M.A.Confidential

The Gentlemen

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Matthew McConaughey, Charlie Hunnam, Hugh Grant, Colin Farrell, Eddie Marsan, Henry Golding, Michelle Dockery, Jeremy Strong, Jason Wong, Jordan Long.

Gènere: Thriller, acció, comèdia.

País: Regne Unit, 2020. 110 min.

A primera hora del matí d’un dia d’estiu, un atabalat Ramón arriba a casa del seu amic Paco, que l’esperava de forma impacient. Aquest encara es posa més nerviós quan Andrade l’avisa que arribarà encara una mica més tard. Quan ho fa, i estan a punt de marxar, els diu que el seu cotxe s’ha espatllat i han d’esperar la grua. És així com els tres tornen a casa de Paco, esperant poder dur a terme el pla que tenien previst per a aquest dia.

El tòpic de “les seves millors pel·lícules són les primeres” es converteix en un fet que no permet discussió en el cas de Guy Ritchie. Aquell incommensurable duet format per Lock & Stock (1998) i Snatch (2000) ja no ens el traurà ningú. Des de llavors, tan sols Rock’n’Rolla (2008) i Operación U.N.C.L.E. (2015) ens hi han fet acostar, enmig d’una trajectòria que ha resultat força millorable. Ara, Ritchie mira de tornar als origens amb The Gentlemen, un thriller que presenta moltes de les senyes d’identitat del director. En general, la pel·lícula funciona amb prou solidesa, però també és veritat que, per als qui esperàvem que aquest retorn a l’essència fos complet, acusa certa manca de frescor i de nervi. No hi falten màfies, drogues, diners, bandes de carrer, suburbis anglesos, violència, acció i, òbviament, molt d’humor; ara bé, també hi ha la sensació que The Gentlemen no arriba a posar la cinquena marxa per a extreure tot el gamberrisme que hauria pogut tenir el resultat final.

Guy Ritchie mira de recaragolar la història des d’un bon inici. La seva aposta per una estructura basada en flashbacks i constants anades i vingudes el permet comptar, indirectament, amb la figura d’un narrador que ho explica tot plegat. A vegades l’excusa queda un pèl forçada, però The Gentlemen ho aprofita per a posar en un relatiu ordre una trama que corria el risc de ser massa dispersa si s’hagués volgut muntar de forma lineal. I és que a Ritchie li agrada, un cop més, combinar la trama principal amb ramificacions que acaben sent més capritxoses que no pas realment útils. No obstant, el film sap treure partit de totes elles i encabir-les al conjunt, encara que a vegades sigui a base de llicències o dreceres. De caps sense lligar en queden uns quants, però The Gentlemen s’acaba sortint amb la seva a base de ritme -rarament deixen de passar coses- i també de carisma, en gran part gràcies al seu repartiment.

Com que la història no busca posicionar bons i dolents -de fet, d’innocent no n’hi ha cap-, The Gentlemen es converteix en un entreteniment de primera durant el visionat, però a la vegada sense cap involucració emocional. Es podria dir que el desenvolupament basa la seva gràcia en el simple fet de saber què passarà a continuació i com acabarà tot plegat, que no pas per si guanyen o perden uns o altres. Guy Ritchie es preocupa més d’explotar la personalitat de cada personatge i explicar-nos el seu bagatge criminal, que no pas de fer-los evolucionar. També el context social resulta força testimonial dins de la història. En aquest sentit, The Gentlemen seria una pel·lícula força atemporal, si no fos per la introducció de les noves tecnologies i el paper de les xarxes socials. D’aquí la sensació -no necessàriament negativa- que Ritchie recicla material que podria ser de fa ben bé 20 anys i l’actualitza perquè tingui una aparença una mica més moderna.

Així doncs, The Gentlemen suposa un retorn a les arrels del cinema de Guy Ritchie, però a la vegada la constatació que el director es pren les coses d’una altra manera. I, en el fons, és completament lògic. És per això que, enlloc de la presumpta decepció que podria generar aquesta moderació en tot els àmbits, cal entendre el film com tot un encert per al director britànic. Si més no, el que podem esperar que ens aporti Ritchie en ple 2020 no s’ha d’allunyar massa del que veiem aquí. Perquè al seu dinamisme i virtuosisme ja coneguts, hi ha restat certa brutalitat i bogeria, però hi ha afegit un punt d’elegància que tampoc està gens malament. Potser hauria pogut evitar, això sí, que en aquest cas la narració es resolgués amb una sèrie de girs tan d’última hora. Sigui com sigui, The Gentlemen és una molt bona notícia, en el sentit que podem recuperar al Guy Ritchie que ens agradava a tots; o, almenys, a una versió força propera d’ell.