Arxius

All posts for the month Novembre de 2011

PHENOMENA EXPERIENCE – Un homenatge al cinema

Posted by Martí on 30 de Novembre de 2011
Posted in: General. Tagged: , , , , . 2 comentaris

Sóc conscient que aquest post arriba una mica tard, però volia esperar a viure-ho en primera persona abans de parlar d’aquesta revolució anomenada Phenomena Experience. I ara que ho he viscut, a banda de penedir-me de no haver-hi assistit més cops, puc constatar que estem davant d’una experiència totalment diferent a allò que la meva generació coneix simplement com “anar al cinema”. Les projeccions especials al Cinema Urgell de Barcelona no són només especials per l’entitat dels títols, o per tractar-se de sessions dobles, sinó per l’atmosfera màgica que es crea dins la sala. Les 1.800 persones que omplen cada sessió comparteixen el mateix objectiu: gaudir del cinema i despreocupar-se de tota la resta.

A dues setmanes de complir el seu primer any de vida, el Phenomena Experience ha delectat el públic barceloní amb títols com Alien, Tiburón, El Resplandor, E.T., Jurassic Park, Desafío Total, Taxi Driver o les sagues Indiana Jones, Regreso al Futuro i La Jungla de Cristal, entre altres. A banda de presentar una impagable oportunitat de veure aquests clàssics en pantalla gran per tots aquells a qui ens van enganxar massa joves, permet viure les pel·lícules de forma totalment emocional. Els aplaudiments, celebracions i xiulets en les escenes destacades, i fins i tot bandes sonores tararejades (Movierecord inclosa), són elements comuns al llarg de qualsevol projecció. Una festa, i a la vegada un homenatge, al cinema que més ens ha marcat.

Que l’esdeveniment té el seu component “friki”, no ho negaré, però també estic segur que no cal ser un gran cinèfil per gaudir com un nen amb el Phenomena. El públic és totalment variat, des de grups d’amics, passant per parelles força més veteranes, fins a famílies senceres. Creieu-me, era l’enèssima vegada que veia Indiana Jones i La Jungla de Cristal, i mai les havia viscut tan intensament. L’organització ja prepara el seu segon any amb nous títols, entre els quals Matrix, La Caza del Octubre Rojo i altres perles del millor cinema dels 70, 80 y 90.

Un fet important a remarcar és que les còpies que es projecten són en 35 mm, és a dir, el format original que es va projectar als cinemes 20 o 30 anys enrere, amb els conseqüents anuncis publicitaris d’aquella època. Des de sifons a cortines antimosquits, un espectacle. Tot plegat, encara dóna més de l’autenticitat del conjunt. Una experiència immensament recomanable a tothom!

FESTIVAL BEEFEATER IN-EDIT 2011

Posted by Martí on 28 de Novembre de 2011
Posted in: documental. Tagged: , , , , , , , , , , , . 2 comentaris

Si la passada edició es podia considerar com la de la massificació, aquesta, a banda de subratllar-ho, ha suposat la confirmació que el Festival Beefeater In-Edit ja és una referència a nivell internacional, tant a nivell musical com cinematogràfic. Més de 30.000 persones omplint els cinemes Aribau i Aribau Club per veure un total de 54 documentals al llarg de 10 dies són algunes de les dades que ho demostren, a més d’un alt i constant rigor en la qualitat de les obres projectades. A més, la informatització del sistema d’abonaments i entrades ha aprovat amb bona nota, així doncs, només queda esperar al 2013 per arribar a la de ben segur especial 10a edició del festival.

Aquesta és la valoració per part d’un servidor sobre les documentals que he pogut veure en aquesta 9a edició.

Amazing Journey: The Story of The Who

Sens dubte, un dels documentals més satisfactoris del festival. L’encarava amb ganes, però amb aquell punt de previsibilitat que tota història cronològica sobre un grup de musica acaba tenint. Lluny d’això, Amazing Journey fa honor al seu nom i et trasllada de forma intensa i exhaustiva per la vida d’una de les bandes més influents de la història. El dinamisme del muntatge i l’efectivitat d’un guió magistral, que sap equilibrar perfectament continguts i emocions, són els pals de paller del documental.

Amazing Journey repassa els 40 anys d’història del grup britànic, i ho fa amb criteri i sinceritat gràcies a la riquesa de la selecció d’imatges d’arxiu i a la transparència amb què parlen els testimonis. Les inestimables intervencions de Pete Townshend i Roger Daltrey, que no dubten en parlar obertament dels aspectes més foscos de la banda i també de la seva relació, donen una gran sensació de versemblança i integritat. Sense ser un gran fan de The Who, les dues hores van passar com una exhalació. Un fantàstic viatge.

The Libertines – There Are No Innocent Bystanders

L’estiu de 2010, The Libertines van decidir reunir-se després de sis anys per fer quatre concerts, dos d’ells als Festivals de Reading i Leeds, dos dels més multitudinaris del Regne Unit. There Are No Innocent Bystanders fa una crònica de tot el procés, des del primer assaig fins l’actuació final, al mateix temps que repassa els motius que van provocar la separació de la banda. Un producte destinat sobretot als fans, però igualment curiós i interessant per la resta tenint en compte que hi apareixen dos personatges com Pete Doherty i Carl Barat.

La sinceritat de tots els membres de la banda davant la càmera és d’agrair, sobretot per part dels dos citats, ja que la seva relació d’amor-odi condicionava totalment el rumb que seguia el grup. There Are No Innocent Bystanders transmet amb força efectivitat les emocions de cada moment, especialment al final, i aconsegueix un retrat molt proper de The Libertines i tot el fenomen que els va envoltar. La sensació és que no vol amagar ni suavitzar res, cosa que s’agraeix. La presència de Carl Barat per presentar-lo va ser un gran valor afegit per part del festival.

Talihina Sky: The Story of Kings of Leon

El recent anunci de l’aturada temporal (això diuen) de Kings of Leon i certs escàndols que havien rodejat la banda últimament atorgaven un interès afegit a Talihina Sky, però el resultat va resultar força més benevolent del que es podia esperar. El documental explica la història del grup prenent com a referència els seus orígens i entorn familiar, caracteritzats per una forta càrrega religiosa, tradicional i conservadora, cosa que va marcar la convivència entre ells i també l’evolució personal de cadascun.

Talihina Sky combina la part més cronològica sobre la història de la banda amb imatges d’una reunió familiar, en què els membres del grup (tres germans i un cosí) obliden momentàniament la seva condició d’estrelles del rock. Tot i la originalitat del plantejament i la clara voluntat de donar-li un enfoc més sociològic que musical, el documental avança a trompicons i sense un patró massa clarificat. Ofereix imatges entranyables i molt personals, però la sensació és que passa de puntetes pels problemes interns del grup. Esperava més.

Quiero Tener una Ferretería en Andalucía

“Y allí se ponían ciegos de tó, que eso es lo bonico”. És una de les perles que es poden sentir a la gran sensació del Beefeater In-Edit 2011. El documental explica els períodes, pràcticament indocumentats fins ara, que Joe Strummer, cantant de The Clash, va passar a Andalusia i les grans amistats que va fer amb la gent d’Almería i Granada. Quasi d’incògnit, ja que llavors ningú el coneixia per aquelles contrades, Strummer va guanyar-se de seguida l’afecte gràcies al seu caràcter obert i també a les seves excentricitats.

Quiero Tener Una Ferretería en Andalucía presenta una realització poc ortodoxa i cohesionada, fruit d’un rodatge complicat, però té el seu veritable tresor en els testimonis que expliquen en primera persona les vivències que van passar amb Strummer. L’especial gràcia i passió dels andalusos a l’hora d’explicar les coses, sumat a les infinites anècdotes que el cantant va protagonitzar, la converteixen en una obra entranyable i tremendament divertida. Persones que es fan estimar i una aura de bon rollo absolut. La joia del festival.

The Sacred Triangle: Bowie, Iggy and Lou (1971-1973)

Tres dels artistes que van marcar el panorama musical a cavall dels anys 60 i els 70 no ho haguessin fet si no s’haguessin conegut entre ells. És la premissa de The Sacred Triangle, que ens acosta a les figures de David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed per explicar-nos les influències que es van exercir mútuament en un entorn en què l’alcohol, les drogues dures i l’alienació social començaven a fer acte de presència de forma preocupant. Tres línies que avancen en paral·lel, s’entrellacen i reprenen el seu camí.

El principal problema de The Sacred Triangle és que el pretext del documental no donava tant de sí, cosa que es tradueix en una primera meitat dedicada a contextualitzar cada un dels tres protagonistes, explicant coses que ja sabíem. A partir d’aquí, la història ja guanya en interès, si més no pels qui no coneixíem la història, i acaba de forma força digna. Entre els testimonis, els trobo a faltar a ells, però sempre ens quedarà l’extravagància d’Angie Bowie, que quasi s’acaba fent seu el documental. Correcte, però mal plantejat.

Message to Love: The Isle of Wight Festival

El 1970, 600.000 persones van desplaçar-se a la quasi deserta illa de Wight, al sud d’Anglaterra, per assistir a un festival que marcaria un abans i un després. No només pel seu increïble cartell d’artistes, sinó per l’impacte social que va causar enmig d’un moviment hippy que tenia els dies comptats. The Who, Jimi Hendrix, The Doors, Leonard Cohen, Moody Blues o Joni Mitchell van actuar davant les 50.000 persones que tenien entrada, i amb el mig milió restant intentant entrar al recinte entre crits contra el capitalisme.

La forta càrrega social i política de les imatges converteix Message to Love en molt més que un documental sobre un festival de música, és el viu retrat d’una època i també d’una gran contradicció. A banda de gaudir amb les actuacions de luxe, les imatges fan reflexionar sobre la validesa d’uns ideals, una combinació molt ben resolta i que enriqueix les dues hores de documental. Murray Lerner, director homenatjat en l’actual edició del festival, firma una obra molt completa, després de la qual no faries un lleig a un viatge 40 anys enrere.

THE HOUR

Posted by Martí on 24 de Novembre de 2011
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

The Hour

Creador: Abi Morgan

Intèrprets: Ben Whishaw, Dominic West, Romola Garai, Anton Lesser, Julian Rhind-Tutt, Josh McGuire, Lisa Greenwood, Burn Gorman.

Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 6 capítols de 60 min.


A finals dels anys 50, la BBC engega “The Hour”, un magazine informatiu totalment pioner dins el seu format, amb l’objectiu de donar una visió més exhaustiva i contrastada de les principals notícies que centren l’actualitat de Gran Bretanya. Bel Rowley, escollida com a productora del programa, decideix emportar-se amb ella a Freddy Lyon, un inquiet i brillant reporter, però aquest es veu sorprès per l’elecció com a presentador d’Hector Madden. Lyon combina la seva feina a “The Hour” amb la investigació de l’assassinat d’una amiga seva.

Parlar d’una nova minisèrie de qualitat de la BBC ja sona a reiteració en aquest blog, però, les coses com són, aquest format s’ha convertit en la gallina dels ous d’or de la cadena pública britànica. En aquest cas, el primer que crida l’atenció és que The Hour és una sèrie en què la BBC és protagonista davant i darrere les càmeres, però si algú pot pensar que per aquest motiu el to serà indulgent, està completament equivocat. Sense perdre un gram de rigor, la sèrie aborda el món de la televisió durant una època en què la Guerra Freda apretava de valent i la llibertat d’informació trobava obstacles importants. The Hour combina les interioritats d’un magazine televisiu de voluntat trencadora, amb tots els components polítics i socials que això comporta, amb la complexa investigació d’un assassinat. Tot això, amenitzat amb un peculiar triangle amorós que acaba sent el veritable motor dels personatges.

Tot i presentar un primer capítol massa caòtic, carregat de diàlegs i sense gaire temps per assimilar-ho tot i posar-te en situació, The Hour es va centrant progressivament i comença a desgranar les seves trames de forma elaborada, cuidant cada escena i diàleg. No és descabellat acusar-la de certa falta de ritme en alguna fase, considerant que es redueix a sis capítols, però la immensa riquesa dels personatges, l’interès del seu rerefons i l’absoluta vigència que tenen els fets, tot i situar-se 50 anys enrere, mantenen l’atractiu en tot moment. En una època en què els mitjans de comunicació adopten un paper clau com a instrument polític, al mateix temps que l’entorn social els ofereix un munt d’imatges i notícies impactants, The Hour relata les dificultats que els encarregats del programa tenen per tirar endavant els seus continguts. Pressions, amenaces, interessos i represàlies converteixen la seva posició en molt més que simples periodistes.

Tot i haver estat comparada amb Mad Men, poques coses té en comú a part de la coincidència temporal de l’acció. A The Hour, els personatges són més passionals i rebels, conscients que les seves decisions poden tenir importants conseqüències a nivell social i que la seva carrera està constantment en joc. De la mateixa forma, el sacrifici que això els comporta en la seva vida personal els fa estar perduts, indecisos sobre el que volen fer amb les seves vides. Aquest aspecte és el que condiciona el triangle amorós entre els personatges de Freddy, Bel i Hector, una relació en què amistat, amor i sexe no acaben de tenir uns límits definits, el mateix que passa amb els veritables sentiments de cadascun. Al mateix temps, són persones esclavitzades per la seva professió, la seva veritable via d’expressió, i també pel seu instint i perseverança, molt especialment en el cas de Freddy.

És per això que el gran animador i ànima de The Hour és Ben Whishaw. L’actor anglès, conegut sobretot per haver protagonitzat El Perfume, ofereix una actuació genial, carregada de nervi, enginy, atreviment, extravagància i carisma, convertint Freddy Lyon en un dels personatges televisius més destacats dels últims anys. Al seu costat, Dominic West (l’inestimable McNulty de The Wire) hi posa el contrapunt perfecte amb una imatge elegant, estètica, imponent i dominant, però que acaba descobrint les seves debilitats. Romola Garai completa el triangle amb una actuació convincent i valenta, a l’abast del llistó posat pels altres dos. La resta de repartiment és de gran qualitat, així com l’ambientació general als anys 50, especialment dins la redacció i el plató de la BBC, i globalment en referència a la forma de treballar d’aquella època.

The Hour no és d’aquelles sèries que entra a la primera, bàsicament perquè va de menys a més, per això requereix un vot de confiança als primers capítols. I la inversió acaba resultant beneficiosa, ja que l’evolució i intensificació de totes les trames és clara, ja sigui la de la vida del propi programa, lligada sobretot a l’agitada actualitat internacional, com la més policíaca en relació als assassinats i la més personal en la relació entre els protagonistes. La BBC torna a demostrar que treballa amb guions que no prioritzen l’impacte, sinó que van madurant les seves històries i gestionant de forma equilibrada els seus punts forts. Potser The Hour pot no resultar atractiva per tots els públics, donada la seva narrativa relativament complexa i diàlegs força elaborats, però en el fons és una mostra més de la gran qualitat de la ficció parida per la televisió pública britànica, qui ja ha confirmat una segona temporada. “Long life to BBC”.

UN DIOS SALVAJE

Posted by Martí on 20 de Novembre de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , . 5 comentaris

Carnage

Director: Roman Polanski

Intèrprets: Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet, Christoph Waltz.

Gènere: Comèdia, drama. França, 2011. 75 min.


Dues parelles, els Longstreet i els Cowan, es troben a casa dels primers per parlar sobre una baralla entre els seus respectius fills en un parc, que va acabar amb dues dents trencades i altres ferides a la boca al fill dels Longstreet. Tot i les bones intencions per aclarir la qüestió de forma cordial i civilitzada, la conversa comença a derivar en una acalorada discussió entre els quatre.

Quatre personatges, quatre parets i una àcida crítica al comportament humà en el món occidental. Són els únics ingredients que necessita la dramaturga Yasmina Reza per construir la seva història, i els que pren Roman Polanski per traslladar-la a la gran pantalla. A més de significar el retorn del director polonès a la comèdia, un gènere quasi inèdit a la seva filmografia, Un Dios Salvaje és el segon treball (després de la notable El Escritor) posterior al seu arrest domiciliari, circumstància que podria lligar-se amb la decisió d’adaptar d’una obra d’aquestes característiques i aquest rerefons. Precisament, l’obra basa els seus punts forts en les connotacions que amaga cada situació i cada diàleg, i naturalment en l’innegable talent dels quatre actors protagonistes, convertint-se així en una pel·lícula de posada en escena eminentment teatral. És a dir, arriscada, però amb les limitacions que això comporta.

En efecte, el film pràcticament no surt del menjador (a excepció d’un parell de visites al replà de l’ascensor, lavabo i cuina) al llarg de 75 minuts de temps real, sense salts en el temps ni en l’espai, però Polanski va convertint progressivament aquesta sala d’estar en una sala en què el “saber estar” brilla per la seva absència. A mida que la pel·lícula avança, els personatges van perdent les màscares que portaven a l’inici, i els somriures i bones intencions es tornen atacs, insults i rampells de violència, en totes direccions. I tot, sense que cap element extern en sigui responsable, només per la derivació de la pròpia conversa. D’aquesta forma, el text de Yasmina Reza deixa al descobert la hipocresia que s’amaga darrere l’aparent benestar i bondat, i la mentida en què es pot convertir la vida de les classes mitges-altes d’una gran ciutat, en què les aparences camuflen la veritable naturalesa de cadascú.

Un Dios Salvaje juga de forma enginyosa amb la naturalesa del conflicte (quatre adults intentant resoldre una baralla entre dos nens), intercanviant els papers i posant sobre la taula el que es pot extrapolar com un gran mal de la societat actual: la capacitat de magnificar un petit malentès, només per la tossuderia de no voler cedir, per aquest ridícul temor a mostrar debilitat. És per això que l’humor que desprenen les situacions, per ridícules i surrealistes, en el fons amaga una reflexió sobre si en realitat som tan diferents als protagonistes del film. Això sí, el text no s’escapa de moments en què la versemblança frega el seu límit, acostant-se a l’exageració, i també els personatges s’excedeixen un pèl en les seves reaccions. També alguns elements de cohesió dins l’argument resulten una mica rigorosos. No obstant, la pel·lícula destaca per la gran caracterització dels quatre protagonistes i les seves respectives personalitats.

És aquí on entra el magnífic paper dels quatre actors. Christoph Waltz, Kate Winslet, John C. Reilly i Jodie Foster fan, en aquest ordre, tota una exhibició de talent dramàtic i d’interiorització dels seus respectius personatges. Waltz torna a evidenciar que té una capacitat especial pels papers carregats d’ironia, malícia i aires de suficiència, i torna a oferir una actuació brillant, al nivell del seu inoblidable coronel Landa a Malditos Bastardos. Kate Winslet va de menys a més i personifica el costat ocult de la classe alta, on darrere la postura en què tot sembla anar de perles hi ha en realitat una vida miserable. Per la seva banda, John C. Reilly i Jodie Foster, menys brillants que els dos anteriors però també meritoris, es posen a la pell d’una parella de classe mitja turmentada pel conformisme i l’aparent normalitat, i amb un fort complex d’inferioritat cap als seus convidats. Un bon còctel d’egos i rancúnia guardada, que acaba explotant.

Vistes les credencials i punts de suport de la pel·lícula, m’entra un petit dubte sobre el veritable paper de Roman Polanski en tot plegat. Un Dios Salvaje és un bon text per adaptar, però la sensació és que funciona per la pròpia força del seu missatge, mentre que el segell del director no s’identifica de forma tan incident com es podria acceptar d’un cineasta de la seva talla. La direcció és sòbria, simplement correcta, i el muntatge tampoc dóna peu a grans elaboracions, per tant no sé quin percentatge del mèrit li correspon. En tot cas, estem davant d’una de les pel·lícules més interessants de l’any; una comèdia molt intel·ligent, contundent i amb la qual tothom s’hauria d’emmirallar i arribar a les conclusions pertinents, perquè creieu-me que molts dels problemes al món actual comencen per discussions com la dels Longstreet i els Cowan arrel d’una simple baralla entre dos nens, com si això no hagués passat mai durant tota la vida.

BRAVE – Tràiler

Posted by Martí on 17 de Novembre de 2011
Posted in: Animació, Avanços. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Tot i que es mereixen tota la confiança del món, sembla que Pixar estigui passant per una època de lleuger “impasse”. Després de firmar una de les seves obres mestres quan menys s’ho esperava ningú, Toy Story 3 (millor pel·lícula de 2010 segons aquest blog), aquest any ha arribat una insulsa Cars 2 i l’anunci de la preqüela Monsters University (2013), rebut amb cert temor que els mestres de l’animació caiguin definitivament en la trampa de les seqüeles i preqüeles. No obstant, l’any que ve ens arriba un producte original, Brave, el primer tràiler del qual ja vaig publicar fa un temps, amb el que Pixar vol remuntar el vol.

Brave està ambientada a l’antiga Escòcia i està protagonitzada per la filla d’un rei (primera pel·lícula Pixar amb protagonista principal femenina) que decideix renunciar a la seva vida predeterminada i rebelar-se per convertir-se en la millor arquera del món, posant així en perill el seu regne i la seva família. L’argument no és especialment atractiu, més aviat sona a entreteniment de Dreamworks Animation, però caldrà confiar en aquesta gent. Kelly Macdonald, Billy Connolly, Emma Thompson, Julie Walters o Craig Ferguson són els encarregats de posar les veus, amb un fort accent escocès.

La pel·lícula arribarà l’estiu de 2012. Aquest és el primer tràiler complet, estrenat ahir mateix.

LA DAMA DE HIERRO – Tràiler

Posted by Martí on 15 de Novembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Meryl Streep, i quatre més. Així pinten les nominacions a millor actriu a la propera gala dels Oscars després de veure els primers minuts de l’actriu nord-americana a la pell de Margaret Thatcher, copsar les crítiques de la crítica britànica i, sobretot, coneixent el particular gust de l’Acadèmia de Hollywood cap aquest tipus de papers. Com no podia ser d’altra forma, La Dama de Hierro és una pel·lícula que arribarà rodejada de polèmica, la mateixa que provocava la seva protagonista a la vida real, coneguda per la seva contundència i inflexibilitat durant els seus 11 anys (1979-1990) com a primera ministra britànica.

La pel·lícula, dirigida per Phyllida Lloyd (Mamma Mia), aborda la vida de Thatcher durant els seus anys de govern, centrant-se sobretot en tot el que va haver de sacrificar o posar en perill a nivell personal per tal d’arribar i mantenir-se al poder. A més de Meryl Streep, completen el repartiment noms com Jim Broadbent, Anthony Head o Harry Lloyd. L’argument, òbviament basat en fets reals, ja ha estat durament criticat per l’entorn més proper a Thatcher i també pels sectors més conservadors de Gran Bretanya. Bona senyal.

La Dama de Hierro s’estrena el 5 de gener de 2012.

IN THE LAND OF BLOOD AND HONEY – Tràiler

Posted by Martí on 13 de Novembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

És estrany que no hagi rebut gaire expectació mediàtica, ja que pot convertir-se en un dels títols destacats d’aquest final d’any a Estats Units i fins i tot fer-se un raconet dins els Oscars 2012. In the Land of Blood and Honey és ni més ni menys que la primera pel·lícula escrita i dirigida per Angelina Jolie. Als seus 36 anys, l’actriu ha decidit posar-se per primer cop darrere la càmera i ho ha fet amb un projecte força arriscat, però també atractiu donat context que ha escollit per al seu primer argument: la guerra de Bòsnia.

In the Land of Blood and Honey explica la història d’amor entre un soldat serbi i una dona bosniana, separats per la guerra, però units de nou i per sorpresa en ple conflicte bèl·lic. El canvi absolut de la situació que els envolta, tenint en compte que s’han convertit en adversaris, i la forta càrrega dramàtica del moment marca la història. Jolie ha escollit un cartell completament desconegut, format exclusivament per actors i actrius autòctons, i fins i tot ha rodat el film en dues versions, anglesa i serbocroata.

La pel·lícula s’estrena el 23 de desembre a Estats Units, i arribarà a les nostres sales durant els primers mesos de 2012. El tràiler no pinta gens malament, però veurem si no peca d’excés de sucre o moralisme, coneixent l’autora.

CONTAGIO

Posted by Martí on 10 de Novembre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Contagion

Director: Steven Soderbergh

Intèrprets: Matt Damon, Kate Winslet, Laurence Fishburne, Marion Cotillard, Jude Law, Gwyneth Paltrow, Bryan Cranston, Jennifer Ehle.

Gènere:Thriller, drama. USA, 2011. 106 min.


Un estrany virus altament contagiós i fins ara desconegut comença a escampar-se, afectant tota la població mundial. A banda de la investigació científica per descobrir-ne l’origen i poder trobar una vacuna per curar els malalts, comença una cursa en què governs, farmacèutiques i mitjans de comunicació busquen reconduir la situació de la forma que més els interessa. No obstant, el desconcert i el caos comencen a apoderar-se de la gent.

Steven Soderbergh és un director ple d’idees, però no sempre aconsegueix plasmar-les com desitja. Capaç de combinar el cinema més comercial (Traffic, Erin Brockovich, saga Ocean’s) amb obres més elaborades i exigents (El Buen Alemán, Che) o títols desconeguts i quasi de culte (Solaris, Bubble), ara presenta un nou exemple que ballaria entre el primer i el segon grup. Contagio és una pel·lícula eminentment comercial, però ambiciosa i amb una clara voluntat de transmetre un missatge concret sobre els fets que explica. Tot i que, a priori, l’argument desprèn de tot menys originalitat, és veritat que la pel·lícula presenta punts de vista i conflictes clarament contextualitzats en la societat actual, els quals signifiquen el principal punt d’interès de la història. No obstant, això es converteix també en un dels principals problemes del film: vol abastar i entrellaçar tants temes, que acaba perdent impacte i entrant en una certa divagació.

Contagio es caracteritza per un inici decidit i trepidant, sense donar massa temps a l’espectador i amb força càrrega dramàtica. En deu minuts, tenim ja oberts pràcticament tots els fronts. Soderbergh fa gala d’un gran control narratiu i del muntatge, probablement l’aspecte més laboriós d’un argument tan ramificat com aquest, i va per feina, conscient que el panorama s’anirà complicant a mida que avança. El seguiment dels fets és fluid, en el sentit que no perds el fil de la història, però no sempre igual d’efectiu per culpa de la desigual transcendència o interès de les diferents sub-trames. Passen moltes coses a Contagio, però al final et preguntes quantes d’elles eren realment rellevants. Això sí, Soderbergh sap introduir molt bé elements tan presents a la globalitzada societat actual, com la cultura de la por, la influència de les noves tecnologies o el canvi de paradigma en els mitjans de comunicació, cosa que aporta molta modernitat a Contagio.

El problema arriba quan aquesta riquesa de continguts es torna una arma de doble fil per a la pel·lícula, no per mal gestionats, sinó perquè es prenen força els uns als altres. L’avanç en paral·lel de tantes sub-trames provoca que no arribis a implicar-te amb cap d’elles i, com a conseqüència, que el film es visqui amb certa fredor. Això afecta de retruc als personatges, amb qui no tenim temps d’empatitzar, ni tan sols amb els qui pateixen més o fins i tot els que moren. Soderbergh treballa amb personatges plans, que es caracteritzen per estar quasi tots al servei de la trama, i no al revés, i això els dóna molt poca personalitat i difícil connexió amb l’espectador. És més, a Contagio hi ha un parell de sub-trames que podrien eliminar-se i no passaria gran cosa, però suposo que la superpoblació d’estrelles de Hollywood requeria un mínim de presència en pantalla i s’havia de donar minuts a tothom.

En realitat, aquesta espectacular i inusual llista de noms de primer nivell (què tindrà Soderbergh que tots els grans actors volen treballar amb ell?) resulta ideal a l’hora de vendre la pel·lícula, però a la pràctica es torna perjudicial. Resulta estrany veure aquestes cares encarnant personatges tan poc substancials, especialment en el cas de Kate Winslet, Gwyneth Paltrow i Marion Cotillard. Això no treu que les dues primeres siguin les millors de la pel·lícula quant a treball interpretatiu. Pel que fa a Matt Damon, no descobrirem ara les seves limitacions en papers dramàtics, que aquí no registren cap variació, i sobre Laurence Fishburne tampoc hi ha gran cosa a dir, un cop més limitat pel seu personatge. Jude Law és qui probablement té el personatge amb més matisos, però és irònic que s’acabi convertint també en el més odiós. En tot cas, i encara que no ho sembli, les actuacions mantenen un bon nivell i aporten la sobrietat que demana la història.

Com he dit al principi, Contagio deixa entreveure les bones intencions de Soderbergh, però aquestes no s’acaben materialitzant per l’excés de continguts i interpretacions que el director s’empenya en incloure-hi. Això no treu que estigui dirigida amb la qualitat pròpia de Soderbergh i presenti escenes notables, i fins i tot una seqüència final entre tramposa i efectiva. Si bé no acaba sent el “remake” de Estallido que es podia ensumar veient el tràiler, tampoc resulta tan impactant i trencadora com de ben segur buscava el director. Tota l’ambició que presenta la pel·lícula contrasta amb la relativa fredor de les reaccions que provoca al final. No arribaré al punt de desaconsellar el seu visionat, però, un cop fet, estic segur que no trigarem gaire a oblidar-nos d’ella.

LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO

Posted by Martí on 5 de Novembre de 2011
Posted in: Animació, Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , , , , . 2 comentaris

The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Toby Jones.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2011. 105 min.


Passejant per un mercat d’antiguitats, Tintín queda enamorat d’una maqueta de vaixell i decideix comprar-la, però de seguida s’adona que hi ha molta gent interessada en aquesta peça i que la seva integritat corre perill. Amb l’ajuda del seu gos Milú, Tintín comença a investigar què hi ha darrere aquest vaixell, anomenat Unicorn, i acaba descobrint que amaga una història de pirates amb un valuós tresor amagat en algun lloc del món.

Al contrari que molta gent de la meva generació i a pesar de rebre més d’un comentari bromista sobre certa semblança física amb ell, mai he estat un gran “tintinòfil”. Potser és per això que, tot i que estava mínimament familiaritzat amb els còmics, encarava aquesta adaptació cinematogràfica sense cap component emocional que em condicionés especialment i més pendent de l’eficàcia de la pel·lícula, i també preocupat pel funcionament d’aquest controvertida tècnica d’animació anomenada “motion capture”. El resultat no deixa gaires dubtes: Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio és entreteniment pur i dur, trepidant, carregat d’emoció i humor, a més d’una immensa qualitat visual. Tot i discriminar una mica l’aspecte més dedicat a la investigació i aprofundir relativament poc en la majoria de personatges, Spielberg ha assolit un veritable còmic cinematogràfic sense trencar el seu esperit original.

El director mostra en tot moment un gran respecte i fins i tot admiració per l’obra original, començant per uns genials títols de crèdit inicials plens de referències als diferents còmics de Tintín, mesclades amb d’altres referents cinematogràfics. Els primers minuts, a banda de familiaritzar-nos amb l’estètica visual de l’animació i presentar un graciosa i descarada picada d’ull al còmic original, ajuden a acostar-nos ràpidament al protagonista i al genial gos Milú, però, per sobre de tot, evidencien que el film va per feina. Un cop entrem en acció, poques pauses trobem pel camí. Spielberg es posa al servei absolut de l’aventura, sacrificant un argument que hauria pogut tenir girs més elaborats i més atenció cap a la capacitat deductiva i intel·lectual de Tintín, però al mateix temps oferint un gran espectacle visual dissenyat per a gaudir com un nen petit. Crec no exagerar massa si dic que conté algunes de les millors escenes d’acció vistes últimament.

La direcció de Steven Spielberg no sols es caracteritza pel dinamisme i espectacularitat, també per la seva innata capacitat de donar una riquesa increïble a cada pla, ja sigui amb petits detalls o amb accions secundàries que poden aportar més realisme o algun toc d’humor. Tot plegat, acompanyat pel seu inseparable John Williams a la banda sonora, clau per accentuar l’emoció a les escenes d’acció i també important per donar l’atmosfera necessària a cada personatge. Pel que fa a l’argument, es basa principalment en el còmic “El Secret de l’Unicorn”, però també afegeix elements de “El Tresor de Rackham el Roig” i “El Cranc de les Pinces d’Or”, a més d’algunes aportacions lliures fetes expressament per a la pel·lícula. Tot i el gran treball de tres mestres com Edgar Wright, Joe Cornish i Steven Moffat, capaços de crear moments brillants a nivell narratiu, la sensació és que tot passa una mica massa ràpid, en especial el desenllaç final.

En relació a l’animació, haig de dir que era força escèptic davant la utilització d’una tècnica com aquesta, però que al final m’ha convençut, bàsicament per la fidelitat que permet aconseguir cap a les vinyetes del còmic. Això no treu que aquest mig camí entre acció real i animació encara resulti un pèl estrany en segons quina ocasió, i que els personatges sembla que estiguin una mica massa inflats i desproporcionats (i més tenint en compte que l’estil d’Hergé era plenament bidimensional). En tot cas, té el gran avantatge que permet combinar un gran realisme de moviments i expressions amb l’univers d’efectes especials i moviments de càmera inverossímils que permet l’animació. L’ambientació i el disseny de paisatges i entorns són també fantàstics. El treball dels actors, com Jamie Bell en el paper de Tintín i Andy Serkis com a capità Haddock, també contribueix molt positivament a aquest realisme.

Steven Spielberg torna a demostrar que és únic a l’hora de comprendre el cinema d’aventures i que, quan vol, sap oferir exactament el que el públic espera d’ell. Tintín no era un còmic fàcil d’adaptar, el mètode escollit era controvertit i una munió de fans incondicionals del reporter del tupé ja tenien les armes afilades, però poca gent sortirà del cinema negant haver-se divertit un munt durant hora i mitja llarga i haver recordat amb un somriure les històries que llegia ara fa 20 anys. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té imperfeccions, potser no resultarà tan transcendental com era desitjat, però com a producte d’entreteniment té una efectivitat terrible. Peter Jackson, l’altre gran responsable de l’adaptació, intentarà mantenir intactes aquestes propietats a Las Aventuras de Tintín: Los Prisioneros del Sol, seqüela per la qual es deixa el terreny clarament preparat i que té prevista l’estrena a finals de l’any 2013.