Cine – 2009

NOWHERE BOY

Posted by Martí on 13 de Juny de 2011
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , , , , . 2 comentaris

Nowhere Boy

Directora: Sam Taylor-Wood

Intèrprets: Aaron Johnson, Kristin Scott-Thomas, Anne-Marie Duff, Thomas Brodie-Sagnster, Josh Bolt.

Gènere: Drama, biopic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.


John Lennon no va passar una adolescència fàcil. La seva conflictivitat a l’escola i obsessió per la música no es veien ajudades per una situació familiar complicada, en què John va patir de forma especial la mort del seu tiet, amb qui estava molt unit. L’abandonament per part dels seus pares quan era petit el va obligar a quedar-se vivint només amb la seva estricta tieta, però l’aparició de la seva mare va acabar de desajustar la seva vida. No obstant, John va entestar-se a dur a terme els seus somnis com a músic, la seva única i autèntica passió.

Tot i que la seva presentació porta a pensar que estem davant d’un nou exponent dins del recorrent subgènere dels biopics musicals d’estructura repetitiva i final gairebé sempre ja conegut, Nowhere Boy proposa una aproximació diferent a la que va ser una de les indiscutibles figures que van marcar la música del segle XX. Que els millors músics de la història van acompanyats d’un rerefons personal dificultós, a la vegada que clau per haver esdevingut qui són, no ho descobrirem ara, però precisament el de John Lennon no era dels més coneguts. La pel·lícula, lluny de ser un reflex de la creació dels Beatles (tot i que sens dubte és un aspecte que hi té un cert pes), aborda l’adolescència de Lennon des del seu punt de vista més familiar i íntim. Tot i les bones actuacions i l’interès de la història, el resultat final no té la rellevància esperada per culpa d’una certa àuria de telefilm que no encaixa amb la grandesa de la figura de Lennon.

La història de l’adolescent dispers, conflictiu, ingenu i de base familiar desestructurada ja l’hem vist un munt de cops. No obstant, si aquest jove és John Lennon, les expectatives comprenen aspectes i valors afegits que li donin un interès especial, cosa que Nowhere Boy no acaba d’assolir. Tot i ser odioses, és difícil no caure en comparacions quan parlem d’aquest tipus de pel·lícules, i en aquest cas, la referència més propera és Control. El brillant biopic sobre Ian Curtis, cantant de Joy Division, destacava per la seva capacitat, per exemple, de posar en comú la vida de Curtis amb les lletres de les seves cançons, però a Nowhere Boy no s’aprecia un distintiu d’aquest tipus (no calia que fos el mateix). Així doncs, estem davant d’una història que, tot i tenir el seu interès, no presenta un tret distintiu que la lligui al que va ser Jonh Lennon després, a banda de conèixer i començar a tocar amb uns joves Paul i George.


Així doncs, ens trobem davant un film que, en el fons, hauria pogut protagonitzar qualsevol altre adolescent conflictiu amb aspiracions artístiques musicals. D’una banda, cal aplaudir l’absència de fanatisme o beatlemania per part de la pel·lícula en aquest sentit, però de l’altra, no li permet separar-se tant de la resta com hauria estat preferible. En tot cas, s’ha de destacar el bon treball en les relacions de John amb la seva família, subratllant aquesta antítesi tan ben definida entre la mare i la tieta, dues personalitats completament oposades. També és interessant conèixer alguns dels referents musicals de Lennon, entre els quals resulta curiosa la seva aspiració de mimetisme amb Elvis Presley. Llàstima que el film sigui una mica massa irregular en aquest aspecte i que recorri sempre al costat més dramàtic i tràgic.

Les actuacions són un dels grans punts forts de Nowhere Boy. El jove Aaron Johnson (qui, tot sigui dit, no s’assembla excessivament a Lennon), completa una molt bona feina com a protagonista i destaca sobretot en l’apartat més dramàtic, a banda de comptar amb una molt bona caracterització dels anys 50. Pel que fa a la veterana Kristin Scott-Thomas, és idònia en el paper de la tieta estricta, taxativa, sòbria i impassible (força irònic que es digui Mimi) i construeix un contrapunt perfecte a Anne-Marie Duff, que també està magnífica interpretant l’alegre i espontània mare de John. D’altra banda, apuntar la presència de Thomas Brodie-Sagnster, qui, aquest sí, presenta una curiosa semblança amb un joveníssim Paul McCartney. Pel que fa a l’ambientació i vestuari, són dos aspectes també força ben aconseguits a Nowhere Boy.

Finalment, no es pot deixar passar la referència a la banda sonora, la qual sorprèn (o no tant, un cop vista la pel·lícula) per no tenir cap cançó dels Beatles. Elvis Presley, Chuck Berry o Jerry Lee Lewis són alguns dels integrants d’una BSO realment bona i certament il·lustrativa dels referents que Lennon va aplicar anys després amb els Beatles. De totes formes, la sensació després de veure Nowhere Boy és que Lennon potser es mereixia una mica més que una pel·lícula que, d’aquí poc temps, passarà totalment desapercebuda. D’acord que els conflictes familiars durant aquesta etapa van ser un element clau a la seva vida, i és bo que els puguem conèixer de més a prop, però la pel·lícula s’acaba fent un pèl reiterativa i busca girs dramàtics que grinyolen una mica en una història com aquesta. Li falta desprendre cert carisma i donar al personatge la importància que realment es mereix, perquè ningú dubta que John Lennon no va ser un adolescent qualsevol que al final va decidir marxar a Hamburg…

LA SICILIANA REBELDE

Posted by Martí on 22 de Juliol de 2010
Posted in: Cine - 2009, Cine - No estrenada. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

La Siciliana Ribelle

Director: Marco Amenta

Intèrprets: Veronica D’Agostino, Gérard Jugnot, Francesco Casisa, Mario Pupella, Mariana Faja.

Gènere: Drama, policíac, màfia. Itàlia, 2009. 110 min.


Rita Mancuso és la filla d’una família mafiosa que viu a un petit poble de Sicília. El seu pare, Don Michelle, controla tot el que passa al poble, juntament amb Don Salvio, que forma part del mateix clan. Tot i que és conscient de certs aspectes, Rita no sap exactament com funcionen les coses ni tot allò en què està involucrat el seu pare, el qual ho significa tot per ella. No obstant, uns tràgics fets canviaran la vida de Rita, que començarà a descobrir de veritat el món que l’envolta.

L’anomenat “efecte Gomorra” va tenir un pes real a Itàlia, ja que l’estrena de la controvertida pel·lícula de Matteo Garrone, basada en el llibre de Roberto Saviano, va fer perdre relativament la por a la indústria italiana davant la temàtica mafiosa. Un dels resultats d’aquesta desinhibició és La Siciliana Rebelde, un pel·lícula també basada en fets reals, que es centra en la història d’una noia que va decidir rebel·lar-se (detall que ja es podia intuir pel títol) contra el món que l’havia vist néixer i créixer. Tot i ser una pel·lícula de factura clarament inferior, fregant el telefilm, presenta una història prou sòlida i un ritme animat i constant que t’acaba enganxant, especialment si no saps res de la història original en què es basa, com ha estat el meu cas. Tot i les seves imperfeccions, que en són diverses, el resultat és força efectiu i molt digerible.

La pel·lícula probablement no explica res nou, especialment si ja s’han vist altres títols sobre la màfia siciliana, però l’aproximació als personatges i la bona ambientació de principis dels anys 90, tot i perjudicar-la a nivell de refinament visual (que ràpid ha passat de moda aquella dècada), li donen cert aire de veracitat que en el fons acaba sent beneficiós. Destaca sobretot el poble sicilià, 100% autèntic. El fet que no sembli una pel·lícula de 2009, sinó realment de l’època que il·lustra li dóna aquest aire a telefilm o inclús sèrie B, però tampoc ho he trobat un aspecte que hagi de condicionar massa la seva percepció, encara que estiguem en plena era digital. No obstant, això no treu que la direcció sigui justeta, els diàlegs força irregulars i els actors, en major o menor mesura, millorables.

El poder de La Siciliana Rebelde es basa en l’inesperat poder que una figura aparentment inofensiva pot tenir si té el coratge per enfrontar-se a un cos tan perillós com la màfia siciliana. El film no gira tant a l’entorn de les accions de la màfia, sinó en el personatge de Rita, en la seva posició de prioritzar la seva voluntat de venjança als ideals sota els quals va ser educada i, fins i tot, a la seguretat de la seva pròpia integritat física. Això sí, personalment, em quedo amb l’actriu que interpreta la protagonista de nena, capaç de donar-li una mirada de ràbia que realment impressiona. Per la seva banda, Veronica D’Agostino no està igual d’afortunada al llarg de tota la peli, tot i que s’hi esforça. Potser perquè, precisament, a vegades es nota massa que s’hi està esforçant i no li surt de forma natural.

La capacitat que aquest cas va tenir a l’hora de fer canviar l’actitud de les autoritats davant la màfia, de deixar fer i mirar cap una altra banda, és culpa també del jutge que es carrega de coratge per tirar endavant una acusació que posa en risc la seva vida. Una col·laboració sense la qual Rita no hagués pogut fer res. Una situació que es correspon a 1991, però que no tinc cap dubte que segueix sent vigent avui en dia, amb la diferència que cap d’aquestes dues figures existeix i que, per tant, tot segueix funcionant igual a Sicília. En aquest sentit, La Siciliana Rebelde acaba quedant reduïda a un homenatge a la figura de Rita, però tampoc es percep com una obra de denúncia a la situació actual, ni resulta amenaçant per la màfia. Segurament per això no ha tingut tanta transcendència com Gomorra.

Com ja he dit, tot i no ser una pel·lícula d’alta qualitat, és un producte prou interessant i efectiu, sobretot pels més aficionats a temàtiques mafioses, tot i que es tracti d’un títol relativament “de segona”. La Siciliana Rebelde es va estrenar el 2009 a Itàlia, i arribarà a Estats Units d’aquí un parell de setmanes. A Espanya, la data d’estrena encara és una incògnita, tot i que és més carn de festivals independents, que no pas de sales comercials. No obstant, crec que agradaria a la majoria de públic.

CANINO

Posted by Martí on 22 de Mai de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 3 comentaris

Kynodontas

Director: Giorgos Lanthimos

Intèrprets: Christos Stergioglou, Michele Valley, Aggeliki Papoulia, Mary Tsoni, Hristos Passalis, Anna Kalaidzidou.

Gènere: Drama. Grècia, 2009. 90 min.


Una família grega viu tancada en una espaiosa casa de muntanya, el jardí de la qual està rodejat per una tanca que els seus tres fills, dues noies i un noi, tenen totalment prohibit traspassar. Només el pare està autoritzat a fer-ho, amb el cotxe. En realitat, els fills mai han sortit de la casa, per tant no coneixen res del món exterior, i han rebut tota l’educació per part dels seus pares. No obstant, es tracta d’una educació pràcticament a mode d’experiment, que els fa tenir una visió completament distorsionada de les coses i els fa comportar-se de formes molt estranyes.

L’escola Haneke està fent mal. I no precisament en el sentit literal de l’expressió, ja que tots els productes que en surten mantenen viva aquesta altra cara del cinema tan necessària i enriquidora, per no dir superior. En el cas que ens atén, la referència de Michael Haneke no pot estar més present, ja que Canino posseeix un missatge, una realització i un estil cinematogràfic en general que podria firmar sense problemes el director austríac. No obstant, es tracta d’una producció grega del director Giorgos Lanthimos, qui l’any passat no va parar de recollir premis arreu del món. Sense anar més lluny, va recollir dos guardons a Sitges i el premi “Un certain regard”, dedicat als cineastes emergents, al Festival de Cannes. Canino és d’aquells films que s’oblida per complet de les concessions a l’espectador i que entra a matar des del primer minut. No obstant, l’impacte no només és visual, també, i per sobre de tot, psicològic.

El plantejament del film és tan extremista com magnètic. L’educació i la seva capacitat per modelar per complet la personalitat i la visió de les coses dels qui la reben és una temàtica recurrent en el cinema dels últims anys. El propi Haneke ens ho va presentar fa pocs mesos amb la pertorbadora La Cinta Blanca, però el film que més m’atreviria a equiparar a Canino, salvant les moltes distàncies, és El Bosque. Tal com passava en aquella comunitat creada per M. Night Shyamalan, als tres fills de Canino se’ls priva de qualsevol contacte amb l’exterior de la seva casa, fent-los creure que és allà on habiten tots els perills. De totes formes, Canino resulta molt més punyent a nivell psicològic per la duresa i l’impacte de les seves imatges, i també pel comportament dels seus protagonistes. Més encara, si et poses a pensar quin pot ser el motiu per part del pare de fer-los passar per tot això.

I és que tens la sensació d’estar presenciant un experiment totalment descerebrat i macabra, que no té altre propòsit que comprovar el nivell de manipulació que es pot aplicar a una persona si se l’educa de certa forma des que neix. Els tres fills de Canino es comporten de forma totalment submisa, anomenen “mar” a una cadira o “telèfon” a la sal amb tota la normalitat del món i creuen que els avions són de la mateixa mida amb què els veuen des del terra, i participen en una mena de competició entre ells, en què el millor rep el pertinent premi. Creieu-me, presenciar això no fa gaire gràcia, sobretot perquè és un cas que qualsevol ment inhumana (com la del pare) podria aconseguir. Tot i no explicar-nos cap mena de context, la pel·lícula està plena de matisos i enfocs, la majoria dels quals presentats de forma freda i sense explicació. Això ens fa pensar en què hi pot haver darrere, la qual cosa els dóna una pesada càrrega psicològica.

Les interpretacions de Canino també desconcerten per la naturalesa dels personatges. Especialment en el cas dels fills. A primera vista, semblen artificials, inexpressives i limitades a dir les línies de diàleg apreses de memòria, però després entens que realment pertanyen a les personalitats dels protagonistes. És per això que el treball dels actors no havia de ser gens fàcil. D’altra banda, hi ha un munt d’escenes molt incòmodes, particularment les de caràcter més sexual, davant les quals els personatges tenen una actitud ingènua molt difícil de transmetre tenint en compte que se suposa que tenen entre 20 i 30 anys. La realització per part de Giorgos Lanthimos, molt “hanekiana”, presenta plans estàtics i llargs, que no rectifiquen l’enquadrament si els personatges es mouen, amb la qual cosa veiem, per exemple, moltes cares tallades. D’altra banda, tampoc escatima imatges força explícites a nivell violent i sexual.

Canino no és un film fàcil de veure ni de digerir, però presenta uns fets que es converteixen en esfereïdors a mida que ens anem adonant que no es tracta de ciència-ficció sinó que un cas com aquest podria donar-se si es complissin totes les condicions extremes del film. Un cop més, els fets no s’acaben després dels títols de crèdit, sinó que es queden en ment perquè un li vagi donant voltes i buscant motius, causes i conseqüències al que acaba de veure. Com deia, psicològicament et deixa tocat, però referma la certesa que aquest tipus de cinema és el contrapunt necessari a tota l’oferta de caràcter comercial. La pel·lícula és clarament recomanable a tots els aficionats al cinema de Michael Haneke, tot i que és menys abstracta que La Cinta Blanca. En tot cas, estem davant d’un altre gran exponent del millor cine europeu.

FISH TANK

Posted by Martí on 10 de Mai de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , , . 3 comentaris

Fish Tank

Director: Andrea Arnold

Intèrprets: Katie Jarvis, Michael Fassbender, Kierston Wareing, Rebecca Griffiths, Harry Treadaway.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2009. 120 min.


Mia és una adolescent de 15 anys que viu amb la seva mare i la seva germana al comtat d’Essex, a les afores de Londres, en un barri de classe mitja-baixa. La seva vida és complicada degut als problemes de la seva mare, amb qui discuteix tot el dia, i a que és una noia força problemàtica. La situació encara s’enrareix més amb l’arribada d’un nou novio de la seva mare, a qui no pretén acceptar amb facilitat. La seva única evasió és la música hip-hop, que escolta i balla d’amagat quan vol estar sola.

Un aquari no ha de ser un lloc molt agradable per viure. Per molt espaiós que sigui i per moltes voltes que puguis donar-hi, sempre t’acabes topant amb una paret que no et permet avançar més enllà. Aquesta és la sensació frustrant que pateix la protagonista de Fish Tank (“aquari” en anglès) i possiblement la intencionalitat que la directora Andrea Arnold volia inculcar al títol del film. I si no ho era, és la que hi he trobat jo i ha quedat prou apanyat per començar el comentari. En tot cas, ens trobem davant d’una d’aquelles joies independents (independents de veritat) del cinema europeu que, sota criteris més qualitatius que comercials, gaudirien de molta més difusió i temps en cartellera del que tristament tenen. Una història dura, de caire pessimista i sense gaires concessions, però que, per sobre de tot, desprèn una autenticitat i una honradesa enormes.

L’escenari no és nou per qui estigui acostumat, per exemple, a la filmografia de Ken Loach o altres exponents d’un cinema britànic molt avesat a tocar els barris problemàtics de les seves principals ciutats, però Fish Tank de seguida t’acosta als personatges i forja la seva pròpia personalitat. Tot i la seva personalitat esquiva, la protagonista se’ns mostra com una víctima de “l’aquari” on està ficada i la seva voluntat per sortir-ne de seguida ens genera empatia cap a ella, ganes que se’n surti. Al seu costat, una mare no gaire maternal i una germana petita de costums molt avançades per la seva edat i vocabulari genial formen un nucli dispers que es veu trastocat amb l’arribada de Connor (Michael Fassbender). Aquí, la relació entre Mia i Connor passa a centrar el film, sempre envoltada de cert misteri. En tot cas, l’argument sap portar-nos quasi sempre per camins gens previsibles i impactants, sobretot durant la mitja hora final.

Tot i pertànyer a aquest subgènere de cinema social, que a vegades pot resultar tendenciós, Fish Tank s’allunya completament d’aquesta condició i presenta una història davant la qual no cal fer cap esforç per creure’s tot el que passa. L’ús de la càmera a l’espatlla en pràcticament la totalitat del film, amb diverses seqüències en què seguim o correm darrere la protagonista, encara hi afegeix més veracitat. Un altre fet important és que la pel·lícula es va rodar sense que els actors coneguessin el guió amb antelació, ja que la directora buscava que aquests expressessin el primer que els suggeria el personatge en aquella escena, sense estudiar-s’ho ni preparar-s’ho, buscant la màxima naturalitat i espontaneïtat. Situació que encara aporta més valor a l’extraordinari treball de Katie Jarvis i Michael Fassbender, per raons molt diferents.

I és que Jarvis no és actriu i aquesta era la primera ocasió en què es posava davant d’una càmera. L’equip la va contractar després de veure-la pel carrer i a la noia ni tan sols li agradava ballar, un aspecte molt important del personatge de Mia. No obstant, el risc va acabar sortint-li de meravella a Andrea Arnold, qui va aconseguir també que Michael Fassbender (un dels “bastardos” de Tarantino) s’afegís al repartiment tot i treballar en unes condicions molt diferents. A les seves grans actuacions, s’afegeixen les de Kierston Wareing (mare) i Rebecca Griffiths (germana), en especial aquesta última, qui aporta els millors moments humorístics de la peli, vitals perquè el dramatisme dominant respiri una mica. Fish Tank és clarament una pel·lícula femenina, però sense caure en grans estereotips. Una història que es nota que ha estat escrita i rodada amb passió.

Tot i que la història s’endureix especialment cap a la part final i algunes escenes semblin un pèl fora de lloc, és un film molt constant, que no decau tot i les seves dues hores de duració i que no només cuida el guió (que tampoc és perfecte, tot sigui dit) i la direcció. La fotografia regala algunes escenes molt ben aconseguides i plenes de significat, en què la llum juga un paper molt important, i contribueix a l’ambientació grisa del barri. D’altra banda, la música hi té un paper crucial, el mateix que té per la vida de la protagonista, ja que és allò que li permet trobar-se amb si mateixa i alliberar-se per un moment de les parets de l’aquari del qual vol fugir. Tot plegat fa de Fish Tank una pel·lícula per no perdre’s mentre duri en cartellera, que serà molt poc. Un premi BAFTA a Millor pel·lícula britànica de 2009 i el Premi del Jurat al Festival de Cannes semblen ser insignificants. I així anem.

DAYBREAKERS

Posted by Martí on 22 d'Abril de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Daybreakers

Directors: Michael Spierig, Peter Spierig

Intèrprets: Ethan Hawke, Willem Dafoe, Isabel Lucas, Sam Neill, Claudia Karvan, Jay Laga’aia.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, terror. USA, 2009. 95 min.


En un món en què els vampirs són la raça predominant al planeta, un greu problema amenaça la fi de la seva existència: pràcticament no queda sang humana. Tot i haver-hi empreses dedicades a l’extracció de la sang en autèntiques granges de cria d’humans i estudis científics per buscar substituts, la situació és límit degut a la cacera indiscriminada d’humans i a la proliferació de vampirs convertits en sanguinàries criatures degut a la falta de sang. El Dr. Edward Dalton, treballador d’una d’aquestes empreses, creu que pot existir un mètode de convivència entre humans i vampirs i lluita per buscar solucions.

En una escena cinematogràfica monopolitzada ocasionalment pels ensucrats i mediocres personatges de la saga Crepúsculo, Daybreakers és una interessant alternativa que situa la convivència entre vampirs i humans en un panorama més obscur i transcendental. Tot i formar part del segment fílmic “per passar l’estona”, es tracta d’una història de ciència-ficció força apanyada gràcies a un plantejament atractiu, una ambientació aconseguida i un ritme trepidant. Aquest últim aspecte, no obstant, li juga una mala passada, sobretot a la segona meitat, ja que accelera la pel·lícula excessivament i precipita els fets precisament quan certa pausa no li hagués anat malament. Els diàlegs tampoc són res de l’altre món, ni les actuacions brillants, però Daybreakers és un producte fàcilment digerible, amb bones dosis d’acció i satisfactori a l’hora d’oferir ciència-ficció lleugera amb més forma que fons.

El punt de partida del film té la seva gràcia, ja que la posició de vampirs i humans és, si més no, inusual. A Daybreakers, els humans són els perseguits, els minoritaris, els refugiats, però al mateix temps la clau de la supervivència de la resta de població. Les imatges de vida quotidiana a la ciutat, només habitada per vampirs, resulten curioses, així com el fet que tot això passi, lògicament, de nit. Els sistemes per protegir-se de la llum solar, força ben trobats, tot i que alguns més creïbles que altres. En aquest sentit, trobo bastant enginyós aquest títol de Daybreakers (que es traduiria com a “els que s’escapen del dia”) com a definició de la pel·lícula. Els paral·lelismes amb la nostra societat són evidents, sobretot pel que fa a l’explotació de recursos (la sang) i a l’ambició per treure’n el màxim profit com a preocupació prioritària. Res de nou, d’altra banda, si es té en compte que els vampirs són humans transformats.

Tot i que el desenvolupament de la trama és relativament previsible, el film aconsegueix mantenir l’espectador atent, gràcies també a uns efectes especials treballats i sense excessos. Daybreakers té clares reminiscències a altres pel·lícules de ciència-ficció de classe mitja, com, entre altres, 28 Días Después o Equilibrium (aquesta última quasi diria que de classe alta) per aquesta contraposició entre modernitat i “underground” i per aquest posicionament dels humans com un reducte que lluita per a sobreviure. L’ambientació relativament futurista, tot i que no es pot contemplar excessivament perquè la peli no s’hi recrea gaire, té aquesta mescla entre tecnologia i decadència que té Blade Runner (de peu) com a pionera. Finalment, el film té el seu toc de terror en aquestes criatures moribundes que ataquen tant a humans com vampirs i que simbolitzen el prejudici que la pròpia societat crea contra ella mateixa pel seu mal funcionament.

Com ja he dit, els actors no són el més destacable de Daybreakers. Tot i comptar amb noms importants com Ethan Hawke i Willem Dafoe, cap dels dos serà recordat per aquesta pel·lícula. Això sí, ajuden a aportar aquest mínim de renom a la pantalla. El film centra clarament les seves prioritats en la part més dinàmica i sensorial, no es preocupa de crear personatges amb profunditat ni grans missatges amb contingut. Amb tot, aconsegueix crear mínimament la seva pròpia identitat i no acabar sent recordada com una descarada “còpia de..”, cosa que no és poc avui dia. El que comença com una interessant història de ciència-ficció vampírica (i això que no sóc gaire amant d’aquest subgènere), s’acaba simplificant per acabar convertint-se pràcticament en una pel·lícula de supervivència contra zombies, però no se li pot desmerèixer la capacitat d’entretenir i una sensació que no has perdut el temps mirant-la.

No és un film recomanable a qualsevol, ja que no tothom té el mateix estómac per aquest gènere (tot i que tampoc s’excedeix en imatges desagradables), però compleix a la perfecció el paper de matador de temps en una tarda tonta. De pas, estaria bé que tots els seguidors incombustibles de Crepúsculo li fessin una ullada per saber quin és el cinema de vampirs de sempre i esgarrifar-se en comprovar, per exemple, que són capaços de qualsevol cosa per tal d’aconseguir sang humana per sobreviure. Ben mirat, potser el que més els esgarrifaria és veure que no van sense samarreta.

SOUL KITCHEN

Posted by Martí on 10 d'Abril de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Soul Kitchen

Director: Fatih Akin

Intèrprets: Adam Bousdoukos, Moritz Bleibtreu, Anna Bederke, Birol Unel, Pheline Roggan, Wotan Wilke Mohring.

Gènere: Comèdia. Alemanya, 2009. 100 min.


Soul Kitchen és un restaurant de carretera situat en una zona força apartada de la ciutat d’Hamburg. Tot i tenir uns clients força fidels, el seu propietari, Zinos, té alguns problemes per pagar el lloguer i també pateix el control d’Hisenda. No obstant, l’arribada del germà de Zinos, amb permís carcel·lari, i d’un nou cuiner força particular portaran aires de canvi al menú i l’ambient del restaurant.

No hi ha dubte que l’any 2010 ens està portant molt millor material cinematogràfic que l’anterior, no només per la presència de grans pel·lícules, sinó perquè la que consideraríem “classe mitja” està a un nivell realment alt. Soul Kitchen entraria dins d’aquesta classe mitja-alta, posicionant-se com una comèdia molt efectiva i amb una identitat molt clara des del principi que la decanta cap a un humor no excessivament elaborat, però enginyós i sense pretensions. Fatih Akin, que fins ara havia apostat sempre per drames de molta cruesa (Contra la Pared, Al Otro Lado) , demostra que també controla perfectament el ritme i estil oposats, construint uns personatges amb qui es simpatitza des del primer moment i desenvolupant una trama de credibilitat variable, però divertida i sorprenent. Un d’aquells films idonis per desintoxicar.

Fatih Akin canvia de registre, però no d’elements definidors del seu cinema, ja que Soul Kitchen combina els dos motius preferits del director turcoalemany: la mescla entre cultures i la música. Fins ara, Akin havia presentat sempre protagonistes de la seva mateixa naturalesa, però aquí ens presenta un personatge d’origen grec, segurament més adient pels temes culinaris sobre els que gira el film. D’altra banda, altres nacionalitats o orígens també apareixen al llarg de la història. Pel que fa a la música, és un aspecte fonamental a Soul Kitchen, ja que ens acompanya en tot moment, ja sigui com a part de la història (tocada en directe o reproduïda pels personatges) o com a banda sonora. La influència que té en l’estat d’ànim dels protagonistes o en el clima d’una escena concreta és absoluta. No és casualitat que el títol de la peli i el nom del restaurant sigui Soul Kitchen, ja que el soul és el gènere que predomina clarament.

No només a nivell musical, també els títols de crèdit evidencien que el soul i el “look” dels anys 80 són els grans protagonistes. Akin simbolitza clarament amb l’elecció d’aquesta música el distanciament d’aquesta peli respecte les seves anteriors pel que fa a estat d’ànim i a ritme, i això també es nota a la direcció. Acostumats als seus plans fixos i força prolongats, a Soul Kitchen Akin pràcticament s’oblida de la càmera estàtica i ajuda a dinamitzar encara més l’acció amb moviments continus d’apropament i distanciament, tràvelings o plans zenitals (sense arribar a la càmera a l’espatlla, això sí). Amb tot, el director deixa clar que s’ha pres la peli de forma molt més distesa i despreocupada, de la mateixa forma que ens l’hem de prendre nosaltres.

I és que l’argument, tot i ser força enginyós i efectiu, no sempre resol les situacions amb el mateix rigor, sobretot a la part final. No obstant, lluny de censurar-ho, ho vaig trobar força encertat, ja que és una clara prova de que ni la pròpia peli es pren seriosament a si mateixa. Com ja he dit, no estem davant d’una comèdia subtil i d’humor intel·ligent, sinó d’un producte molt més accessible i amb un humor més bàsic, fins i tot delirant en ocasions, que tira molt de gag visual i diàleg lleuger, però sense caure en vulgaritats o infantilismes. En aquest sentit, cal destacar el treball de tots els actors, destacant el protagonista i la seva conflictiva esquena, i també el parell de secundaris que, amb un cert estil “Coen”, acostumen a generar els moments més divertits de Soul Kitchen.

El millor de Soul Kitchen és que és una pel·lícula honesta, conscient de la seva naturalesa i les seves pretensions i, per tant, molt coherent amb si mateixa. Pot agradar més o menys, però no sé trobar-hi motius per no divertir-se i evadir-se de tot durant uns 100 minuts que passen com una exhalació i que quasi diria que es queden curts. En una cartellera que, ara mateix, no passa pels seus millors dies en quan a oferta, Soul Kitchen es converteix en una de les millors opcions, ja que és recomanable a qualsevol tipus de públic. Una de les comèdies més refrescants i agraïdes dels últims mesos.

THE LOVELY BONES

Posted by Martí on 5 d'Abril de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 3 comentaris

The Lovely Bones

Director: Peter Jackson

Intèrprets: Saoirse Ronan, Mark Wahlberg, Rachel Weisz, Stanley Tucci, Susan Sarandon, Amanda Michalka.

Gènere: Drama, fantàstic, intriga. USA, 2009. 120 min.


Susan Salmon és una adolescent de 14 anys que acaba de concertar una cita amb el noi dels seus somnis, però a la qual no arribarà mai, ja que és assassinada aquell mateix dia. Després del tràgic succés, Susan arriba a una espècie de cel paradisíac des d’on pot observar com la vida de la seva família queda completament trastocada i des del qual sembla poder interactuar en certa manera amb ells. Tot i quedar totalment destrossat, el seu pare no descansarà fins trobar l’assassí de la seva filla.

Des que va acabar la llegendària trilogia d’El Señor de los Anillos, Peter Jackson ha perdut el rumb cinematogràfic. Quatre anys després del decebedor remake de King Kong (no estava mal, però no negarem que n’esperàvem molt més), el director neozelandès ha triat l’adaptació d’una novel·la d’èxit per tornar a posar-se darrere la càmera i el resultat no és gens convincent. Tot i deixar detalls de la seva qualitat amb comptagotes, es deixa emportar per un guió confús i un estil visual totalment kitsch que acaba fent de The Lovely Bones un producte sense cohesió, amb una sobredosi de sucre i de resolució totalment desconcertant. El component fantàstic, que pot tenir el seu sentit en un principi, acaba convertint-se en un element que no fa més que embolicar les coses i confondre l’espectador sobre el veritable sentit i missatge que pretén transmetre. Lamentablement, el film acaba sent un autèntic despropòsit.

La pel·lícula té una evolució que va clarament de més a menys. L’inici és sòlid, prometedor, amb un gran ritme i un estil narratiu molt ben treballat, jugant amb la veu en off de Susan que va explicant i avançant els fets, però, des de l’aparició d’aquest cel on va a parar la protagonista després de ser assassinada, el tema comença a complicar-se. Deixant de banda el component imaginatiu, que visualment pot agradar més o menys, però que en el fons pertany a la ment d’una nena de 14 anys, el principal problema és que no aconsegueixo trobar cap explicació ni interpretació a tot el que hi passa. I els esforços de Jackson per accentuar-ho tot, amb una exagerada saturació de color i una estrident banda sonora, encara ajuden menys. El film dóna a entendre que la protagonista influeix en el que passa al món real, però tot em sembla tan inversemblant, tan agafat amb pinces, que no m’ho crec i m’acaba semblant ridícul.

Dient-ho de la forma més plana possible: hi ha un munt de coses que no s’entenen a The Lovely Bones. I no hi ha res pitjor per desconnectar l’espectador que això. Fins i tot la història “terrenal”, desenvolupada de forma interessant, amb bons fragments de drama familiar després de la terrible pèrdua i també efectives escenes de suspens propiciades pel personatge de Stanley Tucci (el millor del film, indubtablement) acaba sucumbint. A mida que s’acosta a la resolució, la coherència se’n va a fer punyetes i tot s’aboca a un final buit que deixa l’espectador totalment fred. Algunes de les escenes finals són tan delirants que fan riure, tot i que a aquelles alçades un ja no es pren seriosament res del que passa. Sembla que Peter Jackson fa tots els possibles per arreglar-ho, per deixar tothom content, però aconsegueix tot el contrari.

Com ja he dit, Stanley Tucci és l’únic que es pot salvar de les actuacions, tot i que he vist assassins més ben aconseguits, ja que la resta està lluny de ser excepcional. Mark Wahlberg, a banda de fer la competència a Javier Bardem a No Es País Para Viejos pel seu pentinat, es veu perjudicat per un personatge incoherent i que no canvia de cara, i Rachel Weisz quasi passa desapercebuda. Saoirse Ronan només fa que obrir bé els seus ulls extra blaus (porta lentilles?) per mostrar que és com si formessin part del seu cel paradisíac i la funció del personatge de Susan Sarandon, de veritat, vull que algú me l’expliqui. Semblo exageradament dur, ho sé, però és un cop acabada la peli que t’adones que el sentit de la majoria de coses que acaben de passar no es troba enlloc.

Desconec per complet la novel·la curta “Desde Mi Cielo” d’Alice Sebold, en què s’ha basat The Lovely Bones, però el seu èxit de vendes em porta a pensar que no està tan mal treballada com el guió del film. A vegades, recorda una mica a Donde Viven Los Monstruos de Spike Jonze, però els resultats no tenen punt de comparació. Començant pel fet que els escenaris de Jonze eren creïbles i els de Jackson semblen un anunci de xampú amb extracte de camamilla. Espero que el director neozelandès, a qui, faci el que faci, sempre admiraré per fer la millor trilogia de la història del cinema fantàstic, es deixi de tocs nyonyes i autocomplaents per dedicar-se a allò que millor sap fer. Esperarem El Hobbit amb impaciència, perquè The Lovely Bones s’ha d’esborrar ràpid de la memòria.

UN HOMBRE SOLTERO

Posted by Martí on 19 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 11 comentaris

A Single Man

Director: Tom Ford

Intèrprets: Colin Firth, Julianne Moore, Nicholas Hoult, Matthew Goode, Jon Kortajarena.

Gènere: Drama. USA, 2009. 100 min.


George és un professor de literatura anglesa en un institut de Los Angeles que viu commocionat per la mort de Jim, la seva parella, fa uns mesos. En una societat en què l’homosexualitat és considerada poc menys que el diable i poca gent es preocupa per ell, a George li queden poques forces i il·lusió per viure, només aquelles que li dóna la seva millor amiga, Charley, amb qui va arribar a Estats Units des de Gran Bretanya.

Sens dubte, una de les petites joies de l’any. El debut cinematogràfic del dissenyador Tom Ford, tant a la direcció com al guió, sembla firmada per algun veterà del gremi, ja que mostra una immensa qualitat darrere la càmera i un brillant treball de posada en escena. Ford aconsegueix que una història curta, senzilla i sense excessives particularitats es gaudeixi de principi a fi gràcies al treball refinat que hi ha darrere de cada pla, cada diàleg i cada mirada. A vegades, fins i tot acostant-se al límit d’arribar a carregar una mica, però, en tot cas, evidenciant que cada enquadrament, cada entrada de la banda sonora i cada canvi de tonalitat de la imatge té un sentit determinat i un gran pes alhora de transmetre el que vol el director. Afegim una ambientació “seixantera” tan subtil com ben aconseguida i un protagonista estel·lar, i tenim un exemple més que no fa falta complicar-se gaire la vida per construir un bon film.

Un Hombre Soltero comença amb una genial presentació del protagonista, un muntatge narratiu que ens permet saber de seguida com se sent per dins i quines són les seves intencions. A partir d’aquí, pocs són els plans on no apareix George i les seves generoses ulleres de pasta. La pel·lícula està molt ben compassada, aturant-se en les escenes més importants i significatives i allargant els diàlegs que ho requerien (un aspecte que em van agradar especialment de la peli), i fent el·lipsis temporals en els impassos que no aportarien res. Llàstima d’una escena que trenca aquesta precisió i es converteix en un autèntic pedaç sense cap mena de sentit, concretament aquella en què apareix Jon Kortajarena, cosa que porta a pensar que “l’amiguisme” va jugar una mala passada a Tom Ford. El fragment, completament prescindible, fa riure i tot de la seva desentonació amb la resta de la peli. No obstant, sempre es pot atribuir a un error de principiant (l’únic en tota la peli, que ja té mèrit).

Colin Firth és l’ànima indiscutible de Un Hombre Soltero. Amb un encant clàssic al més pur estil Cary Grant, però amb un posat quasi sempre depressiu i melancòlic, molts cops amb la mirada perduda, l’actor britànic ofereix la millor actuació que li he vist, sobretot gràcies a la proximitat i la immensa empatia que transmet el seu personatge. Sense necessitat de canviar gaire l’expressió de la seva cara, aconsegueix comunicar un munt de coses, fet gens fàcil amb un paper com aquest. Merescudíssima nominació a l’Oscar per a ell. Pel que fa a Julianne Moore, té una aparició curta, però molt intensa i contrastada amb Firth, i aconsegueix una actuació molt sofisticada, però també efectiva. Finalment, Matthew Goode i Nicholas Hoult compleixen molt bé el seu contrapunt jove amb el protagonista, a banda que il·lustren perfectament un perfil molt concret de la societat americana d’aquells anys.

I és que Tom Ford no situa Un Hombre Soltero als anys 60 i a Los Ángeles perquè sí. En aquell temps, un homosexual era vist com poc menys que el diable al país del “Tío Sam” i la capital californiana va esdevenir el centre de la rebel·lió de les generacions joves contra la mentalitat conservadora que els envoltava. Tot i no ser el centre de la història, Ford ens acosta a aquest ambient de desinhibició sexual, en què els joves busquen allò que estigui més mal vist perquè odien el camí que els fan portar (el mateix que trobem, per exemple, a la gran novel·la “Menos que Cero” de Bret Easton Ellis). També s’insisteix amb la crisi dels míssils de Cuba, fet que va apareixent de forma reiterativa, massa i tot, als diferents televisors que apareixen al film. Globalment, l’ambientació dels anys 60 presenta una gran veracitat.

Finalment, és imprescindible destacar el treball que Tom Ford fa del color de la pel·lícula. Cada escena té una tonalitat concreta, adequada pel que ens està explicant i generalment sempre lligada directament a l’estat d’ànim del protagonista. Fins i tot, a la meitat d’alguna escena, el contrast i la intensitat de color canvien per complet quan algun fet fa variar per complet els sentiments de George. Probablement, aquesta és la faceta de dissenyador que més ha explotat (i amb gran resultat) Tom Ford darrere la càmera. Gràcies a això, Un Hombre Soltero s’afegeix a les recomanacions especials del blog, amb la intenció que, si més no, la gent sàpiga que a la cartellera hi ha una gran pel·lícula que probablement no hi durarà gaire.

PRECIOUS

Posted by Martí on 9 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , . 5 comentaris

Precious

Director: Lee Daniels

Intèrprets: Gabourey Sidibe, Mo’Nique, Paula Patton, Mariah Carey, Lenny Kravitz, Chyna Layne.

Gènere: Drama. USA, 2009. 110 min.


Clareece Precious Jones és una adolescent de 16 anys analfabeta, embarassada del seu segon fill i amb un pronunciat sobrepès que viu al barri de Harlem amb la seva mare, que l’odia i la maltracta. Quan a l’escola s’assabenten que tornarà a ser mare, decideixen expulsar-la i enviar-la a un centre d’educació especial, on es troba amb un grup de noies en una situació semblant per diversos motius. Allà, la seva nova professora intentarà ajudar-la.

La gran triomfadora del passat festival de Sundance es presentava com la gran referència del cinema independent d’aquest últim any (tot i que el terme “independent” cada cop es posa amb més llibertat) i disposada a remoure les nostres consciències amb una història plena de realisme i dramatisme. En el meu cas, el fet que aquestes pel·lícules s’autoproclamin tantes coses abans d’arribar (el tràiler així ho feia) fa que les encari amb un cert recel, perquè tinc la sensació que t’estan dient que t’has d’emocionar amb ella per nassos o seràs una mala persona. Un cop vista, i tot i aquest condicionant, haig de dir que el resultat potser no ha respost del tot als meus temors, però també que Precious tampoc aconsegueix tot el que vol i no s’escapa de la seva condició de pretensiós i reiteratiu.

La història de Precious parteix de posar la seva protagonista en la més negativa de les situacions. Tots els mals van cap a ella: Obesa, pobra, maltractada, mare adolescent de dos fills -un amb Síndrome de Down-, analfabeta, víctima de certs abusos, traumatitzada. El problema principal d’això és que, de tant exagerar el dramatisme a l’entorn del personatge, la recerca de compassió per part de l’espectador acaba caient en certa incredulitat. En tot cas, no nego que hi pugui haver algú que aglutini totes aquestes dificultats (el guió està basat en un llibre que relata fets reals), però la sensació és que estem davant d’un cas massa extrem, que no pot ser que absolutament tot vagi tan, tan malament. Tot i aquest plantejament tan fatalista, s’ha de dir que l’evolució del film no està malament i que encara es pot digerir fins el final. De totes formes, sempre de forma més distant que el que voldria la peli.

Quan dic distant, vull dir que Precious acaba sent una història intensa, dura, però que no et deixa tocat, ni conscienciat pel seu realisme. I crec que la culpable és la pròpia peli i el seu excés de ganes de fer-ho. Perquè al final ja no et prens seriosament les sobrereaccions de la mare o l’aparició d’un nou problema pel camí. Sincerament, penso que, per sentir-se completament atret per Precious fa falta tenir una certa dosi de morbositat cap a les desgràcies de la protagonista que jo no tinc. D’altra banda, quan el film pot agafar un camí diferent, sobretot en les escenes de teràpia de grup de Precious amb les altres noies, no s’acaba de decidir i acaba sent un aspecte desaprofitat del film (això, sense tenir en compte que és una còpia descarada de El Club de los Poetas Muertos).

Les actuacions són, decididament, el millor de Precious. La recent guanyadora de l’Oscar a millor actriu secundària, Mo’Nique, deixa una descàrrega de talent brutal al llarg de tot el film i construeix un dels personatges més odiosos que he vist en força temps. La seva última aparició ja val el premi per si sola. No hi ha dubte que es menja amb patates a la debutant Gabourey Sidibe, que està més que correcta en un paper gens fàcil per ser el del seu salt a la gran pantalla, tot i que l’expressivitat no seria precisament el seu punt fort, però que en ocasions no se la veu natural. D’altra banda, esmentar els petits papers de dos cantants famosos com Lenny Kravitz, purament testimonial, i Mariah Carey, la qual no ho fa malament però que, si per alguna cosa destaca, és per com de lletja surt.

En resum, Precious és un film que requeria una mica més de moderació en el seu conjunt per funcionar millor. Per implicar el públic, per emocionar-lo, no es tracta de bombardejar-lo amb tots els motius de cop, sinó proporcionar-los de forma mesurada i amb criteri. Crec que la pel·lícula corre massa risc de generar rebuig per part del públic i que, tot i estar ben feta i tenir bon ritme, és víctima dels seus excessos. No me la carrego del tot, però tinc bastant clar que no és la peli imprescindible que ens venen.

AN EDUCATION

Posted by Martí on 2 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , . 7 comentaris

An Education

Director: Lone Scherfig

Intèrprets: Carey Mulligan, Peter Sarsgaard, Alfred Molina, Dominc Cooper, Olivia Williams, Emma Thompson.

Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.


A l’Anglaterra de principis dels anys 60, Jenny és una estudiant exemplar de 16 anys que està fent l’últim any d’institut i aspira a entrar a la Universitat de Harvard. Les estrictes normes del centre escolar i el conservadorisme dels seus pares xoquen amb la seva personalitat i els seus gustos, que es decanten sobretot per allò provinent de França, ja que signifiquen una mena d’alliberació del món on viu. Un dia que cau una forta pluja, Brit, un elegant home de 35 anys, s’ofereix a acompanyar-la.

Després que Slumdog Millionaire i Danny Boyle arrasessin en la passada edició dels Oscars, sembla que l’Academia de Hollywood ha volgut redimir-se d’aquesta insultant superioritat britànica (no tinc cap dubte que va fer mal a més d’un ianqui) i ha reduït les nominacions provinents de les illes pràcticament a un sol film. An Education, la qual, per més inri, està dirigida per una danesa, Lone Scherfig, té l’honor d’estar entre les deu nominades a millor pel·lícula i també apareix a la categoria de millor guió adaptat en la persona de Nick Hornby (autor de Alta Fidelidad) i a la de millor actriu protagonista amb Carey Mulligan. Doncs vistes nou de les deu nominades, no tinc cap dubte que aquesta està entre les cinc millors, que té millor guió adaptat que les altres quatre i que Mulligan s’ha convertit en la meva gran actriu favorita. No és una grandíssima pel·lícula, però sí d’aquelles que flueixen gairebé sense entrebancs.

An Education posseeix la humilitat pròpia dels films que es sustenten bàsicament per la història que expliquen, i que no necessiten girs bruscos ni imatges espectaculars per seguir el seu curs. No hi ha floritures ni intencionalitats, ni tan sols la banda sonora s’atreveix a agafar excessiu protagonisme. Tot és molt terrenal i auster, però també molt àgil i accessible per l’espectador. Això, sumat a la seva curta durada, fa que sigui d’aquelles pel·lícules que passen quasi sense adonar-te’n, però no sense fer-te pensar i també acompanyar la protagonista en els seus dubtes i punts de vista vitals. El retrat de la tradicionalista Anglaterra d’inicis dels anys 60, és a dir, just quan les generacions que trencarien amb aquest tradicionalisme estaven a punt de sorgir, és revelador i il·lustratiu, tant a nivell familiar com escolar, però tampoc de forma excessivament censurable. No obstant, aquesta voluntat de rebel·lar-se contra tot això és la que marca la trama.

Qui es rebel·la és Carey Mulligan, el gran motor de An Education. Aquesta actriu londinenca de 25 anys, totalment desconeguda per un servidor, se’ns posa a la butxaca des del primer moment i ens deixa mig embadalits durant tot el film. La seva cara angelical i somriure irresistible, sumats al caràcter que li dóna el personatge de Jenny, entre rebel i ingenu, són la raó principal del magnetisme que desprèn la pel·lícula. Des d’avui, sóc el seu valedor número 1 per l’Oscar a millor actriu. Al seu costat, un Peter Sarsgaard acostumat a papers secundaris que compleix a la perfecció, però sempre a l’ombra de Mulligan. Menció a part mereixen Alfred Molina i Emma Thompson, dos teloners de luxe que destil·len experiència, sobretot Thompson en les seves breus aparicions com a directora de l’institut de Jenny (a mig camí de Meryl Streep a La Duda).

El film juga força amb la comparació entre classes mitges i classes altes de la societat d’aquells temps, propiciant certes atmosferes que m’ha recordat, relativament i salvant les distàncies, a les de Match Point de Woody Allen. En tot moment, l’ambientació als anys 60 és tan senzilla com efectiva, ja que es redueix a poc més que el vestuari, els cotxes i algunes peces d’art. La banda sonora, força subtil, però molt bonica, també posa el seu gra de sorra, encara que de vegades ni ens n’adonem. La trama avança molt ràpid i sense pausa, tal com aquests instants de la vida de la protagonista. An Education centra el seu missatge en les lliçons que ella rep de tot el que li passa, en una edat en què els dubtes i els impulsos acostumen a ser els qui marquen la direcció.

Tot i que el film presenta uns minuts finals una mica precipitats i que trenquen el ritme portat fins aleshores, i que potser ens adonem que no era tan atrevit com es algú podia esperar, An Education es converteix en un d’aquells productes que, tot i ser aptes per a absolutament tots els tipus d’espectadors, i amb altes probabilitats d’agradar a tothom, deixen una empremta especial. Per sobre de tot, em quedo amb aquesta certesa refermada que, a vegades, no es necessita més que una bona història i habilitat per explicar-la per fer una pel·lícula de cinema més que digna.