Matando Cabos
Director: Alejandro Lozano
Intèrprets: Tony Dalton, Kristoff Raczinsky, Ana Claudia Talancón, Raúl Mendez, Pedro Armendáriz Jr, Joaquín Cosio.
Gènere: Acció, thriller, comèdia. Mèxic, 2004. 90 min.
Si Quentin Tarantino o Guy Ritchie fossin mexicans, probablement haurien escrit i dirigit una pel·lícula com Matando Cabos, una de les produccions més populars i venerades dels últims anys al país centreamericà i que mai va arribar a ser exportada comercialment a Europa. És per això que agraeixo especialment quan, gràcies a l’aportació d’un lector del blog, descobreixo mostres com aquesta de l’anomenat “cinema invisible” (no perquè no es pugui veure, sinó perquè no ens donen l’oportunitat de fer-ho). El cert és que aquesta era una de les principals funcions del blog quan el vaig obrir, i si és un lector qui ho ha propicia, la missió queda doblement acomplerta. Amb Matando Cabos, la troballa val la pena, més que per exquisidesa cinematogràfica, per la genuïnitat de la seva història, la gran habilitat del muntatge i l’especial gràcia mexicana que l’envolta.
El film mostra les seves intencions des del primer segon, sense cap tipus de complex. Amb pocs minuts ja t’ha plantejat la història i ho ha fet d’una forma increïblement dinàmica, jugant amb flashbacks, el·lipsis i diversos recursos narratius que fan preveure un ritme frenètic, tocs de l’humor més sublim fins al més absurd i, per sobre de tot, una trama esbojarrada. Cap d’aquestes expectatives queda defraudada. Matando Cabos ofereix hora i mitja pelada d’acció, intriga, assassinats, humor i també força nivell de freakisme i paranoia. El guió és un autèntic laberint de camins que es van entrellaçant de forma enginyosa i amb un gran control de tots els detalls. L’avanç dels fets i algunes coincidències són poden resultar força inversemblants, però el rigor en aquest sentit no seria l’objectiu ni la preocupació d’aquesta peli, per tant són concessions que es donen per atorgades. El millor és deixar-se portar.
Alejandro Lozano evidencia les seves referències amb l’ús de recursos com el fet de para momentàniament la trama per incloure la mini-biografia d’un dels personatges, ja sigui en forma de successió ràpida d’imatges o esplaiant-se una mica més (el mateix que fa Tarantino per presentar el personatge del Sargent Stiglitz a Malditos Bastardos o el de O’Ren Ishii a Kill Bill vol.1). Matando Cabos és una autèntica mescla d’elements i estils que no deixa de sorprendre, ja que a escenes més pròpies de sit-com televisiva i d’altres de més pur thriller d’intriga s’afegeixen trepidants persecucions en cotxe, en especial una per dins de l’estadi Azteca realment espectacular. En tot cas, l’atmosfera desenfadada del film propicia que en el fons no t’arribis a prendre seriosament res del que passa (més o menys el mateix que passa amb Lock & Stock de Guy Ritchie).
Un dels elements destacats de Matando Cabos és la banda sonora, molt rockera, però també folklòrica, que contribueix al clima elèctric i esbojarrat de la història. Alejandro Lozano fa gala d’una bona direcció i també bon sentit narratiu, amb un muntatge ben equilibrat per una història que es desenvolupa al llarg d’una sola nit. Els actors, totalment desconeguts per nosaltres, fan un paper destacable, tot i que, a excepció dels quatre protagonistes més “normals”, la resta interpreten a secundaris realment freaks. Queda força clar la mentalitat amb la qual s’ha de veure aquesta peli. I és que, pel tipus de cinema que és, funciona a la perfecció.
Tot i que la pel·lícula es pot aconseguir per mitjans que ja es poden imaginar, s’ha de dir que està editada en DVD al nostre país, i, segons he vist, per un preu més que assequible. Sigui com sigui, Matando Cabos passa a formar part de la llista de bons descobriments que ha fet l’autor d’aquest blog.
Martí
M.A.Confidential 