M.A.Confidential

Soul

Directors: Pete Docter i Kemp Powers

Veus originals: Jamie Foxx, Tina Fey, Graham Norton, Rachel House, Alice Braga, Richard Ayoade, Phylicia Rashad, Donnell Rawlings, Questlove, Angela Bassett

Gènere: Animació, drama, aventures.

País: USA, 2020. 95 min.

Joe Gardner és un professor de música de primària que ha somiat tota la vida en dur més enllà la seva passió pel jazz i tocar en una banda com a pianista. Just quan se li acaba d’obrir una porta per a aconseguir-ho, Joe té un accident i apareix al món de les ànimes, a punt de desaparèixer degut a la seva mort. No obstant, aconsegueix escapar i descobreix tot un univers on les ànimes es preparen per a ser enviades a la Terra i formar part d’un nou humà que és a punt de néixer.

Tots tenim la sensació que arribarà un dia en què Pixar començarà a perdre la batalla. Una batalla on el contrincant no és altre que la pròpia Pixar; és a dir, els seus antecedents, les seves expectatives i també, perquè no dir-ho, la consciència de la seva superioritat. La recentment estrenada Soul de seguida deixa ben clar que no suposa l’arribada d’aquest dia. No obstant, pot ser que n’amagui algun indici. Pete Docter (responsable de joies com Inside Out, Up o Monstruos S.A.) ens torna a regalar, juntament amb Kemp Powers, una història carregada d’emoció, humor i vitalitat que transcorre per camins fàcilment identificables per a tothom. Un altre d’aquells exemples que posen de manifest la capacitat de Pixar per a representar allò intangible de l’ésser humà i traslladar-ho a un univers visual que es percep més lliure i imprevisible que mai. Tot i no transmetre la rotunditat d’algunes predecessores seves, Soul torna a ser una d’aquelles obres que tan sols la factoria de la làmpara és capaç de fer.

Evitar els tràilers resultar cada cop més recomanable, i en aquest cas ho és de forma particular. Encarar Soul sense saber-ne gairebé res t’exposa a tota una inventiva que es va desplegant de forma increïble i que sovint et duu per on menys t’ho esperes. De fet, el film és capaç de canviar per complet el seu to de forma sobtada, com en l’inici d’un segon acte que és capaç de descol·locar a qualsevol. Durant tot el trajecte, es busca constantment l’equilibri entre l’humor i la càrrega més profunda de la història, però aquest cop es tracta segurament de la pel·lícula més adulta -o la més difícil d’entendre per al públic infantil- de tota la trajectòria de Pixar. I és que Soul bascula constantment entre l’univers físic i el metafísic, entre els cossos i les ànimes, entrant a furgar en un camp tan transcendent com el de la nostra personalitat, les nostres passions i, en definitiva, allò que ens defineix i que dóna sentit a la nostra existència.

Un dels exercicis més meritoris de Soul és el d’aterrar tots aquests assumptes. A pesar que les “regles del joc” que estableix la història s’exposen de forma un tant atropellada, i que s’hi podrien trobar alguns buits i costures (d’aquí que s’exposin així, segurament), és inevitable no seguir-ne la corrent. Al cap i a la fi, el film sap acabar prement la tecla (mai millor dit) perquè ens hi veiem reflectits d’una manera o altra. Per això, i també per les múltiples similituds temàtiques i estructurals, resulta fàcil la comparació amb la citada Inside Out. No obstant, és cert on aquell discurs es veia molt més treballat de principi a fi i arrodonit amb un final immillorable, aquí no sempre resulta tot tan reeixit. De la mateixa manera que Soul és capaç de mutar amb més llibertat, també queden més clares aquelles parts que hi funcionen millor i aquelles (poques) que no tant; la majoria, lligades a la resolució una mica massa idealista o simplista d’alguns dels seus conceptes.

En tot cas, cinematogràficament, Soul torna a ser una delícia per part de Pixar. D’una banda, les seqüències de Joe al piano semblen gairebé d’acció real, i la capacitat d’humanitzar els diferents personatges i converses (l’escena de la perruqueria, les visites de Joe a la sastreria de la seva mare…) és admirable. De l’altra, la representació dels detalls al món de les ànimes (la “zona”, el camí al Més Enllà…), així com la decisió d’integrar-hi animació en 2D amb un estil gairebé “picassià” són tot un encert. S’hi afegeix, a més, la banda sonora de Trent Reznor i Atticus Finch, també força impactant i apartada d’allò a què ens tenia acostumats la factoria d’animació. Tal com explica la pròpia història, a vegades sembla que Soul correspongui a Pixar fent una recerca de la seva pròpia ànima.

I pot ser que aquí sorgeixi aquest indici al què em referia al principi. El que, sense negar l’altíssima qualitat d’aquesta última entrega, ens comença a indicar que Pete Docter i companyia ja freguen aquell punt en què fa falta capgirar les coses. Si amb Soul ja han arribat a caracteritzar les mateixes ànimes, un es pregunta on més poden arribar per a seguir parlant-nos de nosaltres mateixos i la nostra existència; i ja només el fet de preguntar-s’ho ens fa adonar que potser (potser) no cal anar més enllà. No tant perquè no pugui sortir una altra gran pel·lícula, que no en tinc cap dubte, sinó perquè hem arribat a un punt on ja s’expliciten molt les ganes de Pixar de ser Pixar. O potser perquè a vegades acaben transmetent un visió un pèl ingènua de la realitat, com més d’un pensarà després de veure Soul. En tot cas, s’han guanyat la llibertat de seguir oferint el que vulguin, però han de tenir en compte que, en aquesta batalla contra ells mateixos, cada cop els costarà més convèncer-nos que estan guanyant.