Un cop repassades ahir les primeres 10 pel·lícules del millor de 2017, toca, ara sí, descobrir el TOP10 cinematogràfic de l’any. En comparació amb altres anys, es pot afirmar que el cinema nord-americà s’ha emportat pràcticament tot el protagonisme, ja sigui amb grans superproduccions o amb obres més independents. Si heu acabat l’any sense veure’n alguna, us les recomano totes, evidentment, tot i que hi ha gèneres i tipologies per a tots els gustos. En resum, que aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2017 a M.A.Confidential:
Arxius
All posts for the month Desembre de 2017
Potser l’any 2017 no serà recordat per deixar-nos un botí especialment generós de grandioses pel·lícules, però sí que es pot dir que la “classe mitja-alta” ha compensat de sobra el balanç final. De nou, diversos títols per a tots els gustos i amb ambicions de tota mena han anat omplint els diferents espais de la cartellera fins a formar un menú complet i de nivell certament alt. Potser per això, aquest any ha estat especialment complicat descartar alguns dels títols d’aquest 2017 (els apunto al final del post), així com establir l’ordre definitiu. Segurament, si tornés a fer la llista d’aquí una setmana, les podria disposar de forma diferent. Més enllà de les posicions, totes són pel·lícules que val la pena recordar, o recuperar si encara no s’han vist. Recordo el criteri de la selecció: pel·lícules estrenades a les nostres sales de cinema entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2017. Comencem el TOP20 per la meitat baixa:
Star Wars: The Last Jedi
Director: Rian Johnson
Intèrprets: Daisy Ridley, John Boyega, Adam Driver, Oscar Isaac, Mark Hamill, Carrie Fisher, Domhnall Gleeson, Benicio del Toro, Laura Dern, Gwendoline Christie, Kelly Marie Tran.
Gènere: Aventures, ciència-ficció. USA, 2017. 150 min.
Tot i no tenir massa efectius, la Resistència mira d’aguantar els atacs de la Primera Ordre, que sota el lideratge de Snoke s’ha fet amb el control de bona part de la Galàxia. Comandats per la veterana Leia, els rebels intenten fugir utilitzant l’hiperespai, però no se n’acaben de sortir, cosa que obliga a idear un pla alternatiu que involucra Finn. Mentrestant, Rey demana a Luke Skywalker que l’entreni per a desenvolupar la Força, però aquest s’hi nega.Recordeu el final de Toy Story 3? Probablement, un dels més emotius i significatius de tot el que portem de segle. La seva lliçó era simple i dolorosa: arriba un moment en què és necessari saber deixar enrere tot allò que ens ha acompanyat durant una part clau de la nostra vida, per a així poder encarar una nova etapa amb una mentalitat del tot oberta i renovada. Doncs Rian Johnson acaba de fer més o menys el mateix amb Star Wars: Los Últimos Jedi, vuitè episodi de la saga cinematogràfica per excel·lència. Assumint tots els riscs i sacrificis, però amb una convicció sòlida i un encert majoritari en els diversos moments clau que conté, la pel·lícula suposa un punt d’inflexió que tots agrairem de cara al futur d’aquest univers. A Star Wars: Los Últimos Jedi, Johnson completa l’exercici d’herència que va iniciar J.J. Abrams a El Despertar de la Fuerza sense menysprear-ne ni un gram, però deixa clar que els temps han canviat, i que ara els amos de la història són uns altres.
Anchor and Hope
Director: Carlos Marqués-Marcet
Intèrprets: Oona Chaplin, Natalia Tena, David Verdaguer, Trevor White, Geraldine Chaplin, Lara Rossi.
Gènere: Drama, comèdia. Espanya, 2017. 110 min.
La Kat i l’Eva són una parella que viu en una barca als canals de Londres. A base de treballs precaris, subsisteixen i viuen una vida relativament tranquil·la, tot i que l’Eva comença a sentir la urgència de tenir un fill. Tot es precipita quan el Roger, amic de Kat, arriba des de Barcelona per a visitar-les i quedar-se uns dies. A la nit, i en plena borratxera, l’Eva insinua que el Roger seria un donant idoni per a poder tenir el fill, fet que comença a enrarir les coses entre ells, donades les reticències de la Kat a donar un pas tan important.
La normativa dels canals de Londres prohibeix que les barques quedin amarrades en un mateix lloc durant més de 15 dies. Quan arriba el moment, s’han de moure i instal·lar-se provisionalment en una altra zona, fins que tornin a passar dues setmanes més. Són els contrasts de viure en una barca: no tens necessitat de buscar una nova llar cada vegada, però tampoc pots arribar a establir-te permanentment en un lloc. Fins a cert punt, és un estil de vida que pot resultar pràctic, però és evident que en algun moment s’ha de deixar de navegar i tirar l’àncora de forma definitiva. Amb l’eloqüent títol de Tierra Firme, la segona pel·lícula de Carlos Marquès-Marcet aborda les dificultats que suposa aquest pas vital, sobretot per a persones acostumades a viure en constant moviment. El film transmet una gran naturalitat i senzillesa a través dels seus personatges i situacions, i retrata amb precisió els diferents obstacles a l’hora de compatibilitzar vides amb objectius desiguals.
Bamui Haebyunaeseo Honja
Director: Hong Sang-Soo
Intèrprets: Kim Min-hee, Seo Young-Hwa, Jae-yeong Jeong, Seong-kun Mun, Kwon Hae-hyo, Song Seon-mi.
Gènere: Drama. Corea del Sud, 2017. 100 min.
Encara turmentada per una recent i dolorosa ruptura sentimental, Young-hee visita una amiga seva que viu a Alemanya per a mirar de desconnectar i trobar recolzament moral. Quan torna a Corea, segueix intentant refer-se mentalment, però es retroba amb alguns dels records d’aquesta relació i també en converses on ha de donar explicacions. És en aquestes situacions on, de tant en tant, Young-hee no pot evitar esclatar i expressar tot allò que sent.
El director sud-coreà Hong Sang-Soo s’ha convertit en un dels noms incondicionals d’aquesta dècada al circuit de festivals europeus. Berlín, Cannes, San Sebastià, Venècia, Locarno… recentment, tots han vist passar algun títol o altre d’aquest prolífic autor, capaç fins i tot de presentar tres pel·lícules diferents en un mateix any, com ha estat el cas de 2017. La primera que ens arriba és En la Playa Sola de Noche, on Hong Sang-soo torna a fer gala de tots els elements que caracteritzen el seu cinema: un estil natural i minimalista, una càmera quieta que només es desperta per fer alguna panoràmica o els ja clàssics zooms sobtats i maldestres, un evident contingut autorreferencial i una sentida reflexió sobre la complexitat dels sentiments. En aquest cas, el principal tret característic és que tota l’acció pivota en la figura de Young-hee, una dona que acaba de posar fi a una relació amb un home casat i mira d’entendre i superar tot el trauma emocional que duu a l’esquena.
Coco
Directors: Lee Unkrich i Adrián Molina
Veus originals: Anthony González, Gael García Bernal, Benjamin Bratt, Alanna Ubach, Renée Victor, Edward James Olmos.
Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2017. 110 min.
En els prolegomens de la celebració del Día de los Muertos, un petit poble de Mèxic celebra un concurs de talents a la plaça del poble. Miguel, un nen apassionat per la música, es mor de ganes de participar-hi, però topa amb l’oposició de la seva família, que té vetada qualsevol cosa relacionada amb el món musical degut a una mala experiència d’un avantpassat seu. Entestat en complir el seu desig, Miguel es cola al mausoleu del cantant Ernesto de la Cruz, el seu gran ídol, amb l’objectiu d’agafar la guitarra que hi ha penjada i poder participar al concurs.
Tot i haver caigut al còmode terreny de seqüeles per a omplir la seva oferta dels últims anys, Pixar segueix conservant tota la brillantor que l’ha situat al merescut cim del cinema d’animació. Això sí, és a les seves històries originals, gestades des de zero, on s’encarrega de reafirmar-ho de forma més rotunda. I Coco no n’és una excepció. La irrupció a la cultura mexicana, i concretament a la seva profunda relació amb els difunts, suposa tot un homenatge a aquest poble –i esdevé més que significatiu en temps de Trump–, però també llança un gran missatge universal de respecte i memòria cap als que ja no hi són. Si bé a nivell argumental no es pot situar Coco entre els títols cabdals de Pixar, el virtuosisme visual de cada imatge i la cura i sensibilitat amb què es tracten els diferents personatges i situacions situen el film a un nivell notable. I un cop més, és en les escenes més íntimes on no acostumen a fallar.
The Killing of a Sacred Deer
Director: Yorgos Lanthimos
Intèrprets: Colin Farrell, Nicole Kidman, Barry Keoghan, Raffey Cassidy, Sunny Suljic, Alicia Silverstone, Bill Camp.
Gènere: Thriller, drama. Regne Unit, 2017. 110 min.
Steven, un reputat cirurgià especialitzat en operacions a cor obert, porta una vida de família aparentment plàcida i benestant. No obstant, durant les seves hores de feina, Steven es reuneix de forma regular amb Martin, un adolescent força peculiar a qui tracta amb especial afecte. Quan decideix presentar-lo a la seva família, les coses comencen a enrarir-se, però tot canvia definitivament quan el noi li planteja un terrible dilema per a compensar un error del passat.
Enfrontar-se a una pel·lícula de Yorgos Lanthimos mai ha estat una tasca fàcil. Fa dos anys, Langosta va suposar la seva obra més relativament assequible, ja que exposava de forma força explícita les particulars regles que seguia, però amb El Sacrificio de un Ciervo Sagrado el director grec torna al seu costat més críptic i obscur. Amb un ritme pausat i una atmosfera cada cop més malaltissa a mida que passen els minuts, Lanthimos construeix un thriller psicològic que apunta al costat més pervers i egoista de l’ésser humà: no només pel brutal plantejament de la justícia com un “ull per ull”, sinó pels comportaments que aquesta situació fa aflorar als diferents protagonistes. Tot i requerir cert període de digestió després del visionat, El Sacrificio de un Ciervo Sagrado acaba convertint-se en una d’aquelles pel·lícules que se’t queden a dins.
The Square
Director: Ruben Östlund
Intèrprets: Claes Bang, Elisabeth Moss, Dominic West, Terry Notary, Christopher Læssø, Marina Schiptjenko, Elijandro Edouard, Daniel Hallberg.
Gènere: Comèdia, drama. Suècia, 2017. 140 min.
Christian és el director artístic d’un important museu d’art contemporani que està preparant la inauguració d’una exposició anomenada The Square, la qual promet ser del tot revolucionària. Un dia, arribant a la feina, cau en un engany i li roben el mòbil i la cartera, cosa que el fa emprendre una espècie de missió especial per a recuperar-lo. Mentrestant, la campanya de promoció de la nova exposició comença a patir alguns imprevistos que encara complicaran més la vida de Christian.
A la primera escena de The Square, una periodista nord-americana pregunta a Christian el significat d’una rocambolesca i suposadament profunda frase publicada a la pàgina web del museu. Quan el veiem a ell, amb una cara desencaixada que delata la incapacitat de donar una resposta, observem darrere seu un cartell lluminós on es pot llegir “you have”. Al final de la seqüència, el director Ruben Östlund obre el pla per a descobrir la frase sencera: “you have nothing”. Dues hores i mitja després, hem pogut constatar que el personatge ja quedava del tot retratat mitjançant aquesta imatge inicial, i també que The Square és una obra força inclassificable. Farcit en tot moment d’una considerable mala llet, el film parteix de la ridiculització de tot el món de l’art contemporani per a anar repartint a tort i a dret contra les altes classes socials, la hipocresia en les relacions personals o la completa falta de solidaritat de la majoria de la població vers els més necessitats.