The Proposition

Director: John Hillcoat

Intèrprets: Guy Pierce, Ray Winstone, Danny Huston, Emily Watson, David Wenham, John Hurt, Richard Wilson.

Gènere: Western, drama. Austràlia, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una altra peli que no va visitar mai les nostres sales de cine i que sortirà directament en dvd, cosa que no permetrà disfrutar-la tant com seria possible, donada la gran bellesa de les seves imatges. Així doncs, haurem de conformar-nos amb veure en pantalla petita els espectaculars paisatges que ens ofereix del desert australià i, en general, la extremadament cuidada i atractiva factura visual present durant tota la peli. La Propuesta es podria definir com un western modern, però al mateix temps molt clàssic. Modern pq la producció data de 2005 i es nota certa i inevitable “digitalització”; clàssic pq recupera el gènere en la seva vessant més genuïna i pura i ens explica una història que es sustenta en unes bases utilitzades en molts dels westerns més populars i importants. Potser aquest és un dels aspectes que se li poden discutir, que s’acomoda molt en aquests cànons tradicionals del western i no intenta aportar-hi res de collita pròpia, sobretot a nivell argumental.

Venjança i traició són dos elements que quasi són implícits en un gènere com aquest, però poden ser tractats de formes molt diferents i les utilitzades aquí no fan més que portar-te a la ment un i altre cop diversos clàssics (La Muerte tenía un Precio o Sin Perdón, per citar-ne dos de molt clars). A pesar de tot això, he de dir que La Propuesta ha estat una agradable sorpresa, tenint en compte el risc que comporta fer un western als nostres temps. La peli és molt sòlida, la història t’atrapa de seguida i el ritme, tractant-se d’un western, està molt ben equilibrat i en cap moment presenta baixades importants o escenes que impacientin. Això és motiu suficient per felicitar John Hillcoat, un director que desconeixia fins ara.

La veritat és q la peli comença de forma espectacular i realment vibrant. Després es tranquilitza i s’estabilitza, però en tot moment tens la sensació de que segueix avançant i la tensió va pujant poc a poc fins a arribar a un final impactant, dramàtic i també força poètic, que acaba de tancar una bona pel·lícula. Com tot western, aquí no et pots prendre les coses amb presses, però la seva durada raonable (1h 40min) la fan perfectament digerible per als menys afins a un gènere com aquest. No obstant, això també comporta que la peli passi per alt certs detalls que potser ens hauria agradat saber, com explicar-nos una mica més el passat dels personatges i el perquè de la seva forma de ser, sobretot en quan al protagonista i a la banda dels germans Burns. Una mica de rerafons no hagués estat malament per enriquir-ho tot plegat i treure més suc als personatges. Pel que fa a les actuacions, en general m’han causat una molt bona impressió, sobretot Guy Pierce (molt fluix a Last Snow, q ni vaig tenir ganes comentar aquí) i Danny Huston.

En resum, una Propuesta que va superar les meves espectatives, que val la pena veure i disfrutar i que sembla que ha tingut un pes important en la reactivació del western, ja que n’hi ha diversos que arribaran d’aquí poc a les nostres pantalles.

13 (Tzameti)

Director: Géla Babluani

Intèrprets: George Babluani, Pascal Bongard, Aurélien Recoing, Fred Ulysse, Nicolas Pignon.

Gènere: Thriller, suspens. França, 2005. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot i que fa nou mesos que vaig descobrir-la i ja la vaig comentar al blog, ara que s’estrena aquí crec q és una bona ocasió per recordar aquesta més q interessant peli de suspens. Tot plegat és força estrany, començant per aquest blanc i negre que al principi sembla no tenir massa raó de ser, però que al final t’hi acostumes i aporta una fotografia molt currada. La veritat és q la peli està bastant bé, no té cap mena de complicació; una sola trama basada en un fet concret en què es concentra la major part de la peli i un personatge que es troba al mig de tot. L’inici és una mica confús, però quan es decideix a posar-se en marxa, ens trobem amb 1 hora d’intriga i tensió casi sense pausa. La trama t’atreu de seguida i et quedes esperant amb expectació fins al final, on per cert, no tot acaba quan sembla que s’acaba.

Si en aquell moment em lamentava de q fós una peli tan desconeguda i deia q tant de bo pogués veure-la molta més gent perquè agradaria bastant, ara ha arribat la oportunitat. A tothom a qui li agradi l’estil Tarantino o als que van vibrar amb les dures competicions clandestines que tenen lloc a El Cazador, q no se la perdin si poden. S’ha de tenir un pèl de paciència, pq els primers minuts poden portar a parar-la i abandonar-la, però quan comença lo bo, ja no s’atura fins al final. S’ha de dir q no arriba a l’hora i mitja de duració, cosa q la fa encara més intensa.

Una molt bona alternativa per qui li cansi l’allau de pelis comercials futuribles pels Oscars q es pot trobar a les sales. Aquesta la afegiria a la llista de recomanacions especials sense cap mena de dubte.

Nine Lives

Director: Rodrigo García

Intèrprets: Elpidia Carrillo, Robin Wright Penn, Lisa Gay Hamilton, Holly Hunter, Amanda Seyfried, Sissy Spacek, Amy Brenneman, Kathy Baker, Glenn Close

Gènere: Drama. USA, 2005. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Pocs títols resumeixen de forma tan clara i concisa el contingut d’una peli com aquest. Nueve Vidas és una peli formada per nou històries, d’entre 12 i 15 minuts cadascuna, sobre nou dones diferents… o no tant. El muntatge ens presenta les nou parts clarament diferenciades, amb separadors entre una i altra que ens anuncien el nom de la protagonista de cadascún.

Al principi, xoca bastant el contrast entre la part q acabem de veure i la següent, ja que no semblen tenir absolutament res en comú a part de presentar-nos una dona i el seu conflicte, però a mida que es van succeïnt les històries ens adonem que les coincidències comencen a aparèixer i la peli s’acaba convertint en una gran història coral amb un lligam entre totes les parts que la formen. I no només pel que veiem, sinó també pels punts en comú que les nou protagonistes acaben tenint, dels quals ens anem adonant, fins i tot un cop acabada la peli i repassant mentalment totes les parts. Senzilla, però efectiva, i amb autèntiques interpretacions de luxe.

En relació a altres películes que segueixen la mateixa estructura, les quals acostumen a ser especialment del meu gust, cal destacar la subtilitat amb què la peli va relacionant tots els personatges que apareixen, cosa que fa que l’espectador no s’ho trobi ja tot mastegat i preparat per empassar-s’ho. S’ha de fer funcionar una mica el coco, i això sempre és d’agraïr, crec jo. I si alguna cosa més demostra aquesta peli és com en escassos 12 minuts se’ns poden explicar tantes coses sobre una persona: les seves preocupacions, la seva forma de pensar, el seu passat, etc. Pràcticament cap de les històries es fa llarga o aburrida, totes tenen el seu interès, això sí, són drames purs i durs.

Peli interessant de veure, xocant pel seu estil poc habitual, però narrada de forma senzilla i amb molt més contingut del q sembla.

Brick

Director: Brian Johnson

Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Nora Zehetner, Lukas Haas, Noah Fleiss, Matt O’Leary, Emilie de Ravin.

Gènere: Drama, negre. USA, 2005. 105 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Com mesclar cine adolescent i cine negre amb resultat més q acceptable… la resposta la té aquest tal Rian Johnson, guionista i director de Brick, la seva òpera prima. Es tracta d’una peli independent, cosa que ja converteix en comprensible la possibilitat que no agradi a tothom, però està considerada una de les millors del sector durant el 2005. El ritme del muntatge i la presentació de l’argument i les subtrames no són aptes pels que volen q les pelis els ho donin tot mastegat i preparat per empassar sense el mínim esforç. Necessita atenció i implicació, no hi ha escenes o diàlegs “per omplir”, sobretot al principi, en què tot passa bastant ràpid, a vegades massa i tot.

Els personatges estan perfectament caracteritzats i les actuacions també són destacables i això et permet prendre’t seriosament el que passa, a pesar de les aparences inicials de peli d’estudiants d’institut. El component de cine negre va creixent a mida que avança la peli i la fa cada cop més atractiva (sobretot si estàs familiaritzat amb el gènere, clar). Malauradament, el que crec que no manté el nivell són els moments finals i la resolució de la trama més personal del protagonista respecte la seva ex-nòvia. No sé, deixa una mica de regust a poc, com si s’ho haguessin tret de la màniga després de tanta intensitat amb què s’havia viscut el desenllaç de la trama mafiosa.

No obstant, és una peli original i arriscada, que aconsegueix els seus objectius amb força solvència i que realment transmet algo més que quatre adolescents jugant a fer cine negre.

The Squid and the Whale

Director: Noah Baumbach

Intèrprets: Jeff Daniels, Laura Linney, Jesse Eisenberg, Owen Kline, William Baldwin.

Gènere: Drama. USA, 2005. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ens trobem davant d’una d’aquelles petites grans pel·lícules q de tant en tant arriben a les nostres sales i q hem d’estar atents si no ens les volem perdre, pq passen desaparcebudes i en una o dues setmanes ja desapareixen de la cartellera i cauen en l’oblit. Feia temps q una peli no m’impactava tant per la senzillesa com explica les coses, sense por a ocultar res i mostrant la vida tal com és.

Tot el q passa ho podríem trobar, en més o menys mesura, a qualsevol família de qualsevol lloc del món (inclus a la nostra pròpia). No cal buscar-hi res amagat, és una peli completament transparent, carregada de sentiments oposats i capaç de transmetre’ls, en ocasions, tots a la vegada. En una mateixa escena et pot fer somriure, entristir, preocupar, escandalitzar, però en cap moment et fa sentir estrany, de lo real i humana q acaba sent.

Segurament, el fet q et trobis amb uns primers deu minuts (només els deu primers) en què veus reflectida una etapa de la teva vida, fins i tot amb alguns diàlegs calcats, ja et marca per la resta de la peli i per això l’he viscut tan intensament i sense perdre cap detall. De totes formes, crec q un cop començada ja no pots abandonar-la fins q s’acaba. Impressionant actuació dels quatre actors i actrius principals, direcció molt correcta i guió molt notable, simple però molt treballat.

En resum, la recomano enèrgicament a tothom, i especialment a aquells qui hagin viscut casos com el q he explicat a la sinopsi de l’argument.

Caché

Director: Michael Haneke

Intèrprets: Daniel Auteuil, Juliette Binoche, Maurice Bénichou, Lester Makedonsky, Annie Girardot.

Gènere: Intriga, drama. Àustria, 2005. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Perturbadora pel·lícula de la qual, tot i haver-la vist ahir i haver-la repassat mentalment, encara em resulta difícil dir si m’ha agradat o no, donat la gran quantitat de contrastos que em va generar. Per començar, diré que la idea principal em sembla genial i que té una primera hora boníssima, però al mateix temps crec q no aconsegueix treure-li tot el suc que hagués pogut i q durant la segona hora la peli s’acaba estancant.

És tanta l’expectació q genera la primera part, q el desenllaç arriba a ser, m’atreviria a dir, una mica decepcionant; estàs enganxat a la pantalla esperant un últim pas q no acaba d’arribar mai, i quan t’adones quin és realment el perquè de tot, tens la sensació que s’ha desaprofitat el q hagués pogut ser una molt millor pel·lícula. D’altra banda, en general s’ha de destacar el ritme acusadament pausat que té tota la peli, q aconsegueix impacientar i generar més tensió de la q ja de per si hi ha en tot moment, però tb crec q en ocasions n’abusa un pèl i sense motiu.

Com ja he dit, és una peli q costa de digerir un cop l’has acabat de veure. Aquesta és l’opinió q tinc ara mateix, potser al final m”acabo adonant q realment és un tros de peli, o al contrari, en fi no ho sé. El q no se li pot negar a Caché és q no deixa a ningú indiferent, per bé o per mal, i q aconsegueix fer-te passar dues hores d’intriga incessant. També s’aprecia una direcció força arriscada i diferent. Només per això ja mereix ser vista.

Lord of War

Director: Andrew Niccol

Intèrprets: Nicolas Cage, Ethan Hawke, Bridget Moynahan, Jared Leto.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2005. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Peli que s’ha de veure perquè crec que pot crear opinions bastant diferents segons el punt de vista de qui la miri. És d’aquelles que té coses bones i coses dolentes, i en funció de quines es considerin prioritàries doncs l’opinió serà bona o dolenta. Pel meu gust, trobo que la direcció i el muntatge són força interessants; el director es Andrew Niccol (Gattaca).

Però d’altra banda, té una voluntat de alliçonar a l’espectador que per mi perjudica a la peli. Massa veu en off explicant teories sobre la vida mitjançant frases i comparacions enginyoses. A més a més, no he acabat d’entendre si el missatge que vol donar és un o altre perquè es contradiu en diverses ocasions en la moralitat que defensa respecte el tràfic d’armes, però en fi, diria que val la pena veure-la perquè té les seves coses i diverses imatges amb molta força visual. Els títols de crèdit inicials ja valen la pena.

La peli vol mostrar-nos com funciona tot aquest mundillo i el nivell de vida que porten els qui en formen part. Tal com deia, sembla que la peli no vulgui donarte un missatge clar, no saps si intenta justificar-lo o el vol deixar per terra, si vol fer comprendre la situació actual al món o vol denunciar les màfies d’armes al tercer món. I amb el final ja no diguem… En fi, si la veieu ja direu quina és la vostra opinió, però, deixant de banda el missatge de rerafons de la peli, no puc dir q no em divertís força mentre la mirava. Una curiositat, surt Bilbo Bolsón fent de traficant d’armes.

Down in the Valley

Director: David Jacobson

Intèrprets: Edward Norton, Evan Rachel Wood, David Morse, Rory Culkin.

Gènere: Drama. USA, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En primícia per a M.A. Confidential, i quan encara no hi ha data d’estrena al nostre país, arriba aquesta interessant producció independent americana que demostra un cop més que, quan es treballa al marge de les grans productores multinacionals, acostumen a sortir bones pel·lícules des dels Estats Units. En aquest cas, ens trobem davant un drama amb clares reminiscències al western, sobretot personificades en el protagonista. La seva relació amb la noia protagonista simbolitza la trobada entre el camp i la ciutat, allò salvatge i la civilització, dues formes diferents de viure en què inevitablement un dels dos es troba incòmode.

Però no tot es queda aquí, tot i que la peli sembla estancar-se en un determinat moment, apareixen girs completament inesperats que fan canviar la trajectòria de la trama. El pes de la història recau en el personatge d’ell i el seu curiós i xocant comportament; en gran mesura, la sensació de voler coneixe’l més i saber què s’amaga darrere fa que no ens perdem detall fins al final, pq és justament després del final quan l’arribes a comprendre, i en definitiva a comprendre molt millor la pel·lícula en si.

Amb la típica estructura de “pare a qui no agrada el novio de la seva filla i desaprova la seva relació”, però que acaba sobrepassant-la totalment. El ritme aconsegueix adequar-se molt bé a la història i sobretot als personatges i els seus canvis d’actitud, amb lo qual pot prendre’s el seu temps en determinats moments i accelerar una mica més en d’altres. Tot i això, cal q l’espectador no s’impacienti pq tot està per arribar i acaba no deufraudant gens.

No passarà a la història, però és un bon treball cinematogràfic (q es necessari apreciar) i quan acabes de veure-la i la repasses mentalment t’adones que realment està molt bé. Val la pena.

Tiempo de Valientes

Director: Damián Szifrón

Intèrprets: Diego Peretti, Luis Luque, Oscar Ferreiro, Gabriela Izcovich, Martín Adjemián.

Gènere: Comèdia, acció, policíac. Argentina, 2005. 105 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La fórmula perfecta per passar un bon rato entretingut i al mateix temps gaudint d’un cine molt correcte. És una peli que cau bé des del primer moment i aconsegueix mantenir la simpatia i la frescura fins al final, sense complicar-se massa però tampoc es té la sensació de trobar-hi a faltar alguna cosa. Comèdia i acció policíaca perfectament dosificades, tot i q sempre prioritzant l’humor per sobre de la resta.

Personatges plens de carisma, amb personalitats en principi molt ben definides però q ens sorprenen al llarg de la peli, i diàlegs molt bons, alguns fins i tot diria q brillants, sempre amb aquella gràcia q només els argentins saben donar-li. A part d’això, un guió simple però molt ben treballat, ple de girs inteligents i inesperats, q fan disfrutar a l’espectador, respectant-lo en tot moment. En resum, diria q Tiempo de Valientes està feta amb la intenció d’agradar a tothom i veig difícil q no ho compleixi.

Si hagués de criticar alguna cosa de Tiempo de Valientes, potser seria el final, q per mi baixa un pèl el llistó que la resta de la peli portava mantenint. No el considero un mal final, però potser se’ls hagués pogut ocórrer alguna cosa millor tenint en compte com havia anat la història fins llavors. Això sí, és el típic cas de peli q si haguessin fet a Hollywood, tot seria més desmesurat (rollo Arma Letal), però per sort no és així i en surt algo molt millor.

Hard Candy

Director: David Slate

Intèrprets: Ellen Page, Patrick Wilson, Sandra Oh.

Gènere: Drama, suspens. USA, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Dos actors protagonistes, dos actors secundaris totalment testimonials i pràcticament un sol espai interior. Sembla poca cosa, però ha resultat ser una de les pelis més intenses i atractives q he vist últimament. I és que a Hard Candy no et pots fiar de res ni guiar-te per les aparences. Té alguns dels moments més perturbadors i fins i tot incòmodes q recordo, però aconsegueix mantenir-te hipnotitzat davant la pantalla de principi a fi, sense pausa, sense descans.

Rodada completament en digital i amb una fotografia casi monocromàtica amb tons freds tota l’estona, la direcció també contribueix extraordinàriament a crear el clima adequat en cada moment al llarg de la peli. L’habilitat d”allargar cada situació, perfectament calculades totes, fa que la tensió sigui constant, com si volguessis omplir un got d’aigua amb un comptagotes.

Impressionant el duel d’interpretacions entre Ellen Page i Patrick Wilson, especialment ella, per ser el seu primer paper important… i per aquesta cara angelical. En ocasions, recorda a les pelis de venjança asiàtiques, com Audition, en part per la no recomanació per a estómacs delicats, quedeu avisats. S’ha parlat de q el q passa a Hard Candy és difícil de justificar des d’un punt de vista ètic i fins i tot legal, però q es posin a buscar totes les pelis així i no acabaríem ni el mes q ve. En fi, per part meva, molt recomanable… però prepareu-vos, jeje.