I Am Legend
Director: Francis Lawrence
Intèrprets: Will Smith, Alice Braga, Salli Richardson, Paradox Pollack, Charlie Tahan, Willow Smith, Abby.
Gènere: Ciència-ficció, drama, acció. USA, 2007. 95 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Any 2012, Robert Neville és l’únic home supervivent a la Terra i viu a una Nova York mig convertida en selva en què es barregen tota mena d’animals. No obstant, no està sol, ja que la resta de persones, infectades per un estrany virus, s’han convertit en una espècie de vampirs que surten de nit en busca de sang. De dia, Neville, acompanyat de la seva gossa Sam, és el caçador, però de nit, ell és la presa i s’ha de tancar hermèticment a casa seva. Allà, al laboratori que té al soterrani, Neville va realitzant experiments per poder trobar la cura a aquesta infecció.Will Smith segueix disposat a demostrar que no és només un actor de comèdia i, després del dramón de En Busca de la Felicidad, es posa a la pell del turmentat protagonista de Soy Leyenda. La veritat és que no desentona gens en aquest paper, però, malauradament, la que sí que desentona és la peli en si. S’ha d’admetre que els primers 50-60 minuts, aquells en què se’ns presenta la situació i en què anem descobrint mica en mica el protagonista, els seus enemics i els seus mètodes per sobreviure, són realment espectaculars i regalen moments de gran tensió; no obstant, un parell de fets trenquen inexplicablement i per complet la peli i la fan descarrilar d’uns rails pels quals circulava força bé.
A partir de llavors, la peli adquireix un to trascendental per mi totalment erroni i es posa en plan doctrinal, amb l’aparició d’elements com la religió, per acabar amb un desenllaç que quasi sembla de broma i que sembla lamentable que et vulguin fer creure. Vaja, que la peli cau en el típic error de tota peli americana que no pot evitar deixar-se portar per aquest irrefrenable sentiment de que sóm superiors a tot i que la fe ens portarà a la salvació de qualsevol problema, per gran que sigui. I, amb un plantejament com el de Soy Leyenda, com ja he dit, fa riure que et vulguin fer empassar un final com aquest. En fi, suposo que és el que té la “necessitat” de ser un blockbuster o arrasataquilles.
El plantejament apocalíptic de Soy Leyenda és molt semblant al de 28 Días Después, amb una bona quantitat de plans i escenes pràcticament idèntiques, en què només canvia la localització (Londres per Nova York). No obstant, allà on 28 Días Después aconsegueix anar més enllà, plantejant qüestions molt més profundes respecte la humanitat que fan que l’espectador es posi a pensar, la peli que ens atén vol imposar el seu missatge i això li fa perdre el rumb. A més a més, el guió té una bona pila d’incoherències, que ara no citaré per no revelar fets importants de l’argument, que suposo que pretén que passem per alt, però que és impossible fer-ho i que et fan posar en seriós dubte varies coses que passen a la peli.
En fi, que la peli es salva per les impressionants imatges de Nova York convertida en una ciutat salvatge, per les comptades, però intenses i trepidants, escenes d’acció i suspens, i també per la figura de la gossa que acompanya a Will Smith, un animal d’aquells que es fa estimar com si fós una persona. A favor també la més que raonable durada d’hora i mitja. Com a pur entreteniment, la recomano, però crec fermanent que la peli hagués pogut ser moltíssim millor que simplement això.