A Quiet Place
Director: John Krasinski
Intèrprets: Emily Blunt, John Krasinski, Millicent Simmonds, Noah Jupe.
Gènere: Thriller, terror, fantàstic. USA, 2018. 90 min.
Una invasió al·lienígena ha deixat la raça humana gairebé extingida. Els pocs supervivents que queden han après que poden portar una vida relativament normal si compleixen una única condició: no poden fer cap soroll. En aquest entorn, una família amb tres fills acudeix al poble a buscar provisions, però quan tot sembla haver transcorregut sense problemes, la tornada a la granja on viuen es torna tràgica.
En una època en què per a alguns (masses) sembla utòpic quedar-se callat durant una hora i mitja dins d’una sala de cinema, la idea d’un món en què el silenci és indispensable per a sobreviure no acaba de ser, a priori, del tot dolenta. Bromes apart, la premissa que planteja John Krasinski a Un Lugar Tranquilo resulta tan pertorbadora com interessant, depèn de l’òptica amb la qual es miri. En el fons, la idea és clara: si respectes les normes, els invasors no et molestaran; només una imprudència, un descuit o una negligència et poden condemnar mortalment. I els primers minuts ja resulten del tot reveladors: pràcticament la totalitat de la humanitat ha estat incapaç de complir aquest únic requisit per a seguir amb vida. Així, Un Lugar Tranquilo porta a l’extrem de la literalitat l’expressió “adaptar-se o morir”, i aconsegueix que assistim a cada acció i cada moviment dels personatges amb una enorme tensió.
John Krasinski és un d’aquells debutants darrere la càmera que sembla que en realitat sembla que porti tota una vida com a director. A Un Lugar Tranquilo, resol amb una precisió increïble un bon grapat d’escenes, i no tan sols en l’apartat de suspens i terror. La pròpia naturalesa de la història ja ho propicia de forma òbvia, però Krasinski aposta en tot moment per la norma narrativa “show, don’t tell”; és a dir, mostrant les coses enlloc de verbalitzar-les. Tot i que es recolza en recursos com portades de diaris o missatges escrits pels propis protagonistes, Un Lugar Tranquilo sap contextualitzar-se, fer-se subtil en els detalls o adoptar una enorme contundència sense pràcticament necessitar cap diàleg. El llenguatge de signes es revela més com una capacitat adoptada pels personatges per a poder comunicar-se entre ells, que no pas com una excusa perquè la pel·lícula es pugui explicar millor.
A banda de mantenir-nos en un estat de nervis permanents pel suspens que genera la història, és admirable la forma amb què Un Lugar Tranquilo ens integra en la seva realitat. L’expressivitat dels personatges i les seves mirades cada vegada ens transmeten més, sobretot per part del propi John Krasinski i d’una Emily Blunt que ens ho fa passar realment malament. La sensació és que fins i tot les nostres pròpies oïdes s’aguditzen, i que l’estat d’alerta ens fa captar qualsevol mínim soroll o detall que pugui suposar una amenaça. A tot això, cal sumar-hi un tractament del so que gairebé té la mateixa importància que la pròpia direcció. És sorprenent com Un Lugar Tranquilo accentua els silencis fins a normalitzar-los; fins i tot el moment en què per fi sentim les veus dels actors se’ns fa estrany. També és important el detall d’aquest “canvi de silenci” quan el film ens posa a la pell de la filla sordmuda, evidenciant que el fet de no sentir-hi ho modifica tot.
No deixa de ser cert que Un Lugar Tranquilo és una pel·lícula que presenta el seu potencial en la construcció i materialització de les seves escenes que no pas per tenir un guió prodigiós. De fet, l’evolució narrativa és força limitada, i sembla que a John Krasinski l’interessa més l’execució de l’acció que no pas cuidar el desenvolupament dels seus personatges. També es detecta una certa conveniència dramàtica a l’hora de fer aparèixer els conflictes, encara que a vegades el film ja juga a preveure’ls de forma descarada (les piles, el clau sortint, la canonada trencada…). Sí, Un Lugar Tranquilo va molt al gra, però perquè probablement és el millor que podia i sabia fer. De fet, tota la segona meitat del film és un gran clímax en què els moments de tensió arriben un darrere l’altre, però aquesta dinàmica és favorable per una pel·lícula com aquesta. Llàstima que en moments donats Krasinski no mesuri massa bé l’ús d’una banda sonora que es fa un pèl contradictòria amb el que vol ser el film.
Els elements comuns del thriller de terror no falten a Un Lugar Tranquilo, però la proposta té prou personalitat i fidelitat al seu estil com per ocupar un espai preferent dins de l’oferta més recent d’aquest gènere. El director demostra la intel·ligència i el talent necessaris per a fer-se seva cada escena, i això deriva en un bon número de moments memorables. Fins i tot la resolució de la trama -si és que se li pot dir així- resulta prou sòlida, sense aspirar a ser el súmmum de res. Si ho repassem tot plegat i tornem a subratllar que darrere la càmera (i també del guió) hi ha un debutant, poques opcions ens queden per a retreure res a Un Lugar Tranquilo. És més, recuperant la lectura que feia a l’inici del text, potser s’encarregarà de recordar el valor que té el silenci en moments determinats; per exemple, dins d’una sala de cinema. I això que la seva proposta no la converteix precisament en un lloc tranquil.
