The LEGO Movie 2
Directors: Mike Mitchell i Trisha Gum
Veus originals: Chris Pratt, Elizabeth Banks, Will Arnett, Tiffany Haddish, Stephanie Beatriz, Alison Brie, Nick Offerman, Charlie Day, Maya Rudolph, Will Ferrell, Brooklynn Prince.
Gènere: Animació, comèdia, acció. USA, 2018. 95 min.
L’arribada dels personatges Duplo a la ciutat planteja un nou repte per a Emmet i companyia. Tot i l’intent de convivència pacífica, al cap de cinc anys la ciutat ha quedat destruïda i desèrtica, cosa que no evita que Emmet segueixi amb la mateixa actitud feliç i despreocupada. Però tot canvia quan un nou personatge indestructible s’emporta Lucy, Batman i la resta d’amics d’Emmet cap a un altre món desconegut.
“Hem trucat a Marvel, però no ens agafen el telèfon”. El que d’entrada es percep com un més dels gags que omplen La LEGO Película 2, amb petit dard inclòs a la productora rival, és en realitat un molt bon resum de la filosofia que els guionistes Chris Lord i Phil Miller han volgut inculcar a aquesta saga. Probablement, Marvel hauria agafat els seus arxiconeguts Avengers i els hauria convertit en els grans protagonistes i heroïs de la història, però aquí no és el cas: els heroïs segueixen sent els personatges forjats des de zero que ja van funcionar tan bé a la genial La LEGO Película, i els protagonistes som, en realitat, tots nosaltres. Tot i que òbviament perd el factor sorpresa de la seva antecessora, La LEGO Película 2 és capaç de donar continuitat a les bases establertes i a la vegada introduir noves idees i personatges amb una eficàcia considerable. I sí, torna a ser la mar de divertida.
La LEGO Película 2 aprofita en bona mesura els gags i els trets característics dels personatges que ja va presentar a l’anterior entrega, però sap evolucionar-los. Phil Lord i Chris Miller demostren que ja tenen un gran control dels personatges: els gags de l’Emmet ingenu i immadur segueixen sent efectius per a trencar qualsevol moment que semblava mínimament seriós, i fins i tot porten l’impassible Batman a extrems còmics que funcionen a la perfecció. Més enllà de l’humor habitual de la saga, el film torna a tenir desenes de cops amagats a nivell d’absurditat o de clares referències cinèfiles (a destacar certa figura del cine d’acció dels 80 i 90). Fins i tot es permeten un component parcialment musical amb un parell o tres de cançons que acaben tenint força pes a la trama; i que s’enganxen (mai millor dit) de mala manera. La LEGO Película 2 aprofita clarament l’herència rebuda, però no ho confia tot a això, sinó que pren els seus riscos.
Un dels principals factors sorpresa que perd La LEGO Película 2 és el rerefons humà de la història, que en el cas de la primera entrega era un veritable punt d’inflexió i una demostració que el que estàvem veient no era una simple bogeria animada. En aquest cas, el nucli és la relació entre els dos germans de la família (ja introduïda al final de La LEGO Película), i el film no té més remei que fer-la evident des de l’inici. Això fa que la nostra lectura de la història tendeixi a tenir en compte aquesta segona capa i ja ens puguem imaginar què està passant en realitat, però no suposa un gran perjudici, ja que la pel·lícula ho desenvolupa amb un gran enginy. La LEGO Película 2 no només planteja l’habitual xoc entre dos germans d’edats i gustos diferents, sinó que també és capaç de representar aquest punt en què el germà gran necessita sentir-se més madur enlloc de “cedir” a jugar amb la seva germana petita.
A nivell global, La LEGO Película 2 sap fer funcionar aquestes dues vessants narratives de la història, però també és cert que la part més “profunda” li queda un pèl reiterativa. El tram final és el que més ho nota, amb una certa sobreexplicació del concepte “sota de la rentadora” que planteja la pel·lícula. També en aquests últims compassos hi ha més presència de l’acció real explícita, cosa que a vegades trenca la subtilitat amb què l’animació representava el missatge del film. No obstant, l’evolució en aquest sentit que ofereix La LEGO Película 2 és totalment coherent en relació al que va voler transmetre la primera part, i de nou –per què no dir-ho– suposa una brutal campanya d’imatge per a la companyia. Però hi ha poc a retreure en aquest sentit, perquè de moment han sabut traslladar el seu univers de forma tan divertida i intel·ligent que no queda altra opció que tornar a aplaudir.
Martí
M.A.Confidential 