Concretament, tres obsessions com són la família, els diners i l’amor, que mesclades poden formar un triangle on resulta difícil que els tres costats puguin arribar a encaixar. En aquest sentit, la pel·lícula dibuixa molt bé de cadascun dels personatges i allò que els impulsa, segurament tots amb el mateix objectiu: sobreviure en una societat tan tramposa com la nord-americana dels anys 20. Gray fa un bon retrat de l’anomenat “somni americà” a partir de diferents detalls i escenes, en què destaca sobretot un truc de màgia que posa de manifest l’il·lusionisme present darrere d’aquesta suposada nova vida.
L’altre gran arma de la pel·lícula, i que naturalment contribueix de forma clau a la gran caracterització i contundència dels personatges, és l’immens treball dels protagonistes. Crec no excedir-me en dir que estem davant d’una de les actuacions més complicades i talentoses de Marion Cotillard, ja que l’actriu francesa es posa a la pell d’un personatge dominat per la por i la prudència, però a la vegada carregat de valor i tenacitat, i sense perdre mai l’esperança. En ocasions, la tremolor i culpabilitat de la seva mirada ho diu tot, sense necessitat d’excedir-se melodramàticament. També cal destacar el seu meritori accent polonès. D’altra banda, Joaquin Phoenix torna a demostrar que no falla mai i fa un recital una vegada més, en un personatge totalment oposat, amb la sensació que sempre amaga més del que mostra i molt més impulsiu. Jeremy Renner queda un pèl per darrere, però arrodoneix el triangle amb molt de talent.
Com he apuntat al principi, tot i no acabar de convèncer a nivell global, James Gray regala algunes escenes de gran qualitat a El Sueño de Ellis, especialment durant la seva segona meitat. També és capaç d’oferir-nos diàlegs carregats de significat -que després incomprensiblement es combinen amb d’altres de banals- on dóna mostres del seu talent també com a guionista. Els minuts finals de la pel·lícula són per emmarcar, tant a nivell narratiu com de direcció (fantàstic l’últim pla per tancar el film), i és aquí on un es pregunta el per què d’aquesta irregularitat en el trajecte, la qual és precisament la culpable que no puguem recordar El Sueño de Ellis com una gran pel·lícula. Un cop més, James Gray dóna mostres del que pot fer, però no sap arrodonir el producte final, qui sap si massa centrat en l’estètica o massa indecís a l’hora d’arriscar-se i anar més enllà de les seves concepcions.
