M.A.Confidential

Wolfwalkers

Directors: Tomm Moore i Ross Stewart

Veus originals: Honor Kneafsey, Eva Whittaker, Sean Bean, Simon McBurney, Tommy Tiernan, Maria Doyle Kennedy, Jon Kenny

Gènere: Animació, aventures.

País: USA, 2020. 100 min.

Al segle XVII, els habitants de Kilkenny, a Irlanda, viuen sota les ordres de l’autoritari Lord Cromwell, qui està fent una tala generalitzada d’arbres als boscos més propers per a ampliar els conreus. Aquest pla compta amb l’oposició d’una manada de llops que terroritza la població, per això contracta un caçador anglès per a exterminar-los. Un dia, la seva filla Robyn, de caràcter rebel i aventurer, el segueix i descobreix que aquests llops amaguen alguns secrets.

Avui dia, parlar de l’Olimp del cinema d’animació sol ser equivalent (i rarament de forma discutible) a parlar de Pixar i Ghibli. Però no tot acaba aquí, i més enllà d’altres grans “majors” que poden anar presentant propostes més o menys interessants, són aquells estudis més humils i artesanals els que acostumen a regalar-nos petites joies d’aquest gènere. Un d’ells és l’irlandès Cartoon Saloon, i l’últim títol que ho corrobora és Wolfwalkers, que completa una trilogia basada en el folklore gaèlic iniciada per El Secreto del Libro de Kells (2010) i La Canción del Mar (2014). La pel·lícula, que ha estat distribuïda per Apple TV, manté l’estètica colorida i lluminosa de les seves antecessores per a endinsar-nos en un relat que, tot i estar ambientat al segle XVII, resulta perfectament vigent. I és que Wolfwalkers presenta una història sobre l’amistat, sobre la rebel·lió femenina davant els cànons establerts i, sobretot, sobre el respecte a la natura i el poder que aquesta pot adquirir per a lluitar contra l’ambició desmesurada de l’home.

És fàcil, i fins a cert punt lògic, percebre Wolfwalkers com un producte eminentment infantil. Perquè, al capdavall, és perfectament apta per a nens. No obstant, la pel·lícula és tan conscient del missatge que envia als més petits com d’aquell que calarà entre els adults. Per a aquests últims, la història pot fer diversos passos que es poden preveure amb certa antelació, però arriba un moment en què la influència que Disney ha exercit en tots nosaltres ens traeix, i és llavors quan el film aconsegueix sorprendre’ns. I és que això no és El Libro de la Selva; els animals no estan humanitzats, sinó que són ferotges, però es comporten sota els “codis” que defineixen la seva espècie. En aquest cas, els llops i el seu comportament fidel com a manada són el contrapunt idoni a l’actitud dels humans, empesa per interessos individualistes i la voluntat de destacar i imposar-se per sobre dels demés. I és molt interessant com Wolfwalkers va desenvolupant aquest concepte.

Tot i l’aparent senzillesa del relat, explicat com una d’aquelles històries d’abans d’anar a dormir que van passant de generació en generació, Tomm Moore i Ross Stewart dibuixen personatges amb força matisos, que van aprenent durant el trajecte i poden prenen decisions no sempre òbvies. A més, Wolfwalkers no és limita a l’aventura de la petita Robyn, ni tampoc a la citada lluita entre homes i llops, sinó que ens parla de la Irlanda rural sota la influència britànica com a exemple de població sotmesa a líders autoritaris. També hi trobem la valentia per a enfrontar-se a allò desconegut per tal que passin coses, enfront del conservadorisme; un missatge que ja apareixia clarament a El Secreto del Libro de Kells. És aquest esperit aventurer tan ben transmès als més joves, juntament amb la intel·ligència amb què es tracten els temes més adults, el que converteix Wolfwalkers en un film molt complet.

Menció a part mereix l’apartat visual, que ja s’ha convertit en un segell d’identitat per a Cartoon Saloon, també responsables de la magnífica El Pan de la Guerra. A Wolfwalkers, Moore i Stewart aposten per una mescla d’estils (tots ells dibuixats a mà) que dóna al film una personalitat molt especial, i que converteixen cada fotograma en una obra d’art, plena de detalls de tota mena. El 2D imperfecte dels personatges ja els aporta una expressivitat molt particular, però és sobretot allò que veiem en segon pla, o els paisatges pràcticament guixats sobre un paper o pintats en aquarel·la, el que acaba enriquint cada escena i cada imatge de la pel·lícula. El moviment, l’ús del color i la deliberada alteració de les formes i les proporcions hi fan la resta. Tot plegat consolida Wolfwalkers com una d’aquelles obres que, siguis més gran o més petit, són un autèntic plaer per a la vista, i també per a la ment.