M.A.Confidential

Slava (Glory)

Directors: Kristina Grozeva i Petar Valchanov

Intèrprets: Stefan Denolyubov, Margita Gosheva, Milko Lazarov, Kitodar Todorov, Ana Bratoeva, Nadejda Bratoeva.

Gènere: Drama. Bulgària, 2016. 100 min.

Tsanko Petrov treballa a l’empresa pública de ferrocarril de Bulgària revisant i arreglant les vies de tren. Un dia, mentre fa la seva ronda rutinària, troba tirats 1 milió de levs (500.000 euros) sense amo, i decideix trucar la policia per alertar-los. Després d’aquest gest, el ministeri de transport búlgar decideix premiar-lo i organitzar un acte per a presentar-lo com un heroi. Allà, coneix Julia, la cap de relacions públiques del ministeri, que se li queda el rellotge i no li torna. A partir de llavors, Tsanko intenta contactar amb ella una i altra vegada per a recuperar-lo.

El cinema d’Europa de l’Est ha revifat durant la última dècada gràcies, bàsicament, a l’espectacular auge de la indústria romanesa, però no es pot dir el mateix de l’aportació que n’han fet els seus veïns de Bulgària. Si més no, el número de pel·lícules que s’estrenen a les nostres sales o festivals és realment ínfim. Ara bé, si les poques que arriben estan al nivell d’Un Minuto de Gloria, podem donar-nos per satisfets. La segona obra del duo de directors format per Kristina Grozeva i Petar Valchanov construeix un afilat drama satíric que, com qui no vol la cosa i partint d’una premissa relativament simple i absurda, va deixant en evidència les vergonyes polítiques i socials del país balcànic. I no ho fa recorrent a discursos verbalitzats o situacions prefabricades a l’estil Ken Loach, sinó contraposant una mentalitat neta i honesta a diferents exponents d’una societat corrompuda per l’egoisme i pels interessos del poder.

La narració d’Un Minuto de Gloria pivota al voltant de dos personatges completament antagònics. D’una banda, Tsanko Petrov té aspecte de vagabund, malviu a les afores de la ciutat i que, a sobre, té la particularitat de ser tartamut; de l’altra, Julia Staykova és una executiva entregada i resolutiva, capaç de solucionar qualsevol problema amb un parell de trucades i de preservar la bona imatge de la institució portes enfora. El que ella no sap, però, és que Tsanko també és capaç de perseverar com ningú per a aconseguir que li tornin una de les poques coses preuades que té. I no hi ha pitjor error per a l’administració que subestimar un ciutadà que no es cansa de reclamar allò que és seu, i que a més a més no té gran cosa a perdre. Aquest “minut de glòria” que li dediquen, i que òbviament busca més l’afavoriment del ministeri que no pas del pobre home, els acaba deixant en evidència.

Un Minuto de Gloria desplega la seva mirada crítica de forma subtil i intel·ligent. Totes les situacions en què Tsanko rep el menyspreu d’aquells qui es creuen moral i intel·lectualment superiors a ell, es van capgirant poc a poc per a demostrar que, en realitat, és tot el contrari. Creuen que poden fer el que vulguin amb ell, donada la seva ingenuïtat i aparença inofensiva, però no són conscients que la tossuderia i sentit de la justícia són molt difícils de doblegar. No és un reaccionari ni pretén derrocar el sistema, simplement vol el seu rellotge i arribar a temps a casa per a abeurar els seus conills. Els directors Kristina Grozeva i Petar Valchanov fan una enginyosa contraposició d’aquest personatge amb el de Julia, plena de falsedat i males intencions amb tal de sortir-se amb la seva. Una dona que, a més, sempre anteposa la seva feina a un procés de fecundació per a quedar-se embarassada, el qual afronta amb una absoluta fredor i irresponsabilitat.

La descripció dels personatges també presenta detalls visuals o narratius que contribueixen a posar-los en comparació. Per exemple, mentre Tsanko ha d’espantar les mosques que l’incordien dins de casa seva, a Julia l’acompanyen les melodies dels seus dos mòbils que no paren de sonar, i que no pot evitar atendre sempre. Però també la direcció ens ajuda a saber més d’ells. Grozeva i Valchanov aposten per un realisme semblant al cinema dels germans Dardenne. Càmera en mà, estabilitzadors d’imatge oblidats a casa i adaptació constant al terreny que trepitgen. Així ho evidencien, per exemple, quan segueixen Tsanko per les vies de tren, o quan Julia comença a perdre els papers. Els enquadraments moguts i imprecisos, i una càmera que a vegades es tira sobre dels personatges, no ho posen fàcil a l’espectador, però ens ajuda a apropar-nos del tot a la situació de cadascun d’ells.

Les particularitats de Tsanko i les incòmodes situacions que provoca per a la resta de personatges donen a Un Minuto de Gloria moments de comicitat propis de la seva condició de sàtira, però la pel·lícula no busca en cap cas quedar-se en això. En realitat, el tram final de la història adopta una contundència dramàtica que esborra qualsevol mínim somriure a la boca. Kristina Grozeva i Petar Valchanov envien un missatge potent, on no només rep el govern sinó que també s’arrossega part de la classe obrera, i ens recorden que la integritat humana pot trobar-se a la persona menys esperada. A més a més, i per molt que les aparences indiquin el contrari, ho fan amb una història de ritme àgil i perfectament assequible per a qualsevol espectador. Un Minuto de Gloria ens recorda que Bulgària també té coses a dir, i de molt interès, en l’escena cinematogràfica actual.