M.A.Confidential

Wonder Woman

Directora: Patty Jenkins

Intèrprets: Gal Gadot, Chris Pine, Robin Wright, Connie Nielsen, David Thewlis, Danny Huston, Elena Anaya, Lucy Davis, Ewen Bremner, Samantha Jo, Saïd Taghmaoui.

Gènere: Fantàstic, acció, bèl·lic. USA, 2017. 140 min.

Diana és una jove amazona que viu en una illa oculta al mig de l’oceà. Tot i les reticències de la seva mare, la reina de les amazones, Diana somia des de petita en convertir-se en una gran guerrera i preparar-se per si algun dia ha de defensar el seu poble. Un dia, un soldat anglès que està lluitant a la 1a Guerra Mundial cau accidentalment a l’illa amb el seu avió, i les amazones es veuen immerses en una lluita contra els alemanys que l’han seguit. Aquest contacte amb el bel·licisme dels humans desperta les ganes de Diana d’acabar amb el seu enemic Ares, el déu de la guerra.

Primera pel·lícula protagonitzada per una superheroïna, la pionera d’aquest gènere amb una dona a la direcció, i la necessitat de fer revifar l’univers cinematogràfic de DC del munt de cendres deixat per Batman v Superman i Escuadrón Suicida. Pocs films hauran acumulat tants reptes i sentit tanta responsabilitat a sobre com Wonder Woman, i segurament no gaires l’haurien resolt de la manera en què ho han fet Patty Jenkins, Gal Gadot i companyia: amb cura i paciència. Lluny de les acumulacions de personatges, els excessos visuals i els afanys de grandiloqüència, ens trobem amb una pel·lícula i una superheroïna que van construint el seu camí de forma progressiva i coherent, i que saben equilibrar tot allò que demana l’espectador d’aquest tipus de cinema. Tot i no poder d’escapar a alguns defectes recurrents i de posar en perill el seu missatge amb un tram final més que rigorós, Wonder Woman funciona i supera tots els seus reptes. Una molt bona notícia.

Amb Wonder Woman, Patty Jenkins no només corrobora que la (fins ara) completa absència de dones directores en el gènere de superheroïs era una absurditat, sinó que llança una important declaració de tot el que la mirada femenina pot aportar-hi. Es nota proximitat i compromís en la seva mirada sobre Diana, però també la falta de grandiloqüència que pertoca a un personatge que acaba d’arribar i ha de demostrar les seves credencials. Durant bona part de Wonder Woman, no és ella qui marca el rumb de la història, però poc a poc el seu rol es va imposant per sobre dels demés. En aquest sentit, també destaca el tracte que Jenkins dóna al personatge de l’espia Steve Trevor (Chris Pine) en relació a Diana: ell sent admiració i atracció des del principi, però el seu objectiu no és conquerir-la, sinó guiar-la en el seu objectiu i, al capdavall, aprendre l’un de l’altre. Llàstima, això sí, que el film no estigui gens afortunat en la resolució final entre els dos.

D’altra banda, també resulta interessant el doble procés de coneixença que s’estableix a Wonder Woman. En el primer, Diana experimenta el seu primer contacte amb la humanitat i en va descobrint totes les seves vessants; en el segon, nosaltres anem descobrint de què és capaç aquesta superheroïna. I és precisament la ingenuïtat i humilitat amb què es comporta el personatge el que li aporta una empatia especial, i el que propicia que els valors que representa funcionin molt millor. Per exemple, no hi ha ningú millor que ella per a fer un al·legat feminista, ja que en realitat no és conscient que l’està fent i simplement es deixa portar pel sentit comú. Accions com aquesta, o com el seu esperit lliure que la porta a desobeir una i altra vegada el que li manen, confereixen a Wonder Woman un caràcter diferent i insòlit dins del seu gènere. De fet, es podria definir com una superheroïna que en cap moment té una clara consciència de ser-ho. I la veritat és que Gal Gadot ha estat una elecció idònia per a portar-ho a la pantalla.

A nivell d’entreteniment, es podria dir que Wonder Woman es “marvelitza” en la mesura justa, ja que alleugereix una trama que resulta molt més dinàmica i focalitzada del que ens tenien acostumats les últimes produccions de DC Comics. És fàcil pensar en la primera Capitán América, com a referència més semblant, tot i que la que ens atén és una pel·lícula netament superior. A nivell narratiu, poques vegades abandonem la trama principal de la pròpia Diana -tan sols en ocasions comptades per a situar-nos en terreny del bàndol enemic-, de mode que la història té una continuïtat molt més clara i Patty Jenkins controla molt millor el ritme. També hi funciona l’humor, que apareix de forma continguda però efectiva. Per això, en el sentit més lúdic del concepte, Wonder Woman és una bona pel·lícula de superherois. Per molt que a dia d’avui sembli un pas enrere en ambició, la decisió era la més adequada tenint en compte el que necessitava el personatge, la pel·lícula i també l’univers de DC.

A banda de detalls discutibles i defectes que ja semblen insalvables en aquest tipus de pel·lícules, Wonder Woman té en els seus minuts finals el seu principal problema, sobretot perquè fa trontollar allò que el personatge de Diana havia significat fins aleshores. La poca traça amb què Jenkins trasllada la idea que provoca un canvi rellevant en el personatge pràcticament fa posar-se les mans al cap, i resta punts al que hauria pogut ser un conjunt més sòlid encara. Per sort, no ho espatlla del tot. Sense ser un film majúscul ni arribar a entusiasmar del tot, Wonder Woman proposa un canvi d’aires dins del gènere que cal agrair, i sobretot introdueix una heroïna amb un gran potencial. Només cal esperar que segueixin cuidant de la mateixa manera la seva mentalitat i la seva aportació particular a l’entorn terrenal, ja que a través d’ella DC Comics pot haver trobat el veritable fet diferencial per a recuperar el prestigi perdut.