M.A.Confidential

The Lobster

Director: Yorgos Lanthimos

Intèrprets: Colin Farrell, Rachel Weisz, Léa Seydoux, Ben Whishaw, John C. Reilly, Jessica Barden, Olivia Colman, Ariane Labed

Gènere: Drama, ciència-ficció. Grècia, 2015. 115 min.

“Com és que no tens parella?”, “ja has trobat algú?”, “quan us casareu?”, “i no us animeu a tenir fills?”… A partir de certa edat, la societat moderna té reservades una sèrie de preguntes que semblen succeir-se de forma automàtica per anar marcant el camí del que hauria de ser la vida de qualsevol persona. Tot el que no sigui la consecució d’aquestes fases, una darrere l’altra, acostuma a ser observat amb raresa, incomprensió o inclús menyspreu. És aquesta mena d’imposició social, òbviament portada a l’extrem, la que es veu reflectida a Langosta, una pel·lícula que torna a evidenciar la lucidesa i el carácter personal amb què Yorgos Lanthimos exposa els seus missatges. Aquí, es centra en l’estupidesa que suposa construir una vida a partir d’allò que dicta l’entorn, i la falsedat de sentiments que això comporta. Un relat que agafa de forma més que digna el llegat deixat per Canino o Alps.

Com en totes les pel·lícules de Lanthimos, l’aterratge inicial per part de l’espectador no té lloc en una pista plana i asfaltada, però la mescla del surrealisme del plantejament amb la naturalitat amb què està tractat té un cop més aquest magnetisme tan especial que sap generar el director grec. En realitat, Langosta es podria considerar com un exponent relativament més assequible dins del cinema del director grec, ja que les seves particulars pautes de funcionament s’exposen de forma força clara des d’un primer moment. Des de fora, les normes de “l’Hotel” on passem la primera hora de pel·lícula es perceben amb cert estupor, però en el fons també de forma còmica –no tenen pèrdua moments com el ball o les demostracions de com són les situacions quotidianes amb parella o sense–, i a més a més l’acció avança a bon ritme. Això sí, el constant paral·lelisme amb la societat que ens rodeja deixa clara la mala llet que Lanthimos posa darrere de cada escena.

En la seva segona meitat, Langosta completa la seva metàfora amb la presentació de l’entorn social oposat al que havíem vist fins llavors; un salt necessari i exposat de forma coherent dins l’univers narratiu de la pel·lícula, però que també suposa un recés a l’interès de la història i també a la riquesa de les seves accions. La decisió de Yorgos Lanthimos d’introduir una història d’amor en un món on l’amor és tractat d’una forma totalment freda, impostada i pragmàtica no és una mala idea, però el seu tebi desenvolupament acaba sent un llast per al tercer quart del film, que frega l’estancament en més d’una ocasió. A l’hora de la veritat, la trama romàntica serveix bàsicament per a preparar el camí cap a un final on el director grec ens reserva tot un repte que cada espectador resoldrà a la seva manera. Un estimulant tancament que recupera les millors sensacions que ens havia deixat el primer acte de la pel·lícula, i que havíem perdut durant el segon.

En el transcurs de la història, Lanthimos desgrana la seva irònica i afilada visió sobre aquesta espècie de “tirania de la parella” a partir de detalls enginyosos i també força cruels. L’estúpida necessitat de trobar un tret en comú amb l’altra persona com a condició perquè una relació funcioni, les absurdes raons per a endemoniar la solteria (i també les oposades que rebutgen de forma radical la vida en parella) o la introducció dels fills com a simples catalitzadors per a un matrimoni són alguns dels aspectes impactants a l’univers de Langosta, però en realitat tots ells es poden escoltar a la nostra vida diària. De la mateixa manera, el compte enrere de 45 dies al qual han de fer front els personatges per a assolir la seva “missió” establerta respon a aquella opinió que algú ha desperdiciat la seva vida si passa de la quarantena sense tenir parella ni fills; a partir de llavors, tan sols li queda el consol de ser un animal amb l’únic objectiu de comportar-se com a tal.

Tal com ja va fer a Canino, Yorgos Lanthimos juga a posar en relació humans i animals; a la primera es referia als perills que una educació extremada pot comportar per a la vida d’un infant en forma de comportaments adquirits anormals, mentre que a Langosta els situa com una projecció d’aquells humans que són considerats “no vàlids” i indignes de seguir-ho sent. En aquest cas, el personatge de David, interpretat per un destacable Colin Farrell que ens ajuda a oblidar True Detective, demana ser una llagosta perquè li agrada molt el mar, però la presència d’animals és força diversa com rellevant al llarg de la història. Són els personatges ocults de la pel·lícula, els suposats fracassats que no van aconseguir superar amb èxit la seva missió; però vist el seu entorn, segurament són els qui viuen més tranquils. En el fons, és el que Lanthimos demana a Langosta: que cadascú decideixi viure com vol, sense que ningú li hagi de dictar com fer-ho.