Lars and The Real Girl

Director: Craig Gillespie

Intèrprets: Ryan Gosling, Emily Mortimer, Paul Schneider, Patricia Clarkson, Kelli Garner.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquest és un d’aquells comentaris que em costa especialment d’escriure, ja que, tot i que la pel·lícula m’ha agradat molt, genera unes sensacions tan oposades que en ocasions un dubta de si la seva reacció davant certes escenes és la correcta o no. Com podeu veure, a la fitxa tècnica he posat com a gènere comèdia i drama, la qual cosa pot semblar una contradicció, però és que realment és així. Els primers compassos de la peli apunten clarament a la comèdia, però a mida que ens anem endinsant en la història i comprovem la seva evolució, ens anem donant compte que tot plegat no és tan còmic i és molt més seriós del que ens pensàvem. En realitat, l’evolució que tenim com a espectadors és la mateixa que té la gent que rodeja a Lars. Naturalment, hi ha qui s’ho pot prendre més o menys seriosament, però si alguna cosa queda clara és que la peli no et pren el pèl en cap moment.

Com es pot endevinar pel títol i per l’argument, tota la peli gira al voltant del protagonista, Lars. Durant els primers minuts, tots els esforços de la peli es centren en ell, en què el coneixem el millor possible, fins i tot que li agafem carinyo, com si ens vulgués preparar pel que vindrà després. La veritat és que Lars y Una Chica de Verdad ens presenta un cas molt i molt extrem, tant per la exagerada personalitat del protagonista com per la situació totalment insòlita que ens explica, però desprèn un realisme tan gran que al final resulta difícil posar en dubte que alguna cosa així pugués passar de veritat. La gran originalitat del guió (dubto que hagueu vist una història semblant a la gran pantalla) li va valdre la recent nominació a l’Oscar.

Lars y Una Chica de Verdad és una peli que requereix un tractament molt cuidadós d’allò que explica i per mi aquest és un dels grans mèrits de la peli. Tenint en compte la “peculiar” protagonista, era molt fàcil caure en acudits fàcils i previsibles, però la peli els sap evitar i manté en tot moment un equilibri admirable en aquest sentit. Per l’extraordinària que és la història, fins i tot diria que tampoc hagués quedat fora de lloc incloure reaccions més pujades de to o impertinents per part d’algun secundari, al contrari, hagués estat normal tenint en compte que hi ha gent així pel món. Amb això vull dir que potser la peli s’hagués pogut arriscar una mica més i no preocupar-se tant perquè Lars es trobés més o menys còmode en tot moment. És veritat que en la figura del germà és on trobem una de les reaccions més contràries, però tampoc n’hi ha per tant. En fi, que una mica menys de moderació tampoc hagués anat malament.

En quan a actuacions, destacar l’altíssim nivell global, però és inevitable fer sobresortir a Ryan Gosling, que sap interioritzar perfectament un personatge gens fàcil d’interpretar i aconsegueix transmetre’ns sensacions molt fortes a través d’ell i del seu comportament. Gosling està demostrant ser un actor tremendament versàtil. En quan al director, s’ha de dir que aquesta és l’òpera prima de Craig Gillespie i que el resultat és força satisfactori, però que tampoc mostra un excessiu risc en la direcció, la qual acaba sent bastant plana.

El millor de Lars y Una Chica de Verdad és que en tot moment et transmet alguna cosa i que et planteja un cert repte posant a prova la teva reacció davant el que està passant. A vegades no saps com posar-te davant certes escenes, no saps si riure o preocupar-te, si recolzar o no al protagonista, però mica en mica t’adones del que realment t’explica la peli, de que la felicitat d’una persona està per sobre del que puguem pensar la resta. El més fort és que la peli ens fa emocionar amb coses que, fins llavors, ens haurien sonat a total i completa xorrada. Lars y Una Chica de Verdad és d’aquelles pelis que deixen marca un cop apareixen els títols finals, que et fan recapitular totes les seves imatges i plantejar-te si realment era tot una comèdia o una de les històries més humanes que has vist fins ara.

Recomanadíssima a tothom. No espereu gaire a anar a veure-la, pq pinta que no durarà gaire en cartellera (una nova mostra de l’immens criteri cinematogràfic d’aquest trist país). Si no, sempre es pot trobar per altres mitjans i en qualitat excelent. Ah, i espero de forma especial les vostres opinions, siguin les que siguin, ja que és d’aquelles pelis que poden donar molt de si.

Be Kind Rewind

Director: Michel Gondry

Intèrprets: Jack Black, Mos Def, Danny Glover, Mia Farrow, Melonie Diaz, Irv Gooch, Chandler Parker, Sigourney Weaver.

Gènere: Comèdia. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després de la brillant Olvídate de Mí i la imaginativa La Ciencia del Sueño, Michel Gondry ens torna a sorprendre amb una pel·lícula insòlita i extraordinàriament divertida. En aquest cas, el director francès aparca el seu tradicional joc entre realitat i somnis i la seva vessant més pintoresca pel que fa a efectes visuals (que era la base de la seva última pel·lícula) i ens situa en un terreny més realista, però no per això menys original i esperpèntic. El cert és que, des que vaig llegir per primer cop la sinopsi de l’argument de Rebobine, Por Favor, tenia unes ganes boges de veure-la, i efectivament la peli ha complert plenament les meves espectatives.

La història, escrita pel mateix Gondry, demostra un cop més la seva immensa creativitat i la seva facilitat per plasmar-ho a la pantalla. Un cop més, Gondry torna a crear un argument en què ell s’hi veu clarament reflectit i on projecta la que segurament deu ser una de les seves grans fantasies: poder rodar a la seva manera algunes de les pelis més populars de Hollywood. I aquesta no només és una fantasia seva, ja que, tal com va comentar un dels acompanyants amb qui vaig veure la peli, segurament ho és de molta  més gent, que mentre ha vist la peli li han entrat unes ganes terribles de poder fer el que Mike i Jerry fan a Rebobine Por Favor. En realitat, la peli t’està donant precisament aquest missatge: tothom pot tenir la capacitat (i el dret) d’agafar una càmara en un moment donat i fer el seu propi remake de la peli que vulgui.

A part d’això, Rebobine, Por Favor és un clar homenatge al cinema en general, no només en si mateix, sinó per allò que el cinema representa per a les nostres vides. Tal com diu el personatge de Jerry en cert moment de la peli, arriba un moment en què certes pel·lícules ja passen a ser propietat de la gent que les veu, sigui lo més comercial del món, un clàssic o una peli infantil. Per posar alguns exemples que cita la peli, quan descobreixes la de gent a qui li agrada El Rey León, Robocop o Los Cazafantasmas, tinguin l’edat que tinguin, només pq els fa emocionar, riure o simplement oblidar-se de tot per un moment, t’adones que segurament aquesta és la gran utilitat del cine per a la majoria d’espectadors d’arreu del món. És per això que estic segur que tots nosaltres ens sentim identificats quan veiem aquesta peli.

Tot i que sigui un actor discutible, Jack Black és l’ànima indiscutible de Rebobine, Por Favor. Crec que és un paper fet a la mida perfecte per a ell i es nota que deuria disfrutar com mai ho hauria fet rodant una pel·lícula. D’altra banda, Mos Def encarna al personatge que intenta posar, en la mesura que pot, una mica de seny, però acaba sent un complement imprescindible de Jack Black i junts protagonitzen les millors escenes de la peli. La seqüència en què anem veient les diferents versions que fan de diferents pelis és impagable i per partir-se de riure a gust durant una bona estona. Pel que fa a la resta de personatges, destacar el punt entranyable i nostàlgic que posa Danny Glover i també la fugaç aparició de Sigourney Weaver.

La peli és extraordinàriament original i divertida, però no rodona, ja que segurament aprofita el seu component humorístic per prendre’s algunes llicències de guió que patinen una mica. Per exemple, tota la història que rodeja el passat de l’edifici del videoclub queda massa en segon pla perquè després resulti tan influent en el desenllaç. Després també es podria discutir la credibilitat d’algunes situacions, però s’ha de dir que es un cosa que penses després, no mentre estàs mirant la peli. També està una mica agafat en pinces aquest intent de defensar el VHS davant el DVD, situant aquest últim com si fós el diable. Potser no calia. Per acabar, haig de dir que el final no em va desagradar, però potser queda una mica massa sentimental pel que havia estat la peli fins llavors.

En resum, tot i aquests petits detalls que se li poden trobar, Rebobine Por Favor és una peli que recomano a absolutament tothom, i en especial a aquells que són conscients que el cine forma part de la seva vida, sigui el tipus de cine que sigui. Feia molt que no reia tan a gust al cine i que no m’identificava tant amb una peli, salvant les distàncies. Us imagineu què podria sortir si agaféssim una càmara i ens poséssim a rodar a la nostra manera les nostres pelis preferides? Això és exactament el que va pensar Michel Gondry quan va escriure Rebobine, Por Favor. No us la perdeu.

Die Fälscher

Director: Stefan Ruzowitzky

Intèrprets: Karl Markovics, August Diehl, Devid Striesow, Martin Brambach, August Zirner, Veit Stubner, Andreas Schmidt.

Gènere: Drama, històric. Àustria, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La recent guanyadora de l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera és un film que sembla realment fet a mida perquè els americans li donin un premi. No només per la temàtica, respecte la qual sempre han mostrat una especial sensibilitat, sinó també pel seu estil més aviat poc europeu. Amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, perquè el cert és que m’ha agradat força, simplement que m’esperava un enfoc una mica més profund de tot plegat. Això sí, tenint en compte que l’holocaust nazi és un tema més que prolífic en l’àmbit cinematogràfic i en el que es corre el risc de caure en la repetició, s’ha de dir que Los Falsificadores aconsegueix configurar un argument original i molt interessant, i que evita que et vinguin a la ment altres pelis del gènere mentre la veus.

La història, basada en el llibre que va escriure un dels testimonis de la situació real, t’enganxa de seguida, sobretot perquè et mostra una cara que fins ara no havíem vist gaire (tot i que coneixíem) dels camps de concentració. I és que els nazis no només exterminaven els jueus, sinó que també explotaven les aptituds dels més vàlids en benefici propi. Perdre la vida o mantenir-la, però perquè se n’aprofitin els que te l’acaben de destrossar, aquest és el dilema amb què vivien els presoners que ens mostra la peli. Naturalment, el trasbals a nivell psicològic era enorme i la presa de decisions depenia molt de les prioritats i la personalitat de cadascún. Tot això queda magníficament reflectit a Los Falsificadores.

Com ja he dit, el punt fort de la peli està en l’argument, però també en els personatges. El protagonista, Salomon Sorowitsch, és un home misteriós, força tancat i molt poc expressiu, a qui mai tenim la sensació de conèixer del tot o de saber què pensa en cada moment. A més, té una cara molt especial, d’aquelles que desperten desconfiança i distanciament. Tot això el converteix en un personatge molt interessant i gens previsible, sobretot tenint en compte les situacions en què es troba, on es posa a prova els seus valors morals i la seva veritable forma de pensar. Tot això fa que el concepte de “bo de la pel·lícula” quedi una mica a judici de l’espectador. D’altra banda, alguns dels secundaris també resulten interessants, però sabem més aviat poc d’ells i costa una mica identificar-s’hi. Aquest és un dels aspectes poc cuidats de la peli.

Concordant amb la grisor del protagonista, la fotografia presenta en tot moment aquests tons com a difuminats i quasi sense saturació, cosa que ajuda a realçar l’ambient enrarit que envolta tota la peli. No obstant, tal com he dit al principi, en ocasions crec que l’enfoc d’alguns dels aspectes més importants de la història queda una mica superficial i crec que la peli ho acusa en tant que aquesta temàtica no mereix ser tractada superficialment. Es nota que s’intenta crear moments emotius, posar en boca dels personatges frases solemnes i fer pujar el nivell dramàtic d’algunes escenes, però no sempre els surt bé i crec que la peli transmet només de forma intermitent la intensitat requerida. Qui sap, potser en aquest cas no haguessin fet mal 15 o 20 minutets més, enlloc de quedar-se amb l’hora i mitja pelada.

De totes formes, crec que la peli, tot i no estar a l’altura dels grans films sobre l’holocaust nazi, mereix ser vista, sobretot pel seu interès en recordar un cop més aquesta tràgica etapa de la Història en una vessant que fins ara no havíem vist excessivament en pantalla.

The Darjeeling Limited

Director: Wes Anderson

Intèrprets: Adrien Brody, Owen Wilson, Jason Schwartzman, Anjelica Houston, Amara Karan, Irfan Khan, Bill Murray.

Gènere: Comèdia, aventures, drama. USA, 2007. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En primer lloc, i per enèssima vegada, voldria criticar la traducció del títol al castellà, ja que no només és inexacta, sinó que es passa pel forro tot el sentit que tenia l’altre. Naturalment, The Darjeeling Limited és el nom del tren en el qual viatgen, que pràcticament es converteix en un personatge més de la peli. En canvi, Viaje a Darjeeling no respecta aquest significat i es converteix en un títol totalment erroni, pq el fet important és el viatge i no la destinació. En fi, una més.

Pel que fa a la pel·lícula en si, en primer lloc s’ha de recordar que un director com Wes Anderson (Life Aquatic, Los Tenenbaums) no és un director ni guionista de grans masses, ni molt menys. Així doncs, vagi per davant que sóc conscient que la peli pot no agradar a tothom. Personalment, m’ha semblat una bona pel·lícula, molt divertida i a estones fins i tot entranyable. Un cop més, el punt fort del guió d’Anderson són els diàlegs, que fan gala d’un humor molt particular, i també la gran capacitat per crear situacions totalment absurdes, però perfectament creíbles. Gran part de culpa també la té la creació de tres protagonistes molt diferents l’un de l’altre, però cadascún amb les seves extravagàncies i manies. La posada en comú dels tres és un espectacle.

Precisament, el treball dels tres actors protagonistes és realment extraordinari. Adrien Brody, Owen Wilson i Jason Schwartzman formen una tripleta que acaba sent inseparable i de la qual resulta difícil destacar-ne a un per sobre dels altres. Jo potser sí que subratllaria el treball de Brody, però només pel fet pq, dels tres, és a qui no estem tan acostumats a veure en papers així. La compenetració i complicitat entre els tres és perfecta, i quasi te’ls acabes estimant quan t’adones que en realitat no són més que tres germans que es barallen com si tinguessin 8 anys. D’altra banda, s’ha de dir que Wilson i Schwartzman ja coneixen sobradament a Wes Anderson, ja que el primer ha participat en totes les seves pelis i el segon en un parell, per tant ja no els costa gens saber què vol el director; raó de més per elogiar a Brody en el seu debut amb el peculiar cineasta americà.

Un dels aspectes que pot impacientar a algú és el ritme. S’ha de reconèixer que no és precisament una peli trepidant ni tampoc espectacular, però jo crec que mai havia de ser així una història com aquesta. El context és molt simple, per tant la base principal de l’argument és anar coneixent els personatges i anar profunditzant en la seva relació, per tal de comprovar la seva evolució després d’un any sense veure’s. De totes maneres, quan acabes de veure la peli t’adones que en realitat han passat un munt de coses i que l’argument té molta més substància del que un pot percebre mentre veu la peli. He llegit a algun lloc que es tracta d’una peli sosa; ho respecto, sobretot per la gent que veu la peli esperant-se algo que entri dins dels cànons normals, però des del meu punt de vista, no veig els motius per dir-ho.

Sí, Viaje a Darjeeling és possiblement una peli una mica rara, com totes les que he vist de Wes Anderson, però només es tracta de prendre-li el pols i acompanyar el trio de protagonistes en la seva aventura espiritual, gaudint de les seves anades d’olla i pràcticament sense esborrar el somriure de principi a fi. Un nou cas de film d’un gran interès i també qualitat cinematogràfica, però d’una fluixa repercussió entre la població. Pels que busquin algo diferent i amb personalitat, val la pena.