M.A.Confidential

Jagten

Director: Thomas Vinterberg

Intèrprets: Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Annika Wedderkopp, Alexandra Rapaport, Anne Louise Hassing, Lars Ranthe.

Gènere: Drama. Dinamarca, 2012. 110 min.

El cinema nòrdic segueix trepitjant amb molta força. I no parlem de pel·lícules contemplatives de gent caminant per la neu o converses eternes al voltant d’una llar de foc, sinó de drames i thrillers de caire relativament comercial que destil·len personalitat pròpia i una efectivitat molt particular. Films amb un públic objectiu més massiu, però també seguint una forma identificable de fer cinema. En els últims anys, la industria de Dinamarca ja ho ha demostrat amb exemples com la colpidora En un Mundo Mejor i l’efectiu thriller Headhunters, entre altres, i ara pren el relleu un dels drames més sòlids que s’han pogut veure al cinema últimament: La Caza. El director Thomas Vinterberg, que es va emportar el guardó al millor guió als últims Premis del Cine Europeu gràcies a aquesta història, relata la impotència d’un home que veu com una injustícia que creix i es fa grossa de forma inexorable li va destrossant la vida poc a poc.

La pel·lícula es podria resumir amb allò tan actual de “culpable, fins que no es demostri el contrari”, o també com un retrat de l’estupidesa humana a l’hora de creure el que ens interessa i deixar-nos portar per la por i la sobreprotecció dels més petits. I és que només cal repetir una mentida els suficients cops i escampar-la bé perquè s’acabi capgirant i convertint-se en una veritat. Quan el subjecte d’aquesta mentida és un innocent, el resultat pot ser una vida destrossada. La Caza parla d’aquesta injustícia i de la soledat experimentada per la víctima, però també del poc valor que es dóna a la vida d’una persona. No fan falta proves ni certeses, un simple rumor és motiu suficient per crear un monstre imaginari i acarnissar-se amb ell, fins i tot sense ni tan sols tenir res a veure amb els fets que ho han provocat. Però aliar-se amb la massa, amb l’atacant, sempre és molt més fàcil que defensar la víctima.

Vinterberg, que ja ens va impactar amb la intensa Celebración (1998), construeix intel·ligentment un relat on el dramatisme, la tensió i l’impacte dels fets creixen de forma sostinguda. El ritme és pausat, però carregat d’escenes i diàlegs molt representatius. El pitjor és la versemblança que desprèn la història de La Caza, a causa d’aquesta capacitat cada cop més desenvolupada de convertir qualsevol rumor en veritat, i més si ha sortit d’una nena rossa de cara angelical de qui mai podríem esperar una mentida. La facilitat per crear una histèria col·lectiva entre els pares quan hi ha un nen implicat i amb un tema així, ja ho acaba d’adobar. Tot això fa que el protagonista es trobi atrapat, vacil·lant entre el desconcert i la voluntat de defensar el seu honor, entre la resignació i la ràbia; i també atrapa l’espectador des del primer minut gràcies a l’atmosfera que Thomas Vinterberg dóna a la pel·lícula en tot moment.

Mads Mikkelsen ofereix una interpretació brillant. Sap connectar de seguida amb l’espectador i transmetre la bondat del personatge, per això després resulta tan fàcil compartir el seu sentiment d’impotència i frustració. Mikkelsen, que va guanyar al passat Festival de Cannes, no destaca per la seva expressivitat, però és això el que dóna un interès especial al personatge i les seves reaccions. L’altra protagonista és la joveníssima Anita Wedderkopp, que sorprèn amb una actuació molt meritòria i efectiva a l’hora d’expressar la tendresa i ingenuïtat del personatge. La resta de secundaris estan a l’altura, i saben donar una personalitat concreta i significativa als altres personatges importants. D’altra banda, l’entorn nòrdic, sempre fred i distant, també contribueix, en certa manera, a generar una atmosfera relativament opressiva que accentua les sensacions del protagonista.

A banda de referir-se a la cacera cap al protagonista, La Caza incorpora també clars paral·lelismes amb la caça esportiva pròpiament dita, i amb el pes social que té a Dinamarca. En el tram final, amb una conclusió excel·lent, per cert, aquesta hi té una transcendència molt especial. Thomas Vinterberg demostra un cop més el seu talent dramàtic i la seva capacitat per controlar el pols narratiu en tot moment, i sap rubricar la pel·lícula de forma que queda gravada a la ment de l’espectador. El film impacta i et deixa amb ganes de reflexionar-hi un cop surts del cinema, sobretot degut a la proximitat de l’argument inquietant, tan preocupantment traslladable a la realitat. I és que la caça humana ens pot assenyalar com a presa amb una facilitat espantosa, i esquivar tots els trets és quasi impossible.

(Crítica original a Gent Normal)