Deepwater Horizon
Director: Peter Berg
Intèrprets: Mark Wahlberg, Kurt Russell, Kate Hudson, John Malkovich, Dylan O’Brien, Gina Rodriguez, Ethan Suplee.
Gènere: Drama, acció. USA, 2016. 105 min.
Abril de 2010. La plataforma petrolífera mòbil Deepwater Horizon es prepara per extreure una enorme quantitat de cru per a la companyia BP, que n’és propietària, però el projecte porta més de 40 dies de retard. Mike Williams i Jimmy Harrell, dos dels enginyers que comanden l’operació, es dirigeixen a la plataforma per a supervisar les últimes proves abans de poder començar, però en arribar descobreixen que aquestes no s’han fet correctament. A pesar d’això, i que els tests de pressió no acaben de convèncer els tècnics, els responsables de BP ordenen que l’extracció es posi en marxa.El cinema catastròfic és un d’aquells gèneres que sembla haver-se quedat estancat als anys 90, quan veure un grup de gent constantment al límit de la mort era motiu de sobra per a quedar-se clavat durant un parell d’hores a la butaca, per molt ridícula que fos la trama. Però Peter Berg ha decidit que en ple 2016 també es pot fer cinema d’aquest tipus, i per a demostrar-ho ha escollit la dramatització d’un fet real com el de la plataforma Deepwater Horizon en una pel·lícula originàriament homònima, però que aquí s’ha traduït amb el menys encertat nom de Marea Negra. Convé subratllar la condició de real, perquè si per alguna cosa destaca la pel·lícula és pel seu hiperrealisme, molt més pendent de proporcionar-nos una experiència immersiva que no pas de buscar un efectisme visual artificial. I la veritat és que el resultat, dins de les seves inevitables limitacions, és convincent i efectiu.
Marea Negra aconsegueix retornar-nos aquesta sensació que ens provocava Pánico en el Túnel, Máximo Riesgo o Deep Impact, però a la vegada sap refinar la seva qualitat de manera suficient per a deixar clar que, si aquells films havien d’evolucionar d’alguna manera, el camí a seguir era aquest. Peter Berg és conscient del tipus de producte que està entregant i dels requisits que això comporta, però lluny de posar el pilot automàtic, el director sorprèn amb una càmera inquieta i imprecisa, que no ens situa com a simples espectadors de la catàstrofe, sinó que ens trasllada al bell mig d’ella. Així, no ens sentim externs a allò que passa, no veiem les imatges des del millor angle perquè l’explosió quedi tan bonica com sigui possible, sinó que ens movem, ens espantem i ens desorientem de la mateixa manera que ho fan els seus personatges. I és en el risc d’aquesta posada en escena directa i poc polida on Marea Negra conté el seu principal valor definitori.
Un altre encert del film és la claredat i l’acotament de les seves prioritats. Òbviament que hi ha d’haver una vessant emotiva i sentimental, que el protagonista ha de tenir una família a casa patint i que les històries personals han d’acabar aflorant en algun moment o altre, però el cert és que Marea Negra no cau en sentimentalismes forçats, ni en frases prefabricades, ni en macguffins postissos, ni en exageracions dramàtiques. En aquest sentit, el guió conté la dosi justa, un fet que en general no se sabia regular tant en les seves antecessores dels 90. Tampoc en la construcció del teòric heroi de la pel·lícula es detecta una intenció descarada, bàsicament perquè el personatge original no correspon a un perfil com aquest, però Peter Berg troba en Mark Wahlberg l’aliat perfecte per a transmetre el coratge i la convicció de Mike Williams com a artífex central de la supervivència de molts aquella nit.
Tot i l’èxit amb què resol la seva condició de pel·lícula de gènere catastròfic actual, Marea Negra compta amb dos obstacles principals en el seu desenvolupament. Un d’ells és la partició de la història en dues meitats massa diferenciades. Aquí, és la primera hora de pel·lícula la que en surt més mal parada, ja que el seu necessari procés de preparació i alimentació de la tensió prèvia acaba dilatant-se una mica massa, i a més presenta un llenguatge tècnic difícilment comprensible si no s’està familiaritzat amb l’enginyeria industrial corresponent. L’altre aspecte a posar en dubte és el mig camí en què es queda el film a l’hora de mostrar el seu compromís cap a l’enfocament ecològic de la tragèdia, sobretot perquè en el citat primer tram de Marea Negra els responsables de BP queden clarament assenyalats. Potser és per no ficar-se en merders que no li tocaven, o per no agreujar els danys a la imatge de la companyia, però al final Peter Berg passa massa de puntetes per les conseqüències d’una de les catàstrofes mediambientals més greus dels últims anys.
Aquest parell de retrets no treuen que Marea Negra es presenti com un exemplar sòlid i actual dins de la seva espècie. És aquella pel·lícula que fa uns anys hauria protagonitzat Bruce Willis o Sylvester Stallone, depenent de la quantitat de múscul o de frases enginyoses que s’hagués desitjat, i que probablement ara atresoraríem com una de les grans icones del cinema d’acció. En l’escena actual, un film com aquest està destinat a jugar un paper força menor quant a repercussió, però precisament per això es converteix en un títol més que reivindicable en els temps que corren. La seva revisió buscant el màxim realisme, les escenes al límit i les nostres mans agafant amb força els laterals de la butaca marquen el camí d’una tipologia de pel·lícules que hauria de seguir tenint el seu racó. I és que, de tant en tant, mereixem gaudir d’una estona com la que Marea Negra ens fa passar davant una gran pantalla.