Arxius

All posts for the month Octubre de 2007

EL SUEÑO DE CASSANDRA

Posted by Martí on 29 d'Octubre de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

cassandrasdream.jpg

Cassandra’s Dream

Director: Woody Allen

Intèrprets: Colin Farrell, Ewan McGregor, Hayley Atwell, Sally Hawkins, Tom Wilkinson.

Gènere: Drama. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ian i Terry són dos germans d’una família anglesa de classe mitja amb alguns problemes econòmics, però que decideixen arreglar-se-les per poder comprar un petit veler. No obstant, la situació es complica quan la gran afició de Terry pel póquer i les apostes fa que els seus deutes comencin a ser importants al mateix temps que Ian coneix a una popular actriu i es fa passar per algú més important del que en realitat és. Per sort, el tiet de la família, un important home de negocis, arriba a la ciutat i podrà ser la solució als seus problemes, o això creuen els dos germans.

Ja tenim aquí la infalible ració anual de Woody Allen. Després de la excel·lent Match Point i la divertida Scoop, el director baixa clarament el llistó amb El Sueño de Cassandra. Naturalment, no pots esperar que et surti una obra mestra cada any, però a vegades potser s’hauria de plantejar si no seria més rentable dedicar una mica més de temps a cadascuna i així potser el nivell general seria més elevat. Dic això pq, tot i que no es tracta d’una mala peli, en aquesta es desprèn una certa falta d’implicació per part de Woody Allen. Totes les seves pelis acostumen a presentar un o més elements q porten escrita la firma del genial director, però a El Sueño de Cassandra jo no els he sapigut trobar. Un cop vista, et diuen q l’ha dirigit qualsevol altre director i t’ho pots creure perfectament.

La peli és molt neutra i una mica mancada de personalitat; presenta certs tocs d’humor però semblen fets amb timidesa, com si no volgués fer riure més del q toca, i en els moments més dramàtics, tampoc acaba de transmetre tot el dramatisme que pertocaria. Tot això fa q et prenguis la història de forma una mica distant i que la peli acabi sent, simplement, entretinguda i prou. Si algo té Woody Allen és q, siguin millors o pitjors, sempre acaba aconseguint q les seves pelis funcionin d’una forma o altra; no recordo haver-me avorrit mai veient una peli seva i amb aquesta tampoc ha estat així.

El treball dels dos actors protagonistes, Colin Farrell i Ewan McGregor, no el qualificaria més enllà de correcte. Tot i que Farrell és una mica millor, els dos semblen una mica incòmodes en el paper i en ocasions fa que no siguin gaire creibles. El més remarcable (si la veieu en V.O., clar) és el marcadíssim accent que tenen els dos, algo que resulta impactant acostumats a sentir-los americanitzats. Pel que fa a la trama, Allen aconsegueix sorprendre, però cada cop menys, pel q alguns girs són una mica previsibles i fins i tot repetitius si has vist les seves últimes obres. Tot i això, no es pot negar que la peli té un ritme força bo, q et manté atent tota l’estona i que aconsegueix generar cert suspens cap a la segona meitat de la història.

Com ja he dit, la peli funciona com a entreteniment, però un director com Woody Allen ens hauria d’oferir alguna cosa més que això, pq sabem que és capaç de fer-ho. Esperem que el seu periple a Barcelona li hagi dut una mica més d’inspiració.

BIG NOTHING

Posted by Martí on 23 d'Octubre de 2007
Posted in: Cine - No estrenada. Deixa un comentari

big-nothing.jpg

Big Nothing

Director: Jean-Baptiste Andrea

Intèrprets: Simon Pegg, David Schwimmer, Alice Eve, Jon Polito, Natasha McElhone, Billy Asher, Mimi Rogers.

Gènere: Comèdia negra, thriller. Gran Bretanya, 2006. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Charlie és un professor i escriptor frustrat que accepta treballar com a operador telefònic d’una multinacional per poder guanyar un sou i ajudar a la seva família. En aquesta nova feina, coneix a Gus, un excèntric personatge que li proposarà participar en un plan que els pot fer guanyar 100.000 dòlars. Tot i q Charlie dubta un moment, la quantitat a la q aspiren fa que acabi acceptant l’oferta de Gus, tot i q els dos tenen completa inexperiència en el que es disposen a fer.

Tot i que data de 2006, les “curioses” circumstàncies que sovint rodegen la distribució cinematogràfica en aquest país fan aquesta peli encara no s’hagi estrenat ni tingui data prevista d’estrena ni tan sols traducció del títol. Aquesta comèdia negra britànica basa el seu potencial en la parella d’actors protagonistes: Simon Pegg (Zombies Party, Arma Fatal) i David Schwimmer (Friends). I dic que basa el seu potencial en ells pq la peli en si es podria considerar simplement de correcta. El guió destaca per la seva simplicitat i deixa detalls força enginyosos, però és d’aquells que presenta tants girs que arriba un moment en q ja costa agafar-s’ho seriosament. És cert q la peli és d’aquelles que et deixen ben clar des d’un bon principi que ja no es pren seriosament a si mateixa, però crec q es queda a mig camí a la hora de connectar amb l’espectador i això fa que la seva funció no vagi més enllà de, simplement, fer-te passar un bon rato entretingut.

En això sí que no se li pot retreure res: curta durada (80 min), pocs personatges, una història basada en la incompetència dels protagonistes i un ritme sense pausa, la peli arrenca molt ràpid i els fets ja no paren de succeir-se fins al final. Ara bé, sincerament, el principal atractiu segueixen sent els actors, sobretot el gran Simon Pegg, qui supera clarament a David Schwimmer. La química entre els dos és millorable, però la realitat és que resulten força graciosos.

Si busquéssim un referent de Big Nothing, el més clar que em ve al cap és Kiss Kiss, Bang Bang, no només pel tipus d’humor negre i absurd, també per més d’una situació que resulta molt semblant entre una i altra. No obstant, Big Nothing se’n podria considerar com una versió light o fins i tot un “quiero y no puedo”. Un altre aspecte que no s’entén massa és la utilització de recursos com la pantalla partida o inclús la animació, lo qual m’ha semblat completament gratuït i sense cap raó de ser. No sé si el director pretenia donar-li més ganxo a la peli, però realment no ho aconsegueix. El que sí s’ha de destacar és una molt bona (i contundent) banda sonora.

Total, que la definiria com una peli perfecta pels q vulguin simplement passar una estona divertida i res més q això, i q la mirin sense cap tipus d’espectativa que vagi més enllà. Això sí, també haig de dir que sempre val la pena veure al genial Simon Pegg i la seva inigualable expressivitat.

PUSHING DAISIES

Posted by Martí on 19 d'Octubre de 2007
Posted in: Sèries TV. 1 comentari

pushing-daisies.jpg

Pushing Daisies

Creador: Bryan Fuller

Intèrprets: Lee Pace, Anna Friel, Chi McBride, Ellen Greene, Swoosie Kurtz, Kristin Chenoweth, Field Cate.

Gènere: Fantàstic, comèdia, intriga. USA, 2007. 40-43 min. per capítol

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ned és un jove amb una habilitat especial: és capaç de ressucitar a qualsevol ésser mort només tocant-lo. Això sí, un cop viu, si Ned torna a tocar-lo, aquest tornarà a morir i ara ja de forma definitiva. Quan fa reviure a algú, disposa d’un minut per tornar-lo a tocar i que mori de nou, ja que si no ho fa, algú altre morirà en el seu lloc. Ned va descobrir aquesta habilitat als 6 anys i, malauradament, amb conseqüències no gaire bones i que l’han estat turmentant des de llavors. En l’actualitat, Ned treballa com a pastisser i també colabora amb Emerson Cod, un investigador privat i la única persona q coneix la seva habilitat. A canvi de guardar el secret, Cod rep l’ajuda de Ned en la seva feina. Com? Doncs està clar q és més fàcil descobrir qui és l’assassí si la pròpia víctima pot dir-t’ho. Ara bé, ¿i si la víctima no és algú qualsevol?

Cada any, entre setembre i octubre, s’estrenen un munt de sèries noves a Estats Units. De totes elles, n’hi acostuma a haver una que genera una expectació especial i acaba considerant-se com la producció estrella de la temporada. Si al 2004 va ser Lost, al 2005 Prison Break i al 2006 Heroes, aquest any tots els ulls estan posats en Pushing Daisies. Després d’haver vist els primers tres capítols, un fet es pot constatar sense cap dubte: aquesta sèrie no té res a veure amb les tres que he citat ni segurament amb cap altra que hagi vist fins ara. En un moment en què surten tantes i tantes sèries q al final no poden evitar assemblar-se entre elles, això ja és un mèrit a destacar per part dels creadors d’aquesta original producció.

Els primers segons del primer capítol ja deixen al descobert el gran referent de la sèrie: Tim Burton. Quasi diria q és improbable que la introducció de la història no faci venir a la ment la pel·lícula Big Fish, i a mida que va avançant també descobrim estètiques molt semblants a les de Charlie y la Fábrica de Chocolate del mateix Burton. Un altre referent força evident és Amélie. Tot això evidencia que es tracta d’una sèrie eminenment creativa, original, imaginativa, surrealista i, pq no dir-ho, un punt paranoica. Pocs personatges, però perfectament caracteritzats i interpretats, i un humor intel·ligent amb alguna que altra anada d’olla bastant genial. Caldrà veure com es desenvolupa al llarg de la temporada, però la veritat és q la idea que queda plantejada des del primer capítol ja resulta força insòlita i als dos següents se li treu suc de forma molt encertada. Suposo que la sèrie evolucionarà i apareixeran nous personatges i noves trames. Si és així, la cosa pinta realment bé.

La sèrie barreja fantasia i bon humor amb intriga i investigacions policials, una estranya mescla que de moment sembla funcionar prou bé. El cert és que les trames d’assassinats estan molt ben trobades i són més rebuscades del q es podria esperar. No obstant, tot està envoltat d’una atmòsfera de felicitat i ingenuitat que a vegades descoloca una mica pq no saps si prendre-t’ho en serio o no. Això, i algun que altre excés que frega una mica el “pasteleo” i la cursileria potser són aspectes que s’haurien de cuidar una mica més. No obstant, val la pena veure-la pq es passa un molt bon rato. No agradarà a tothom, d’això n’estic segur, però a mi, de moment, m’ha convençut.

UN FUNERAL DE MUERTE

Posted by Martí on 16 d'Octubre de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

funeraldemuerte.jpg

Death at a Funeral

Director: Frank Oz

Intèrprets: Matthew Macfadyen, Keeley Hawes, Alan Tudyk, Andy Nyman, Ewen Bremner, Daisy Donovan, Rupert Graves, Peter Dinklage.

Gènere: Comèdia. Gran Bretanya, 2007. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una família anglesa celebra el funeral del patriarca. L’ocasió propicia que alguns dels familiars es trobin de nou després de força temps i això fa resorgir alguns problemes entre ells. No obstant, és un petit error en un medicament el que desencadena tots els problemes i després l’aparició d’un misteriós personatge el que encara dificulta més que la celebració es dugui a terme de manera normal.

No hi ha dubte que les comèdies britàniques acostumen a presentar un toc característic que les americanes mai podran aconseguir, i aquí en tenim un nou exemple. Un Funeral de Muerte demostra com pot cundir un bon guió, encara que tota la peli giri a l’entorn d’una sola situació i pràcticament tot passi en un mateix espai. I si aquesta situació és un funeral, ja us podeu imaginar que l’humor negre és indubtablement l’estrella de la festa. La peli és com una bola de neu que cada cop es va fent més gran i cada cop ens porta a situacions més insòlites i esbojarrades, amb un final realment apoteòsic. A més, al contrari del que acostuma a passar amb aquest tipus de comèdies, aconsegueix mantenir un cert efecte sorpresa en tot moment.

Els gags més visuals i absurds es combinen amb tocs del més pur humor anglès, una fórmula que té un resultat força acceptable, però que a vegades és a prop de creuar aquella línia imaginària de lo excessiu. Així doncs, no negaré que algun gag m’ha sobrat, però en general el resultat és força divertit. Les actuacions són molt bones i els diferents personatges i les seves personalitats estan molt ben trobats, la qual cosa és un dels principals punts forts de la peli. També ho és la seva durada: 80 minuts són suficients pq passin un munt de coses, pràcticament sense pausa, i pq arribis al final quasi sense adonar-te’n.

Resulta curiós que un dels missatges que es poden extreure de la peli és que sempre som els homes els que la liem. Tots els personatges masculins són els responsables dels diversos problemes que hi ha al llarg del funeral, mentre que els femenins són els que intenten calmar la situació. D’altres, directament no s’adonen del que realment està passant. Pensant-ho bé, potser no s’allunya gaire de la realitat.

Sigui com sigui, el que és cert és que Un Funeral de Muerte t’assegura passar un bon rato i et demostra com a partir d’una idea simple se’n pot desenvolupar un film així de divertit. Algú podria dir que no deixa de ser una tonteria de peli, i potser sí q ho és, però aquesta entraria dins de la classe A. Posats a escollir dins del complicat gènere de la comèdia, possiblement aquesta seria una opció a tenir en compte.

PROMESAS DEL ESTE

Posted by Martí on 10 d'Octubre de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

promesas-del-este.jpg

Eastern Promises

Director: David Cronenberg

Intèrprets: Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel, Armin Mueller-Stahl, Sinéad Cusack.

Gènere: Thriller, suspens, drama. Gran Bretanya, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Nikolai és el misteriós xofer d’una de les families més importants de la màfia russa afincada a Londres. Més que de xofer, molt sovint Nikolai ha d’estar més pendent de les accions de Kirill, el fill de Semyon, el cap de la família, qui posa en perill molts dels negocis per culpa de la seva actitud. D’altra banda, Anna és una comadrona que un dia aten a una adolescent que mor al donar a llum. D’entre els seus efectes personals, hi ha un diari escrit en rus. Amb l’objectiu de traduïr-lo, Anna acaba acudint involuntariament al local de Semyon, on coneixarà a Nikolai.

La major part de crítiques i comentaris que he llegit sobre aquesta peli la deixen quasi al nivell d’obra mestra i parlen de la millor obra de Cronenberg, la més completa i memorable. Sincerament, m’agradaria poder començar dient el mateix, però no puc. No sé si és q se’m va passar per alt algun aspecte important o si estava massa condicionat pel que havia llegit abans d’anar a veure-la, el cas és que em vaig trobar amb una peli que de seguida mostra unes intencions boníssimes, però que després, per mi, no acaba donant exactament el resultat esperat.

L’argument té molta força i els personatges són realment bons, però aquell moment en què dius “ara arrenca de veritat la peli” no es presenta. La peli combina escenes d’acció i violència molt dures amb d’altres molt més pausades i a vegades sembla que vagi a trompicons, lo qual incomoda una mica. Com ja he dit, tens ganes que arribi el punt en què definitivament et fiques dins de la peli, però arriba el final i no ha estat així, i això fa que la sensació que et queda sigui de desconcert. Si just en aquell moment et pregunten si t’ha agradat, et costa respondre. La meva opinió personal és que les parts són molt bones, però el conjunt no les sap combinar i aprofitar correctament.

Només cal llegir aquest resum de l’argument per comprovar que la trama sembla molt atractiva, i realment ho és. La peli va enllaçant progressivament les històries de Nikolai, Anna i la adolescent morta (a través del que hi ha escrit al seu diari) i els dos primers tenen una evolució important, però arriba un moment en què perd una mica el rumb i el final resulta més que discutible. El millor de la peli és la seva obscuritat, generalment personalitzada en el personatge de Nikolai (gran Viggo Mortensen). No busqueu cap escena en què brilli el sol pq no la trobareu, ja que tot passa de nit i/o sota la pluja. El film ens regala grans imatges, escenes i també grans frases, i ens acosta una mica més a les entranyes d’aquest sinistre món de la mafia.

És per això que lamento no poder estar parlant d’una peli perfecta, encara q en tingui ganes, ja que em va deixar massa dubtes just en acabar-la. El que sé segur és que tocarà veure-la un altre cop d’aquí un temps. De moment, em quedo amb Una Historia de Violencia.

EL ORFANATO

Posted by Martí on 5 d'Octubre de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

orfanato.jpg

El Orfanato

Director: Juan Antonio Bayona

Intèrprets: Belén Rueda, Fernando Cayo, Géraldine Chaplin, Montserrat Carulla, Roger Príncep.

Gènere: Terror, intriga. Espanya, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Laura, el seu marit i el seu fill s’instalen en un antic orfenat on ella va passar la seva infància amb la intenció d’obrir una residència per a nens discapacitats. El nou entorn fa que el nen, Simón, comenci a crear-se un món de fantasia amb amics i jocs imaginaris, als quals els pares no donen gaire importància en un principi. No obstant, hi ha certs fets comencen a inquietar de veritat a Laura.

La opera prima del director català Juan Antonio Bayona ha estat l’encarregada d’innaugurar el Festival de Sitges 07 i també ha estat recentment designada per a representar a Espanya als Oscars. Tot i el que pugui semblar al trailer o pels detalls que es donen a la sinopsi, El Orfanato no és una peli més de terror i en cap cas s’assembla a les típiques pelis d’aquest gènere que ens arriben des de Hollywood, on per cert, ja n’han comprat els drets per fer-ne un remake. D’acord que la peli presenta certs elements una mica massa estereotipats com la gran casa fantasmagòrica i un nen petit amb veu misteriosa que veu coses rares (son imprescindibles els nens per fer pelis de terror?), però la història té personalitat pròpia i t’enganxa de principi a fi.

Un aspecte a destacar, i que m’ha agradat, és q El Orfanato no és la típica “peli de sustos” ni tampoc la típica d’angoixa contínua amb un fil musical que et va indicant constanment q algo passarà, i no ho és bàsicament gràcies a un fet: la protagonista no té por. I si ella no té por, vol dir que no la transmet al públic, sinó al contrari, q tens la sensació que té prou força per controlar la situació en tot moment i això et dóna confiança a tu per acompanyar-la per la casa sense estar patint constanment. A nivell de direcció, la veritat és que només es pot elogiar, i més tenint en compte que es tracta d’un director novell, pq la peli ens deixa grans, grans escenes.

Tot i que no li tinc gaire predilecció, s’ha de reconèixer l’immens paper de Belén Rueda en aquesta peli. No és agosarat dir que ella és, bàsicament, qui concentra tota la força de El Orfanato. Com ja he dit, el personatge fuig de la típica dona amb cara aterroritzada que no para de xisclar en tota la peli, ja que es manté ferma en tot moment, segura dels seus actes i disposada a participar en aquest “joc” en q es converteix la major part de la història. I és que la peli té un important component infantil, lo qual resulta molt coherent amb la seva temàtica. Pel que fa al final, és realment impactant i inesperat i inclús deixa alguna imatge en q cadascú pot interpretar el que cregui.

Tot plegat et fa sortir molt satisfet de la sala. No sé si la nominaran als Oscars o no, però El Orfanato és cine de molt bona qualitat (en certs moments de la peli, és fàcil equiparar-la amb Darkness, un altre gran film espanyol de terror) i val la pena veure-la i viure-la. Diria que a Sitges encara es pot veure algun dia durant la pròxima setmana, o si no, s’estrena l’11 d’octubre als cines. Acabo amb una frase: “un, dos, tres, toca la pared”.