Autoreiji

Director: Takeshi Kitano

Intèrprets: Takeshi Kitano, Jun Kunimura, Fumiyo Kohinata, Tomokazu Miura, Yuya Takayama, Hideo Nakano.

Gènere: Thriller, policíac, drama. Japó, 2010. 105 min.

Sempre m’he declarat un gran fan de Takeshi Kitano. No només pel carisma i singularitat que dóna a tots els personatges que interpreta davant la càmera, sinó per la seva especial sensibilitat i versatilitat com a director. Després d’uns inicis centrats en el cinema de temàtica “yakuza”, sorprendre amb delícies com El Verano de Kikujiro i Dolls, i passar una època d’experimentació, ara torna als seus orígens amb un thriller centrat completament en la màfia japonesa. Outrage és una pel·lícula amb més cor que cap, molt més directa i també imperfecta del que ens té acostumats Kitano, però regala grans escenes d’acció i violència, rodades amb l’originalitat i experiència que el caracteritza. Tampoc hi falta el seu particular sentit de l’humor. La pel·lícula és entretinguda i fa un bon retrat del funcionament dels “yakuza”, però deixa clar que el director japonès ja no es preocupa tant per construir una bona història.

El film es veu perjudicat per l’excés innecessari de personatges, davant el qual més d’un espectador marxarà de la sala sense tenir clar encara el nom de cadascú. Això, sumat al fet que també resulta difícil associar cada personatge al clan que pertany i per tant entendre les seves accions, fa que vagis una mica perdut durant una bona estona al principi. Poc a poc, vas distingint els principals protagonistes i acabes lligant caps, però, al mateix temps, t’adones que l’evolució dels personatges no és precisament el punt fort del film. Tampoc ho és la trama, que sembla molt descuidada per Kitano (el guió és seu), ja que és totalment convencional i un pèl reiterativa. Dóna la sensació que es podrien treure diversos fragments del mig de la pel·lícula i poca cosa canviaria, però tampoc se’m va fer llarga o pesada. Una mica sàdica, potser sí, però si vas a veure Kitano rodant cinema de “yakuzas”, saps que t’has d’esperar això.

La sola presència de Kitano en una pel·lícula sol convertir-se en un reclam per a molta gent. Als 63 anys, se’l nota envellit i amb la cara cada vegada més marcada, però segueix desprenent aquest posat impertorbable i inexpressiu que acaba resultant tan entranyable i també imprevisible. És d’aquells actors que donen força a una escena que no tindria res d’especial si la interpretés qualsevol altre. Els seus tics i la seva cara de pertorbat són inigualables. Els aplaudiments de la sala quan apareix el seu nom i el primer cop que surt en pantalla demostren que té un magnetisme especial entre cert públic (i si a sobre són els frikis de Sitges, encara més). És per això que Outrage, tot i les seves limitacions, val la pena, encara que sigui per tornar a veure Kitano en la seva versió més salvatge.

Tot i que el guió no brilla pel seu enginy, sí que el film cuida els detalls a l’hora de retratar el món dels “yakuzas”, la seva falta d’escrúpols i inacabable ambició de poder. D’acord que no és la primera peli que ho fa, ni serà la última, però pels amants del gènere sempre és complaent i la pel·lícula té escenes realment impactants i difícils d’esborrar de la memòria. D’altra banda, la direcció i el muntatge també deixen grans tocs de qualitat. La primera escena, presentant els caps dels clans reunits amb el president al mateix temps que un travelling va repassant els “yakuzas” esperant fora amb els cotxes, o més tard el pla dels títols de crèdit inicials ja evidencien des d’un bon inici el geni cinematogràfic de Kitano. També la contundent banda sonora és destacable.

Outrage no serà recordada com un dels puntals de la filmografia de Takeshi Kitano, ja que és un film en què, segurament, el director japonès tenia més ganes de divertir-se que d’elaborar. I no hi ha dubte que el resultat, tot i no aportar res de nou i caure en l’excés en diversos aspectes, diverteix de principi a fi. D’acord que veure un espiral de “yakuzas” matant-se entre si pot esdevenir repetitiu i que alguna que altra variant o gir inesperat haguessin estat benvinguts, però la sensació en sortir de la sala és que la ració de Kitano ha entrat bé i que, almenys en el meu cas, ha complert unes expectatives que, de forma inconscient, tampoc eren per tirar coets. Kitano ho pot fer millor, no hi ha dubte, però l’important és que segueix amb ganes de fer el que li agrada. Sense anar més lluny, Outrage 2 ja està en marxa.